Foto: l'Ambaixador Dr. Delfí ColoméDeia així:
Senyores i senyors, amigues i amics,
En principi, els metges no han tingut mai bona literatura. Potser perquè els literats són gent d’excessos que, tard o d’hora es paguen i, irremissiblement han hagut de caure a mans de galens –amb el que la única venjança que els quedava era la d’ironitzar sobre la professió mèdica; que la ironia és una de les poques violències que els intel·lectuals es poden permetre.
El novel·lista britànic Anthony Burgess –autor de La taronja mecànica- que, a més, va ser un excel·lent músic amateur, va escriure: “Allunyeu-vos dels metges. No fan res més que provar, intuir i fer veure que entenen el què passa. Deixen la curació en mans del temps i de la Natura, i se n’apunten els èxits”.
I Benjamin Franklin encara arrodonia més la qüestió: “Déu cura; i els metges passen la factura”
Però és curiós com, malgrat que els musics siguin també gent d’excessos –tant o més que els literats, segons ens prova la història- en canvi hagin donat als metges un paper molt més significat a les seves produccions.
Mala literatura, però millor música, podríem dir.
Hi ha molt bons estudis publicats sobre metges i música, metges i òpera.
Articles com el del Dr. Ober sobre “Els doctors operístics”, o el de Fielding sobre “Mite, medicina i música” o el de Goldowski a propòsit d’”Algunes qüestions mèdiques a la literatura operística”; o els d’en Javier Borja al nostre país, en són un bon exemple.
Tots posen de relleu, com ho fa també en Josep Carreras al pròleg d’aquest llibre, els múltiples doctors que apareixen en escena a les òperes.
No a les primeres –de Haendel, Monteverdi o Gluck- perquè bàsicament es nodrien d’arguments mitològics o referits a l’antiguitat.
Els primers metges apareixien a les òperes del segle XVIII.
Recordem el Dr. Bartolo de Les noces de Figaro mozartianes; un enredador notable que acaba descobrint que Figaro és fill seu. O el Dr. Krautmann, protagonista d’una òpera de nom ben distintiu en aquest cas –Doctor i Farmacèutic- de Carl Ditters von Dittersdorf, que es baralla amb l’apotecari Stoessel per raons de competència professional, encara que sempre amb un aire certament grotesc i extremadament esquemàtic.
Els doctors operístics del segle XIX comencen a ser ja més seriosos, encara que també en fan de les seves. Vejeu sinó el Dr. Dulcamara que, a L’Elisir d’Amore enganya al protagonista, Nemorino, fent-li creure que un simple vi de Burdeus que li recepta és l’elixir d’amor que l’ajudarà a conquerir la soprano Adina. Dit sia de pas, en tot allò que es pugui curar amb un bon burdeus, deixem-nos estar de receptes magistrals ortodoxes.
Potser el primer metge seriós de la història de l’òpera és el cirurgià que extrau la bala del pit de Don Alvaro, a La força del destí; si bé, malgrat aquest èxit quirúrgic, la història acaba com el rosari de l’aurora. Un bon doctor.
El contrari del Dr. Malatesta, del Don Pasquale, que utilitza el seu poder psicològic com a metge, per a complicar les coses a la pobreta Norina. Malatesta: tot un mal cap, com el seu nom indica...
Important és, també, el paper del Dr. Grenvil, a La traviata, que prediu i assisteix als últims moments de la desgraciada Violetta, en una mostra de profunda fidelitat hipocràtica al pacient incurable. Verdaderament exemplar.
A l’extrem oposat, el Dr. Miracle d’Els contes de Hofmann, que impulsa a la infortunada Antònia a morir d’arítmia cardíaca, fent-li cantar un fragment musical que es revela com a mortal de necessitat.
Al segle XX, els metges d’òpera són ja de veritat. Apareix un doctor a Pélleas et Melisande, que no pot fer res per a evitar la mort del protagonista; mentre un altre metge cura l’escandalós Baró Och von Lecherman, quan és ferit en una sorollosa disputa a El Cavaller de la Rosa.
Però potser el doctor més impressionant de la història de l’òpera –i el més inquietant, per tota la tensió dramàtica que genera- és el de Wozzek. El Doktor que –sense nom exprés, simplement “der Doktor”- sotmet Wozzek als experiments més durs a canvi de quatre rals, humiliant-lo amb al·lucinacions que el porten a matar la seva esposa Maria i al suïcidi.
Com hem vist –i molt bé ho subratlla el Dr. Stefan Willich, de la Universitat Humboldt de Berlin- hi ha una evolució que fa que des del paper gairebé de bufó a les òperes del segle XVIII, els doctors operístics es vagin sofisticant al llarg del XIX fins que, al XX, aquest rol es depura fins a arribar a la categoria –per perversa que sia- del doctor-investigador de l’òpera d’Alban Berg; el que fa concloure al Dr. Willich que “la dinàmica del paper dels metges al llarg de la història de l’òpera reflecteix el desenvolupament de la medecina i il·lustra els canvis en la posició social dels doctors i de l’actitud del públic respecte a la professió mèdica”.
Però el què sí és cert és que la professió mèdica ha retornat a l’òpera aquesta profusió amb la que ha estat tractada, fent aportacions ben importants.
Existeix, avui, una extensa bibliografia de tractats mèdics que contemplen l’òpera, el cant, com a camp d’estudi.
I hi ha, avui també, un bon nombre d’institucions que, com l’Institut de Fisiologia i Medicina de l’Art (de Terrassa) o Médecine des Arts (de Montauban, a França) s’ocupen dels aspectes pràctics d’aquesta peculiar relació.
Per què tot això?
La raó és molt simple.
Els cantants són músics que no toquen cap instrument. Ells mateixos són el seu propi instrument. I això, automàticament, genera una inevitable neurosi que requereix la presència, l’assistència gairebé permanent, del luthier. En aquest cas, el luthier és el doctor.
El Dr. Josep Rumbau ha estat, durant una pila d’anys, en la seva qualitat de Cap del Servei Mèdic del Gran Teatre del Liceu, un dels luthiers de la veu humana més importants del país.
El fet que ell mateix hagi practicat el cant -els puc assegurar que d’una qualitat musical molt poc comuna- ha ajudat molt no sols a la seva formació tècnica, sinó a la confiança que, aquest fet, genera entre els seus pacients.
Però, sobre tot, el que m’agradaria subratllar en aquest acte és no tan sols la tècnica, sinó la passió que el Dr. Rumbau ha posat en la seva tasca de luthier de cantants. “Res d’important, en aquest món, por dur-se a terme sense passió” –confessa un filòsof tan racionalista com Hegel. I això és especialment aplicable al Dr. Rumbau.
Permetin-me recordar tres anècdotes viscudes al seu costat que, d’alguna manera, expliquen aquesta passió.
Érem tots dos gairebé uns marrecs quan, a principis dels anys seixanta, es va reposar el Parsifal al Liceu. Seguint la tradició bayreuthiana, a mitja tarda sortia la trompeteria de l’orquestra, vestits tots d’època, al balcó central del teatre i tocaven el leit-motiv de l’òpera, per anar creant ambient. El Dr. Rumbau i jo ens escapàvem de classe per a ser-hi i, quan començaven a sonar els acords solemnes -......................- fèiem una genuflexió totalment reverencial i ens quedàvem agenollats, al mig de les Rambles, mentre durava la fanfàrria.
Anys més tard, un tenor excepcional –avui gairebé oblidat malgrat haver lluït una de les veus amb més sensibilitat del segle XX- va cantar a Barcelona, acompanyat al piano per la seva muller: es tractava de l’Anton i la Hilde Dermota. Després del concert, Joventuts Musicals va oferir un ressopó a l’entrayable “Camarot Granados”, del que fou Hotel Manila. No em preguntin com, però el Dr. Rumbau i jo ens hi vam colar. A la sala hi havia un piano estratègicament dissimulat. Després de l’àpat, un altre doctor, en Jordi Roch, va demanar al Mestre que ens regales alguna cançó. Amb un candor totalment desarmador, la Hilde Dermota que com a bona acompanyant-muller-mànager vetllava pels interessos familiars, va dir: “Si és que no hem portat cap partitura!” En qüestió de poquíssims minuts, quatre o cinc com a molt, el Dr. Rumbau va volar –literalment- fins a casa seva (a les Rambles, cantonada Hospital) i es va presentar triomfant amb un llibrot a la mà, proclamant amb veu poderosa: “Heus ací una partitura!”. Es tractava, nogensmenys, que de La Bella Molinera. Divertit per la juguesca, l’Anton Dermota ens va oferir una vetllada inoblidable.
A finals dels seixanta, l’excels Carlo Bergonzi va venir a fer, al Liceu, la seva obra predilecta, Un ballo in maschera. Acabava de realitzar (just al 1966) el millor dels enregistraments que hi ha al mercat, sota la direcció d’Eric Leinsdorf, amb Leontyne Price y Robert Merrill. El Dr. Rumbau, després d’ensinistrar-nos convenientment, va capitanejar un grup d’estudiants entusiastes que, meravellats per la prestació bergonziana –que tingué, a Barcelona, una nit excepcional- vam estar aplaudint durant una vintena de minuts, obligant l’elenc a salutacions infinites. Molt de temps després, en un sopar oficial a Parma (a Itàlia) organitzat per la Presidència italiana de la Unió Europea al que jo acudia com a Director General, representant el Govern espanyol, vaig tenir el plaer, doblat d’honor, de que coneixent la meva qualitat de músic, m’asseguessin al costat d’en Carlo Bergonzi, aleshores ja retirat de l’escena, però molt actiu encara en l’ensenyament de cantants, a la seva Acadèmia Verdiana; que té com a seu un preciós i confortable hotel de la seva propietat –I due foscari- a Busseto, la vil·la on Verdi va estudiar, després de que el refusessin com alumne al Conservatori de Milà. Vaig evocar al Mestre Bergonzi aquella actuació al Liceu i, agafant-me afectuosament del braç, em va dir: “És una de les actuacions de la que, amb 40 anys d’escenari a l’esquena, en guardo millor record”. El Dr. Rumbau en va ser, en bona manera, la causa.
Senyores, senyors; amigues i amics,
Per què és important aquest llibre –Medicina del Cant- que avui presentem?
Doncs, al menys, per quatre raons:
Primera, perquè la riquesa creativa d’un país no sols es mesura per la productivitat artística que genera, sinó també per l’aparell crític i analític que, de mica en mica, va configurant.
Un aparell crític i analític que es situa entorn del producte cultural, constituint un corpus que, embolcallant-lo, li dona consistència i retroalimenta.
El nostre és un país on sempre –tot i en els moments més ensopits d’aquell erm cultural que fou la dictadura franquista- es publicaren llibres sobre música. I és curiós que l’òpera ocupés, quantitativament, un lloc ben important dins d’aquella producció bibliogràfica.
Durant uns anys, em vaig ocupar de la ressenya de llibres de música al suplement cultural setmanal d’un periòdic madrileny –el gloriosament fenescut Diario 16. Doncs bé, el nombre de llibres dedicats a l’òpera que rebia assolia percentatges que anaven d’un quart a un terç de la producció total.
I si l’òpera és un sector bibliogràfic, dins del general musical, ben servit des del punt de vista quantitatiu, correspon que ho sigui, també des del qualitatiu. I la diversificació i especialització de les matèries tractades o dels angles des dels que s’enfoca aquesta contemplació (en aquest cas, des dels ulls de la medicina) és un factor que afavoreix la qualitat del corpus al que abans em referia.
Segon, perquè aquest és un llibre polièdric, subjectivament i objectiva.
Subjectivament, perquè si bé el Dr. Rumbau n’és el factotum fonamental, ja que no sols n’és el Director i Coordinador, sinó l’autor directe de dotze dels seus vint-i-tres apartats (més de la meitat), el llibre compta amb l’aportació d’altres dotze autors, dels que vuit són metges, professionals de la medicina (les doctores Begonya Torres i Montserrat Bonet, i els doctors Óscar Biurrún, César Picado, Albert Grañena, Joaquim Mansilla, Daniel Figuerola, Joan Corbella i Ramon Sancho), als qui –donant un contrapunt altament interessant i novador- s’afegeixen tres expertíssims professionals en manteniment, tots del Gran Teatre del Liceu (com és el cas dels senyors Lleonard Garuz, Toni García i Guillem Palau), i un professor de tècnica vocal i interpretació del cant, el mestre Ferran Gimeno.
Objectivament, pel fet que aquestes aportacions amplien sensiblement l’horitzó que és tradicional en aquest tipus d’obres, limitat als problemes d’otorrinolaringologia o foniatria. Aquí, ens parlen psiquiatres, cardiòlegs, neuròlegs, endocrinòlegs, traumatòlegs, hematòlegs i oncòlegs; donant una visió molt més rodona, més sencera, més holística, en definitiva, del que representa la medicina del cant.
Tercer, perquè l’origen d’aquest llibre es situa en un dels fenòmens més novadors de la producció literària dels últims temps: en un blog informàtic que el Dr. Rumbau té i manté, a la meravellosament il·limitada xarxa d’internet, amb la passió que el distingeix i que abans he intentat de posar en evidència.
Ja sé que, segons com, els blogs ens fan arrufar el nas als qui ens preocupem del nivell intel·lectual dels materials que la xarxa –cada vegada més poderosa- pot oferir. Però els blogs són com el colesterol: n’hi ha de bons i de dolents, i els uns compensen els altres. En tot cas, és un alleujament intel·lectual comprovar com d’una tècnica de punta, en surten productes fiables i ben fets, com aquest llibre.
Finalment, quart punt. Perquè si partim de la base que, per a estimar una cosa s’ha de conèixer, aquest llibre, des de l’apropament gairebé íntim que proposa al cos i a l’esperit del cantant, ens permetrà de descobrir punts molt interessants que ens poden aclarir moltes coses, i fer-nos entendre, d’una manera més cabdal, aquest món tan atractiu i complicat que és el món del cant, el món de l’òpera.
El llibre s’obre amb un afectuós pròleg que en Josep Carreras –que tant ha hagut de tractar amb metges!- ha dedicat al Dr. Rumbau i al seus col·laboradors.
Voldria acabar les meves paraules transcrivint i subscrivint personalment, el què diu en un dels seus darrers paràgrafs:
El treball preparat i dirigit pel Dr. Rumbau es fruit de l’amor a la medicina i a l’òpera. Si a aquestes motivacions unim el fet que conté les aportacions de professionals de primer nivell, podem afirmar que es tracta d’una obra cridada a divulgar-se en tots els àmbits operístics, tant de casa nostra com a l’estranger, i que, pel seu enfocament global serà un text de referència per a metges, cantants, professors i estudiants de cant”.
Què més dir?
Doncs: enhorabona, Doctor Josep Rumbau i demés autors de Medicina del Cant!.
Enhorabona!
A tots vostès, moltes gràcies per la seva atenció.
