LLOC DE TROBADA, DISCUSSIÓ I INTERCANVI D'IDEES, INFORMACIÓ, ANÈCDOTES I EXPERIÈNCIES SOBRE TOT ALLÒ QUE FA REFERÈNCIA ALS TRASTORNS I MALALTIES DELS CANTANTS LÍRICS, AIXÍ COM DE L'ÒPERA EN GENERAL I ELS SEUS INTÈRPRETS. I, PER SUPOSAT, DE TOT ALLÒ QUE CREGUI CONVENIENT, VISIÓ CRÍTICA INCLOSA DE LES ÒPERES, CONCERTS O RECITALS QUE PUGUI VEURE.
dimarts, 30 de juny del 2009
Lo que pudo haber sido y no fue
Después de la calamidad de la puesta en escena de Salomé de Strauss en el Liceu, carente de talento, escamoteándonos la danza de los siete velos con el pase de una película de lo más soso que se puedan imaginar y sin ningún tipo de afinidad con la rítmica música de Strauss, les pongo este video de la soprano Maria Ewing bailando de verdad, con desnudo final incluido, y con una sensualidad que ya quisieran algunas bailarinas profesionales. Así se hace mucho más creíble el desasosiego de Herodes Antipas ante los encantos de la hija de su mujer Herodías.
No pretendíamos que Nina Stemme hiciera un baile de este tipo, pero seguro que un director con talento hubiera sacado un mejor partido de tan gran artista.
Etiquetes:
dansa dels set vels,
Maria Ewing,
Richard Strauss,
Salome
dilluns, 29 de juny del 2009
Salomé al Liceu
Fotos d'Antoni Bofill.
Ahir tarda vaig assistir al Liceu a la representació de Salomé, de Richard Strauss, corresponent al torn T. La sessió es va desenvolupar sota el següent repartiment:
Herodes: Robert Brubaker
Herodias: Jane Henschel
Salome: Nina Stemme
Jochanaan: Mark Delavan
Narraboth: Stefan Heibach
Un patge d'Herodias: Anna Tobella
Cinc jueus: Clemens Löschmann, Jon Plazaola, Josep Fadó, Jordi Casanova, Alberto Feria.
Dos natzarens: Stanislav Shvets, Pavel Kudinov
Dos soldats: Patrick Schramm, Kurt Gysen
Un capadoci: Josep Ribot
Una esclava: Beatriz Jiménez
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Direcció musical: Michael Boder
Direcció d'escena: Guy Joosten
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / La Monnaie-De Munt (Brussel·les)
Per començar us diré que la posada en escena del Sr. Guy Joosten em va semblar lletja, pobra, i inadequada, amb algunes bones idees com la baralla dels cinc jueus arrel d'una discussió teològica, que em va fer riure obertament. Narraboth no es suïcida com a l'obra original sinó que aquí és mort d'un tret de pistola a mans de Salomé. L'escena de la dansa que sembla començar bé s'espatlla del tot amb la projecció d'una pel·lícula on sembla veure's Herodes "entenent-se" amb Salomé. Una escena, a més, que no lliga amb la música ni amb fixador. I d'altres bajanades com la persecució amb armes de foc, per tot arreu, del profeta. En fi, un veritable desastre.
La part musical, però, va ser una altra cosa. Nina Stemme que feia amb aquesta producció la seva estrena mundial d'aquesta òpera no va decebre ningú. En efecte, la seva sòlida i a la vegada dúctil veu va donar vida a una Salomé capriciosa, sensual i depravada. Des de l'escena on lloa el cos de Jochanaan fins el terrible final "he besat la teva boca Jochanaan" va ser un perfecte recital de bon cantar, amb la veu molt ben projectada i brillant però perfectament matisada quan calia amb uns pianíssims que feien esgarrifar.
El paper d'Herodes va ser servit pel tenor nordamericà Robert Brubaker amb una veu de gran volum i projecció, allunyant-se una mica dels habituals Herodes més comprimaris o, digue'm-ne, tenors de carácter i, al mateix temps va oferir una sòlida prestació escènica.
Mark Delavan és un baríton de New Jersey amb una veu fosca que es fa atractiva per aquest tipus de personatge tot i que la seva prestació no va passar gaire més de correcta.
Herodias va ser interpretada per la veterana Jane Henschel que va estar encertada tan vocalment com dramàtica en tota la seva prestació.
El capità de la guàrdia, enamorat de Salomé, Narraboth, servit per Stefan Heibach, va lluir una veu de qualitat, molt ben projectada i va cantar la seva breu part amb convicció, musicalitat i bona prestació escènica.
El patge d'Anna Tobella va pecar de sentir-se poc tot i que semblava que la seva part era ben cantada.
Molt ben conjuntats els cinc jueus que em van fer riure de debò quan s'empaitaven a punta de pistola en mig d'una discussió teològica i un dels companys, el més ortodox, anava fent inclinacions de cap esgarrifat pel què acabava de sentir.
La direcció de Michael Boder va ser brillant i àgil a la vegada aconseguint un bon so de l'orquestra i una bona concertació amb l'escenari.
Al final ovació per a Nina Stemme, Robert Brubaker, Jane Henschel, Stefan Heibach i pel director Michael Boder i l'Orquestra.
Ahir tarda vaig assistir al Liceu a la representació de Salomé, de Richard Strauss, corresponent al torn T. La sessió es va desenvolupar sota el següent repartiment:
Herodes: Robert Brubaker
Herodias: Jane Henschel
Salome: Nina Stemme
Jochanaan: Mark Delavan
Narraboth: Stefan Heibach
Un patge d'Herodias: Anna Tobella
Cinc jueus: Clemens Löschmann, Jon Plazaola, Josep Fadó, Jordi Casanova, Alberto Feria.
Dos natzarens: Stanislav Shvets, Pavel Kudinov
Dos soldats: Patrick Schramm, Kurt Gysen
Un capadoci: Josep Ribot
Una esclava: Beatriz Jiménez
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Direcció musical: Michael Boder
Direcció d'escena: Guy Joosten
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / La Monnaie-De Munt (Brussel·les)
Per començar us diré que la posada en escena del Sr. Guy Joosten em va semblar lletja, pobra, i inadequada, amb algunes bones idees com la baralla dels cinc jueus arrel d'una discussió teològica, que em va fer riure obertament. Narraboth no es suïcida com a l'obra original sinó que aquí és mort d'un tret de pistola a mans de Salomé. L'escena de la dansa que sembla començar bé s'espatlla del tot amb la projecció d'una pel·lícula on sembla veure's Herodes "entenent-se" amb Salomé. Una escena, a més, que no lliga amb la música ni amb fixador. I d'altres bajanades com la persecució amb armes de foc, per tot arreu, del profeta. En fi, un veritable desastre.
La part musical, però, va ser una altra cosa. Nina Stemme que feia amb aquesta producció la seva estrena mundial d'aquesta òpera no va decebre ningú. En efecte, la seva sòlida i a la vegada dúctil veu va donar vida a una Salomé capriciosa, sensual i depravada. Des de l'escena on lloa el cos de Jochanaan fins el terrible final "he besat la teva boca Jochanaan" va ser un perfecte recital de bon cantar, amb la veu molt ben projectada i brillant però perfectament matisada quan calia amb uns pianíssims que feien esgarrifar.
El paper d'Herodes va ser servit pel tenor nordamericà Robert Brubaker amb una veu de gran volum i projecció, allunyant-se una mica dels habituals Herodes més comprimaris o, digue'm-ne, tenors de carácter i, al mateix temps va oferir una sòlida prestació escènica.
Mark Delavan és un baríton de New Jersey amb una veu fosca que es fa atractiva per aquest tipus de personatge tot i que la seva prestació no va passar gaire més de correcta.
Herodias va ser interpretada per la veterana Jane Henschel que va estar encertada tan vocalment com dramàtica en tota la seva prestació.
El capità de la guàrdia, enamorat de Salomé, Narraboth, servit per Stefan Heibach, va lluir una veu de qualitat, molt ben projectada i va cantar la seva breu part amb convicció, musicalitat i bona prestació escènica.
El patge d'Anna Tobella va pecar de sentir-se poc tot i que semblava que la seva part era ben cantada.
Molt ben conjuntats els cinc jueus que em van fer riure de debò quan s'empaitaven a punta de pistola en mig d'una discussió teològica i un dels companys, el més ortodox, anava fent inclinacions de cap esgarrifat pel què acabava de sentir.
La direcció de Michael Boder va ser brillant i àgil a la vegada aconseguint un bon so de l'orquestra i una bona concertació amb l'escenari.
Al final ovació per a Nina Stemme, Robert Brubaker, Jane Henschel, Stefan Heibach i pel director Michael Boder i l'Orquestra.
Etiquetes:
Jane Henschel,
Mark Delavan,
Michael Boder,
Nina Stemme,
Richard Strauss,
Robert Brubaker,
Salome,
Stefan Helbach
dijous, 25 de juny del 2009
Nocturn Op 27 No 1 de F. Chopin- Maria Joao Pires
Música per abans d'anar a dormir.
Maria Joao Pires ens interpreta aquesta nit el Nocturn Op. 27 núm. 1 del sempre elegant Frederic Chopin, lluint la seva pulcra tècnica i la seva fina musicalitat lligada al més profund sentiment.
Bona nit.
Etiquetes:
Chopin,
Maria Joao Pires,
Nocturn Op. 27 núm. 1
dimarts, 23 de juny del 2009
Schubert: Winterreise, Auf dem Flusse / Thomas Quasthoff & Maria João Pires
Música para antes de dormir.
Siguiendo con Thomas Quasthoff, les pongo esta noche el lied "Auf Dem Flusse" del ciclo Winterreise (Viaje de invierno), de Franz Schubert, acompañado al piano por la exquisita Maria Joao Pires.
Buenas noches
Etiquetes:
F. Schubert,
lieder,
Maria Joao Pires,
Thomas Quasthoff,
Winterreise
dijous, 18 de juny del 2009
Inoblidable recital de Thomas Quasthoff al Liceu
Ahir vespre al Liceu vaig tenir el goig d'assistir al recital de lieder del cèlebre baríton alemany Thomas Quasthoff acompanyat al piano per Justus Zeyen, cantant uns dels meus cicles de cançons preferits: Die Shöne Müllerin (La Bella Molinera) de Franz Schubert amb textos de Wilhelm Müller.
Al llarg de la meva vida musical he tingut ocasió de poder gaudir d'aquest cicle amb cantants de molt prestigi però sempre em quedava amb la fita insuperable d'Anton Dermota i la seva muller Hilde en aquells històrics recitals al Palau o al Saló del Tinell. Fins i tot guardo amb afecte una partitura de La Bella Molinera amb una dedicatòria i firma del mateix Dermota durant un sopar al antic Hotel Manila de Barcelona. I he de dir, amb tota contundència, que la manera de cantar, d'expressar, de donar diversos colors a la veu segons el moment interpretatiu, l'exquisida musicalitat i la capacitat increïble de comunicació del Sr. Quasthoff em fa remontar fins aquells concerts dels anys 60 i 70. En efecte, fins i tot la perfecció de Fischer-Dieskau o la intensitat més introspectiva de Matthias Göerne no arriben a la capacitat màgica de comunicació de Quasthoff que va lograr una cosa que molts pocs artistes poden aconseguir i és que es pari el temps i l'espectador sensible pugui participar d'un moment de creació. I això va passar en vàries de les cançons d'ahir com per exemple en el lied "Der Neugierige" amb les frases màgiques "O bachlein meine liebe..." que ens van fer tocar l'eternitat (l'eternitat no és un temps que no s'acaba mai sinó l'absència de temps, l'atemporalitat) o "Des Baches Wiegenlied" o la definitiva i meravellosament cantada La Mort i la Donzella del mateix Schubert, l'únic bis que va oferir entre les aclamacions del públic assistent.
El pianista Justus Zeyen, acompanyant habitual de Thomas Quasthoff, va obtenir un bon so de l'instrument exhibint una bona i pulcra tècnica, va saber seguir els moments màgics del cantant tot i que la seva prestació, malgrat ser de gran nivell, no va estar a la mateixa alçada del seu il·lustre company.
Una vetllada inoblidable.
Etiquetes:
Die Shöne Müllerin,
F. Schubert,
Justus Zeyen,
Thomas Quasthoff
diumenge, 14 de juny del 2009
Hélène Grimaud, Thomas Quasthoff - Schumann Dichterliebe - Verbier Festival 2007
Avui us poso el lied "Hör ich das Liedchen klingen" del cicle Amor de Poeta, op. 48, de Robert Schumann cantat amb la sensibilitat habitual del gran Thomas Quasthoff i el pulcre acompanyament al piano d'Hélène Grimaud. Això és per començar a "fer boca" pel recital que ens oferirà al Liceu el proper dimecres 17 de juny.
Etiquetes:
Dichterliebe,
Hélène Grimaud,
lieder,
Schumann,
Thomas Quasthoff
divendres, 12 de juny del 2009
RECITAL NINA STEMME (2006/07)
Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us poso aquest vídeo de Nina Stemme amb Antonio Pappano al piano, cantant una cançó de Jan Sibelius "Van det en dröm?". Recital al Gran Teatre del Liceu, temporada 2006/2007.
Bona nit.
Etiquetes:
Antonio Pappano,
Jan Sibelius,
Liceu,
Nina Stemme
dijous, 11 de juny del 2009
Leonie Rysanek - Salomé, escena final - R. Strauss
En esta muestra de "Salomés" no podía faltar una de las más grandes: la soprano austríaca Leonie Rysanek, en una representació en Tokio en 1980.
Etiquetes:
Leonie Rysanek,
Richard Strauss,
Salome
dimarts, 9 de juny del 2009
Salomé - Strauss - Caballé - 1957
Avui us poso aquesta troballa del YouTube realment impactant. La Sra. Caballé en la seva estrena de Salomé l'any 1957 quan només contava 23 anys. Aquí si que ens hi hem de treure el barret! Això està molt ben cantat, i amb la veu d'una noieta que és el què toca.
Etiquetes:
Caballé,
Salome. Richard Strauss
dilluns, 8 de juny del 2009
Karita Mattila: Salome Final Scene 2008
Mentalitzant-nos ja per la propera Salomé al Liceu, us poso aquest vídeo de l'escena final magníficament cantada per Karita Mattila en aquesta producció del MET de 2008.
Etiquetes:
Karita Mattila,
Richard Strauss,
Salome
dissabte, 6 de juny del 2009
Im Abendrot - R- Strauss - Nina Stemme
Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit permeteu-me que us posi la darrera cançó dels quatre últims lieder de R. Strauss, Im Abendrot (Al capvespre) interpretada per Nina Stemme, que d'aquí ben poc estrenarà la Salomé, del mateix autor, al Liceu.
Bona nit.
Etiquetes:
Im Abendrot,
Nina Stemme,
Quatre últims lieder,
Richard Strauss
Ángeles Blancas en el Foyer del Liceu "Me llaman la primorosa"
Ayer noche tuvo lugar en el foyer del Gran Teatre del Liceu una velada zarzuelera, revistera y desenfadada a cargo de la soprano M. Ángeles Blancas y el pianista italiano Giovanni Auletta. El recital era semiescenificado con dirección escénica de Emilio Sagi.
El foyer, mesitas de cabaret con velitas y consumición incluída, lleno hasta las banderas y un calor de mil demonios. Éste era el marco que vestía el inicio del recital. Blancas empezó con la voz algo fría y sus primeras intervenciones en "Me llaman la primorosa" del Barbero de Sevilla de G. Giménez, o la "Canción de la gitana" de La Alegría del batallón, de J. Serrano, adolecieron quizás de la finura interpretativa que todos teníamos en mente (Victoria de los Ángeles, Teresa Berganza, ...).
Sin embargo y a medida que pasaban los minutos, M. Ángeles Blancas fue entrando en papel y su "De España vengo, ..." de El niño Judío, de Pablo Luna o en la "Canción de la Paloma" del Barberillo de Lavapiés, de Barbieri, se encontraba ya de lleno en su propio y visceral caldo de cultivo interpretativo. Estuvo ya inmensa, con una gran fuerza dramática, en "Qué te importa que venga" de Los Claveles, de José Serrano o en "Cuando está tan hondo" de El Barquillero, de Ruperto Chapí. Pero donde estuvo realmente excepcional por su fuerza, gracia y deshinibición de verdadero "animal escénico" fué en las tres últimas canciones "Tango de Menegilga" de La Gran Vía, de Federico Chueca, "¡Ay ba!" de La Corte del Faraón, de Vicente Lleó y en la "Canción del higo" de la revista La pipa de oro, de Manuel Martinez Mollá (que no conocía) con su inolvidable e "inspirado" estribillo " Alegrí, alegrí, con la mano no, con la boca sí".
El joven pianista italiano Giovanni Auletta acompañó, siempre atento a la soprano, con eficacia, musicalidad y buen gusto. Sus intervenciones a piano solo tanto en los "Valsos poéticos" de Granados como en la "Tarantella" de Liszt fueron un ejemplo de pulcro virtuosismo. Me gustaría saber qué pintaba, sin embargo, la Tarantella de Liszt en un espectáculo basado en música española.
El foyer, mesitas de cabaret con velitas y consumición incluída, lleno hasta las banderas y un calor de mil demonios. Éste era el marco que vestía el inicio del recital. Blancas empezó con la voz algo fría y sus primeras intervenciones en "Me llaman la primorosa" del Barbero de Sevilla de G. Giménez, o la "Canción de la gitana" de La Alegría del batallón, de J. Serrano, adolecieron quizás de la finura interpretativa que todos teníamos en mente (Victoria de los Ángeles, Teresa Berganza, ...).
Sin embargo y a medida que pasaban los minutos, M. Ángeles Blancas fue entrando en papel y su "De España vengo, ..." de El niño Judío, de Pablo Luna o en la "Canción de la Paloma" del Barberillo de Lavapiés, de Barbieri, se encontraba ya de lleno en su propio y visceral caldo de cultivo interpretativo. Estuvo ya inmensa, con una gran fuerza dramática, en "Qué te importa que venga" de Los Claveles, de José Serrano o en "Cuando está tan hondo" de El Barquillero, de Ruperto Chapí. Pero donde estuvo realmente excepcional por su fuerza, gracia y deshinibición de verdadero "animal escénico" fué en las tres últimas canciones "Tango de Menegilga" de La Gran Vía, de Federico Chueca, "¡Ay ba!" de La Corte del Faraón, de Vicente Lleó y en la "Canción del higo" de la revista La pipa de oro, de Manuel Martinez Mollá (que no conocía) con su inolvidable e "inspirado" estribillo " Alegrí, alegrí, con la mano no, con la boca sí".
El joven pianista italiano Giovanni Auletta acompañó, siempre atento a la soprano, con eficacia, musicalidad y buen gusto. Sus intervenciones a piano solo tanto en los "Valsos poéticos" de Granados como en la "Tarantella" de Liszt fueron un ejemplo de pulcro virtuosismo. Me gustaría saber qué pintaba, sin embargo, la Tarantella de Liszt en un espectáculo basado en música española.
Etiquetes:
Ángeles Blancas,
Emilio Sagi,
Giovanni Auletta,
Zarzuela
dimarts, 2 de juny del 2009
"Ich trage meine Minne" R. Strauss - Jonas Kaufmann & Helmut Deutsch
Música para antes de dormir.
Esta noche les invito a escuchar este audio del tenor Jonas Kaufmann cantando con su habitual acierto y sensibilidad y acompañado del pianista Helmut Deutsch, el lied de Richard Strauss, "Ich trage meine Minne". Recital en el Palais Garnier de Paris el 9 de noviembre de 2008.
Buenas noches.
Etiquetes:
Helmut Deutsch,
Ich trage meine Minne,
Jonas Kaufmann,
lieder,
Richard Strauss
Subscriure's a:
Missatges (Atom)