dissabte, 31 de gener del 2009

Impromptu en Si bemoll major de Schubert. Horowitz



Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us proposo l'Impromptu en Si bemoll major D899 núm. 3, interpretat per un Horowitz en estat de gràcia. Encara que la manca de sincronització entre música i imatge sigui escandalosa, no us podeu perdre aquesta versió tan ben "cantada".
Bona nit.

divendres, 30 de gener del 2009

Bryn Terfel /Malcolm Martineau - Liderkreis Op. 39 - Schumann


In der Fremde


Die Stille


Schöne Fremde

Esta noche les propongo estos tres lider del Liderkreis Op. 39 de Robert Schumann, interpretados por un joven Bryn Terfel, acompañado al piano por un no menos joven Malcolm Martineau, como participante en el concurso "89 Cardiff Singer of the world Competition" y galardonado como el mejor cantante de lieder.

dijous, 29 de gener del 2009

T. Quasthoff i C. Abbado - F. Schubert, Du Bist die Ruh



El conegut lied de Franz Schubert "Du bist die ruh" D776,
en versió orquestral d'Anton Webern, magistralment interpretat per Thomas Quasthoff i la Chamber Orchestra of Europa dirigida per Claudio Abbado. Cité de la Musique, París 2002.
Us deixo el text de Johann Michael Friedrich Rückert, en versió catalana de Manel Capdevila i Font (a la qual he canviat el gènere del protagonista en vista de que el qui canta és un home):

Tu ets la pau,
el dolç repòs,
l'enyorança
i el que tot ho encalma.

Em consagro a tu,
ple de joia i dolor, perquè visquin aquí
els meus ulls i el meu cor.

Vine a mi
i tanca tranquil·la
darrera teu la porta.

Treu qualsevol pena
d'aquest pit!
Que aquest cor s'ompli
de la teva joia!

Omple de llum
el pavelló dels meus ulls, il·luminats només
pel teu esclat.

dilluns, 26 de gener del 2009

Lamento di Federico. Josep Carreras, 1984



Esta noche he escogido el aria de L'Arlesiana de Cilea, "Il lamento di Federico" en una versión muy notable del tenor Josep Carreras en 1984. Carreras estaba ahí en su mejor época y la voz sonaba grande, joven y bellísima. Y además hacía con la voz casi todo lo que quería. Su manera de cantar apasionada, siempre dándolo todo al 100% o más, dilatando el centro de la voz, le pasó factura al cabo de unos años, pero creo que fue una decisión consciente por su parte la de escoger este camino, a pesar de conocer el riesgo, y cantar de manera expansiva, como le salía de dentro.

divendres, 23 de gener del 2009

Mit deine blauen augen, R. Strauss, J. Norman, G. Parsons



Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us deixo amb Jessye Norman acompanyada al piano pel sempre elegantíssim Geoffrey Parsons (que en pau descansi), cantant aquest curt però preciós lied de Richard Strauss "Mit deine blauen augen" (Amb els teus ulls blaus).
Bona nit.

dimecres, 21 de gener del 2009

"A te o cara" de Puritani de Bellini. Celso Albelo. Debut en Bolonia.



Volviendo con el tinerfeño Celso Albelo, he aquí su interpretación del "A te o cara" de Puritani, de V. Bellini en su reciente debut en Bolonia. Da gusto oír una voz de tenor lírico de esta calidad cantando esta ópera, acostumbrados estos últimos años a tener que escucharla en versiones de cantante más ligeros. Algunas veces da la sensación de que su canto es abierto y ello hace sufrir un poco a los aficionados más concienciados. Debía haber escuchado la charla de Carlo Bergonzi en el Foyer del Liceu hace unos años. Creo que no es sano cantar bel canto con las vocales abiertas. Es necesario cubrir la voz: es el "coberto ma aperto" de los italianos. Cantar sin ella pasa factura a medio plazo, y sinó acuérdense de lo que le pasó a Giuseppe Di Stefano. Cantar abierto es, como decía el Dr. Colomer Pujol, cantar con el capital en lugar de hacerlo con los intereses. Por cierto, ¿No les parece que, salvando las distancias, recuerda un poco la manera de cantar del Di Stefano joven?

dilluns, 19 de gener del 2009

Concert final del Concurs Viñas al Liceu

Fotografia de Roger Padullés, segon premi masculí del Concurs.




La foto inferior és la de la soprano Kishani Jayasinghe, guanyadora del segon Premi Femení.




Sempre m'agrada comentar, abans de parlar sobre el Concurs Viñas, que el dia del Concert final, després d'una "marató" de cant com aquesta, arriba amb els cantants cansats, nerviosos i sense haver pogut assajar amb l'Orquestra més enllà d'una sola lectura. Cal tenir en compte tot això a l'hora de fer l'anàlisi de l'esdeveniment.
Dit això, ahir tarda vaig assistir, amb bon ànim i predisposat a passar-m'ho bé, al concert dels finalistes i guanyadors del 46è Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Liceu.
Aquest any han quedat deserts els dos primers premis, el femení i el masculí. Sembla doncs que hi ha sequera de grans veus. No n'hem vist cap d'aquelles verdianes de debò, tipus Obratzova, per entendre'ns. I també he de dir que durant la primera part, si no fos pel baríton txec Richard Sveda (borsa d'estudis) que va fer una bona interpretació de "Papagena! Weibchen" de La Flauta Màgica de Mozart i de "Vy mne pisali" de l'Eugen Oneguin de Tchaikovsky, hagués estat la cosa bastant desastrosa.

La mezzo espanyola Carol García té una veu agradable i ben posada però canta (amb tot el meu respecte) de "nena de conservatori", vull dir que està molt verda en quant al fraseig i al deixar respirar la música o, si preferiu, li manca el saber administrar els silencis. Fa un cant correcte però sense acabar mai d'interessar ni de tocar la fibra. Tot i això va obtenir el Premi Extraordinari de Liceistes de 4t i 5è pis a la millor promesa espanyola a part d'una borsa d'estudis. Va cantar l'ària de Las hijas del Zebedeo de Ruperto Chapí i "Nacqui all'afanno" de La Cenerentola de G. Rossini.

La mezzo italiana Valeria Tornatore (Menció especial del jurat i borsa d'estudis) tot i tenir una bona veu, canta amb una dicció molt fluixa i un fraseig precipitat que treia interès al què feia. Va cantar "Smanie implacabili" del Così fan tutte de Mozart i "l'ària de les cartes" de Werther, de J. Massenet.

La mezzo russa Alisa Kolosova (Menció especial del Jurat i borsa d'estudis) va cantar "Cruda sorte" de l'Italiana in Algeri de G. Rossini i "Or la tromba" de Rinaldo de Haendel. La seva interpretació va passar sense pena ni glòria.

Acabava la primera part l'histriònic baríton coreà Sung-Hwa Hong (Premi Especial de la Categoria Oratori-Lied a més d'altres coses) que va cantar "Es ist genug" de l'oratori Elies de Fèlix Mendelssohn i "Erlkönig" de F. Schubert, per acabar amb "Buonaparty" de Vaughan Williams. La seva afició teatral i les ganes d'agradar el van fer moure potser una mica massa, tractant-se d'un recital. La veu, però, encara no està ben posada del tot i l'estil schubertià va ser més que discutible.

Al inici de la segona part es va fer el lliurament dels premis per part de qui tocava. Al anunciar la composició del Jurat i anomenar Teresa Berganza hi va haver una espontània ovació a la qual m'hi vaig sumar de bon grat. També hi va haver un aplaudiment, no tan gran, per a la soprano Enedina Lloris.
La soprano russa Ekaterina Isachenko (Tercer Premi Femení, entre d'altres) va cantar força bé l'ària "Pace, pace mio Dio" de La Forza del Destino de G. Verdi, i de l'òpera Rusalka de Dvorák "L'Ària de la lluna". Veu de lírica amb cos i amb una bona línea, va ser, per a mi, la millor cantant de la vetllada.

El Tercert Premi Masculí va recaure en el tenor coreà Hyojonk Kim. Aquest excel·lent cantant de veu molt bella va fer una demostració de tècnica vocal, de fraseig i musicalitat i crec honradament que era mereixedor d'un premi millor. Va cantar l'ària de Tamino de La Flauta Màgica de Mozart " Dies Bildnis" de gran mestre, tot i que va fer una entrada precipitada que va obligar el mestre Voronkov a accel·lerar l'Orquestra com va poder, tot plegat, suposo, degut a la manca d'assajos. Seguidament va interpretar l'aria de La Bohème de G. Puccini "Che gelida manina" amb seguretat, veu brillant tant al centre com a la zona aguda, que va ser un dels bàlsams de la vetllada.

El Segon Premi Femení va recaure sobre la soprano de Sri Lanka, Kishani Jayasinghe, d'exòtica bellesa, que lluia un físic esplèndid embolcallat d'un vestit oriental molt elegant. La veu, però, no estava a l'alçada del físic. Era una veu de color fosc, petita, que s'enfosquia més o es descoloria al pujar a la zona aguda. Tenia però una cosa que els faltava a les altres finalistes i és la gran capacitat de connectar amb el públic, saber frasejar amb gràcia i dominar l'administració dels silencis. Tot això, afegit a la seva musicalitat, va fer que cantés l'ària de les joies de Faust, de Gounod i, sobretot, l'ària "My man's gone now" de l'òpera Porgy and Bess de Gershwin amb gran èxit.

Ben conegut ja del Liceu (recordeu el Don Curzio de les darreres Noces de Fígaro), el tenor Roger Padullés va obtenir el Segon Premi Masculí "Fundació Gran Teatre del Liceu"-"Fundación del Teatro Lírico- Teatro Real de Madrid- Premi Extraordinari Plácido Domingo, etc. Aquest tenor va fer una demostració de bon cantar, tècnica segura, exquisida musicalitat, bon i emotiu fraseig amb prístina dicció. És a dir, ho té tot, però li manca una cosa important: una veu amb timbre i color de primera qualitat. La seva veu (sento haver-ho de dir) és de tenor comprimari. No és una veu lletja, ni molt menys, però no té les característiques físiques d'allò que en diem una veu "bella". Això, crec, el privarà de fer una carrera de gran figura, però de ben segur que tot i fer una carrera de primera B (en podriem dir) farà coses molt bones i farà gaudir molt l'afició. Les seves interpretacions de "Salut! Demeure chaste et pure" de Faust de Gounod i de l'ària "Kuda, kuda" de l'Eugen Onegin de Tchaikovski, van ser modèliques.

El mestre Guerassim Voronkov al front de la Simfònica de la Casa se'n va sortir prou bé tot i la característica manca d'assajos d'aquest tipus d'esdeveniments. Els pianistes acompanyants van ser Soon-Ki Kim i Stanislav Angelov.

Celso Albelo " Credeasi misera" I Puritani



Després d'haver descobert aquest jove tenor, no me'n puc estar de posar-vos aquest vídeo. És un audio del seu debut a Bolonya amb Els Puritans de Bellini.
Es tracta sens dubte d'una veu de tenor líric o, si voleu, líric lleuger molt bonica i que canta amb una línia encomiable sense deixar d'interpretar i dir amb passió. L'afinació és, a voltes, una mica dubtosa però és d'esperar que si treballa amb bons directors musicals i col·legues experimentats ho anirà corregint (o no). En aquesta ària puja fins el Fa natural sobreagut com aquell que no fa res. Crec que és una manera d'impressionar l'afició, aprofitant l'estrena a Bolonya, perquè s'en parli. Si pot fer-ho, ben fet que fa. Si aquest noi poleix algunes coses com l'exactitut de l'afinació i potser també la cobertura del so, se'n parlarà molt i molt en un futur gens llunyà. Caldrà seguir de la vora la trajectòria d'aquest artista.
Demà us parlaré del Concert final del 46è Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas.

dissabte, 17 de gener del 2009

Lotte Lehmann. Tres lieder de Felix Mendelssohn



Los amantes del lieder alemán estarán contentos esta noche de poder escuchar a la gran Lotte Lehmann cantando estos tres lieder de Felix Mendelssohn:

1. Auf Flügeln des Gesanges, Op.34/2
2. Neue Liebe, Op.19a/4
3. Venezianisches Gondellied, Op.57/5

divendres, 16 de gener del 2009

Un soir de neige. Francis Poulenc / Paul Éluard



Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us poso una música meravellosa: "Un soir de neige", petita cantata profana de cambra per a coral a capella de Francis Poulenc sobre textos de Paul Éluard. Cantada pels Robert Shaw Festival Singers, sota la direcció del mateix Shaw.
La bellesa de l'harmonia i les modulacions poulencianes us ajudaran, de ben segur, a dormir amb placidesa, tot i que he de reconèixer la torbadora malenconia del text i la profunda tristesa de la música.

Text de Paul Éluard (1895–1952) Llarg lament sobre el rigor de l'hivern durant la segona guerra mundial.

De grandes cuillers de neige

De grandes cuillers de neige
Ramassent nos pieds glacés
Et d'une dure parole
Nous heurtons l'hiver têtu
Chaque arbre a sa place en l'air
Chaque roc son poids sur terre
Chaque ruisseau son eau vive
Nous nous n'avons pas de feu

La bonne neige

La bonne neige le ciel noir
Les branches mortes la détresse
De la forêt pleine de pièges
Honte à la bête pourchassée
La fuite en flèche dans le cœur

Les traces d'une proie atroce
Hardi au loup et c'est toujours
Le plus beau loup et c'est toujours
Le dernier vivant que menace
La masse absolue de la mort

Bois meurtri

Bois meurtri bois perdu d'un voyage en hiver
Navire où la neige prend pied
Bois d'asile bois mort où sans espoir je rêve
De la mer aux miroirs crevés

Un grand moment d'eau froide a saisi les noyés
La foule de mon corps en souffre je m'affaiblis je me disperse
J'avoue ma vie j'avoue ma mort j'avoue autrui

Bois meurtri bois perdu
Bois d'asile bois mort

La nuit le froid la solitude

La nuit le froid la solitude
On m'enferma soigneusement
Mais les branches cherchaient leur voie dans la prison
Autour de moi l'herbe trouva le ciel
On verrouilla le ciel ma prison s'écroula
Le froid vivant le froid brûlant m'eut bien en main.

dijous, 15 de gener del 2009

Lawrence Tibbett canta "Vesti la giubba"



He encontrado en TouTube esta interesantísima curiosidad. El gran barítono Lawrence Tibbett cantando un aria de tenor , por lo demás bien paradigmática. Nada menos que "Vesti la giubba" de Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo. Hay que decir, en honor a la verdad, que la canta medio tono por debajo de lo que está escrito, lo cual no le quita mérito, sólo adapta la tonalidad del aria a su tesitura baritonal. No sé hasta que punto les puede parecer interesante la cosa, pero no me negarán que es, por lo menos, sorprendente. Tibbet fue un gran artista y esto se nota siempre haga lo que haga.

dimecres, 14 de gener del 2009

"Sérénade" (Gounod / Hugo) Pierre Bernac



Avui us proposo la coneguda mélodie de Charles Gounod "Sérénade", que ja he posat altres vegades per d'altres intèrprets, cantada aquesta, i de quina manera, per l'il·lustre baríton francès Pierre Bernac (1899-1979), mestre de mestres: va ensenyar a grans cantants com Gérard Souzay, Mattiwilda Dobbs, Elly Ameling i Jessye Norman. Gran ambaixador del món del cant francès, va escriure dos llibres: Francis Poulenc: L'home i les seves cançons i La interpretació de la cançó francesa.
Us deixo el text de Victor Hugo pels qui sigueu francòfons:

Quand tu chantes, bercée le soir entre mes bras,
Entends-tu ma pensée qui te répond tout bas?
Ton doux chant me rappelle les plus beaux de mes jours.
Ah! Chantez, chantez, ma belle,
Chantez, chantez toujours!

Quand tu ris, sur ta bouche l'amour s'épanouit,
Et soudain le farouche soupçon s'évanouit.
Ah! le rire fidèle prouve un coeur sans détours!
Ah! Riez, ma belle, riez, toujours!

Quand tu dors, calme et pure, à l' ombre, sous mes yeux,
Ton haleine murmure des mots harmonieux.
Ton beau corps se révèle sans voile et sans atours...
Ah! Dormez, dormez ma belle...
Dormez, dormez toujours!

dilluns, 12 de gener del 2009

Simon Boccanegra en el Liceu




Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi con libreto de Arrigo Boito, Gran Teate del Liceu, domingo 11 de enero de 2009.

Reparto:

Simon Boccanegra: Anthony Michaels-Moore
Amelia Grimaldi/Maria Boccanegra: Krassimira Stoyanova
giacopo Fiesco/Andrea: Giacomo Prestia
Grabriele Adorno: Marcello Giordani
Paolo Albiani: Marco Vratogna
Pietro: Pavel Kudinov
Capitán de ballesteros: Jorge de León
Sirvienta de Amelia: Claudia Schneider
Dirección musical: Paolo Carignani
Dirección de escena: José Luis Gómez
Orquesta y Coro del Gran Teatre del Liceu
Director del Coro: José Luis Basso
Nueva coproducción Gran Teatre del Liceu/Grand Théâtre de Genève.


Pocas veces he podido gozar en el Liceu de una velada operística tan completa, desde todos los puntos de vista, como la vivida esta tarde en el Gran Teatro. Debo decir primero que esta ópera es una de mis preferidas dentro del amplio repertorio verdiano y que en mis años de estudiante de canto trabajé la parte de Simon Boccanegra en profundidad. Pocas partituras conozco tan bien como ésta. Ya entones sentía debilidad por esta magnífica obra de Verdi que, como sabrán, rehizo el genial compositor a los veinte años de su primera versión, con la participación del libretista de sus obras de madurez Arrigo Boito. La emoción de esta tarde ha sido doble. Por un lado la de asistir a una representación redonda en todos los sentidos y, por otra, la de rememorar aquellos años de juventud.
La dirección de escena de José Luis Gómez me ha parecido sobria, elegante, de muy buen gusto, y eficaz. Decorados minimalistas sin sillas ni casi mobiliario (cosa que escandaliza a más de uno, a mí no), con una iluminación exquisita, un muy buen movimiento de actores y un vestuario variado que sugiere una época indeterminada. Algunos detalles como el paso de la fallecida María por detrás del decorado translúcido, durante el prólogo (primera foto), indican el buen hacer de este hombre de teatro que es José Luis Gómez. La gran escena del senado con la abertura de los laterales del escenario y la posterior entrada del coro ha sido una gozada.
La dirección musical de Paolo Carignani ha sido para mi gusto de primera calidad. Ha sabido conjuntar la orquesta y obtener un sonido empastado, elástico, lírico cuando había que cantar y contundente cuando la situación lo requería. Ha mantenido en todo momento la tensión dramática. Un gran placer verle dirigir.
El barítono británico Anthony Michaels-Moore que ya conocía de otras prestaciones en el Liceu, y que ha substituido a Carlos Álvarez, me ha sorprendido por su gran labor en este difícil papel. A pesar de tener en mente al inolvidable y gran Cappuccilli, Michaels-Moore que evidentemente no tiene el portentoso fiato del ilustre italiano, ha cantado empero con una solidez, homogeneidad de sonido, línea, legato y emoción en el fraseo hasta el extremo de llegarme a emocionar hasta las lágrimas. Los dos duetos con el bajo, el gran duo con Amelia, una de las páginas más inspiradas de Verdi con el final del fa natural agudo pianísimo "Figlia"; la gran escena del senado con las expansivas y emotivas frases "Plebe! Patrizi! Popolo dalla feroce storia..." y las posteriores "Piango su voi, sul placido raggio del vostro clivo ..." y "E vo gridando pace, e vo gridando amor", así como la escena final de su muerte han sido de altísimo nivel.
La búlgara Krassimira Stoyanova es una soprano de voz lírica pura de gran calidad tímbrica que canta con técnica impecable y musicalidad exquisita. Su prestación en el papel de Amelia/Maria ha sido de gran nivel estando especialmente brillante en su gran duo con Simon, su aria del inicio del primer acto "Come in quest'hora bruna ...", el dueto que sigue con Adorno y el dueto del segundo acto "Tu qui? ...".
Gabriele Adorno ha sido muy bien interpretado por el tenor italiano Marcello Giordani que ha cantado con su importante voz lírico-spinta, encomiable línea de canto, buen fraseo, dominio de la mezza voce y emisión de agudos contundentes y percutores como en el concertante de la escena del senado. Muy convincente en el dueto con Amelia y en su aria "Cielo pietoso, rendila, ..."
Giacomo Prestia, el bajo italiano bien conocido del Liceu, que ha servido al personaje de Fiesco, ha tenido una de las prestaciones más brillantes de todas las que le he conocido en este Teatro. En efecto, parecía que sus condiciones vocales estaban en sus mejores momentos. Su conocidísima aria "A te l'estremo addio ... Il lacerato spirto..." habitual en todos los concursos de canto, ha sido interpretada con poderosa voz y gran sentido dramático. Muy convincente también en los dos duetos con Simon, en el prólogo y en el acto segundo.
El italiano Marco Vratogna, que ya conocía de haberlo visto cantar el último Ballo in Maschera de Madrid, tiene una voz de barítono lírico comprimario sin belleza vocal que compensa, empero, con un gran sentido teatral y dramático. Quizás se espera en este papel un barítono con graves más contundentes pero su prestación ha sido correcta en lo vocal y brillante en lo escénico.
El papel de Pietro en manos de Pavel Kudinov ha sido de gran solvencia vocal y escénica.
Correcto el capitán en la voz del tenor Jorge de León y desaprovechada la excelente mezzo Claudia Schneider que merece papeles de más entidad que no le acaban de llegar.
El coro ha estado a gran altura con un excelente trabajo escénico.
Sólo me queda felicitar al director artístico del Teatro Joan Matabosch por haber sabido forjar una producción tan redonda.
En resumen, una velada inolvidable que recomiendo vivamente no se pierdan por nada del mundo.
La fotografías escénicas son de Antoni Bofill.

dijous, 8 de gener del 2009

Joana M. Banyeres. Tacea la notte placida. Il Trovatore. Verdi



Aquesta nit em ve de gust parlar de Joana M. Banyeres. La vaig conèixer a casa del mestre Jaume Francisco Puig, el nostre mestre de cant. Ella, d'ascendència nord-catalana, havia cantat ja a Centre i Sud-amèrica amb bones crítiques i volia perfeccionar la tècnica vocal i el recolzament de la veu amb el Mestre. De seguida em van sobtar les seves condicions vocals de soprano dramàtica amb un color fosc i peculiar que juntament amb la seva fina musicalitat i un bon fraseig, la feien molt adequada per cantar Lady Macbeth, i com que en aquella època no ens estàvem d'històries, i el Macbeth de Verdi era una òpera fortament cobejada tant per a mi com pel meu amic i col·lega Josep M. Casan que també estudiava a can Puig (ens havíem fet tips de cantar el duet "due vaticini ..." del primer acte), ens vam decidir a muntar-la, sense el cor, tot s'ha de dir, amb la nostra estimada Maria Canela al piano i ho vam fer finalment a casa de la Montserrat Viver, gran aficionada al cant i a la música en general que tenia la deferència de cedir-nos la seva casa d'Horta amb un ampli espai i un Yamaha de mitja cua fantàstic. El repartiment era el següent: Lady Macbeth: Joana M. Banyeres; Macbeth: un servidor; Banquo: Josep M. Casan i el Macduff em sembla recordar que va ser el tenor Bolaños. No cal dir que ens ho vam passar molt bé.
Anys més tard, com a director i programador de les Nits Musicals de Vallromanes, la vaig contractar per un recital de Mélodie Française acompanyada al piano també per Maria Canela, que es va fer amb força èxit en un entarimat a l'aire lliure davant de la masia del Golf de Vallromanes.
El vídeo que us poso aquesta nit és un enregistrament de l'ària "Tacea la notte placida" del Trovador de Verdi, en una funció al Teatre Grec de Barcelona, que va cantar al costat de Luís Lima i Vicenç Sardinero. No recordo la data però devia ser un agost de mitjans dels vuitanta. Noteu la manera de cantar de Joana M. Banyeres, la seva musicalitat i fraseig de gran altura tot i la discreta (per no dir una altra cosa) direcció musical d'Albert Argudo.

dimecres, 7 de gener del 2009

Si mes vers avaient des ailes. Reynaldo Hahn/Victor Hugo



Los que frecuenten este blog ya sabran que de vez en cuando me gusta sumergirme en la sensualidad de la Mélodie Française. Hoy tenemos a Susan Graham cantando la canción de Reynaldo Hahn "Si mes vers avaient des ailes" (no consta el pianista). Como siempre en estos casos, les dejo la letra, en este caso de Victor Hugo, para los que sepan francés.

Mes vers fuiraient, doux et frêles,
Vers votre jardin si beau,
Si mes vers avaient des ailes,
Comme l’oiseau.

Ils voleraient, étincelles,
Vers votre foyer qui rit,
Si mes vers avaient des ailes,
Comme l’esprit.

Près de vous, purs et fidèles,
Ils accourraient, nuit et jour,
Si mes vers avaient des ailes,
Comme l’amour!

dilluns, 5 de gener del 2009

Lauritz Melchior "In fernem Land" Lohengrin, R. Wagner



Avui em ve de gust posar-vos la celebèrrima ària de Lohengrin "In fernem land" cantada per un Lauritz Melchior de 60 anys però encara amb les facultats suficients com per donar una lliçó de cant. Aquesta pel·lícula va ser rodada el 1950. M'ha vingut al cap el nom de Melchior no sé si per allò de "Melcior, Gaspar i Baltasar", o simplement per casualitat, sigui com sigui, aprofito també per a saludar i felicitar en Ximo de "In fernem land", aquest esplèndid blog operístico-musical totalment imprecindible (aquest si que s'hi dedica!) que ve de celebrar les 300.000 visites. Aprofito també per a desitjar-vos a tots uns bons reis i un feliç any nou.

dissabte, 3 de gener del 2009

Escolania de Montserrat: Les dotze van tocant



Hoy les segiero escuchen esta canción catalana de Navidad "Les dotze van tocant" (van tocando las doce) en una interpretación espléndida (como siempre) de la Escolania de Montserrat con sus voces blancas de color tan característico. Canción armonizada por Francesc Civil.