F. Schubert - Impromptu Núm. 3, Op. 90, D 899

Música per abans d'anar a dormir.
Escolteu aquesta nit la interpretació que Paul Badura Skoda fa del Impromtu Op. 90, núm. 3 de Franz Schubert i tindreu un son ben plàcid.
Bona nit.

Verdi - Aida - preludio y Celeste Aida (Toscanini/Tucker)

Película interesantísima (de 1949) del inicio de la ópera Aida de G. Verdi, en versión de concierto, dirigida por el legendario Arturo Toscanini y la participación de Richard Tucker en el papel de Radamés cantando "Celeste Aida...".
Observen que al final, y siguiendo las instrucciones del mismo Verdi, repite la frase "un trono vicino al sol" a octava baja y piano, tal como hizo tambien Roberto Alagna esta misma temporada en el Liceu. Esta indicación iba dedicada a los tenores que no podían subir al Si bemol del final del aria en pianísimo, cosa, por cierto, harto dificil pero que sí había hecho Carlo Bergonzi . Cosa curiosa: según nos contaba el mismo Bergonzi cuando estuvo en el Foyer del Liceu hace unos pocos años, la primera vez que cantó el "Celeste Aida" con el Si bemol final filado, fue abucheado. El público no conocía las instrucciones de Verdi y estaba acostumbrado a lo que hacían todos los demás y pensaron que el gran tenor no podía cantar el final a plena voz. A veces, el peso de la tradición pasa por encima de la voluntad del mismísimo autor.

Robert Merrill- Il balen- Trovatore 1957

Us en recordeu de Robert Merril? Esplèndid baríton nord-americà que potser no era un grandíssim artista en el sentit de l'expressivitat més subtil, però cantava amb una ortodòxia alla italiana sense màcula i la veu era de qualitat i bellesa. Aquí canta la difícil ària (com totes les verdianes) "Il balen del suo sorriso" de Il Trovatore de Giuseppe Verdi. Jo el coneixia de sentir-lo en enregistraments i m'ha agradat de trobar-lo en aquesta pel·lícula dels anys cinquanta. Espero que la gaudiu com he fet jo.

Boris Christoff - "Cant del presoner siberià"

Música per abans d'anar a dormir.

Boris Christoff canta una cançó del repertori tradicional rus (no hi consta l'autor) anomenada "Cant del presoner siberià".
Bona nit.

Natalie Dessay - Sempre Libera - La Traviata

Esta noche les sugiero el "Sempre libera..." de La Traviata de G. Verdi interpretada por la gran Natalie Dessay. Todavía no ha decidido hacer Traviata, que yo sepa, pero he aquí un adelanto de lo que podrá ser.

Concierto Haendel en el Liceu

Fotos: Lisa Saffer y David Daniels. Abajo: el director Bernard Labadie.

Ayer noche asistí en el Gran Teatre del Liceu al Concierto Haendel que se desarrolló con la participación de la soprano Lisa Saffer y el contratenor David Daniels en los papeles protagonistas y la Orquesta Sinfónica de la Casa, convenientemente reducida con añadiduras puntuales como la de Albert Romaní al clave, Sara Parés a la flauta dulce y Maike Burgdorf a la tiorba. Todos dirigidos por el canadiense Bernard Labadie. El programa fue el siguiente:

Primera parte:

Suite d’Alcina: Obertura, Musette, Menuet, Gavotte, Menuet, Gavotte.
“Voglio amare insin ch’io moro”, de Partenope (aria de Partenope): Lisa Saffer.
“Va tacito e nascosto”, de Giulio Cesare in Egitto (aria de Giulio Cesare): David Daniels.
“Non disperar, che sa?, de Giulio Cesare in Egitto (aria de Cleopatra): Lisa Saffer.
“Pompe vane di morte… Dove sei?” de Rodelinda (recitativo y aria de Bertarido): Davis Daniels.
“Io t’abbraccio”, de Rodelinda (duo de Rodelinda y Bertarido): Lisa Saffer y David Daniels.

Segunda parte:

Water music. Suite nº 3 en Sol mayor, HWV 350: Rigaudon I/II, Menuet I/II.
“Lascia ch’io pianga” de Rinaldo (aria de Almirena): Lisa Saffer.
“Dall’ondoso periglio… Aure, deh, per pietà”, de Giulio Cesare in Egitto (recitativo y aria de Giulio Cesare): David Daniels.
“Myself I shall adore”, de Semele, HWV 58 (aria de Semele): Lisa Saffer.
“Furibondo, spira il vento”, de Partenope (aria de Arsace): David Daniels.
“Caro!... Bella! Più amabile beltà”, de Giulio Cesare in Egitto (duo de Cleopatra y Giulio Cesare): Lisa Saffer y David Daniels.

Antes que nada, les avanzo mi gran afección por la música de Haendel con lo que comprenderán que ayer noche me lo pasara en grande. La orquesta con los refuerzos puntuales aludidos, sonó extraordinariamente bien, empastada de sonido y muy atenta a los matices y fraseo que indujo Bernard Labadie con maestría y buen gusto.
Lisa Saffer es una joven soprano norteamericana con una voz de ligera muy agradable al oído pero un tanto anodina en cuanto a la sutileza musical y expresividad. A pesar de ser una especialista en este tipo de música quedó un tanto eclipsada por la calidad de su compañero de reparto.
David Daniels posee una voz de contratenor muy bien proyectada, con dominio absoluto de la respiración y regulación de sonido, desde el forte hasta el pianísimo extremo (siempre claramente audible) y exhibe un canto exquisito en lo musical y un elegante fraseo de depurada expresividad. Obtuvo un sonado éxito con ovación incluida.
Al final dos bises del mismo autor cantados por los dos solistas hicieron las delicias del público.

Lucrezia Borgia al Liceu o l'embogiment del públic davant el fenomen Gruberova.

Foto (feta amb el mòbil) d'Edita Gruberova saludant davant un públic embogit al final de la representació d'ahir a la nit.

Ahir vaig veure al Liceu la versió de concert de Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti, que es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Alfonso d’Este: Ildebrando D’arcangelo
Lucrezia Borgia Edita Gruberova
Gennaro: Josep Bros
Maffio Orsini: Ewa Podles
Jeppo Liverotto: Roger Padullés
Apostolo Gazella: Alberto Feria
Ascanio Petrucci: Francisco Santiago
Olofreno Vitelozzo: Jordi Casanova
Gubetta: Roberto Accurso
Rustighello: Bülent Külekç
Astolfo: Bálint Szabó
Servents: Xavier Comorera, Pierpaolo Palloni
Una veu: Mariano Viñuales
Direcció musical: Stefan Anton Reck
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció del Cor: José Luis Basso

Festival de veus ahir al Liceu. Per començar, el fenomen Edita Gruberova (Bratislava, 23 de desembre de 1946). Aquesta senyora manté les seves facultats molt ben conservades, tot i els seus 61 anys, fruit d’una tècnica depurada que li permet un control total de la respiració i la veu. La seva facilitat pel filat i els sobreaguts és realment impactant. I ja se sap que aquests cantants llueixen d’allò més justament en el repertori belcantista. Des del meu punt de vista però, la Sra. Gruberova canta amb el cap però no amb el cor i a mi les seves demostracions quasi circenses de “virgueries” vocals i filats a dojo em deixen absolutament fred. Sé, de totes maneres, que sóc una "rara avis" en aquest panorama perquè l’èxit d'Edita Gruberova va ser aclaparador: la gent dreta cridant com esperitats i un cartell que penjava del tercer pis que deia: “Edita, simply the best”. També un pòster desplegat amb la seva imatge, en un lateral d’amfiteatre, feia pensar més en un recital de rock, d’aquests multitudinaris, que no pas en una vetllada operística. Sigui com sigui el seu triomf va ser d’aquells que fan història. La fredor però d’aquesta dona es va reflectir perfectament a l’hora de saludar i rebre els aplaudiments del públic embogit. Sempre el mateix somriure estereotipat per quedar bé sense, però, ni una ombra d’emoció.

Ben diferent va ser per mi l’actuació d’Ewa Podles. Aquesta gran contralt empra la seva peculiar veu per expressar sentiments. Els sent i els transmet, i la seva actuació té sempre el segell d’autenticitat. Mentre la Gruberova filava i feia equilibris vocals, Podles cantava. Gran ovació al final.

Josep Bros, en el paper de Gennaro, va oferir una veu molt projectada i sonora amb un centre expandit i uns aguts ben recolzats, una mica amples, però contundents. Em fa patir, però la seva manera de cantar. És un tenor lleuger o, en tot cas, líric-lleuger i aquest eixamplament del centre fa por que li passi factura a la zona aguda. Salvant les diferències, recorda una mica la manera de cantar de Carreras però sense la veu d'aquest més clarament lírica. Tot i això, el seu cant va ser generós, molt ben frasejat i dit, musicalment impecable, totalment dintre de l'estil del gènere i amb una afinació ajustadíssima. És de les vegades que l’he sentit millor. Va tenir també un èxit sonat amb clamoroses ovacions.

El baríton/baix italià Ildebrando D’arcangelo, en el paper del Duc de Ferrara, va lluir una veu llatina molt ben timbrada i va cantar amb línea i fraseig impecables.

El baix de Sallent Roger Padullés va cantar amb seguretat la seva part mostrant en tot moment una veu molt ben posada, fina musicalitat i fraseig convincent.

Tots els demés participants van complit molt bé amb la seva responsabilitat incloent-hi el cor que va cantar amb pastositat i el preciós color habitual.

El mestre alemany Stefan Anton Reck que es notava que coneixia bé el repertori, va dirigir el conjunt amb seguretat i bon gust, fent que l’orquestra sonés a un alt nivell.

Leonard Warren - Il balen del suo sorriso. Il Trovatore

Siguiendo con Leonard Warren, escuchen esta difícil aria verdiana de Il Trovatore "Il balen del suo sorriso" exquisitamente interpretada. Fíjense en la manera de emitir la voz como si flotara en el aire con ese sonido rotundo, denso, al mismo tiempo que delicado y la magnífica linea de canto que exhibe en todo momento. Un placer escucharle.

Leonard Warren-Final de Rigoletto

Avui us suggereixo aquest final del Rigoletto de G. Verdi amb la participació del gran baríton nord-americà Leonard Warren. Els tres altres participants són el baix Tajo, la soprano Erna Berger i el tenor Jan Peerce. Noteu la densitat i el color fosc de la veu de Warren al mateix temps que la seva musicalitat i fraseig.
Va morir com alguns cantants han somiat, tot cantant al teatre. Ho va fer de mort sobtada, el 4 de març de 1960, mentre cantava al MET de NovaYork l'ària "Urna Fatale..." de La Forza del Destino de G. Verdi. Justament entre el final de l'ària i la cabaletta que la segueix. Veure el post "la muerte súbita en los cantantes" de juny de 2006.

Callas & Di Stefano-duet de Cavalleria Rusticana

Aquesta nit us poso un enregistrament del concert al Royal Festival Hall de Londres, el 1973, de Maria Callas i Giuseppe Di Stefano cantant el duet de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. Les veus de tots dos estaven ja per terra però la capacitat interpretativa seguia intacta.