Rubinstein&Tortelier a París

Música per abans d'anar a dormir.
Escolteu aquesta sonata per a cello i piano de F. Chopin, i no us perdeu les explicacions d'Artur Rubinstein al final. El so no és molt bo però és igual: se sent el què s'ha de sentir.
Bona nit.

Le portrait de Manon/La voix humaine

Esta noche pasada he asistido en el Gran Teatre del Liceu a una velada de doble programación. Por un lado, Le portrait de Manon, del mismísimo Jules Massenet y, por el otro, La voix humaine de Fancis Poulenc.

Reparto:

Le portrait de Manon:
Des Grieux: Paulo Szot
Tiberge: Gordon Gietz
Jean: Janja Vuletic
Aurore: Isabel Rey

La voix humaine:
Una mujer (Elle): Ángeles Blancas

Cor Madrigal
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Dirección de escena: David Lefkowich (Le portrait de Manon) y Christoph Meyer (La voix humaine).
Dirección musical: Josep Vicent
Producción: Gran Teatre del Liceu
Fotos de Antoni Bofill

Le portrait de Manon, obra en un solo acto, con libreto de Georges Boyer, no es más que un divertimento que Jules Massenet escribió basado en la ópera Manon que escribiera 10 años antes. Des Grieux, ya envejecido, conserva amorosamente el retrato de Manon. Un sobrino suyo, el vizconde Jean de Morcerf (mezzosoprano), sobre quien ejerce de tutor, se halla enamorado de una chica humilde, Aurore, pupila a su vez de su amigo Tiberge. Des Grieux se opone vehementemente a la relación que considera no conveniente para los intereses de su apadrinado. Los dos jóvenes descubren casualmenmte el retrato de Manon, que estaba custodiado en un pequeño cofre, y Tiberge que se da cuenta del gran parecido entre Manon y Aurore (hija del sargento Lescaut y por tanto su sobrina); disfraza a ésta de Manon siguiendo el modelo del retrato. Cuando Des Grieux ve a la joven tan parecida a Manon, cede en su intransigencia, desvelándose entonces la verdadera identidad de Aurore, y acepta al fin el matrimonio entre ambos enamorados. Esta comedia “pasa muy bien” con una música que recuerda pasajes de Manon. Justo al iniciarse la música aparece ya el famoso tema de “Ah, fuyez douce image à mon âme trop chère…”
Los cantantes estuvieron a la altura de las circunstancias cumpliendo bien con sus papeles, aunque la dicción en francés fuera mejorable. Isabel Rey lució una buena voz de soprano lírica y sorprendió la calidad vocal de la mezzo Janja Vuletic. Paulo Szot interpretó muy bien su papel del viejo Des Grieux, con recursos vocales importantes. Gordon Gietz cumplió con su papel de Tiberge sin más.

La voix humaine, obra también de un solo acto, sobre texto de Jean Cocteau, se estrenó en la Opéra Comique de París, el 6 de febrero de 1959.
Después de separarse, una pareja se habla por teléfono en lo que será su última conversación. De los dos amantes se oye sólo la voz de la mujer, que es la que aparece en escena, que inicia su charla con ternura para seguir con momentos de pasión y hasta de violencia, en un último intento desesperado y vano para retener al amado.
Ya les he hablado en este mismo blog de Ángeles Blancas. Hija de la soprano Ángeles Gulín y del barítono Antonio Blancas, no podía recibir mejor herencia genética. Es una cantante que entra dentro de lo que denomino “gran artista”. ¿Qué quiero decir cuando califico a alguien de gran artista o simplemente de artista? Me refiero a la constatación de que más allá de la voz y la musicalidad, existe una capacidad de talento especial para sentir y comunicar emociones. Sin duda alguna, Ángeles Blancas entra de lleno en este grupo de privilegiados. Cada frase, cada palabra, hasta cada nota que emite tiene un sentido y es estar al servicio de la música y de lo que se dice. La prestación de Blancas, esta noche, ha rayado lo sublime. ¡Bravo Ángeles! Una cerrada ovación ha concluido la función.

La orquesta, que tocaba detrás de la escena, para hacer compatible la representación de estas dos óperas con el decorado de Kovantxina, ha sonado muy bien conducida por Josep Vicent. La puesta en escena ha sido sencilla, hábil y funcional habiendo servido perfectamente al seguimiento y a la comprensión fácil de la acción.

En fin, una velada agradable, totalmente recomendable.

Oistrakh & Richter toquen Brahms (Op.100m mov. 2)

Música per abans d'anar a dormir.
Dues patums de la música contemporània interpretant magistralment aquest segon moviment de la sonata per a violí i piano, Op. 100 de J. Brahms.
Bona nit.

P.S. Demà us parlaré de La voix humaine de F. Poulenc i de Le portrait de Manon, de Jules Massenet que anat a veure aquesta nit al Liceu.

Mahler - Die zwei blauen Augen von meinem Schatz

Música para antes de dormir.
Lieder Eines Fahrenden Gesellen - Lied No. 04: Die zwei blauen Augen von meinem Schatz
Barítono: Thomas Hampson
Director: Leonard Bernstein
Filarmónica de Viena. Gran Sala del Musikverrein.
Disfruten de esta magnífica interpretación.
Buenas noches.

Fischer-Dieskau canta F. Schubert -- "Im Frühling"

Música per abans d'anar a dormir.
Escolteu aquesta primaverenca cançó de Schubert interpretada magnficament i històrica per Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore. Filmada a Londres el 14 de maig de 1959.
Bona nit.

Recital de lieder al Liceu

Petra Maria Schnitzer, soprano
Peter Seiffert, tenor
Charles Spencer, piano

Ahir vaig anar al Liceu a veure aquest recital que ja s’havia d’haver fet l’octubre passat, però per raons de salut dels participants s’havia posposat fins ahir a la tarda. Ja coneixiem la Sra. Schnitzer de quan va guanyar el Concurs de Cant Francesc Viñas l’any 1993 i de quan va cantar amb el seu marit Peter Seiffert la temporada 2002-2003 un recital amb l’Orquestra de la Casa dirigits per Sebastian Weigle. Per altra banda, el Sr. Seiffert ja havia cantat al Liceu una Arabella (1988-89), un Don Giovanni (1990-91) i una Walquíria el 2002-2003.
La Sra. Schitzer té una bonica i col•locada veu de soprano lírica molt adient per al lieder per la seva ductilitat i musicalitat.
Peter Seiffert , en canvi, té una veu de tenor líric gran, molt rica en harmònics (un bon squillo com diuen els italians) i poc dúctil per a cantar lieder, a menys que es tracti d’un tipus de lied vocalment expansiu.
El Sr. Charles Spencer havia vingut ja al Liceu en el 1991-92 en ocasió del recital de Christa Ludwig i recentment en el de Deborah Polaski la temporada passada.
El programa constava d’una primera part amb cançons de Robert i Clara Schumann, amb dos blocs cantats a duo (Vier Duette, Op. 78 i Vier Duette, Op. 34) i les altres cançons alternades entre els dos participants.
La segona part constava de lieder de Richard Strauss i de Joseph Marx.
Schnitzer va cantar la seva part amb delicadesa, dicció i musicalitat. Peter Seiffert va cantar Schumann una mica massa expansiu i poc dúctil pel meu particular gust. A la segona part, en canvi, el caire més expansiu de les cançons de Srauss va fer que cantés sense haver de reprimir-se i va poder lluir les seves facultats amb aguts impactants.
El pianista Carles Spencer va estar molt correcte, però tampoc no va passar d'aquí.
Em va sobtar agradablement la qualitat de les cançons de Joseph Marx que no coneixia.
De propina ens van cantar el duet de l’opereta de Franz Lear, “El País del Somriure” seguit de l’ària de la mateixa obra “Dein ist mein ganzes herz” cantada per Peter Seiffert i on la grandària de la seva vocalitat va aconseguir el més alt lluïment amb aguts realment impactants.
Schnitzer va acabar la vetllada i es va poder esplaiar amb la coneguda ària de Rusalka, d’Antonin Dvorak, que va cantar esplèndidament. Al final, ovació. I és que si no hi ha “pinyols”* el “populatxo” (amb perdó) no crida.

* Nota para los castellanohablantes: la palabra "pinyol" significa "agudo" en argot operístico catalán.

Teresa Berganza - Gabriel Estarellas - Nana, de Manuel de Falla

Música para antes de dormir.
Teresa Berganza nos interpreta magistralmente la nana de Manuel de Falla acompañada a la guitarra por Gabriel Estarellas.
Buenas noches.

Rimsky-Korsakov - El vuelo del moscardón - 8 pianos

¡Música para NO dormir y condenarse al eterno desasosiego!
¡Se nota que no tenían nada mejor qué hacer!

Lang Lang [Piano] - Nocturne No.8 In D Flat Op.27 No.2

Música para antes de dormir.
Un nocturno de Chopin excelentemente interpretado por un pianista de moda: Lang Lang.
Buenas noches.

Crida de Siegfried

No hi ha dubte que si hi ha un instrument delicat, difícil de tocar i amb un alt percentatge de fer notes falses, aquest és la trompa. Una orquestra pot ser molt bona però si el solista de trompa no està a la altura desitjada, el resultat global pot ser decebedor. I dintre el repertori més delicat i exposat d’aquest instrument hi ha la wagneriana “crida de Siegfried”. Sempre recordaré aquelles nits al Liceu quan s’hi representava el Siegfried, a l’època de l’empresari Pàmies, que o bé hi havia un solo de trompa absolutament demencial o, com vaig viure una vegada, quan venia la “crida de Siegfried” es passava una gravació per megafonia totalment impresentable, on s'hi podia sentir fins i tot el "fregit" del disc. Eren èpoques heroiques.
Darrerament, per a la Tetralogia dels darrers anys, hem comptat amb l’eficàcia d’un gran solista de trompa com és el valencià Artur Nogués que va fer una crida exemplar.
En aquest video que he trobat, la noia és una trompista de primera i toca la “crida” com una demostració del què ha de ser una bona pràctica professional.

Birgit Nilsson - Liebestod

Música para antes de dormir.

Vean y oigan este video de Birgit Nilsson cantando el "liebestod" del Tristan e Isolda de Richard Wagner. La famosa soprano dramática sueca está aquí en plena forma para gusto de nostálgicos y mitómanos.
Buenas noches.

W.A. Mozart Concert for clarinet, 2.nd mov

Música per abans d'anar a dormir.
Només dones!
Buona notte.

Wilhelm Kempff toca Beethoven, Sonata Claro de Lluna. mvt. 1

Música para antes de dormir.
Admiren y disfruten de esta interpretació de Wilhem Kempff tan sobria, sin ninguna concesión al "populacho" pero al mismo tiempo tan auténtica. Tuve la suerte, siendo yo muy joven, de verlo junto a Pau Casals en Prada de Conflent (Cataluña francesa) y después ya mayor en Barcelona, en el Palau de la Música, interpretando, creo recordar, a Beethoven y a Schubert. Siempre tocando con esa misma sobriedad y sencillez.
¡Un músico por los cuatro costados!
Buenas noches.

Mozart concerto 20 in d, K.466 - 2. Romance. Gulda

Música per abans d'anar a dormir.
Friedrich Gulda ha estat un gran artista i comunicador d'emocions. Els que l'hem pogut veure i sentir en directe en podem donar fe. A mi em feia molta gràcia perquè, a part d'anar vestit i actuar "penjim penjam", mentre tocava anava mirant el públic que tenia més a la vora i quan acabava de fer algun passatge especialment inspirat, mirava d'una manera especial volent dir "què t'ha semblat això?"
Aquí actua amb la Filharmònica de Munich tocant i dirigint el segon moviment del Concert núm 20. Disfruteu-lo!
Bona nit.

"O! Du mein holder Abendstern" deTannhäuser

Música per abans d'anar a dormir.
L'ària de l'Estrella de Tanhäuser de R. Wagner cantada per Bryn Terfel.
Possiblement una de les àries més belles que s'ha escrit mai per a baríton.
Bona nit.

Brahms - Sonata No.1 G Major - Allegro molto moderato

Música para antes de dormir
violin: Itzhak Perlman
piano: Daniel Barenboim
Buenas noches.

La soprano obesa ¿Un problema en declive?

Se ha llegado a hablar tanto de la obesidad en los cantantes de ópera, se han ido perpetuando tantos mitos como el de que las sopranos obesas cantan mejor, que si Callas perdió voz al perder peso, etc., hemos visto tantísimos casos de cantantes obesos, que llama un poco la atención que hoy día no se vean tantas sopranos entradas en carnes.

Indudablemente, el icono más representativo de la obesidad mórbida operística en la segunda mitad del siglo XX ha sido sin duda alguna el de Montserrat Caballé. La eximia soprano catalana ha cantado como una reina a pesar de su exceso de peso. No tengo noticia que haya sido vetada por ningún director de escena ni en su época de máximo esplendor ni en su época de declive. Pero los tiempos cambian (y las nubes se levantan) y en los últimos diez años o incluso bastante antes nos llegan noticias de vetos de directores de escena a famosas cantantes del momento. Sin ir más lejos, recuerden el caso de Deborah Voight, quien después de ser vetada por gorda, nos sorprendió en el Liceu cantando La Gioconda con veinte kilos menos que la última vez ¿Se hizo operar? No lo sé, pero estaba realmente desconocida. ¿Tenía menos voz? Parece que no. También la soprano española, Begoña Alberdi, antigua obesa mórbida, ha perdido mucho peso y está guapísima y sigue cantando tan bien como siempre, aunque su voz se ha vuelto algo más ligera. También Susan Antony ha perdido 25 Kg. desde que estuvo en el Liceu para “La Mujer sin sombra” de R. Strauss, y me pareció que su voz había perdido algo de penetración y “squillo”, lo que no puedo asegurar si ha sido por la pérdida de peso en sí o por el simple paso del tiempo. La excelente soprano alicantina Ana María Sánchez, de la que soy un rendido admirador, se quejaba de que no la llamaban para cantar óperas que le van como anillo al dedo, como por ejemplo, Otello de Verdi, por su importante gordura. Posiblemente algunos (bastantes) directores de escena se han creído más de la cuenta su función “redentora” de la escenificación operística. Por un lado no dudan en presentar montajes “rompedores” de dudoso gusto y de provocar al respetable como mejor saben, pero, eso sí, ¡La soprano que no esté gorda! No fuera caso que su personaje perdiera credibilidad, aunque vaya vestida de lagarterana, claro (Con todos mis respetos a los de Lagartera).

Sea como sea, se está implantando la moda de la cirugía bariátrica también entre las cantantes de ópera. Por lo menos, ganarán en salud, mejorará la artrosis de sus rodillas y tobillos y vivirán más. Está por ver si cantarán mejor.

P.S. Contestando a un comentario he refrescado la memoria y me gustaría especificar algunos puntos: los cantantes obesos, al tener un aumento importante de la grasa abdominal, tienen el diafragma en posición más alta, lo que les da la sensación subjetiva y también real de mejor o más fácil apoyo de la voz. En contra, su fiato es mas corto y deben respirar con más frecuencia y entrecortar frases que quizás no deberían cortarse. Al perder peso y perder, por tanto, volumen de grasa abdominal, el diafragma desciende y la sensación de apoyo no es tan buena con lo que deben acostumbrarse al cambio. Por otro lado, ganan en fiato y pueden alargar las frases sin tener que respirar tan a menudo. El aumento de grasa a nivel de garganta, velo del paladar, boca, etc. puede cambiar algo el timbre o el brillo (los armónicos) de la voz, a pesar de que lo afirmo más por intuición y deducción que por existir estudios sobre ello que lo avalen.

Wunderlich canta E.Onegin

Música per abans d'anar a dormir.
Disfruteu aquest video històric de Fritz Wunderlich cantant l'ària de Lenski d'Eugene Onegin de P.I. Tchaicovsky, en versió alemanya. Aprecieu la bellesa de la seva veu de tenor líric, a més de la tècnica perfecta que fa que el seu cant flueixi com flotant sobre l'aire i sense esforç amb un color preciós igual a tots els registres.
Bona nit.

Mozart - Ave verum corpus - Coro de los Niños de Viena

Música para antes de dormir.
He aquí una de las últimas obras que compuso Mozart. Escritura sencilla pero música profunda, de una persona que ha llegado ya a la "santidad" como diría Friedrich Gulda.
Buenas noches.

Yundi Li toca el Nocturn Op. 9 No. 2 de F. Chopin

Música per abans de dormir.
Disfruteu aquest conegudíssim i "sobadíssim" nocturn molt ben interpretat per aquest jove pianista.
Bona nit.

¿Se puede cantar ópera a los 90 años?

Parece increible pero es cierto. Vean y oigan sinó al cantante Mark Reizen de 90 años, cantando el aria de Gremin de la ópera de Tchaikowsky "Eugene Onegin" en una especial representación de cumpleaños en el Teatro Bolshoi de Moscú.

Assaig general de Khovantxina al Liceu

Foto: una escena de Khovantxina. Fotografia de Johan Jacobs de l'estrena de l'actual producció a "La Monnaie" el 1996.

Aquesta tarda he estat invitat i he assistit al assaig general de Khovantxina, de Modest Mussorgski. Quan hi torni pel meu torn d’abonament ja us en parlaré amb més propietat, però només volia dir-vos que no us la perdeu.

Bona interpretació, bona direcció d’escena i bona direcció musical. Cor i orquestra esplèndids. Què més es pot demanar?

L’obra, que no coneixia o al menys no me’n recordava d'haver-la vist (potser l’havia vista fa molta anys o en alguna gravació), és d’allò més interessant. Com sempre en la temàtica russa: drama, traïció, pecat, culpa, crim, guerra, etc. El cor és el protagonista indiscutible en un paper llarg i difícil. Els solistes: cantants de primeríssima fila amb unes veus impactants i bons actors. Així per sobre deixeu-me citar l’Elena Zaremba, Graham Clark, Vladimir Ognovenko o Nicolai Putilin. La música de Mussorgski té, al menys, dues instrumentacions diferents (va morir tenint-la només encetada), la de Rimski Korsakov i la més recent de Xostakovitx que és la que s’ha triat per aquesta producció. És una instrumentació brillant i suggerent alhora. El director d’escena Stein Winge ja el coneixíem de quan va signar l’esplèndida Lady Macbeth de Msensk el 2002 i no ha decebut gens. El director musical, l’alemany Michael Boder, que no recordo haver vist mai al Liceu, totalment convincent. De manera que, repeteixo, no us la perdeu!

Kathlen Battle canta "Ach ich fühls" de la Flauta Màgica

Música per abans d’anar a dormir
Avui us proposo l’ària de Pamina “Ach ich fühls” de la Flauta Màgica de Mozart, cantada esplèndidament per Kathleen Battle en una producció del MET amb Francisco Araiza com a Tamino i dirigida musicalment per James Levine.
Per a mi és una de les àries més belles i inspirades de tot el repertori, i no tan sols del repertori Mozartià. Una recomanació: aconseguiu com sigui una gravació d’aquesta ària cantada per la Nathalie Dessay, perquè després de sentir-la ja no sereu el què éreu.
Bona nit.

Quinteto de la trucha. F. Schubert. 4º movimiento

Música para antes de dormir.
Éste si que és un conjunto histórico, vean sinó quién toca sinó el conocido quinteto de Franz Schubert, nada menos que unos jovencísimos Daniel Barenboim, Zubin Mehta, Itzhak Perlman, Jacqueline Du Pré, y Pinchas Zuckerman.
Buenas noches.

Bryn Terfel canta Wagner

El monòleg de Hans Sachs, dels Mestres Cantaires de Nuremberg, cantat pel Bryn Terfel. Com sempre, la qualitat, l'expressivitat i comunicabilitat d'aquest gran artista queda fora de tot dubte. Director: Christian Thielemann.

Maurizio Pollini toca Chopin Nocturno no. 8 op. 27 no. 2

Ayer hubo un lapsus en el post, puesto que anunciaba un movimiento de Mozart y sonaba una aria de Wagner. Espero que hoy no pase.
Música para antes de dormir.
Buenas noches

René Kollo canta Lohengrin

Us invito a veure i escoltar aquest video que he trobat del René Kollo en la seva bona època (encara que una mica granadet). Hi canta el famós monòleg "In Fernem Land" del final de l'òpera Lohengrin de R. Wagner quan explica davant de tothom qui és i d'on ve. Us poso la coneguda i històrica traducció catalana (farcida de llicències poètiques) de Joaquim Pena per a l'Associació Wagneriana de Barcelona, edició de 1926, adaptada a la música i que per tant podeu seguir síl·laba a síl·laba. Diu així:

En lluny país, que us fóra inasccessible,
troba's un burg i és Monsalvat son nom:
llumínic temple és al bell mig visible,
com res de tal riquesa no hi ha al món.

Lla dins un calze de mirable gràcia
és com sublim relíquia custodiat,
que un jorn, per dar-lo als homs més purs en guarda
per un seguici d'àngels fou baixat.

Cada any del cel davalla una coloma
per emfortir el seu poder excels:
se'n diu el Grial, i pura fe gloriosa
atorga a tots sos cavallers fidels.

Aquell que'l Grial pel seu servici tria,
armat és d'ell amb un poder sobrehumà;
no hi pot cap malvestat ni cap falsia:
qui'l Grial haurà vist, podrà la mort domtâ.

Àdhuc si mai vers llunya terra'l mena,
a batre's per els furs de la virtut,
no li és tan sagrada força presa
mentre'l campió roman inconegut!

Tan alta essència té del Grial la gràcia,
que fuig a tot abast d'esguard profà;
del cavaller dubtâ a ningú no plàcia;
si us diu qui és, se'n deu anar lluny ja.

Doncs bé, ara resposta clara us dóna
del Grial el cavallé enviat a vós:
mon pare Parcival duu sa corona;
confrare seu, és Lohengrin mon nom.

La versió de Kollo és força digna tenint en compte que es tracta d'un ària difícil en la que ja he vist estrellar-s'hi dos tenors. Si es canta en el seu context, al final de l'òpera, el tenor està cansat. Si la canta al principi d'un concert, el tenor té la veu freda. De manera que sempre té una excusa o altra per disculpar-se.
Espero que la gaudiu!

Rubinstein Plays Schubert Impromptu, Op. 90, n.4

Música per abans d'anar a dormir.
Bona nit.

Cambio de aspecto

Como ya habrán comprobado, he cambiado el aspecto del blog. No ha sido por capricho, el anterior ya me gustaba. Ha sucedido que manipulando el lenguaje HTML de la plantilla anterior y no siendo un experto en el tema, me he quedado con un blog que se abría a medias. Por tanto he recurrido a una cura radical. Espero no les disguste.

Saludos a todos!

El Silenci

Foto: desert de Síria, camí de Palmira. Parcialment florit a la primavera. Si amplieu la imatge ho veureu millor.

Fa temps que volia escriure quatre ratlles per a considerar el silenci. No em refereixo al silenci només com a absència de soroll sinó al silenci en el sentit més profund. El silenci que es troba més enllà del pensament (el pensament que sempre ve del passat, de la memòria i que pertany al temps) i que per tant és atemporal.

El silenci és la base de la música. La música surt sempre del silenci i acaba en el silenci i durant el discurs musical el silenci en forma de “silencis” hi té un significat essencial.
La música però també ve del pensament. El pensament, en canvi, no ve del silenci sinó que ho fa sempre de la memòria. El pensament per tant ve sempre del passat, d’allò que és conegut, per això el pensament no pot ser mai creatiu encara que pot semblar-ho si és analitzat superficialment. Dit amb altres paraules: la música que respon a un veritable acte de creació prové del silenci. La música no creativa, mecànica, ve del pensament que sempre és vell, perquè s’origina en el passat, en la memòria. La creació musical genuïna, però, precisa necessàriament del pensament, o sigui, de la memòria per a ser posteriorment escrita, harmonitzada, instrumentada, etc. Per tant, la vertadera creació artística filla sempre del silenci no està renyida amb el posterior procés del pensament per a desenvolupar-se.
Sense memòria no hi ha pensament ni sentit d’identitat. No és el jo el qui crea el pensament sinó que és el pensament el creador del jo. Els qui perden la memòria no saben qui són. Si l’analitzem bé, veurem que el jo, és a dir, el sentiment del jo mateix separat dels altres, s'ha anat formant d'experiències, interseccions i coneixements del passat que habiten en la memòria, i és per tant i simplement un conjunt d’idees i records, ben poca cosa en quant a consistència real però, en canvi, ben poderós en la societat contemporània (conjunt de “jos” que es creuen diferents i separats els uns dels altres) a on es mira i procura especialment per la continuïtat i l’engrandiment del jo de cadascú.
És justament en el silenci que la mateixa ment pot captar entre pensament i pensament i que, a través de la meditació podem aprofundir i eixamplar, on podem trobar aquell buit immens que és la veritable font creadora.
L’atenció és el motor principal de la meditació. La ment atenta a tot el què és, tant a fora com a dintre de la pròpia ment, sense jutjar ni comparar, és la ment meditativa.
Aquest silenci, que no és el meu silenci sinó "el silenci", sense activitat de pensament discursiu, és a dir sense el soroll del constant, mecànic i repetitiu pensament, pot incloure en canvi, i en aparent paradoxa, els sorolls ambients, com el lladruc d’un gos, el vent entre les branques, els jocs d’unes criatures, l’avió o l'autobús que passa, etc. Justament aquest silenci, aquest gran buit, ple d'energia creadora, és el que la immensa majoria de la gent no suporta, perquè els angoixa, i l'han d’omplir amb les activitats més diverses per estar distrets.
Potser masses paraules i molt concentrades per a parlar del silenci? Això també sembla una paradoxa.

P.S. Los castellanohablantes que no entiendan el texto anterior pueden utilizar el programa: www.translendium.com/ Pueden colocar allí el texto (copiar y pegar) y en unos segundos tendrán una traducción de calidad aceptable, al menos para poder entender el sentido de lo escrito. Este programa es gratuito para textos cortos y también para páginas web y blogs.