dimarts, 16 de febrer del 2010

La teatralitat de Natalie Dessay i la fragilitat de la veu humana.


Ahir nit vaig tenir ocasió de veure al Canal Mezzo, en directe, la nova producció de La Sonnambula de V. Bellini que s'oferia a l'Òpera de la Bastille de París amb la interpretació estelar de Natalie Dessay del bracet del jove tenor mexicà Javier Camarena. No faré un comentari sobre la producció tot i que em va agradar força però sí que voldria parlar de Natalie Dessay des d'un punt de vista de la salut vocal. Dic això perquè, a continuació, també vaig poder veure "Orphée aux enfers" l'òpera buffa de Jacques Offenbach protagonitzada per la mateixa artista i on es va fer un fart de cridar i xisclar, alguna vegada de manera estripada.

Natalie Dessay és una artista integral. Fa música i teatre a un nivell altíssim. La seva faceta teatral és d'una expressivitat que colpeix fàcilment l'espectador. Es fica tant a dintre el personatge que no dubta a l'hora d'utilitzar tots els recursos que la seva alta sensibilitat li ofereix. Així, si l'acció li suggereix que ha de forçar la veu, la força i si ha de cridar crida i fins i tot xiscla, i xiscla de veritat. I això permet que gaudim d'un espectacle sense precedents en el món de l'òpera però els que sabem alguna cosa sobre el cant i la veu humana, patim perquè es tracta de veritables atemptats a la salut vocal de l'artista.

Hem pogut saber que la Dessay ha estat operada dues vegades de les cordes vocals (les lesions com pòlips o nòduls són secundàries al mal ús o al sobreús de la veu) i que la veu que lluïa fa uns anys no és la mateixa d'avui. Aquella facilitat extrema a la zona sobreaguda s'ha limitat i tot i seguir sent una soprano lleugera pateix, a vegades i més del què voldria, al fer algunes notes.
Estic segur que la mateixa Natalie Dessay sap perfectament el risc que corre actuant d'aquesta manera i també estic segur que li deu ser igual perquè no sap o no vol fer-ho d'una altra manera.

I el dia que ja no pugui cantar farà teatre que és, com ha dit més d'una vegada, la seva primera i principal vocació. Ella seguirà sent feliç i els que hi perdrem serem nosaltres, tot i que haurem pogut gaudir durant uns anys d'inoblidables i històriques interpretacions.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Tristan und Isolde al Liceu

Fotografies d'Antoni Bofill.

Aquest diumenge 31 de gener vaig assistir a la funció d'abonament del Torn T al Liceu per a veure l'actual producció de la celebèrrima òpera de Richard Wagner, Tristan und Isolde. Com que també vaig tenir ocasió de veure'n l'assaig general tindré ocasió de comparar els dos tenors protagonistes.
La funció es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Tristan: Ian Storey
Rei Marke: Kwangchul Youn
Isolde: Deborah Voigt

Kurwenal: Bo Skovhus
Melot: Norbert Ernst

Brangäne: Michaela Schuster

Un pastor/veu d'un mariner: Francisco Vas

Un timoner: Manel Esteve Madrid

Direcció musical Sebastian Weigle

Direcció d'escena: Thor Steingraber
Escenografia i vestuari: David Hockney

Il·luminació Duane Schuler
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Director del Cor: José Luis Basso


Em venia molt de gust veure aquest Tristan i Isolda amb l'escenografia del pintor David Hockney estenada a Los Angeles el desembre de 1987. Es tracta d'una posada en escena de tipus "naïf" amb colors llampants, una curosa perspectiva i una il·luminació quasi màgica que emmarca perfectament l'acció de l'obra del geni alemany. La direcció d'escena és reeixida en algunes coses com les escenes de lluita i sobta en d'altres per la seva fredor. En efecte, durant el gran duet d'amor del segon acte, em va semblar que els amants es trobaven massa separats l'un de l'altra i van trigar força estona a acostar-se. Em va agradar, en canvi, que durant l'ària de la mort d'amor d'Isolda (Liebestod) la il·luminació l'aïllés de la resta de l'escena fins que, a la fi, es reuneix amb Tristan, que s'aixeca de terra, en una mena d'apoteosi atemporal.

El dia de l'assaig general vaig tenir ocasió de veure el veterà Peter Seiffert en el paper protagonista. Seiffert probablement no és la veu per cantar el Tristan, resulta una mica lírica per aquest paper i, tot i l'evident dosificació de l'esforç, durant el tercer acte va patir. Realment semblava que ja no podia més. El diumenge passat però vaig poder veure l'Ian Storey amb una veu més jove i dramàtica i, per tant, més adequada al paper que va interpretar amb certa fredor però amb eficàcia vocal i sense patiments. La seva presència escènica va fer també un Tristan més creïble des del punt de vista teatral.

La soprano Deborah Voigt que, durant l'assaig general, no va cantar a veu ni amb la intensitat habitual, va estar en canvi aquest darrer diumenge pletòrica de facultats i va interpretar el seu paper amb entrega, sentiment i musicalitat.

El baix Kwangchul Youn va estar esplèndid com a Rei Marke. Va fer una demostració de com s'ha de cantar. Domini total de la veu en tots els registres, apianant les notes quan convenia, dient molt bé, sempre amb una musicalitat impecable i una intenció dramàtica modèlica. Per a mi, va ser el millor de la vetllada. Aquest home, amb el domini tècnic que demostra, la dicció, la sensibilitat i l'exquisida musicalitat seria un bon cantant de lieder. M'el puc imaginar cantant un Viatge d'Hivern de gran altura.

La Brangäne de Michaela Schuster va arribar a gran alçada gràcies a una veu de mezzo bonica, ben timbrada i de volum i projecció considerables. Va interpretar molt bé el paper de la fidel serventa i companya d'Isolde.

El Kurwenal de Bo Skovhus va ser exactament l'esperat: ben cantat i expressat, molt ben actuat però amb una veu baritonal una mica descolorida i uns greus insuficients. Molt correcte el Melot de Norbert Ernst i competentíssim, com sempre, Francisco Vas en els papers del mariner i el pastor.

La direcció musical de Sebastian Weigle va ser molt curosa i detallada, accentuant sempre el lirisme de la partitura i no deixant que en els moments més dramàtics l'orquestra sortís de mare. Va agradar molt al públic assistent que li va dedicar una forta ovació al final.

dimecres, 20 de gener del 2010

Träume, de Richard Wagner, per Jessye Norman i Irwin Gage



Aquesta nit us suggereixo d'escoltar el lied "Träume" cinquè lied del cicle Wesendonck Lieder de Richard Wagner. La versió, només d'audio, és de Jessye Norman acompanyada al piano per un immens Irwing Gage. D'aquesta manera ens anem preparant ja pel proper Tristany i Isolda al Liceu.

dilluns, 18 de gener del 2010

Concert de guanyadors del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Liceu

Aquest passat diumenge vaig assistir al Concert Final de la 47è edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Gran Teatre del Liceu. Aquest any m'ha semblat que hi havia un nivell superior en relació a les darreres edicions el què ha permès no haver de deixar cap primer premi desert.

Així, hem pogut escoltar en primer lloc a Orlando Niz, premi extraordinari del Grup de Liceístes del quart i cinquè pis a la millor promesa espanyola. Es tracta d'un jove tenor líric amb una agradable veu tot i que amb una projecció encara per treballar. Ha cantat pulcrament i apassionada l'ària "Bella enamorada" de la sarsuela El último romántico de Soutullo y Vert.

En segon lloc, el baríton coreà Dong-HwanLee, premi especial al millor intèrpret de Schubert, va interpretar els lieder "Der Atlas" i "Der Wanderer", del mateix Schubert. Va ser una prestació curosa amb una bonica veu de baríton-baix.

Va seguir el contratenor Siman Chung, premi especial al millor contratenor, amb una brillant interpretació de l'ària "Parto, parto" de La Clemenza di Tito de Mozart, tot i que la zona aguda tenia un punt de rigidesa que no va treure, però, mèrit a la seva prestació.

El següent va ser el baríton Gyula Orendt, permi especial al millor intèrpret de Mozart, premi especial al millor intèrpret de la categoria Oratori-Lied i premi extraordinari borsa d'estudis "Dalton Baldwin" a Niça, que va cantar els lieder del mateix Mozart "Wo bin ich bittrer Schmerz" Grabmusik K.42 i "Das lied der Trennung". Aquest noi té una veu molt lírica i semblava, a voltes, més un tenor que no pas un baríton. Va cantar amb empenta i resolució.

Va seguir la soprano Vera Checanova, tercer premi femení i premi especial a la millor intèrpret de música russa, amb l'ària de Marfa de La núvia del Tsar de Rimski-Korsakov i "Regnava nel silenzio" de Lucia di Lammermoor de Donizetti que fa defensar com va poder. La veu tenia un vibrador una mica "caprí" i la dicció era millorable, tot i que l'emissió vocal estava resolta i es veia segura.

Va acabar la primera part la prestació del jove tenor grec Dimitrios Flemotomos, tercer premi masculí, premi especial "Federació Catalana de Teatre Líric" i premi especial al millor intèrpret de sarsuela, que va presentar una veu de tenor líric francament molt bonica i va cantar l'ària "O Paradis" de L'Africaine de Meyerber i la romança "No puede ser..." de La tabernera del puerto de Sorozábal. Va lluir una bona línia de cant amb uns aguts contundents que van provocar una ovació del públic assistent entre les que es va sentir la meva.

A la segona part i després del lliurament de premis va seguir el recital amb la participació de la soprano Dinara Alieva, segon premi femení que va cantar amb una veu spinta i de característiques eslaves molt atractiva. Va cantar molt correctament "Vissi d'arte" de Tosca de Puccini i de manera segura i àgil l'ària del primer acte de La Traviata de Verdi "E strano..."

El següent va ser el tenor Teodor Ilincai, segon Gran Premi masculí, que, amb una veu lírica molt ben posada, ens va cantar amb gran pulcritud "Kuda, Kuda ..." de l' Eugeni Oneguin de Txaikovski i "Che gelida manina" de La Bohème de Puccini que va cantar de manera intimista però va aconseguir una ovació al final.

El primer Gran Premi femení va ser per la soprano coreana Sunyoug Seo, de veu bellíssima de lírica pura que va cantar amb una línia impecable, fina musicalitat i molt bona dicció de l'italià l'ària del tercer acte de La Bohème de Puccini "Donde lieta uscì" i "Qual fiamma avea nel guardo" de I Pagliacci de Leoncavallo, l'ària de Nedda, ben poc habitual als concursos de cant, i que va interpretar de manera brillant.

El Primer Gran Premi masculí i Premi Especial Plácido Domingo a un finalista tenor i Premi del públic assistent a la prova final va ser per al tenor nord-americà Russel Thomas. Va cantar "Ella mi fu rapita" de Rigoletto i "Ah, la paterna mano" de Macbeth, ambdues de Verdi. La veu d'aquest home és realment important, lírico-spinta, amb volum de gran teatre i timbre molt atractiu. La seva dicció italiana però era més que discreta i la seva musicalitat discutible amb llicències que ja fa molts anys que haurien d'estar oblidades. D'altra banda, va fer alguna calada sonada. En resum, una gran veu amb molta potencialitat però encara verd, des del meu punt de vista, per cantar aquest tipus de repertori. Vaig sentir que en poc temps ha de cantar Verdi al MET amb el mestre Muti. Espero que els consells d'aquest gran director l'ajudin a polir alguns aspectes millorables de la seva manera de cantar.

El mestre Guerassim Voronkov que va dirigir l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va fer el què va poder per quadrar cant i orquestra, sense haver tingut pràcticament temps per a assajar. Les pianistes Marta Budai, Zhanna Kim i Elena Kolesnikova van acompanyar amb correcció i bon gust els cantants respectius. La locutora Dolors Busquets que ja fa anys que presenta "en off" el Concert Final, s'hauria d'esforçar una mica, i ho dic amb tot el meu afecte, per poder pronunciar millor el nom de les àries en italià.
En resum, una vetllada entretinguda i interessant amb moments de molt bon cant.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Cantique de Noël



Una música adequada a les festes nadalenques, Cantique de Noël, d'Adolphe Adam, interpretada de manera esplèndida per Jonas Kaufmann.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Vienna Boys Choir: Fröhliche Weihnacht überall



BON NADAL per a tothom
FELIZ NAVIDAD para todos
JOYEUX NOËL à tout le monde
BUON NATALE per tutti
MERRY CHRISTMAS for everybody
GUTES WEIHNACHTEN für jeden

divendres, 18 de desembre del 2009

Leonard Warren: Il balen del suo sorriso



Como ilustración al comentario anterior y, hablando de barítonos, he aquí la versión de la tremenda aria "Il balen del suo sorriso" interpretada de manera magistral por Leonard Warren. Una voz dramática, oscura y con una línea de canto impecable. Dichosos los que pudieron escucharle cantar en directo.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Il Trovatore en el Liceu

Fotografies de Antoni Bofill

Ayer domingo asistí a la representación correspondiente al turno T de Il Trovatore, de Giuseppe Verdi, en el Liceu, que se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Conde de Luna: Vittorio Vitelli
Leonora: Fiorenza Cedolins
Azuzena: Luciana D'Intino
Manrico: Marco Berti
Ferrando: Paata Burchuladze
Inés: Ana Puche
Ruiz: Vicenç Esteve Madrid
Viejo zíngaro: Ivo Mischev
Mensajero: Emili Rosés
Coro y Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu.
Dirección del Coro: José Luis Basso

Dirección musical: Marco Armiliato
Dirección de escena: Gilbert Deflo


Il Trovatore, quizás una de las óperas con más exigencia vocal del amplio repertorio verdiano, pide, de un lado, grandes voces y, del otro, que sepan cantar muy bien, lo cual, aunque parezca mentira, no es nada obvio. A pesar de que el libreto de Salvatore Cammarano es realmente espeluznante, la música, en cambio, responde al mejor Verdi, con páginas realmente memorables tanto por su belleza como por su dificultad canora.

Siempre he sido un defensor de Gilbert Deflo, con su habitual elegancia escénica aunque, esta vez, debo reconocer que su versión de esta ópera me ha decepcionado de manera flagrante. Una presentación minimalista en extremo, con un movimiento de actores muy mejorable y como cambio de escena tan sólo la presencia de unas inmensas sábanas con soles y lunas que iban cayendo en la parte trasera de la caja escénica. Este tipo de puesta en escena sólo tiene una ventaja: el cantante no se distrae y puede dedicar toda su atención al canto.

La dirección musical de Marco Armiliato no ha defraudado. Buen sonido de orquesta, muy conjuntada y empastada, buenos tempi y dejando cantar lo cual siempre es de agradecer.

En el papel del Conde de Luna, Vittorio Vitelli, que substituía a Roberto Frontali, ausente por enfermedad, estuvo a buena altura con una bella voz de barítono lírico muy bien puesta pero carente de contundencia en los graves lo cual quitó tensión dramática a su personaje. Cantó su dificilísima aria (quizás la más difícil del repertorio verdiano para barítono) "Il balen del suo sorriso..." con musicalidad y buen gusto y también con algún apuro.

Fiorenza Cedolins en el papel de Leonora cumplió bien su parte, también con algún apuro y alguna nota calada pero con recursos para salir airosa. Justa en el aria "Tacea la notte placida", estuvo mejor en los duetos y tercetos con Manrico y el Conde y en el último acto en "D'amor sull'ali rosee". Quizás no sea la voz idónea para esta ópera.

Marco Berti que interpretó a Manrico, posee una voz de tenor spinto de grandes facultades y proyección sobrada, pero con Verdi, como a tantos otros tenores, se le ve el "plumero". En efecto, para cantar Verdi, además de tener una gran voz, hay que saber cantar muy bien y Berti cojea en el segundo supuesto. Su esperada aria "Ah! si, ben mio, ..." fue cantada más bien con pena que con gloria, con flagrantes atentados a la línea de canto y a la afinación. Le fue mejor con el aria de la Pira. Berti tiene buenas intenciones e intenta apianar las frases más delicadas pero el apoyo de la voz no es seguro y cala de manera evidente lo que quedó patente en alguna frase del terceto final.

La Azucena de Luciana D'Intino, para mí, la mejor de la noche, fue cantada de manera segura, con gran intención dramática y cuidada musicalidad. Su voz de mezzo no és bellísima pero sí muy bien puesta y proyectada con graves suficientes. Obtuvo una gran ovación al final.

Paata Burchuladze se ha hecho mayor y su voz carece de la frescura de antaño. Tampoco en su buena época fue un belcantista pero lo compensaba con sus portentosas facultades hoy ya mermadas. Hizo un Ferrando justito.

Muy bien el Coro de la Casa.

Buenas las prestaciones de Vicenç Esteve Madrid, Ana Puche, Ivo Mischev y Emili Rosés.

En resumen, una función desigual con momentos vocales intensos y de buen canto alternando con otros absolutamente olvidables. Buena dirección musical y muy floja puesta en escena.

dimecres, 18 de novembre del 2009

K. Szymanowski La Fontaine d'Arethuse Op 30 No 1



Música para antes de dormir.
Esta noche les sugiero esta maravillosa versión de audio de La fontaine d'Aretuse de Karol Szymanowski. Aprecien la poesía encerrada en esta música para violín y piano cuyos intérpretes no he sabido reconocer.
Buenas noches.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Concert Szymanowski al Liceu

Fotos: Karol Szymanowski i, a baix, Josep Pons

Ahir diumenge vaig assistit al Liceu al Concert Szymanowski que va incloure el seu Stabat Mater a la primera part i la Simfonia núm. 3 "El so de la nit", op. 27, creada a partir d'unes poesies amatòries perses del creador sufí del segle XIII, Jalal al-Din Rumi.

Intèrprets:

Ricarda Merbeth, soprano
Agnes Zwierko, mezzosoprano
Pavlo Tolstoy, tenor
Alexander Teliga, baix


Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso
Direcció musical: Josep Pons

Després de l'agradable sorpresa de la presentació de Król Roger, aquest concert s'em feia imprescindible per acabar de conèixer una mica més la música d'aquest gran, i per a mi desconegut fins ara, compositor polonès. S'ha parlat del seu eclecticisme més o menys influenciat per Richard Strauss, Alexander Scriabin, Debussy o Ravel. Per un aficionat com jo, però, que no té res de musicòleg encara que sí una oída finíssima, us puc avançar la tremenda poesia i el misteri que desgranen les seves notes, els sons i els ambients que crea.

Els intèrprets molt bé tots ells. La soprano Ricarda Merbeth va cantar amb una bonica veu de lírica la seva part amb musicalitat, sentiment i bon gust. La mezzo Agnes Zwierko també va estar a l'altura de les circumstàncies, tot i que, de la primera fila estant es fa difícil sovint apreciar la projecció de la veu al conjunt del Teatre. Pavlo Tolstoy que ja havia interpretat el paper de Pastor a Król Roger (segon cast) va lluir una timbrada i agradable veu de tenor líric deixant molt ben situada la seva part a la Simfonia núm 3 ja a la segona part.
El baix Alexander Teliga va lluir una sòlida veu de baríton-baix que ja s'havia pogut apreciar també durant la seva interpretació al Rei Roger.

La versió de Josep Pons ha estat, com sempre fa, clara, diàfana i transparent. Els sons de les diferents seccions ben destriats i deixar que flueixi tota la poesia de la música de Szymanowski. Després, parlant amb alguns músics, m'han transmès la tranquil·litat que els dóna ser dirigits per Pons i la sensació viva d'estar "fent música".