dilluns, 24 de gener del 2011

Concert final del 48è Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas

Ahir diumenge va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el concert final del Concurs Viñas d'enguany. Com és habitual van actuar els tres primers premis masculins i femenins més els premis especials o extraordinaris. Per ordre d'aparició van ser els següents:

Anna Tobella

Anna Tobella, mezzosoprano (Espanya) Premi Extraordinari Grup de Liceístes del 4t i 5è pis a la millor promesa espanyola i Premi Extraordinari de l'Ajuntament de Moià al millor cantant català.

Va iniciar el concert amb l'ària de La Clemenza di Tito de Mozart, "Parto, parto ..." que va interpretar amb una bella i càlida veu. Li manca encara un més gran domini dels pianos i pianíssims al registre agut, però tot arribarà i d'aquí un cert temps, que espero que no sigui massa llarg, tindrem una gran mezzo.





Oksana Kramareva
Oksana Kramareva, soprano (Ucraïna). Premi Especial al millor intèrpret de música russa "Miquel Lerín Seguí".

Aquesta soprano no té precisament allò que coneixem com una veu bella, però en canvi va cantar amb sentit dramàtic i musicalitat l'ària de Katerina de Lady Macbeth de Mensk, de Xostakòvitx. Llàstima que no sigui una ària "de concert" ja que treta del context de l'òpera, no resulta fàcil per a les oïdes del gran públic.







Roman Burdenko
Roman Burdenko, baríton (Rússia". Tercer Premi Masculí ex aequo.

Baríton de bonica i rodona veu molt ben posada que ens va regalar les oïdes amb l'ària del príncep Ieletski de La Dama de Piques, de Txaikovski (una de les meves preferides). En segon lloc ens va cantar el Pròleg de I Pagliacci, de Leoncavallo amb una molt bona dicció, fraseig, musicalitat i aguts contundents.

Jootaek Kim
Jootaek Kim, baríton (Corea). Tercer Premi Masculí ex aequo.

Sense les facultats de l'anterior però amb una veu ben timbrada i posada, ens va interpretar l'ària d'entrada del Barbero, de Rossini, "Largo al factotum" que va cantar amb solvència però quasi silenciat pel so orquestral en les frases més centrals. L'ària de La Traviata, de Verdi, "Di Provenza" va ser cantada amb línea i musicalitat amb un resultat més reeixit.

Elena Guseva
Elena Guseva, soprano (Rússia). Tercer Premi Femení.

Soprano lírica de veu bellíssima que ens va cantar l'escena de la carta de Tatiana de l'Eugen Oneguin, de Txaikovski i la pàgina de Der Freischütz, de Weber,  "Leise, leise fromme Weise" amb una exquisida musicalitat i bon gust.

Atalla Ayan, tenor (Brasil). Segon Premi Masculí.
Atalla Ayan

Aquest noi, que canta amb gust i musicalitat, té un registre agut molt brillant, molt ben col·locat, però el centre de la veu queda una mica minvat de so, com si manqués recolzament diafragmàtic. Crec que haurà de treballar encara la tècnica vocal. "No només de l'agut viu el tenor", podríem dir.  Va cantar "Ah! lève-toi soleil" de Roméo et Juliette, de Gounod i "No puede ser" de La Tabernera del Puerto de Sorozábal.

Cristina Toledo, soprano (Espanya). Segon Premi Femení, Premi Especial "Fundació Victoria de los Ángeles" al millor intèrpret de música francesa, Premi Extraordinari Plácido Domingo al millor cantant espanyol, Premi Extraordinari Festival de Música Clàssica "El Convent" de Blanes i Premi del públic assistent a la Prova Final ex aequo.

Soprano lleugera amb una veu ben posada i projectada que va cantar amb seguretat, intenció i musicalitat l'ària "Ah, voi condur volete" d' Il signor Bruschino, de Rossini i la celebèrrima ària de Manon, de Massenet, "Je marche sur tots les chemins". Crec que farà una bona carrera i d'aquí a poc temps la podrem veure freqüentar els millors teatres.

Mario Chang
Mario Chang, tenor (Guatemala). Primer Gran Premi Masculí "Fundació Puig"- "Fundació Gran Teatre del Liceu"-"Fundación Teatro Real, Madrid" i "Fundació Francesc Viñas", Premi especial Plácido Domingo a un finalista tenor i Premi extraordinari "Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell"

Tenor líric de veu important, bella, amb una projecció impactant que, a més, canta bé (Tenor habemus). Ens va interpretar "Che gelida manina" de La Bohème, de Puccini, i la dificilíssima "Ella mi fu rapita, ... parmi veder le lagrime ..."de Rigoletto, de Verdi que va cantar amb la línea, legato i la musicaliat adequades.

Tamara Wilson
Tamara Wilson, soprano (Estats Units). Primer Gran Premi Femení "Fundació Puig"-"Fundació Gran Teatre del Liceu"-"Fundación Teatro Real, Madrid" i "Fundació Francesc Viñas" i Premi del públic assistent a la Prova Final ex aequo.

Soprano lírica spinto americana amb una veu molt ben treballada, que ja ha cantat en teatres importants, i que interpreta allò que canta amb tots els ressorts que calen: bona dicció, fraseig curós, musicalitat estricta i allò tan important com és l'administració precisa dels silencis. La seva versió de "O patria mia" de l'Aida, i "Ecco l'orrido campo" d'Un ballo in maschera, de Verdi, ens va deixar a tots gratament sorpresos. Llàstima que el seu generós físic no l'acompanyi per a esdevenir una soprano de referència, ja que crec que, malauradament, tindrà més d'un problema amb algun director d'escena.

Per a il·lustrar aquest post us poso uns vídeos que he trobat.








Mario Chang


Tamara Wilson

dijous, 6 de gener del 2011

Maria Callas "Al dolce guidami" Anna Bolena 1958



A les proximitats de la propera estrena al Liceu d'Anna Bolena, de Gaetano Donizetti, aquesta nit us poso la interpretació històrica de l'ària "Al dolce guidami" d'aquesta òpera belcantista, per Maria Callas en un enregistrament d'estudi de l'any 1958.

divendres, 24 de desembre del 2010

BON NADAL

Us desitjo a tots un

BON NADAL i un any 2011 més benigne i amb bona música!

i per acompanyar-ho com cal, us poso aquest vídeo de la cançó popular nadalenca austríaca Still, Still,Still, cantada per un inspirat Bryan Terfel

dilluns, 20 de desembre del 2010

Fabio Luisi: Un gran director

Fabio Luisi

Després d'haver vist diumenge passat el Falstaff de G. Verdi i ahir mateix el concert Brahms al Liceu, em veig en l'obligació de dir que, des de la meva òptica, he vist el millor director que ha passat per la Casa durant aquests darrers anys. Ja sé que no tothom estarà d'acord amb la meva afirmació però m´és absolutament igual. Fabio Luisi encarna, en la meva manera d'entendre la música, l'encert, la perfecció tècnica, l'energia i la musicalitat extrema. Tot i ser molt conscient que la Simfònica del Liceu no és la Saatskapelle de Dresden ni la Filharmònica de Berlin i, per tant, és inútil esperar un so d'aquesta qualitat, sí que afirmo que davant d'un director d'aquesta categoria l'orquestra del Liceu va sonar com poques vegades l'he sentit, diguin el què diguin alguns puristes que estaven, ahir vespre, "indignats" per tan "vil" espectacle que fins i tot van qualificar de "debacle". 
Ahir mateix, el concert es va iniciar amb Schicksalslied (Cançó del destí) amb la participació del Cor de la Casa, va seguir Alt Rhapsodie (Rapsòdia per a contralt) amb Ewa Podles i Cor d'homes del Gran Teatre del Liceu. Per cert, la contralt polonesa va cantar molt concentrada i amb gran sentit dramàtic la seva part, exhibint la seva peculiar i fosca veu en perfectes condicions, diguin el què diguin els puristes habituals que ja parlaven d'una dona quasi "acabada". 
A la segona part, la Simfonia núm. 4 de J. Brahms. El plantejament de Luisi em fa fer gaudir d'aquest monument de la música. La corda va sonar molt bé, la fusta no va ser tan regular però vull destacar el solo de flauta de l'Albert Mora d'un so meravellós i de curosa musicalitat. També l'oboè de César Altur va estar a bona altura. El metall és el que més dificultat té a l'hora d'obtenir un so bonic i una afinació justa, però sigui com sigui, la prestació global de l'Orquestra d'ahir va estar a molt bona altura, donades les circumstàncies, i la prestació del mestre Luisi realment encomiable.
Del Falstaff ja en parlaré més endavant quan hagi sentit la versió del segon cast (si en puc aconseguir entrada) tot i que avanço que em va agradar força.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Adéu al blog d'un amic

Darrerament un bon amic meu ha tancat el seu magnífic blog "Diumenja'm", un blog dels diumenges amb excel·lent literatura i música de la bona. El trobaré a faltar però ara, com a comiat, li vull dedicar aquest vídeo amb l'enregistrament d'una música que sé que a ell li encanta: el final de La Walquíria de R. Wagner, en una de les interpretacions més reeixides de la història, la de Hans Hotter en el paper de Wotan.
Una abraçada Quim!

dijous, 11 de novembre del 2010

Lulu al Liceu

L'excel·lent soprano francesa Patricia Petibon.
Aquest passat diumenge vaig assistir a la representació, corresponent al torn T, de l'òpera d'Alban Berg Lulu, que feia molts anys (1987) que no es feia al Liceu.
L'espectacle es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Lulu: Patricia Petibon
Comtessa Geschwitz: Julia Juon
Encarregada de camerino / Estudiant / Grum: Silvia de la Muela
Professor de medicina / Príncep / Majordom / Marquès / Professor: Robert Wörle
Dr. Schön / Jack l'Esbudellador: Ashley Holland
Banquer / Director del teatre: Kurt Gysen
Pintor / Negre: Will Hartmann
Alwa: Paul Groves
Schigolch: Franz Grundheber
Domador / Atleta: Andreas Hörl
Comissari de policia: Gabriel Diap
Jove de quinze anys: Isabel Rodriguez García
La seva mare: Monique Simon
Decoradora: Mariel Aguilar
Periodista: Manel Esteve Madrid
Criat: Marc Pujol
Clown: Jeremy Friedman

Direcció musical Michael Boder
Direcció d'escena: Olivier Py
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / Grand Théatre de Genève
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu


Vaig tenir l'ocasió de poder assistir a l'estrena a Espanya i al Liceu d'aquesta òpera al ja llunyà 1969, encara estudiant de medicina i recordo l'escàndol que es va muntar amb gent sortint de la sala a mig espectacle amb cara d'emprenyats i una bona protesta al final. Des de les hores ha passat molt temps, 41 anys, i el públic ha tingut ocasió d'anar-se fent a aquest tipus d'obres de música no tan fàcil.
Michael Boder
Realment la música d'aquesta obra no és fàcil i pots apreciar-ne més la qualitat i bellesa la segona vegada que l'escoltes, i quan més vegades la degustes més sabors hi trobes. La partitura és difícil també per als músics, dit per alguns d'ells.

El tema, que ja és un clàssic, parla d'una dona fatal, immersa en una total amoralitat i que destrueix tot allò que toca. La posta en escena d'Olivier Py és d'una monumentalitat expressionista i colorista (de colors primaris) amb llums de neon a dojo i que té la pretensió de ser l'anunciadora de l'apocalipsi.
Realment, es tracta d'una escenografia molt vistosa on hi passen moltes coses alhora, potser masses. Això fa que costi seguir el fil de l'argument i que la distracció sigui constant, llevat del final on es respecta més la part intimista de l'obra. En efecte, uns quants dels qui érem al Liceu diumenge passat vam coincidir en aquesta sensació. Creiem que una bona posada en escena ha de clarificar l'acció però no complicar-la amb distraccions que per més ben fetes que estiguin no deixen de ser això: distraccions. A vegades les "genialitats" (que suposo gens barates) dels directors d'escena porten a aquest tipus de resultats.
De totes maneres, de ben segur que altra part del públic va quedar contenta amb la producció sinó no s'entendrien els nombrosos bravos del final.

Una escena de l'obra. Foto d'Antoni Bofill. En podeu veure més a la web del Liceu.
Els cantants van estar tots a un alt nivell, sobresortint però la soprano francesa Patricia Petibon que fa una encertada Lulu tan vocalment com escènica. La seva vocalitat amb una segura coloratura s'adapta com un guant a la partitura d'Alban Berg. També el tenor Paul Groves va fer una bona prestació de la seva terrorífica "particella" farcida d'aguts quasi incantables. Tant Julia Juon com Ashley Holland van estar a una bona altura així com la resta de participants.

L'orquestra de la Casa va sonar força bé sota la batuta de Michael Boder que va dirigir, com sempre fa, amb una amable finura com si es tractés de música de cambra.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Carmen al Liceu

Foto: Antoni Bofill

Ahir tarda vaig assistir a la darrera representació de l'òpera Carmen de Geoges Bizet, en versió escènica de Calixto Bieito modificada de la que ja es va presentar al Festival de Peralada l'any 1999 i que es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Zuniga: Josep Ribot
Moralès: Alex Sanmartí
Don José: Roberto Alagna
Escamillo: Erwin Schrott
Dancaïre: Marc Canturri
Remendado: Francisco Vas
Lillas Pastia: Abdel Aziz El Mountassir
Frasquita: Eliana Bayón
Mercédès: Itxaro Mentxaca
Carmen: Béatrice Uria-Monzon
Micaëla: Marina Poplavskaya
Torero: Xavi Estrada
Macarena: Alexandra Urcia

Direcció musical: Marc Piolet
Direcció d'escena: Calixto Bieito
Escenografia: Alfons Flores
Vestuari: Mercè Paloma
Il·luminació Xavi Cot
Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso
Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya. Director: Oscar Boada.
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu/Teatro Massimo (Palerm)/ Teatro Regio (Torí).

D'entrada diré que vaig quedar agradablement sorprès per  la posada en escena de Calixto Bieito. De ben segur que, de totes les produccions que li he vist, és la que més m'ha convençut. L'acció es fa creïble, es segueix perfectament l'argument de l'obra i la direcció d'actors es nota ben treballada. A més, hi ha detalls d'especial bellesa plàstica com l'escena del torero nu a la llum de la lluna, fent toreig de saló davant d'un monumental toro d'Osborne, o el contrallum mentre hissen la bandera amb cigarrera inclosa (veure foto 3).
La Carmen de Béatrice Uria- Monzon (foto 2) fuig una mica del paper estripat que a vegades es fa en aquest tipus de representacions i ofereix una versió fina i cuidada, quasi aristocràtica de la gitana cigarrera. Vocalment em va agradar força, bon fraseig, bona dicció i excel·lent musicalitat. És cert que no té els greus de l'Obratzova però no els necessita per a res. Li vaig sentir la veu perfectament en tots els moments.

El tenor Roberto Alagna passa per un molt bon moment vocal. La veu li sonava fàcil, amb volum i "squillo" considerable.  Va fer un Don José ben cantat, amb un fraseig i dicció perfectes a més d'una prestació escènica notable. La celebèrrima ària "La fleur que tu m'avais jetée ..." va ser cantada de manera extrovertida però amb bona musicalitat. Dic extrovertida perquè quan la pujada al si bemoll agut "et j'etais une chose à toi" va optar per fer l'agut en fortíssim en lloc de seguir les instruccions de la partitura de Bizet, que hi posa dues P, i cantar-la piano. De totes maneres, cal dir que la gran majoria del públic liceista està encantat amb aquest tipus d'exhibició "pinyolaire". També cal dir però que va ser un agut que feia goig de sentir. 
La Micaëla de Marina Poplavskaia va ser ben cantada però ni la veu en sí ni la interpretació van estar a gran alçada i el resultat va ser bastant anodí. 
L'Escamillo d' Erwin Schrott va ser un torero d' histriònica "xuleria" amb una presència física molt adient i que, a més, té una veu adequada al paper, la de baríton amb greus ben audibles. Cal dir però que el seu francès és molt millorable. La seva prestació durant el segon acte va ser musicalment qüestionable, amb entrades fora de temps i precipitació en el fraseig. En canvi, al final de l'obra i en el duet amb Carmen va estar molt millor i les frases "si tu m'aimes Carmen ..." fins i tot van tenir lirisme.
Ben cantades i actuades les parts de Frasquita i Mércedès per part d'Eliana Bayón i Itxaro Mentxaca. Ben servits també els papers de Remendado de Francisco Vas, Dancaïre de Marc Canturri i Moralès d'Alex Sanmartí i justet el Zuniga de Josep Ribot.
Molt bé, com sempre, el cor de la Casa i magnífica la participació del Cor Vivaldi-Petits cantors de Catalunya tan ben dirigits per Oscar Boada.
La direcció musical de Marc Piolet ha estat, des del meu punt de vista, una mica irregular. Hi han hagut moments de brillantor orquestral i també de lirisme, però també alguns moments on ha mancat la tensió musical i la precisió (concertant del segon acte). És un director que deixa cantar i això sempre és d'agrair i, sobretot a la segona part, ha estat crec més inspirat i precís. En general, però, ha fet una bona actuació que ha estat recompensada amb una ovació al final.
Resumint, una bona ocasió per a tornar a veure Carmen i de bona manera. Els qui no l'hagin vista sempre ho podran fer el proper juliol.

P.S. Volia dir que em va sobtar la quantitat de pols que hi havia a l'escenari. Qualsevol objecte que caigués aixecava una polsaguera considerable. Sort que no hi devia haver cap actuant asmàtic perquè d'haver-hi estat segur que hagués hagut d'anar a urgències.


dimarts, 12 d’octubre del 2010

JONAS KAUFMANN, DIE SCHÖNE MÜLLERIN, Des Müllers Blumen & Tränenregen



He trobat, i us les poso,  aquestes dues cançons de La Bella Molinera de Franz Schubert, cantades per Jonas Kaufmann acompanyat al piano per Helmut Deutsch, pertanyents al CD que tenen editat. Dels pocs tenors que poden cantar alhora òpera i lieder.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Recital de Jonas Kaufmann al Liceu cancel·lat













El recital que havia de fer aquesta tarda Jonas Kaufmann ha estat cancel·lat. Haurem de veure-li interpretar La Bella Molinera de F. Schubert més endavant quan el Teatre ens ho digui.
L'esperarem amb ànsia.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Josep Pons, nou director musical del Liceu



Ja s'ha fet oficial allò que era un secret a veus. Josep Pons serà el pròxim director musical del Gran Teatre del Liceu. A mi l'idea m'atrau. Les vegades que l'he vist dirigir ha aportat una visió diferent de les que la majoria de directors ens tenen acostumats. Crec que pot aportar frescor i un segell personal i, a més, estic convençut que podrà treballar amb l'orquestra del Teatre per millorar-ne el so. De ben segur que no tothom hi estarà d'acord, però d'això es tracta: que cadascú hi digui la seva.
Per il·lustrar la cosa, us poso aquest vídeo de Josep Pons dirigint l'Orquestra de París en una pàgina ben coneguda de Manuel de Falla.