dimarts, 29 de desembre del 2009

Cantique de Noël



Una música adequada a les festes nadalenques, Cantique de Noël, d'Adolphe Adam, interpretada de manera esplèndida per Jonas Kaufmann.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Vienna Boys Choir: Fröhliche Weihnacht überall



BON NADAL per a tothom
FELIZ NAVIDAD para todos
JOYEUX NOËL à tout le monde
BUON NATALE per tutti
MERRY CHRISTMAS for everybody
GUTES WEIHNACHTEN für jeden

divendres, 18 de desembre del 2009

Leonard Warren: Il balen del suo sorriso



Como ilustración al comentario anterior y, hablando de barítonos, he aquí la versión de la tremenda aria "Il balen del suo sorriso" interpretada de manera magistral por Leonard Warren. Una voz dramática, oscura y con una línea de canto impecable. Dichosos los que pudieron escucharle cantar en directo.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Il Trovatore en el Liceu

Fotografies de Antoni Bofill

Ayer domingo asistí a la representación correspondiente al turno T de Il Trovatore, de Giuseppe Verdi, en el Liceu, que se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Conde de Luna: Vittorio Vitelli
Leonora: Fiorenza Cedolins
Azuzena: Luciana D'Intino
Manrico: Marco Berti
Ferrando: Paata Burchuladze
Inés: Ana Puche
Ruiz: Vicenç Esteve Madrid
Viejo zíngaro: Ivo Mischev
Mensajero: Emili Rosés
Coro y Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu.
Dirección del Coro: José Luis Basso

Dirección musical: Marco Armiliato
Dirección de escena: Gilbert Deflo


Il Trovatore, quizás una de las óperas con más exigencia vocal del amplio repertorio verdiano, pide, de un lado, grandes voces y, del otro, que sepan cantar muy bien, lo cual, aunque parezca mentira, no es nada obvio. A pesar de que el libreto de Salvatore Cammarano es realmente espeluznante, la música, en cambio, responde al mejor Verdi, con páginas realmente memorables tanto por su belleza como por su dificultad canora.

Siempre he sido un defensor de Gilbert Deflo, con su habitual elegancia escénica aunque, esta vez, debo reconocer que su versión de esta ópera me ha decepcionado de manera flagrante. Una presentación minimalista en extremo, con un movimiento de actores muy mejorable y como cambio de escena tan sólo la presencia de unas inmensas sábanas con soles y lunas que iban cayendo en la parte trasera de la caja escénica. Este tipo de puesta en escena sólo tiene una ventaja: el cantante no se distrae y puede dedicar toda su atención al canto.

La dirección musical de Marco Armiliato no ha defraudado. Buen sonido de orquesta, muy conjuntada y empastada, buenos tempi y dejando cantar lo cual siempre es de agradecer.

En el papel del Conde de Luna, Vittorio Vitelli, que substituía a Roberto Frontali, ausente por enfermedad, estuvo a buena altura con una bella voz de barítono lírico muy bien puesta pero carente de contundencia en los graves lo cual quitó tensión dramática a su personaje. Cantó su dificilísima aria (quizás la más difícil del repertorio verdiano para barítono) "Il balen del suo sorriso..." con musicalidad y buen gusto y también con algún apuro.

Fiorenza Cedolins en el papel de Leonora cumplió bien su parte, también con algún apuro y alguna nota calada pero con recursos para salir airosa. Justa en el aria "Tacea la notte placida", estuvo mejor en los duetos y tercetos con Manrico y el Conde y en el último acto en "D'amor sull'ali rosee". Quizás no sea la voz idónea para esta ópera.

Marco Berti que interpretó a Manrico, posee una voz de tenor spinto de grandes facultades y proyección sobrada, pero con Verdi, como a tantos otros tenores, se le ve el "plumero". En efecto, para cantar Verdi, además de tener una gran voz, hay que saber cantar muy bien y Berti cojea en el segundo supuesto. Su esperada aria "Ah! si, ben mio, ..." fue cantada más bien con pena que con gloria, con flagrantes atentados a la línea de canto y a la afinación. Le fue mejor con el aria de la Pira. Berti tiene buenas intenciones e intenta apianar las frases más delicadas pero el apoyo de la voz no es seguro y cala de manera evidente lo que quedó patente en alguna frase del terceto final.

La Azucena de Luciana D'Intino, para mí, la mejor de la noche, fue cantada de manera segura, con gran intención dramática y cuidada musicalidad. Su voz de mezzo no és bellísima pero sí muy bien puesta y proyectada con graves suficientes. Obtuvo una gran ovación al final.

Paata Burchuladze se ha hecho mayor y su voz carece de la frescura de antaño. Tampoco en su buena época fue un belcantista pero lo compensaba con sus portentosas facultades hoy ya mermadas. Hizo un Ferrando justito.

Muy bien el Coro de la Casa.

Buenas las prestaciones de Vicenç Esteve Madrid, Ana Puche, Ivo Mischev y Emili Rosés.

En resumen, una función desigual con momentos vocales intensos y de buen canto alternando con otros absolutamente olvidables. Buena dirección musical y muy floja puesta en escena.

dimecres, 18 de novembre del 2009

K. Szymanowski La Fontaine d'Arethuse Op 30 No 1



Música para antes de dormir.
Esta noche les sugiero esta maravillosa versión de audio de La fontaine d'Aretuse de Karol Szymanowski. Aprecien la poesía encerrada en esta música para violín y piano cuyos intérpretes no he sabido reconocer.
Buenas noches.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Concert Szymanowski al Liceu

Fotos: Karol Szymanowski i, a baix, Josep Pons

Ahir diumenge vaig assistit al Liceu al Concert Szymanowski que va incloure el seu Stabat Mater a la primera part i la Simfonia núm. 3 "El so de la nit", op. 27, creada a partir d'unes poesies amatòries perses del creador sufí del segle XIII, Jalal al-Din Rumi.

Intèrprets:

Ricarda Merbeth, soprano
Agnes Zwierko, mezzosoprano
Pavlo Tolstoy, tenor
Alexander Teliga, baix


Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso
Direcció musical: Josep Pons

Després de l'agradable sorpresa de la presentació de Król Roger, aquest concert s'em feia imprescindible per acabar de conèixer una mica més la música d'aquest gran, i per a mi desconegut fins ara, compositor polonès. S'ha parlat del seu eclecticisme més o menys influenciat per Richard Strauss, Alexander Scriabin, Debussy o Ravel. Per un aficionat com jo, però, que no té res de musicòleg encara que sí una oída finíssima, us puc avançar la tremenda poesia i el misteri que desgranen les seves notes, els sons i els ambients que crea.

Els intèrprets molt bé tots ells. La soprano Ricarda Merbeth va cantar amb una bonica veu de lírica la seva part amb musicalitat, sentiment i bon gust. La mezzo Agnes Zwierko també va estar a l'altura de les circumstàncies, tot i que, de la primera fila estant es fa difícil sovint apreciar la projecció de la veu al conjunt del Teatre. Pavlo Tolstoy que ja havia interpretat el paper de Pastor a Król Roger (segon cast) va lluir una timbrada i agradable veu de tenor líric deixant molt ben situada la seva part a la Simfonia núm 3 ja a la segona part.
El baix Alexander Teliga va lluir una sòlida veu de baríton-baix que ja s'havia pogut apreciar també durant la seva interpretació al Rei Roger.

La versió de Josep Pons ha estat, com sempre fa, clara, diàfana i transparent. Els sons de les diferents seccions ben destriats i deixar que flueixi tota la poesia de la música de Szymanowski. Després, parlant amb alguns músics, m'han transmès la tranquil·litat que els dóna ser dirigits per Pons i la sensació viva d'estar "fent música".

dissabte, 14 de novembre del 2009

Karol Szymanowski: Stabat mater op. 53



Ante el concierto Szymanowski de mañana en el Liceu, y para hacernos una idea de por donde irá la cosa, les pongo este video de un fragmento de su Stabat Mater interpretado por Uta Schwarzkopf (soprano), Schirin Partowi (mezzo), Jaroslaw Sielicki (barítono), el Konzertchor Bielefeld, Oratorienchor Münster, Collegium musicum Münster, todos bajo la dirección de Michael Preiser.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Król Roger (El Rei Roger) al Liceu

Fotos d'Antoni Bofill.

Vaig poder assistir a dues de les representacions de El Rei Roger de Karol Szymanowski, concretament els dies 7 i 8 de novembre. Es tracta d'un veritable esdeveniment operístic a casa nostra, no gens menys que una estrena absoluta a Espanya després d'haver estat estrenada l'any 1926 a Varsòvia. Aquestes representacions s'han desenvolupat sota el següent repartiment:

Roger II: Scott Hendricks / Artur Rucinski
Roksana: Anne Schwanewilms / Monika Mych
Edrisi: Francisco Vas / Roger Padullés
Pstor: Will Hartmann / Pavlo Tolstoy
Arquebisbe: Daniel Borowski / Alexander Teliga
Diaconessa: Jadwiga Rappé / Agnes Zwierko

Direcció musical: Josep Pons

Direcció d'escena: David Pountney

Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Direcció: Oscar Boada
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del Cor: José Luis Basso.


Vaig sortir molt content després de veure les dues representacions d'aquesta òpera, probablement una de les més importants del segle XX, magníficament presentada, excel·lentment cantada i amb una gran actuació tant de l'orquestra com dels cors, tots exquisidament dirigits per Josep Pons.
La trama tracta dels conflictes entre la inamovible, opressiva i dogmàtica Església Catòlica simbolitzada en aquesta producció pel color negre i la visió dionisíaca, lúdica, sensual i desordenada encarnada pel Pastor i simbolitzada aquí amb el color vermell.
La posada en escena de David Pountney, basada en una intel·ligent escenografia de Raimund Bauer consistent en unes grades plenes de sorpreses, moviments i trampes i l'esplèndida il·luminació de Fabrice Kebour que crea diversos i inspirats ambients i dóna un joc escènic increïble, aconsegueixen un espectacle visualment i dramàtica impactant.
La versió musical de Josep Pons és d'una claredat exemplar, amb els sons de les diferents seccions ben destriats, amb un so orquestral molt cuidat i una fina i exquisida musicalitat.

Els cantants del primer cast (diumenge 8 de novembre) van brillar a gran alçada. Així el baríton Scott Hendricks, ben conegut ja del Liceu per la seva brillant participació a Mort a Venècia, va oferir una prestació de gran altura amb contundència vocal i dramàtica fins el límit de l'increïble.
La soprano Anne Schwanewilms, tot i estant molt bé, potser no va estar a l'altura d'allò que la gent esperava. A mi em va agradar força sobretot a la cançó a l'inici del segon episodi.
Entregadíssim, com sempre, Francisco Vas, que va fer una creació del personatge d'Edrisi tant dramàticament com vocal.
El personatge central del Pastor que va ser servit per Will Hartmann, va mostrar en tot moment una veu lírica i bella, homogènia, cantant amb legato i una bona línia de cant.
L'arquebisbe de Daniel Borowski va lluir una contundent veu de baix d'aquelles que omplen el teatre. La diaconessa va ser pulcrament cantada per la mezzo Jadwiga Rappé que va lluir uns bons greus.

En quant al segon cast (dissabte 7 de novembre) diré que tots van estar a una bona altura tot i que m'agradaria subratllar la prestació brillant de Roger Padullés que va cantar un Edrisi modèlic.

En fi, senyores i senyors, una gran òpera des de tots els punts de vista. No se la poden perdre baix cap concepte i, si poden, vagin a veure-la dues vegades, l'espectacle s'ho val. Jo ja els dic que diumenge que ve tornaré sens falta al Liceu pel Concert Szymanowski dirigit pel mateix Josep Pons.

Només em queda felicitar el Director Artístic del Gran Teatre del Liceu Sr. Joan Matabosch tant per l'encert de portar al Teatre aquesta òpera imprescindible com pels 10 anys de programació des de la inauguració del nou Teatre. Que per molts anys pugui seguir fent semblants obres.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Més Sokolov



Música per abans d'anar a dormir.
Altra vegada aquest gran pianista interpretant aquí el Preludi en si menor de Bach-Siloti. Escolteu-lo i dormireu millor.
Bona nit.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Sokolov interpreta Bach Nun freut euch



Música para antes de dormir
Esta noche no se pierdan esta interpretación extraordinaria de "Nun freut euch, lieben Christen g'mein, Preludio Coral MWV 734 a" de J. S. Bach, a cargo del excelente pianista ruso Grigorij Sokolov durante un concierto en Munich el 15 de noviembre de 1990.
Buenas noches.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

L'arbore di Diana, de Vicent Martin i Soler, al Liceu



Fotografies d'Antoni Bofill

Ahir tarda vaig assistir al Liceu a la representació, corresponent al Torn T, de L'arbore de Diana, del valencià i contemporani de Mozart, Vicent Martin i Soler amb llibret de Lorenzo da Ponte.
La funció es va oferir sota el següent repartiment:

Diana: Laura Aikin
Amor: Michael Maniaci
Britomarte/Geni 1/Nimfa 1: Ainhoa Garmendia
Clizia/Geni 2/Nimfa 2: Marisa Martins
Cloe/Geni 3/Nimfa 3: Jossie Perez
Silvio: Charles Workman
Endimió: Steve Davislim
Doristo: Marco Vinco

Direcció musical: Harry Bicket
Direcció d'escena: Francisco Negrín
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / Teatro Real (Madrid)

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

No us parlaré pas, a aquestes alçades, de l'èxit de Vicent Martin Soler que fins i tot eclipsava en èxit popular el de les òperes de Mozart ni de la conveniència o no de presentar aquest tipus d'obres. Tot això ho deixo en mans d'altres més experts que jo.
La música que vaig sentir ahir (he de reconèixer que no coneixia encara res de Martin Soler) em va semblar força amable i a estones bonica amb fines melodies alguna de les quals, com la última de la soprano, fins i tot inspirada. Peró és cert que ens trobem davant d'una música d'entreteniment sense que s'hi vegin però moments de genialitat com sí que trobem sovint dintre les òperes de Mozart. Em direu que no cal comparar i és veritat però constantment la música em recordava la de Mozart, fins i tot en alguns moments semblava sentir algun breu moment del Don Giovanni o del Così fan tutte però sempre s'acabava diluint en una sensació d'anodinitat o d'insignificància. Hom també podria afegir que la música de Mozart és tan bona que qualsevol contemporani al seu costat s'ha de veure necessàriament molt per sota, però tampoc això és del tot cert, només cal que recordem Haydn. Sigui com sigui, va ser una música que va entrar bé sobretot a la segona part.

També us parlaré de la meva impressió davant la presentació escènica d'aquesta producció i us diré que m'ha semblat encertada i visualment agradable amb la seva estètica manga i un moviment d'actors adequat.

En quant a les veus us diré que Laura Aikin va lluir una veu de soprano lírica molt bonica, ben posada i projectada i va cantar la part de Diana amb bon gust i una musicalitat encomiable.
El contratenor Michael Maniaci que va servir el personatge d'Amor va resultar vocalment bastant fluixet amb una afinació més que discutible. El seu aspecte escènic amb aquella perruca vermella em va fer recordar, i em va fer riure de valent, la tertuliana, periodista i ex-política Sra. Pilar Rahola (amb tots els meus respectes per a la Sra. Rahola).
Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Perez en els seus respectius papers van mostrar un saber fer fora de tot dubte. Deixeu-me però fer especialment esment a la mezzo Marisa Martins que va cantar amb una presència escènica, convenciment dramàtic i musicalitat encisadores.
El tenor Charles Workman que ja coneixem des de fa masses anys i que ja he dit altres vegades que, malgrat les seves facultats, no sap cantar (sento dir les coses així però és que realment és així) va ser la vegada, potser per la tessitura de la seva part, que ha estat menys malament. Fins i tot no va, aquesta vegada, gallejar cap nota! Cal reconèixer però que la seva prestació escènica va ser bona en el seu paper de Silvio.
El tenor Steve Davislim, en canvi, canta bé, amb la veu ben recolzada i amb una línea de cant correcta i musical.
El jove Marco Vinco (segons em van dir, nebot del que va ser baix habitual al Liceu als anys 60-70, Ivo Vinco) que va fer el paper de Doristo, va presentar una veu de baix líric de timbre bonic i brillant, molt ben projectada, cantant "alla italiana" amb solvència escènica, dicció i musicalitat.

L'Orquestra de la Casa va sonar molt bé sota l'experta batuta de Harry Bicket. Menció especial a Véronique Verklé que va estar al clave sempre atenta i precisa (com sempre).

En fi, una vetllada agradable i una òpera buffa desenfadada i divertida que ens ha permès conèixer de primera mà les debilitats del públic de la Viena de Josep II a les darreries del segle XVIII.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

PILAR LORENGAR & ALICIA LARROCHA. GRACÍA MÍA. (CANCIONES AMATORIAS) ENRIC GRANADOS.



Escolteu aquesta bonica cançó d'Enric Granados cantada per l'esplèndida soprano Pilar Lorengar acompanyada al piano per la gran Alícia de Larrocha. Una meravella!

divendres, 9 d’octubre del 2009

Damunt de tu només les flors. M. Caballé & Alícia de Larrocha



La mateixa cançó de Frederic Mompou ara cantada per una Montserrat Caballé en estat de gràcia, acompanyada amb gran sensibilitat al piano per Alícia de Larrocha, recentment traspassada. Una interpretació realment colpidora. Recital a Granada, 1988.

Frederic Mompou: Damunt de tu només les Flors



Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us proposo aquesta inspirada i coneguda cançó de Frederic Mompou "Damunt de tu només les flors" del cicle "El combat del somni" magníficament interpretada per la mezzosoprano Marisa Martins acompanyada al piano per Mac McClure. (És evident que qui hagi posat el vídeo al YouTube, ha confós el català amb el francès).
Bona nit

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Más sobre la gripe A

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Siguiendo con toda la parafernalia de la gripe A, les recomiendo vivamente no se pierdan este video de la Dra.Teresa Forcades, especialista en medicina interna y salud pública, porqué les puede resultar muy útil a la hora de decidir conductas. Tengan la paciencia de verlo entero.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Cziffra interpreta l'Impromptu Op. 51 de Chopin



Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit permeteu-me oferir-vos aquesta elegant interpretació d'una música ben elegant, la de Frederic Chopin. El gran pianista hungarès Gyorgy Cziffra tocant l'Impromptu Op. 51.
Bona nit.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Chopin por Pogorelich



Música para antes de dormir.
Esta noche tenemos al virtuoso y también discutido pianista Ivo Pogorelich, aquí muy joven, interpretando el Scherzo nº 3, Op. 39 de Frederic Chopin.
Buenas noches

dimarts, 8 de setembre del 2009

Una petita obra de joventut redescoberta

BALL JOC MUNTANYENC - kewego

Avui em permeto de posar-vos un vídeo que he trobat casualment a Internet i de l'any de la Maria Castanya on es presenta el ballet "Ball Joc Muntanyenc" que es va estrenar a Terrassa l'any 1983 per l'Esbart Egarenc. La coreografia és de Joaquim Navarro i Bonet i la música és meva. Us podeu ben creure que aquest ballet es fa fer a partir d'una juguesca entre en Joaquim Navarro i jo. He de dir que com a simple aficionat em va costar moltes hores per instrumentar-lo i vaig voler que la feina fos repassada per un professional com en Jesús Ventura que, dit sigui de passada, no va haver de tocar pràcticament res. Curiosament, la nota que acompanya el vídeo, en la pàgina on l'he trobat, diu que la instrumentació és de Cohí i Grau. És una errada.
La meva coneixença de joventut dels esbarts dansaires i del món de la cobla i haver fet de pianista d'esbart durant una colla d'anys tenint de company de piano no gens menys que en Delfí Colomé i Pujol i, també s'ha de dir, estudiant bé el magnífic Tractat d'Instrumentació per a Cobla de Joaquim Serra, tot plegat va fer que em decidís a donar aquest pas. Us el poso perquè m'ha fet il·lusió redescobrir-lo després de tants anys, encara que la música, siguem francs, no sigui res de l'altre món ni quasi d'aquest.


Si no el veieu podeu anar a la pàgina on el vaig trobar: http://www.kewego.es/vide/iLyROoaftLXd.html

divendres, 4 de setembre del 2009

La grip A


En vista de totes les informacions exagerades i pessimistes que no fan res més que crear alarma social sense necessitat, he decidit posar-vos el text que s'està difonent a diferents blogs de caire sanitari i que pot ser útil per a aclarir idees. A la vegada i com cada any, aprofito per a recordar-vos la conveniència de la vacunació antigripal (de la grip habitual) als col·lectius de cantants, figurants, músics i altres treballadors dels teatres. Enguany és millor fer-la durant el mes de setembre.
El text recomanat és el següent:

Què és la grip A/H1N1?

La grip A és una malaltia que cursa de forma lleu en la gran majoria de les persones. Es produïda pel virus influenza A/H1N1 del mateix gènere que el virus de la grip comuna. Pot produir febre i símptomes com mal de cap, dolors musculars, malestar general, congestió nasal, tos i de vegades símptomes digestius (nàusea, diarrea).

La grip A té els mateixos símptomes que la de tots els anys.


Com es contagia?

Com la grip comuna, s'encomana molt fàcilment perquè es transmet a través de l'aire per mitjà de petites gotes que emetem al tossir o esternudar. Quan parlem de "pandèmia" volem dir que hi ha moltes persones afectades, en molts països diferents. Això és perquè es tracta d'un nou virus A, i és més fàcil el contagi.

Però que sigui molt contagiosa no vol dir que sigui més greu.


Com es diagnostica?

Existeix una prova diagnòstica ràpida per a distingir el tipus de grip. Però per al diagnòstic de la grip A té poca sensibilitat (aproximadament un 35%). Això vol dir que de 100 persones amb grip A només en detectarem unes 35 (test positiu). La majoria (65) donaran un resultat negatiu per a grip A. Encara que hi hagi un test negatiu, si es tenen símptomes gripals la causa pot ser la grip A. i el que és més important, les recomanacions per a cuidar-se seran les mateixes, independentment del tipus de grip. Per aquesta raó, no és útil fer una prova diagnòstica en una grip lleu o moderada.


Com pot evolucionar la grip A?

Amb les dades disponibles dels milers de casos detectats en tot el món fins avui, es pot afirmar que la major part de les persones passen aquesta grip amb símptomes lleus o moderats. S'ha de mantenir una especial vigilància de l'evolució dels símptomes en persones amb malalties cròniques, nens menors de sis mesos i en pacients de risc més elevat (immunodeprimits).


Com podem actuar per a prevenir el contagi?

Les recomanacions bàsiques són dues:

1. El rentat de mans freqüent (per exemple, rentar-se les mans 10 vegades al dia ha demostrat disminuir a la meitat el risc de contagi).

2. La higiene respiratòria (tossir o esternudar sobre un mocador de paper d´un sol ús i rentar-se les mans a continuació, tossir o esternudar sobre el braç si no es disposa de mocador, per a evitar el contacte amb la mà, evitar el contacte proper o íntim quan els símptomes de la malaltia són evidents).

No està clar si l'ús de màscares evita la propagació de l'epidèmia. Únicament s’en recomana l’ús a persones malaltes mentre estiguin en contacte amb altres persones i els seus cuidadors.

Per altra banda, no s'ha aclarit si l'ús de fàrmacs com oseltamivir (Tamiflu®) o zanamivir (Relenza®) en pot prevenir el contagi. Existeixen alguns estudis en institucions tancades i contactes familiars amb beneficis molt petits. Tenint en compte que és tracta d'una grip lleu i que aquests fàrmacs tenen efectes secundaris, en general, no s’en recomana l’ ús.

La vacuna contra la grip comuna no funciona per a la grip A. Encara no s'ha acabat de desenvolupar una vacuna per a la nova grip amb totals garanties de seguretat i efectivitat. La situació actual, en relació amb el nombre de persones afectades i el nombre de morts, no justifica una alarma social.


Què fer si apareixen símptomes?

Els símptomes són els mateixos que els de la grip de tots els anys. La grip, com diu la saviesa popular, dura set dies amb tractament i una setmana sense.

Han de sol·licitar atenció mèdica aquelles persones que tinguin molèsties greus: dificultat al respirar, dolor important al pit, alteracions de la consciència (cap enterbolit), un empitjorament sobtat o un allargament de més 7 dies de l'inici dels símptomes. En el cas dels nens, l'edat inferior a 6 mesos, la respiració accelerada o la febre que dura més de tres dies ( 72 hores) fa recomanable l’avaluació mèdica.

Però probablement la major part de les persones tindran símptomes lleus i anar al metge no aportarà cap benefici. Tot el contrari: la saturació dels centres de salut i hospitals pot dificultar una correcta atenció a malalts greus per la grip o per altres problemes de salut.

Per això, les persones sanes que presentin un quadre gripal sense cap dada de complicacions poden realitzar unes autocures als seus domicilis amb les mesures habituals: bona hidratació, bona alimentació i bona higiene.

Si hom està malalt, els cinc primers dies convé no anar a llocs plens de gent per evitar el contagi. I recordar les mesures recomanades: no tossir davant ningú, esternudar a la màniga o en un mocador d'un sol ús i rentar-se les mans diverses vegades al dia.


Si apareixen símptomes, és necessari prendre algun tractament?

Encara que la febre no és perillosa en sí mateixa, els antitèrmics com el paracetamol o l´ibuprofè poden ser útils per a alleujar el malestar que produeix. Els medicaments antivirals han demostrat molt poca eficàcia en les infeccions per virus gripals comuns, disminuint menys d'un dia la durada dels símptomes. Respecte a aquesta grip no hi ha estudis que demostrin la seva eficàcia. Per aquestes raons, el seu ús està restringit als pacients que sofreixin complicacions o aquells amb alt risc de sofrir-les. En un pacient sà, els riscos pels efectes adversos del fàrmac poden superar els seus beneficis.


I en el cas d'embaràs?

Sempre s'ha sabut que l'embaràs suposa un petit increment del risc per les complicacions de la grip (qualsevol tipus de grip). En cas de febre o símptomes de grip, és recomanable consultar amb un professional sanitari. De totes formes el risc segueix essent baix i la gran majoria dels embarassos transcorreran de forma saludable.


Conclusió

Durant la pandèmia de grip A seguirà havent-hi infarts de miocardi, apendicitis, insuficiència cardíaca, diabetis, crisis d'asma, malalties psiquiàtriques, fractures de maluc, accidents i molts altres problemes que requeriran l´atenció dels professionals de la salut.

El comportament serè, coherent i tranquil dels pacients, els mitjans de comunicació, els professionals sanitaris, els dirigents polítics i els càrrecs amb responsabilitat de planificació i gestió del Sistema Nacional de Salut són essencials perquè funcionin bé els serveis sanitaris i aquests puguin dedicar-se als malalts que ho necessitin.

dijous, 3 de setembre del 2009

Chopin por Ingrid Fliter



Música para antes de dormir.
Esta noche les pongo este video de la excelente pianista Ingrid Fliter interpretando con gran sensibilidad el Nocturno Op. 27, nº 2, en re bemol mayor de Frederic Chopin.
Buenas noches

Matthias Goerne

Després d'aquest període estival de vacances torno a ser aquí. No he pogut anar a veure en Matthias Goerne a Vilabertran, però us poso aquest vídeo d'ell mateix cantant " Wanderer Nachtlied" de Franz Schubert en un recital a La Sapienza di Roma el 23 de novembre de 2008.
Noteu la qualitat de la veu de Goerne, el perfecte domini tècnic, la musicalitat i la tremenda interiorització del cant.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Bones vacances






Foto pròpia: contrast de llum a Maçanet de Cabrenys.

Benvolguts bloguers operístics,

Em prenc una temporada de descans i reflexió, aprofitant l'estiu i l'època de vacances, en la que no escriuré res al blog. Les meves circumstàncies personals actuals fan que precisi d'aquest període i ho penso fer.
Probablement reemprengui l'activitat bloguera passat l'estiu.
Us desitjo a tots unes bones vacances i que pugueu desconnectar de la feina per unes setmanes sense oblidar, però, la música i el cant que tanta falta, al menys a mi, em fan.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Esperando Turandot



Dentro de pocos días se ofrecerá en el Liceu la misma producción de Turandot, con la dirección escénica de Nuria Espert, que se ofreció en la inauguración de la primera temporada (1999-2000) del Liceu reconstruido, después del pavoroso incendio de 1994.
Para irnos mentalizando, les pongo este video con Josep Carreras en el papel de Calaf, Katia Ricciarelli en el de Liù y John Paul Bogart en el del ciego Timur. Viena 1983, dirección de Lorin Maazel.
Disfruten del fraseo único, la musicalidad y la prístina dicción de Carreras en esta conocida aria "Non piangere Liù".

diumenge, 5 de juliol del 2009

Ian Bostridge / Julius Drake - Schubert - Die Forelle



Com a il·lustració del recital de divendres, us poso aquest vídeo del mateix Ian Bostridge (aquí en millors condicions vocals) amb Julius Drake al piano interpretant el lied Die Forelle (la truita) de Schubert que també formava part del programa del Liceu. Que no us passi per alt l'excel·lent interpretació pianística.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Recital d'Ian Bostridge i Julius Drake al Liceu

LIEDER DE FRANZ SCHUBERT

IAN BOSTRIDGE, tenor
JULIUS DRAKE, piano

Tenia ganes de veure en directe aquest prestigiós tenor anglès que només coneixia a través d'enregistraments i videos de YouTube.
El programa escollit era un seguit de lieder de Franz Schubert agrupats per temàtiques similars repartits en dues parts.
Bostridge és un home de constitució astènica, llarg i prim, de pell molt blanca, un posat tímit i potser llunyà i un aspecte quasi "espectral". El seu cant, com molt bé deia en Joaquim d' "In fernem land" a la sortida, és introvertit, sembla que canti per a ell mateix, ben diferent del de Thomas Quasthoff que canta directament per al públic, i això fa que la comunicació amb l'audiència sigui menor. La seva veu de tenor líric lleuger és bastant descolorida i, en tot cas, el poc color que presenta no és el d'una veu bella ni molt menys. El seu cant peca d'un cert amanerament, iniciant l'emissió de la nota de manera plana i fent-la vibrar més endavant. Aquesta manera de cantar, al cap d'una estona, cansa. També em cansa, particularment a mi, que en els finals acabats en en, molt freqüents en l'alemany, allargués més el so de la consonant en relació al de la vocal precedent i, en això, cal recordar la frase d'Anton Dermota parlant (en el seu castellà italianitzant) en el transcurs d'una classe magistral a principis dels anys setanta: "No cantar consonante es mal mas no catastrofa, no cantar vocal es catastrofa!" I en última instància dir també que semblava que ahir nit no es trobava en plena forma vocal. Potser un refredat incipient, o el que fos, acompanyat de la necessitat freqüent de beure aigua, donaven la impressió de patiment a més de l'evident justesa al registre agut. Cal dir també que l'emissió vocal de Bostridge es beneficia més de les frases líriques de temps lent que no pas episodis més moguts o dramàtics.
Això va fer que algunes cançons com Aus Heliopolis I, Abendbilder o Ins stille Land sortissin més reeixides que d'altres. De totes maneres, aquests comentaris són de matís i de cap manera voldria que s'interpretés que penso que es tracta d'un cantant dolent, ni molt menys! La musicalitat de Bostridge i la seva interpretació peculiar i molt personal fan que parlem d'un gran artista. Això si, hi han grans artistes que arriben a uns més que a d'altres.
Semblava que hi havia unanimitat en què, en general, la segona part va ser més agradosa al públic, per cert ben poc nombrós donat el prestigi del cantant.
Al final, aplaudiments i alguna ovació que van provocar dos bisos: An die laute i Louise, ambdues del mateix Schubert.

El pianista acompanyant Julius Drake va estar a un molt alt nivell, potser dels més alts. Va saber treure un so bellíssim del piano i la seva interpretació tant dels fragments dramàtics com dels més dolços va ser una veritable delícia. Tant va ser així, que alguns de nosaltres estavem més pendents del piano que del cantant i quan això passa vol dir alguna cosa.
No vull acabar aquest comentari sense denunciar, una vegada més, la mala educació de part del públic que s'aixeca i surt de la sala donant l'esquena als artistes mentre saluden.
A la sortida, divisió d'opinions.

dimarts, 30 de juny del 2009

Lo que pudo haber sido y no fue



Después de la calamidad de la puesta en escena de Salomé de Strauss en el Liceu, carente de talento, escamoteándonos la danza de los siete velos con el pase de una película de lo más soso que se puedan imaginar y sin ningún tipo de afinidad con la rítmica música de Strauss, les pongo este video de la soprano Maria Ewing bailando de verdad, con desnudo final incluido, y con una sensualidad que ya quisieran algunas bailarinas profesionales. Así se hace mucho más creíble el desasosiego de Herodes Antipas ante los encantos de la hija de su mujer Herodías.
No pretendíamos que Nina Stemme hiciera un baile de este tipo, pero seguro que un director con talento hubiera sacado un mejor partido de tan gran artista.

dilluns, 29 de juny del 2009

Salomé al Liceu

Fotos d'Antoni Bofill.








Ahir tarda vaig assistir al Liceu a la representació de Salomé, de Richard Strauss, corresponent al torn T. La sessió es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Herodes: Robert Brubaker
Herodias: Jane Henschel
Salome: Nina Stemme
Jochanaan: Mark Delavan
Narraboth: Stefan Heibach
Un patge d'Herodias: Anna Tobella
Cinc jueus: Clemens Löschmann, Jon Plazaola, Josep Fadó, Jordi C
asanova, Alberto Feria.
Dos natzarens: Stanislav Shvets, Pavel Kudinov
Dos soldats: Patrick Schramm, Kurt Gysen
Un capadoci: Josep Ribot
Una esclava: Beatriz Jiménez


Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Direcció musical: Michael Boder
Direcció d'escena: Guy Joosten

Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / La Monnaie-De Munt (Brussel·les)


Per començar us diré que la posada en escena del Sr. Guy Joosten em va semblar lletja, pobra, i inadequada, amb algunes bones idees com la baralla dels cinc jueus arrel d'una discussió teològica, que em va fer riure obertament. Narraboth no es suïcida com a l'obra original sinó que aquí és mort d'un tret de pistola a mans de Salomé. L'escena de la dansa que sembla començar bé s'espatlla del tot amb la projecció d'una pel·lícula on sembla veure's Herodes "entenent-se" amb Salomé. Una escena, a més, que no lliga amb la música ni amb fixador. I d'altres bajanades com la persecució amb armes de foc, per tot arreu, del profeta. En fi, un veritable desastre.
La part musical, però, va ser una altra cosa. Nina Stemme que feia amb aquesta producció la seva estrena mundial d'aquesta òpera no va decebre ningú. En efecte, la seva sòlida i a la vegada dúctil veu va donar vida a una Salomé capriciosa, sensual i depravada. Des de l'escena on lloa el cos de Jochanaan fins el terrible final "he besat la teva boca Jochanaan" va ser un perfecte recital de bon cantar, amb la veu molt ben projectada i brillant però perfectament matisada quan calia amb uns pianíssims que feien esgarrifar.
El paper d'Herodes va ser servit pel tenor nordamericà Robert Brubaker amb una veu de gran volum i projecció, allunyant-se una mica dels habituals Herodes més comprimaris o, digue'm-ne, tenors de carácter i, al mateix temps va oferir una sòlida prestació escènica.
Mark Delavan és un baríton de New Jersey amb una veu fosca que es fa atractiva per aquest tipus de personatge tot i que la seva prestació no va passar gaire més de correcta.
Herodias va ser interpretada per la veterana Jane Henschel que va estar encertada tan vocalment com dramàtica en tota la seva prestació.
El capità de la guàrdia, enamorat de Salomé, Narraboth, servit per Stefan Heibach, va lluir una veu de qualitat, molt ben projectada i va cantar la seva breu part amb convicció, musicalitat i bona prestació escènica.
El patge d'Anna Tobella va pecar de sentir-se poc tot i que semblava que la seva part era ben cantada.
Molt ben conjuntats els cinc jueus que em van fer riure de debò quan s'empaitaven a punta de pistola en mig d'una discussió teològica i un dels companys, el més ortodox, anava fent inclinacions de cap esgarrifat pel què acabava de sentir.
La direcció de Michael Boder va ser brillant i àgil a la vegada aconseguint un bon so de l'orquestra i una bona concertació amb l'escenari.
Al final ovació per a Nina Stemme, Robert Brubaker, Jane Henschel, Stefan Heibach i pel director Michael Boder i l'Orquestra.

dijous, 25 de juny del 2009

Nocturn Op 27 No 1 de F. Chopin- Maria Joao Pires



Música per abans d'anar a dormir.
Maria Joao Pires ens interpreta aquesta nit el Nocturn Op. 27 núm. 1 del sempre elegant Frederic Chopin, lluint la seva pulcra tècnica i la seva fina musicalitat lligada al més profund sentiment.
Bona nit.

dimarts, 23 de juny del 2009

Schubert: Winterreise, Auf dem Flusse / Thomas Quasthoff & Maria João Pires



Música para antes de dormir.
Siguiendo con Thomas Quasthoff, les pongo esta noche el lied "Auf Dem Flusse" del ciclo Winterreise (Viaje de invierno), de Franz Schubert, acompañado al piano por la exquisita Maria Joao Pires.
Buenas noches

dijous, 18 de juny del 2009

Inoblidable recital de Thomas Quasthoff al Liceu











Ahir vespre al Liceu vaig tenir el goig d'assistir al recital de lieder del cèlebre baríton alemany Thomas Quasthoff acompanyat al piano per Justus Zeyen, cantant uns dels meus cicles de cançons preferits: Die Shöne Müllerin (La Bella Molinera) de Franz Schubert amb textos de Wilhelm Müller.
Al llarg de la meva vida musical he tingut ocasió de poder gaudir d'aquest cicle amb cantants de molt prestigi però sempre em quedava amb la fita insuperable d'Anton Dermota i la seva muller Hilde en aquells històrics recitals al Palau o al Saló del Tinell. Fins i tot guardo amb afecte una partitura de La Bella Molinera amb una dedicatòria i firma del mateix Dermota durant un sopar al antic Hotel Manila de Barcelona. I he de dir, amb tota contundència, que la manera de cantar, d'expressar, de donar diversos colors a la veu segons el moment interpretatiu, l'exquisida musicalitat i la capacitat increïble de comunicació del Sr. Quasthoff em fa remontar fins aquells concerts dels anys 60 i 70. En efecte, fins i tot la perfecció de Fischer-Dieskau o la intensitat més introspectiva de Matthias Göerne no arriben a la capacitat màgica de comunicació de Quasthoff que va lograr una cosa que molts pocs artistes poden aconseguir i és que es pari el temps i l'espectador sensible pugui participar d'un moment de creació. I això va passar en vàries de les cançons d'ahir com per exemple en el lied "Der Neugierige" amb les frases màgiques "O bachlein meine liebe..." que ens van fer tocar l'eternitat (l'eternitat no és un temps que no s'acaba mai sinó l'absència de temps, l'atemporalitat) o "Des Baches Wiegenlied" o la definitiva i meravellosament cantada La Mort i la Donzella del mateix Schubert, l'únic bis que va oferir entre les aclamacions del públic assistent.
El pianista Justus Zeyen, acompanyant habitual de Thomas Quasthoff, va obtenir un bon so de l'instrument exhibint una bona i pulcra tècnica, va saber seguir els moments màgics del cantant tot i que la seva prestació, malgrat ser de gran nivell, no va estar a la mateixa alçada del seu il·lustre company.
Una vetllada inoblidable.

diumenge, 14 de juny del 2009

Hélène Grimaud, Thomas Quasthoff - Schumann Dichterliebe - Verbier Festival 2007



Avui us poso el lied "Hör ich das Liedchen klingen" del cicle Amor de Poeta, op. 48, de Robert Schumann cantat amb la sensibilitat habitual del gran Thomas Quasthoff i el pulcre acompanyament al piano d'Hélène Grimaud. Això és per començar a "fer boca" pel recital que ens oferirà al Liceu el proper dimecres 17 de juny.

divendres, 12 de juny del 2009

RECITAL NINA STEMME (2006/07)



Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us poso aquest vídeo de Nina Stemme amb Antonio Pappano al piano, cantant una cançó de Jan Sibelius "Van det en dröm?". Recital al Gran Teatre del Liceu, temporada 2006/2007.
Bona nit.

dijous, 11 de juny del 2009

Leonie Rysanek - Salomé, escena final - R. Strauss



En esta muestra de "Salomés" no podía faltar una de las más grandes: la soprano austríaca Leonie Rysanek, en una representació en Tokio en 1980.

dimarts, 9 de juny del 2009

Salomé - Strauss - Caballé - 1957



Avui us poso aquesta troballa del YouTube realment impactant. La Sra. Caballé en la seva estrena de Salomé l'any 1957 quan només contava 23 anys. Aquí si que ens hi hem de treure el barret! Això està molt ben cantat, i amb la veu d'una noieta que és el què toca.

dilluns, 8 de juny del 2009

Karita Mattila: Salome Final Scene 2008



Mentalitzant-nos ja per la propera Salomé al Liceu, us poso aquest vídeo de l'escena final magníficament cantada per Karita Mattila en aquesta producció del MET de 2008.

dissabte, 6 de juny del 2009

Im Abendrot - R- Strauss - Nina Stemme



Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit permeteu-me que us posi la darrera cançó dels quatre últims lieder de R. Strauss, Im Abendrot (Al capvespre) interpretada per Nina Stemme, que d'aquí ben poc estrenarà la Salomé, del mateix autor, al Liceu.
Bona nit.

Ángeles Blancas en el Foyer del Liceu "Me llaman la primorosa"

Ayer noche tuvo lugar en el foyer del Gran Teatre del Liceu una velada zarzuelera, revistera y desenfadada a cargo de la soprano M. Ángeles Blancas y el pianista italiano Giovanni Auletta. El recital era semiescenificado con dirección escénica de Emilio Sagi.
El foyer, mesitas de cabaret con velitas y consumición incluída, lleno hasta las banderas y un calor de mil demonios. Éste era el marco que vestía el inicio del recital. Blancas empezó con la voz algo fría y sus primeras intervenciones en "Me llaman la primorosa" del Barbero de Sevilla de G. Giménez, o la "Canción de la gitana" de La Alegría del batallón, de J. Serrano, adolecieron quizás de la finura interpretativa que todos teníamos en mente (Victoria de los Ángeles, Teresa Berganza, ...).
Sin embargo y a medida que pasaban los minutos, M. Ángeles Blancas fue entrando en papel y su "De España vengo, ..." de El niño Judío, de Pablo Luna o en la "Canción de la Paloma" del Barberillo de Lavapiés, de Barbieri, se encontraba ya de lleno en su propio y visceral caldo de cultivo interpretativo. Estuvo ya inmensa, con una gran fuerza dramática, en "Qué te importa que venga" de Los Claveles, de José Serrano o en "Cuando está tan hondo" de El Barquillero, de Ruperto Chapí. Pero donde estuvo realmente excepcional por su fuerza, gracia y deshinibición de verdadero "animal escénico" fué en las tres últimas canciones "Tango de Menegilga" de La Gran Vía, de Federico Chueca, "¡Ay ba!" de La Corte del Faraón, de Vicente Lleó y en la "Canción del higo" de la revista La pipa de oro, de Manuel Martinez Mollá (que no conocía) con su inolvidable e "inspirado" estribillo " Alegrí, alegrí, con la mano no, con la boca sí".
El joven pianista italiano Giovanni Auletta acompañó, siempre atento a la soprano, con eficacia, musicalidad y buen gusto. Sus intervenciones a piano solo tanto en los "Valsos poéticos" de Granados como en la "Tarantella" de Liszt fueron un ejemplo de pulcro virtuosismo. Me gustaría saber qué pintaba, sin embargo, la Tarantella de Liszt en un espectáculo basado en música española.

dimarts, 2 de juny del 2009

"Ich trage meine Minne" R. Strauss - Jonas Kaufmann & Helmut Deutsch



Música para antes de dormir.
Esta noche les invito a escuchar este audio del tenor Jonas Kaufmann cantando con su habitual acierto y sensibilidad y acompañado del pianista Helmut Deutsch, el lied de Richard Strauss, "Ich trage meine Minne". Recital en el Palais Garnier de Paris el 9 de noviembre de 2008.
Buenas noches.

divendres, 29 de maig del 2009

Allerseelen, de R. Strauus - Te Kanawa - Solti


Permeteu-me que us posi una troballa: el lied de Richard Strauss, Allerseelen cantat per la soprano Kiri Te Kanawa acompanyada per un no massa prodigat pianista, no gens menys que George Solti.

Recital d'Anne Schwanewilms al Liceu

Fotos: Anne Schwanewilms i el pianista Manuel Lange


Ahir vespre vaig assistir al recital ofert per la soprano Anne Schwanewilms acompanyada al piano per Manuel Lange i que va desenvolupar el següent programa:

I part

Claude Debussy: Proses lyriques:
"De rêve,
"De grève",
"De fleurs",
"De soir"

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Im Früling" núm. 13,
"Gesang Weilas" núm. 46,
"Auf einer Wanderung" núm. 15,
"Verborgenheit" núm. 12.

II part
Richard Strauss:
"In goldener Fülle", op. 49, núm.2
"Wer lieben will, muss leiden", op. 49, núm. 7
"Ach, was Kummer, Qual und Schmerzen", op. 49, núm. 8

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Das verlassene Mägdlein" núm. 7

"Wo find' ich Trost" núm. 13
"Der Genesene an die Hoffnung" núm. 1

Richard Strauss:
"Blauer Sommer", op. 31, núm. 1

"Weisser Jasmin", op. 31, núm. 3
"Das Rosenband", op. 36, núm 1

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Elfenlied", núm. 16

"Selbstgeständnis", núm. 52
"Storchenbotschaft", núm. 48


L'Anne Schwanewilms és portadora d'una bellíssima i sensual veu de soprano lírica de color auri vellutat d'aquelles que acaronen l'oída de l'aficionat sensible. La seva presència física, a més, és molt agradable i per tant té tot allò que li cal a una cantat per triunfar en qualsevol teatre. L'elecció del programa però no crec que hagi estat la més afortunada per cantar en una tan gran sala com la del Liceu. La primera part amb les cançons de Debussy i Wolf eren potser massa intimistes i quedaven llunyanes entre les grandàries de l'espai liceista. El seu cant, d'altra banda, tot i ser de refinada tècnica, preciosista i musicalíssim, peca, des del meu de vista d'un punt de fredor que va contribuir a que l'emoció del cant no arribés a la gent.
La segona part es va animar. Les cançons de Richard Strauss més vocalment expansives van ajudar a sortir de la monotonia i també els darrers lieder de Wolf van ser cantats amb gràcia i vis còmica. Al final només una propina "Allerseelen" de Richard Strauss que va cantar magnificament.
El pianista Manuel Lange va tocar amb mesura i sensibilitat, molt pendent de la soprano. A la segona part va saber treure un millor so de l'instrument que, tot i amb la tapa oberta, no va acabar mai de sonar amb la brillantor esperada.
Cal remarcar la pobra entrada del Teatre que es veia mig buit i la poca cultura musical de part del públic que aplaudia entre lied i lied. En general, una vetllada desangelada tot i la gran qualitat dels artistes presents.

diumenge, 24 de maig del 2009

Fidelio en el Liceu

Fotos de Antoni Bofill.

He asistido esta tarde al Gran Teatre del Liceu a ver la función de abono del turno T de la ópera de L.V. Beethoven, Fidelio, que se ha desarrollado bajo el siguiente reparto:

Don Fernando: Anders Larsson
Don Pizarro: Terje Stensvold
Florestan: Clifton Forbis
Leonore, oculta bajo la identidad de Fidelio: Karita Mattila
Rocco: Stephen Milling
Marzelline: Elena de la Merced
Jaquino: Matthias Klink
Pimer prisionero: Xavier Martínez
Segundo prisionero: Gabriel Diap
Dirección musical: Sebastian Weigle
Dirección de escena: Jürgen Flimm
Producción del Metropolitan Opera House
Orquesta y Coro del Gran Teatre del Liceu
Cor de Cambra del Palau
de la Música Catalana

Ante todo déjenme hacerles memoria de una cosa harto conocida pero que nunca viene del todo mal recordar. Beethoven no escribía bien para las voces. Seguramente desconocía la fisiología vocal y exigía de los cantantes la resolución de frases en tesituras realmente difíciles, casi imposibles.

Dicho esto pasemos a considerar la puesta en escena, una producción del MET de hace unos 10 años, visualmente atractiva, bien iluminada y que crea una buena ambientación para la acción desarrollada. Algunos asistentes cuestionaban la escena final con la destrucción de una estatua de un dictador. Debo confesar que, desde mi posición en primera fila de platea, no he visto tal estatua, lo siento. Resumiendo, para mí, ha sido una puesta en escena correcta, digna, sin más.

La dirección de Sebastian Weigle ha sido, desde mi punto de vista, muy cuidada, con un sentido y elegante fraseo de llos fragmentos líricos y un buen contraste con los más dramáticos. Algunos asistentes en los pisos altos apuntaban una falta de contundencia "Beethoveniana" en los pasajes dramáticos. Para mí y desde la primera fila insisto, la contundencia ha sido la justa. Desde luego no es lo mismo oír a la orquesta detrás mismo del director que hacerlo desde mucho más atrás donde el sonido llega lógicamente con menor volumen.

Karita Mattila ha cantado su papel de Fidelio/Leonore con voz bella , grande y bien proyectada con las casi imposibles frases agudas beethovenianas del duo con Florestan muy bien resueltas. Su aria con el contrapunto de las trompas ha sido cantada de manera espléndida.
El tenor Clifton Forbis, en cambio, no ha estado al mismo nivel. Forbis tiene una apreciable voz de tenor dramático pero su canto apretado no favorece en nada las frases en la tesitura más alta. Su manera de cantar hace que deba imponer las notas agudas casi una a una con lo que la frase queda musicalmente descuadrada con facilidad. Por lo que he oído, el día del estreno galleó algunas notas. Hoy no ha sido así pero le ha ido de bien poco.
El papel de Rocco ha sido servido por el bajo danés Stephen Milling. Buena voz pero con problemas de musicalidad y descuadres evidentes en el primer acto que han hecho casi desesperar al director que ya no sabía que más gestos hacer para que le siguiese.
La pareja Jaquino y Marzelline han sido bien servidos por Matthias Klink y Elena de la Merced.
El malísimo Don Pizarro ha sido cantado por el barítono noruego Terje Stenvold, con musicalidad, intención en el fraseo y suficiencia vocal.
El Don Fernando del sueco Anders Larsson ha sido realmente flojo. Una prestación para olvidar.

Muy bien el coro de la Casa apoyado otra vez por el Cor de Cambre del Palau. Excelente sonido, empastado y musicalísimo.

Al final, ovaciones para el Coro, Karita Mattila y Sebastian Weigle y calurosos aplausos para los demás.

P.S. Durante el primer acto el fuerte y persistente pitido de un audífono entre las primeras filas de platea ha logrado distraer, molestar i casi enfurecer a varios espectadores entre los que me cuento, y hasta para el director Sebastian Weigle ha sido por varias veces motivo de distracción.
El problema es que el o la causante del ruido no es consciente de ello y habría por tanto que advertir a los vecinos directos de tales protagonistas que no tuvieran reparo en avisarles para que regularan el volumen del dichoso aparatito.

dimarts, 19 de maig del 2009

Karita Mattila: "In quelle trine morbide", Met 2008



Esta noche les pongo este video de Karita mattila cantando el célebre fragmento de Manon Lescaut de Puccini, "In quelle trine morbide" junto al barítono Dwayne Croft y bajo la dirección de James Levine. La misma Karita Mattila que cantará en el Liceu el papel de Fidelio de la ópera del mismo nombre de L. W. Beethoven que veré el próximo domingo y de la que les hablaré.

diumenge, 10 de maig del 2009

Carles Cosías canta "Parmi veder le lagrime", de Rigoletto



I aquí, cantant el "Parmi veder le lagrime" de Rigoletto, de G. Verdi.

dissabte, 9 de maig del 2009

Carles Cosías canta "È la solita storia del pastore", de L'Arlesiana



Avui us vull parlar de Carles Cosías. Aquest tenor de veu lírica bellíssima i privilegiada, deixeble del mestre Jaume Francisco Puig, va guanyar el segon premi del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas de l'any, crec recordar, 1998 (o 99), iniciant a continuació una carrera prometedora que va ser truncada però per un seriós transtorn digestiu que no ve ara al cas d'explicar. Després d'un llarg procés de recuperació va reapareixer amb noves energies, sent habitual al Festival d'Òpera de Sabadell. En aquest vídeo de 2007, canta, en el marc del Concurs de Cant Manuel Ausensi (del que va ser guanyador de la primera edició), la conegudíssima ària de l'Arlesiana de Cilea, acompanyat de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu dirigida per Guerasim Voronkov.
Aprecieu la bellesa i la qualitat de la veu de Cosías, la línea de cant, el fraseig, la dicció, la intenció i la intensitat interpretativa. Una meravella.