diumenge, 28 de març del 2010

En record de Philip Langridge


El divendres 5 de març d'enguany moria, a causa de les complicacions d'un càncer de colon, el gran tenor anglès Philip Landgridge de gratíssima memòria per els qui vam tenir el goig de veure'l al Liceu fent el Capità en l'òpera de Britten Billy Bud (2001) o el paper del Príncep Xuisky del Boris Godunov de Musorgski (2004).
Va cantar un ampli repertori que anava des de Claudio Monteverdi, Bach i Haendel, Mozart i Wagner fins a les obres dels millors autors contemporanis com ara Ravel, Stravinsky, Janacek, Schoemberg, Elgar i Benjamin Britten del qui va ser gran i reconegut intèrpret.
Estava casat amb la mezzosoprano Ann Murray, també ben coneguda del Liceu amb la qui va tenir un fill.
Darrerament interpretava el personatge de la bruixa de Hansel i Gretel de Humperdinck amb una transformació escènica increïble. El podeu veure en aquest paper a http://www.youtube.com/watch?v=X1elUvZauBk

Vagi des d'aquí el meu condol a la seva vídua i família tota i a tots els aficionats a l'òpera per una tan sentida pèrdua.


Com a record us poso aquest fragment "Sonnet" de la Serenade Op. 31 de Benjamin Britten amb la "English Chamber Orquestra" dirigits per Steuart Bedford.

dissabte, 13 de març del 2010

"Il faut partir" La fille du régiment. Patrizia Ciofi



Otra ilustración, ahora con Patrizia Ciofi en la sentida aria "Il faut partir" de La fille du régiment de G. Donizetti, aquí en otra producción pero con el mismo calor interpretativo. Génova 2007.

La fille du régiment. "Ah mes amis ..., Pour mon âme ..."



Como ilustración del post anterior, les pongo el fragmento "Ah mes amis, ... Pour mon âme, ..." de La fille du régiment, de Gaetano Donizetti, con Juan Diego Flórez y el Coro de la Ópera de Viena en la misma producción dirigida por Laurent Pelly en aquélla ciudad el 1 de abril de 2007.

dimecres, 10 de març del 2010

La fille du régiment en el Liceu



Fotografías de Antoni Bofill.

El domingo pasado asistí a la función de estreno de La Fille du régiment, de Gaetano Donizetti. Se trata de una adaptación de la ya conocida y celebrada producción dirigida por Laurent Pelly y que ya se había presentado con gran éxito en Londres, Viena y Nueva York con la participación estelar de Natalie Dessay.
La funcion se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Marie: Patrizia Ciofi
La marquesa de Berkenfield: Victoria Livengood
La duquesa de Crakentorp: Ángel Pavlosky
Tonio: Juan Diego Flórez
Sulpice: Pietro Spagnoli
Hortensius: Àlex Sanmartí
Un notario: Arnau Vilardebò
Un cabo: Josep Ribot
Un campesino: José Luis Casanova

Dirección musical: Yves Abel
Dirección de escena: Laurent Pelly

Orquesta Sinfónica y Coro del Gran Teatre del LIceu
Director del coro: José Luis Basso


Gran expectación en el Teatro con lleno absoluto dadas las interesantes perspectivas de la conocida puesta en escena y la calidad de los cantantes protagonistas. Creo que nadie quedó defraudado.

La dirección de escena de Laurent Pelly, además de precisa, detallista en los gestos, con un trabajo de actores increible, tuvo momentos de genialidad y consiguió alternar escenas de gran comicidad con otras altamente emotivas.

Patrizia Ciofi estuvo a gran altura tanto en lo teatral, que bordó, como en el canto que resultó en un belcantismo rebosante de emoción, musicalidad, dicción y "savoir faire". Su voz de soprano ligera presenta un timbre algo apagado pero la calidad de su canto es tal que uno se olvida rápidamente de estos nimios detalles para gozar de cada una de sus prestaciones, desde las más cómicas, como la lección de canto con la marquesa, a las más sentidas, la bellísima aria del primer acto "Il faut partir" y "Par le rang et par l'opulence" del segundo, precedida de una elegíaca entrada del violoncelo solista.

El tenor peruano Juan Diego Flórez estuvo espléndido de facultades, ciencia canora y arte. Este gran cantante se halla en un momento de verdadera plenitud y todos pudimos disfrutar de su elegante y musical expresión belcantista. La apoteosis vino en el momento del aria "Ah mes amis quel jour de fête...Pour mon âme" la famosa aria de los nueve do que se atrevió a repetir tras la ovación del público liceísta. Y las dos versiones sin un pero, con una claridad de voz, una línea de canto y unas subidas al sobreagudo perfectas en cuanto a colocación y a la calidad del sonido: ¡Una pasada!

El barítono Pietro Spagnoli estuvo muy acertado en el rol del sargento Sulpice que cantó con gracia y eficiencia vocal.
La marquesa de Victoria Livengood resultó magistral pues supo adecuar su enorme y estridente voz de mezzo/contralto al cómico papel de la aristócrata madre secreta de Marie.

Todos los demás participantes estuvieron muy a la altura de las circunstancias. El conocido actor Ángel Pavlosky que interpretó el papel de la duquesa (foto 4) estuvo inmenso en su actuación y me hizo reír a carcajadas en el momento de los saludos finales en los que actuó como una verdadera diva. Mención especial para el coro que actuó con gracia y soltura notándose un gran trabajo escénico, no ya sólo colectivo, sinó individual.
La direcció del canadiense Yves Abel resultó brillante y la Orquesta de la Casa obtuvo un buen sonido. Buen trabajo de conjunción escena/foso.

En fin, señoras y señores, una velada inolvidable en la que todo funcionó a la perfección: canto, escena y concertación. Ovación de gala para todos, especialmente, claro está, para los protagonistas y de las pocas veces que he oído aclamar al director de escena. El público salió del teatro contento y feliz consciente de haber pasado una tarde de aquéllas que hacen historia.
No se lo pierdan por nada del mundo, cueste lo que les cueste.

dimarts, 16 de febrer del 2010

La teatralitat de Natalie Dessay i la fragilitat de la veu humana.


Ahir nit vaig tenir ocasió de veure al Canal Mezzo, en directe, la nova producció de La Sonnambula de V. Bellini que s'oferia a l'Òpera de la Bastille de París amb la interpretació estelar de Natalie Dessay del bracet del jove tenor mexicà Javier Camarena. No faré un comentari sobre la producció tot i que em va agradar força però sí que voldria parlar de Natalie Dessay des d'un punt de vista de la salut vocal. Dic això perquè, a continuació, també vaig poder veure "Orphée aux enfers" l'òpera buffa de Jacques Offenbach protagonitzada per la mateixa artista i on es va fer un fart de cridar i xisclar, alguna vegada de manera estripada.

Natalie Dessay és una artista integral. Fa música i teatre a un nivell altíssim. La seva faceta teatral és d'una expressivitat que colpeix fàcilment l'espectador. Es fica tant a dintre el personatge que no dubta a l'hora d'utilitzar tots els recursos que la seva alta sensibilitat li ofereix. Així, si l'acció li suggereix que ha de forçar la veu, la força i si ha de cridar crida i fins i tot xiscla, i xiscla de veritat. I això permet que gaudim d'un espectacle sense precedents en el món de l'òpera però els que sabem alguna cosa sobre el cant i la veu humana, patim perquè es tracta de veritables atemptats a la salut vocal de l'artista.

Hem pogut saber que la Dessay ha estat operada dues vegades de les cordes vocals (les lesions com pòlips o nòduls són secundàries al mal ús o al sobreús de la veu) i que la veu que lluïa fa uns anys no és la mateixa d'avui. Aquella facilitat extrema a la zona sobreaguda s'ha limitat i tot i seguir sent una soprano lleugera pateix, a vegades i més del què voldria, al fer algunes notes.
Estic segur que la mateixa Natalie Dessay sap perfectament el risc que corre actuant d'aquesta manera i també estic segur que li deu ser igual perquè no sap o no vol fer-ho d'una altra manera.

I el dia que ja no pugui cantar farà teatre que és, com ha dit més d'una vegada, la seva primera i principal vocació. Ella seguirà sent feliç i els que hi perdrem serem nosaltres, tot i que haurem pogut gaudir durant uns anys d'inoblidables i històriques interpretacions.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Tristan und Isolde al Liceu

Fotografies d'Antoni Bofill.

Aquest diumenge 31 de gener vaig assistir a la funció d'abonament del Torn T al Liceu per a veure l'actual producció de la celebèrrima òpera de Richard Wagner, Tristan und Isolde. Com que també vaig tenir ocasió de veure'n l'assaig general tindré ocasió de comparar els dos tenors protagonistes.
La funció es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Tristan: Ian Storey
Rei Marke: Kwangchul Youn
Isolde: Deborah Voigt

Kurwenal: Bo Skovhus
Melot: Norbert Ernst

Brangäne: Michaela Schuster

Un pastor/veu d'un mariner: Francisco Vas

Un timoner: Manel Esteve Madrid

Direcció musical Sebastian Weigle

Direcció d'escena: Thor Steingraber
Escenografia i vestuari: David Hockney

Il·luminació Duane Schuler
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Director del Cor: José Luis Basso


Em venia molt de gust veure aquest Tristan i Isolda amb l'escenografia del pintor David Hockney estenada a Los Angeles el desembre de 1987. Es tracta d'una posada en escena de tipus "naïf" amb colors llampants, una curosa perspectiva i una il·luminació quasi màgica que emmarca perfectament l'acció de l'obra del geni alemany. La direcció d'escena és reeixida en algunes coses com les escenes de lluita i sobta en d'altres per la seva fredor. En efecte, durant el gran duet d'amor del segon acte, em va semblar que els amants es trobaven massa separats l'un de l'altra i van trigar força estona a acostar-se. Em va agradar, en canvi, que durant l'ària de la mort d'amor d'Isolda (Liebestod) la il·luminació l'aïllés de la resta de l'escena fins que, a la fi, es reuneix amb Tristan, que s'aixeca de terra, en una mena d'apoteosi atemporal.

El dia de l'assaig general vaig tenir ocasió de veure el veterà Peter Seiffert en el paper protagonista. Seiffert probablement no és la veu per cantar el Tristan, resulta una mica lírica per aquest paper i, tot i l'evident dosificació de l'esforç, durant el tercer acte va patir. Realment semblava que ja no podia més. El diumenge passat però vaig poder veure l'Ian Storey amb una veu més jove i dramàtica i, per tant, més adequada al paper que va interpretar amb certa fredor però amb eficàcia vocal i sense patiments. La seva presència escènica va fer també un Tristan més creïble des del punt de vista teatral.

La soprano Deborah Voigt que, durant l'assaig general, no va cantar a veu ni amb la intensitat habitual, va estar en canvi aquest darrer diumenge pletòrica de facultats i va interpretar el seu paper amb entrega, sentiment i musicalitat.

El baix Kwangchul Youn va estar esplèndid com a Rei Marke. Va fer una demostració de com s'ha de cantar. Domini total de la veu en tots els registres, apianant les notes quan convenia, dient molt bé, sempre amb una musicalitat impecable i una intenció dramàtica modèlica. Per a mi, va ser el millor de la vetllada. Aquest home, amb el domini tècnic que demostra, la dicció, la sensibilitat i l'exquisida musicalitat seria un bon cantant de lieder. M'el puc imaginar cantant un Viatge d'Hivern de gran altura.

La Brangäne de Michaela Schuster va arribar a gran alçada gràcies a una veu de mezzo bonica, ben timbrada i de volum i projecció considerables. Va interpretar molt bé el paper de la fidel serventa i companya d'Isolde.

El Kurwenal de Bo Skovhus va ser exactament l'esperat: ben cantat i expressat, molt ben actuat però amb una veu baritonal una mica descolorida i uns greus insuficients. Molt correcte el Melot de Norbert Ernst i competentíssim, com sempre, Francisco Vas en els papers del mariner i el pastor.

La direcció musical de Sebastian Weigle va ser molt curosa i detallada, accentuant sempre el lirisme de la partitura i no deixant que en els moments més dramàtics l'orquestra sortís de mare. Va agradar molt al públic assistent que li va dedicar una forta ovació al final.

dimecres, 20 de gener del 2010

Träume, de Richard Wagner, per Jessye Norman i Irwin Gage



Aquesta nit us suggereixo d'escoltar el lied "Träume" cinquè lied del cicle Wesendonck Lieder de Richard Wagner. La versió, només d'audio, és de Jessye Norman acompanyada al piano per un immens Irwing Gage. D'aquesta manera ens anem preparant ja pel proper Tristany i Isolda al Liceu.

dilluns, 18 de gener del 2010

Concert de guanyadors del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Liceu

Aquest passat diumenge vaig assistir al Concert Final de la 47è edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Gran Teatre del Liceu. Aquest any m'ha semblat que hi havia un nivell superior en relació a les darreres edicions el què ha permès no haver de deixar cap primer premi desert.

Així, hem pogut escoltar en primer lloc a Orlando Niz, premi extraordinari del Grup de Liceístes del quart i cinquè pis a la millor promesa espanyola. Es tracta d'un jove tenor líric amb una agradable veu tot i que amb una projecció encara per treballar. Ha cantat pulcrament i apassionada l'ària "Bella enamorada" de la sarsuela El último romántico de Soutullo y Vert.

En segon lloc, el baríton coreà Dong-HwanLee, premi especial al millor intèrpret de Schubert, va interpretar els lieder "Der Atlas" i "Der Wanderer", del mateix Schubert. Va ser una prestació curosa amb una bonica veu de baríton-baix.

Va seguir el contratenor Siman Chung, premi especial al millor contratenor, amb una brillant interpretació de l'ària "Parto, parto" de La Clemenza di Tito de Mozart, tot i que la zona aguda tenia un punt de rigidesa que no va treure, però, mèrit a la seva prestació.

El següent va ser el baríton Gyula Orendt, permi especial al millor intèrpret de Mozart, premi especial al millor intèrpret de la categoria Oratori-Lied i premi extraordinari borsa d'estudis "Dalton Baldwin" a Niça, que va cantar els lieder del mateix Mozart "Wo bin ich bittrer Schmerz" Grabmusik K.42 i "Das lied der Trennung". Aquest noi té una veu molt lírica i semblava, a voltes, més un tenor que no pas un baríton. Va cantar amb empenta i resolució.

Va seguir la soprano Vera Checanova, tercer premi femení i premi especial a la millor intèrpret de música russa, amb l'ària de Marfa de La núvia del Tsar de Rimski-Korsakov i "Regnava nel silenzio" de Lucia di Lammermoor de Donizetti que fa defensar com va poder. La veu tenia un vibrador una mica "caprí" i la dicció era millorable, tot i que l'emissió vocal estava resolta i es veia segura.

Va acabar la primera part la prestació del jove tenor grec Dimitrios Flemotomos, tercer premi masculí, premi especial "Federació Catalana de Teatre Líric" i premi especial al millor intèrpret de sarsuela, que va presentar una veu de tenor líric francament molt bonica i va cantar l'ària "O Paradis" de L'Africaine de Meyerber i la romança "No puede ser..." de La tabernera del puerto de Sorozábal. Va lluir una bona línia de cant amb uns aguts contundents que van provocar una ovació del públic assistent entre les que es va sentir la meva.

A la segona part i després del lliurament de premis va seguir el recital amb la participació de la soprano Dinara Alieva, segon premi femení que va cantar amb una veu spinta i de característiques eslaves molt atractiva. Va cantar molt correctament "Vissi d'arte" de Tosca de Puccini i de manera segura i àgil l'ària del primer acte de La Traviata de Verdi "E strano..."

El següent va ser el tenor Teodor Ilincai, segon Gran Premi masculí, que, amb una veu lírica molt ben posada, ens va cantar amb gran pulcritud "Kuda, Kuda ..." de l' Eugeni Oneguin de Txaikovski i "Che gelida manina" de La Bohème de Puccini que va cantar de manera intimista però va aconseguir una ovació al final.

El primer Gran Premi femení va ser per la soprano coreana Sunyoug Seo, de veu bellíssima de lírica pura que va cantar amb una línia impecable, fina musicalitat i molt bona dicció de l'italià l'ària del tercer acte de La Bohème de Puccini "Donde lieta uscì" i "Qual fiamma avea nel guardo" de I Pagliacci de Leoncavallo, l'ària de Nedda, ben poc habitual als concursos de cant, i que va interpretar de manera brillant.

El Primer Gran Premi masculí i Premi Especial Plácido Domingo a un finalista tenor i Premi del públic assistent a la prova final va ser per al tenor nord-americà Russel Thomas. Va cantar "Ella mi fu rapita" de Rigoletto i "Ah, la paterna mano" de Macbeth, ambdues de Verdi. La veu d'aquest home és realment important, lírico-spinta, amb volum de gran teatre i timbre molt atractiu. La seva dicció italiana però era més que discreta i la seva musicalitat discutible amb llicències que ja fa molts anys que haurien d'estar oblidades. D'altra banda, va fer alguna calada sonada. En resum, una gran veu amb molta potencialitat però encara verd, des del meu punt de vista, per cantar aquest tipus de repertori. Vaig sentir que en poc temps ha de cantar Verdi al MET amb el mestre Muti. Espero que els consells d'aquest gran director l'ajudin a polir alguns aspectes millorables de la seva manera de cantar.

El mestre Guerassim Voronkov que va dirigir l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va fer el què va poder per quadrar cant i orquestra, sense haver tingut pràcticament temps per a assajar. Les pianistes Marta Budai, Zhanna Kim i Elena Kolesnikova van acompanyar amb correcció i bon gust els cantants respectius. La locutora Dolors Busquets que ja fa anys que presenta "en off" el Concert Final, s'hauria d'esforçar una mica, i ho dic amb tot el meu afecte, per poder pronunciar millor el nom de les àries en italià.
En resum, una vetllada entretinguda i interessant amb moments de molt bon cant.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Cantique de Noël



Una música adequada a les festes nadalenques, Cantique de Noël, d'Adolphe Adam, interpretada de manera esplèndida per Jonas Kaufmann.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Vienna Boys Choir: Fröhliche Weihnacht überall



BON NADAL per a tothom
FELIZ NAVIDAD para todos
JOYEUX NOËL à tout le monde
BUON NATALE per tutti
MERRY CHRISTMAS for everybody
GUTES WEIHNACHTEN für jeden