La teatralitat de Natalie Dessay i la fragilitat de la veu humana.

Ahir nit vaig tenir ocasió de veure al Canal Mezzo, en directe, la nova producció de La Sonnambula de V. Bellini que s'oferia a l'Òpera de la Bastille de París amb la interpretació estelar de Natalie Dessay del bracet del jove tenor mexicà Javier Camarena. No faré un comentari sobre la producció tot i que em va agradar força però sí que voldria parlar de Natalie Dessay des d'un punt de vista de la salut vocal. Dic això perquè, a continuació, també vaig poder veure "Orphée aux enfers" l'òpera buffa de Jacques Offenbach protagonitzada per la mateixa artista i on es va fer un fart de cridar i xisclar, alguna vegada de manera estripada.

Natalie Dessay és una artista integral. Fa música i teatre a un nivell altíssim. La seva faceta teatral és d'una expressivitat que colpeix fàcilment l'espectador. Es fica tant a dintre el personatge que no dubta a l'hora d'utilitzar tots els recursos que la seva alta sensibilitat li ofereix. Així, si l'acció li suggereix que ha de forçar la veu, la força i si ha de cridar crida i fins i tot xiscla, i xiscla de veritat. I això permet que gaudim d'un espectacle sense precedents en el món de l'òpera però els que sabem alguna cosa sobre el cant i la veu humana, patim perquè es tracta de veritables atemptats a la salut vocal de l'artista.

Hem pogut saber que la Dessay ha estat operada dues vegades de les cordes vocals (les lesions com pòlips o nòduls són secundàries al mal ús o al sobreús de la veu) i que la veu que lluïa fa uns anys no és la mateixa d'avui. Aquella facilitat extrema a la zona sobreaguda s'ha limitat i tot i seguir sent una soprano lleugera pateix, a vegades i més del què voldria, al fer algunes notes.
Estic segur que la mateixa Natalie Dessay sap perfectament el risc que corre actuant d'aquesta manera i també estic segur que li deu ser igual perquè no sap o no vol fer-ho d'una altra manera.

I el dia que ja no pugui cantar farà teatre que és, com ha dit més d'una vegada, la seva primera i principal vocació. Ella seguirà sent feliç i els que hi perdrem serem nosaltres, tot i que haurem pogut gaudir durant uns anys d'inoblidables i històriques interpretacions.

Tristan und Isolde al Liceu

Fotografies d'Antoni Bofill.

Aquest diumenge 31 de gener vaig assistir a la funció d'abonament del Torn T al Liceu per a veure l'actual producció de la celebèrrima òpera de Richard Wagner, Tristan und Isolde. Com que també vaig tenir ocasió de veure'n l'assaig general tindré ocasió de comparar els dos tenors protagonistes.
La funció es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Tristan: Ian Storey
Rei Marke: Kwangchul Youn
Isolde: Deborah Voigt
Kurwenal: Bo Skovhus
Melot: Norbert Ernst
Brangäne: Michaela Schuster
Un pastor/veu d'un mariner: Francisco Vas
Un timoner: Manel Esteve Madrid
Direcció musical Sebastian Weigle
Direcció d'escena: Thor Steingraber
Escenografia i vestuari: David Hockney
Il·luminació Duane Schuler
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso

Em venia molt de gust veure aquest Tristan i Isolda amb l'escenografia del pintor David Hockney estenada a Los Angeles el desembre de 1987. Es tracta d'una posada en escena de tipus "naïf" amb colors llampants, una curosa perspectiva i una il·luminació quasi màgica que emmarca perfectament l'acció de l'obra del geni alemany. La direcció d'escena és reeixida en algunes coses com les escenes de lluita i sobta en d'altres per la seva fredor. En efecte, durant el gran duet d'amor del segon acte, em va semblar que els amants es trobaven massa separats l'un de l'altra i van trigar força estona a acostar-se. Em va agradar, en canvi, que durant l'ària de la mort d'amor d'Isolda (Liebestod) la il·luminació l'aïllés de la resta de l'escena fins que, a la fi, es reuneix amb Tristan, que s'aixeca de terra, en una mena d'apoteosi atemporal.

El dia de l'assaig general vaig tenir ocasió de veure el veterà Peter Seiffert en el paper protagonista. Seiffert probablement no és la veu per cantar el Tristan, resulta una mica lírica per aquest paper i, tot i l'evident dosificació de l'esforç, durant el tercer acte va patir. Realment semblava que ja no podia més. El diumenge passat però vaig poder veure l'Ian Storey amb una veu més jove i dramàtica i, per tant, més adequada al paper que va interpretar amb certa fredor però amb eficàcia vocal i sense patiments. La seva presència escènica va fer també un Tristan més creïble des del punt de vista teatral.

La soprano Deborah Voigt que, durant l'assaig general, no va cantar a veu ni amb la intensitat habitual, va estar en canvi aquest darrer diumenge pletòrica de facultats i va interpretar el seu paper amb entrega, sentiment i musicalitat.

El baix Kwangchul Youn va estar esplèndid com a Rei Marke. Va fer una demostració de com s'ha de cantar. Domini total de la veu en tots els registres, apianant les notes quan convenia, dient molt bé, sempre amb una musicalitat impecable i una intenció dramàtica modèlica. Per a mi, va ser el millor de la vetllada. Aquest home, amb el domini tècnic que demostra, la dicció, la sensibilitat i l'exquisida musicalitat seria un bon cantant de lieder. M'el puc imaginar cantant un Viatge d'Hivern de gran altura.

La Brangäne de Michaela Schuster va arribar a gran alçada gràcies a una veu de mezzo bonica, ben timbrada i de volum i projecció considerables. Va interpretar molt bé el paper de la fidel serventa i companya d'Isolde.

El Kurwenal de Bo Skovhus va ser exactament l'esperat: ben cantat i expressat, molt ben actuat però amb una veu baritonal una mica descolorida i uns greus insuficients. Molt correcte el Melot de Norbert Ernst i competentíssim, com sempre, Francisco Vas en els papers del mariner i el pastor.

La direcció musical de Sebastian Weigle va ser molt curosa i detallada, accentuant sempre el lirisme de la partitura i no deixant que en els moments més dramàtics l'orquestra sortís de mare. Va agradar molt al públic assistent que li va dedicar una forta ovació al final.