dijous, 11 de novembre del 2010

Lulu al Liceu

L'excel·lent soprano francesa Patricia Petibon.
Aquest passat diumenge vaig assistir a la representació, corresponent al torn T, de l'òpera d'Alban Berg Lulu, que feia molts anys (1987) que no es feia al Liceu.
L'espectacle es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Lulu: Patricia Petibon
Comtessa Geschwitz: Julia Juon
Encarregada de camerino / Estudiant / Grum: Silvia de la Muela
Professor de medicina / Príncep / Majordom / Marquès / Professor: Robert Wörle
Dr. Schön / Jack l'Esbudellador: Ashley Holland
Banquer / Director del teatre: Kurt Gysen
Pintor / Negre: Will Hartmann
Alwa: Paul Groves
Schigolch: Franz Grundheber
Domador / Atleta: Andreas Hörl
Comissari de policia: Gabriel Diap
Jove de quinze anys: Isabel Rodriguez García
La seva mare: Monique Simon
Decoradora: Mariel Aguilar
Periodista: Manel Esteve Madrid
Criat: Marc Pujol
Clown: Jeremy Friedman

Direcció musical Michael Boder
Direcció d'escena: Olivier Py
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / Grand Théatre de Genève
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu


Vaig tenir l'ocasió de poder assistir a l'estrena a Espanya i al Liceu d'aquesta òpera al ja llunyà 1969, encara estudiant de medicina i recordo l'escàndol que es va muntar amb gent sortint de la sala a mig espectacle amb cara d'emprenyats i una bona protesta al final. Des de les hores ha passat molt temps, 41 anys, i el públic ha tingut ocasió d'anar-se fent a aquest tipus d'obres de música no tan fàcil.
Michael Boder
Realment la música d'aquesta obra no és fàcil i pots apreciar-ne més la qualitat i bellesa la segona vegada que l'escoltes, i quan més vegades la degustes més sabors hi trobes. La partitura és difícil també per als músics, dit per alguns d'ells.

El tema, que ja és un clàssic, parla d'una dona fatal, immersa en una total amoralitat i que destrueix tot allò que toca. La posta en escena d'Olivier Py és d'una monumentalitat expressionista i colorista (de colors primaris) amb llums de neon a dojo i que té la pretensió de ser l'anunciadora de l'apocalipsi.
Realment, es tracta d'una escenografia molt vistosa on hi passen moltes coses alhora, potser masses. Això fa que costi seguir el fil de l'argument i que la distracció sigui constant, llevat del final on es respecta més la part intimista de l'obra. En efecte, uns quants dels qui érem al Liceu diumenge passat vam coincidir en aquesta sensació. Creiem que una bona posada en escena ha de clarificar l'acció però no complicar-la amb distraccions que per més ben fetes que estiguin no deixen de ser això: distraccions. A vegades les "genialitats" (que suposo gens barates) dels directors d'escena porten a aquest tipus de resultats.
De totes maneres, de ben segur que altra part del públic va quedar contenta amb la producció sinó no s'entendrien els nombrosos bravos del final.

Una escena de l'obra. Foto d'Antoni Bofill. En podeu veure més a la web del Liceu.
Els cantants van estar tots a un alt nivell, sobresortint però la soprano francesa Patricia Petibon que fa una encertada Lulu tan vocalment com escènica. La seva vocalitat amb una segura coloratura s'adapta com un guant a la partitura d'Alban Berg. També el tenor Paul Groves va fer una bona prestació de la seva terrorífica "particella" farcida d'aguts quasi incantables. Tant Julia Juon com Ashley Holland van estar a una bona altura així com la resta de participants.

L'orquestra de la Casa va sonar força bé sota la batuta de Michael Boder que va dirigir, com sempre fa, amb una amable finura com si es tractés de música de cambra.

1 comentari:

isabel trias ha dit...

Al Ferran (el meu company) li va agradar més la versió del 1986-87, que considera que va ser molt més expressionista que l'actual. Jo, com que era la primera vegada que la veia, em va agradar força tot i que coincideixo amb que hi havia massa distraccions que dificultaven la comprensió de tot plegat. La mñusica és difícil però amb això ja hi comptavem...