divendres, 29 de maig del 2009

Allerseelen, de R. Strauus - Te Kanawa - Solti


Permeteu-me que us posi una troballa: el lied de Richard Strauss, Allerseelen cantat per la soprano Kiri Te Kanawa acompanyada per un no massa prodigat pianista, no gens menys que George Solti.

Recital d'Anne Schwanewilms al Liceu

Fotos: Anne Schwanewilms i el pianista Manuel Lange


Ahir vespre vaig assistir al recital ofert per la soprano Anne Schwanewilms acompanyada al piano per Manuel Lange i que va desenvolupar el següent programa:

I part

Claude Debussy: Proses lyriques:
"De rêve,
"De grève",
"De fleurs",
"De soir"

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Im Früling" núm. 13,
"Gesang Weilas" núm. 46,
"Auf einer Wanderung" núm. 15,
"Verborgenheit" núm. 12.

II part
Richard Strauss:
"In goldener Fülle", op. 49, núm.2
"Wer lieben will, muss leiden", op. 49, núm. 7
"Ach, was Kummer, Qual und Schmerzen", op. 49, núm. 8

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Das verlassene Mägdlein" núm. 7

"Wo find' ich Trost" núm. 13
"Der Genesene an die Hoffnung" núm. 1

Richard Strauss:
"Blauer Sommer", op. 31, núm. 1

"Weisser Jasmin", op. 31, núm. 3
"Das Rosenband", op. 36, núm 1

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Elfenlied", núm. 16

"Selbstgeständnis", núm. 52
"Storchenbotschaft", núm. 48


L'Anne Schwanewilms és portadora d'una bellíssima i sensual veu de soprano lírica de color auri vellutat d'aquelles que acaronen l'oída de l'aficionat sensible. La seva presència física, a més, és molt agradable i per tant té tot allò que li cal a una cantat per triunfar en qualsevol teatre. L'elecció del programa però no crec que hagi estat la més afortunada per cantar en una tan gran sala com la del Liceu. La primera part amb les cançons de Debussy i Wolf eren potser massa intimistes i quedaven llunyanes entre les grandàries de l'espai liceista. El seu cant, d'altra banda, tot i ser de refinada tècnica, preciosista i musicalíssim, peca, des del meu de vista d'un punt de fredor que va contribuir a que l'emoció del cant no arribés a la gent.
La segona part es va animar. Les cançons de Richard Strauss més vocalment expansives van ajudar a sortir de la monotonia i també els darrers lieder de Wolf van ser cantats amb gràcia i vis còmica. Al final només una propina "Allerseelen" de Richard Strauss que va cantar magnificament.
El pianista Manuel Lange va tocar amb mesura i sensibilitat, molt pendent de la soprano. A la segona part va saber treure un millor so de l'instrument que, tot i amb la tapa oberta, no va acabar mai de sonar amb la brillantor esperada.
Cal remarcar la pobra entrada del Teatre que es veia mig buit i la poca cultura musical de part del públic que aplaudia entre lied i lied. En general, una vetllada desangelada tot i la gran qualitat dels artistes presents.

diumenge, 24 de maig del 2009

Fidelio en el Liceu

Fotos de Antoni Bofill.

He asistido esta tarde al Gran Teatre del Liceu a ver la función de abono del turno T de la ópera de L.V. Beethoven, Fidelio, que se ha desarrollado bajo el siguiente reparto:

Don Fernando: Anders Larsson
Don Pizarro: Terje Stensvold
Florestan: Clifton Forbis
Leonore, oculta bajo la identidad de Fidelio: Karita Mattila
Rocco: Stephen Milling
Marzelline: Elena de la Merced
Jaquino: Matthias Klink
Pimer prisionero: Xavier Martínez
Segundo prisionero: Gabriel Diap
Dirección musical: Sebastian Weigle
Dirección de escena: Jürgen Flimm
Producción del Metropolitan Opera House
Orquesta y Coro del Gran Teatre del Liceu
Cor de Cambra del Palau
de la Música Catalana

Ante todo déjenme hacerles memoria de una cosa harto conocida pero que nunca viene del todo mal recordar. Beethoven no escribía bien para las voces. Seguramente desconocía la fisiología vocal y exigía de los cantantes la resolución de frases en tesituras realmente difíciles, casi imposibles.

Dicho esto pasemos a considerar la puesta en escena, una producción del MET de hace unos 10 años, visualmente atractiva, bien iluminada y que crea una buena ambientación para la acción desarrollada. Algunos asistentes cuestionaban la escena final con la destrucción de una estatua de un dictador. Debo confesar que, desde mi posición en primera fila de platea, no he visto tal estatua, lo siento. Resumiendo, para mí, ha sido una puesta en escena correcta, digna, sin más.

La dirección de Sebastian Weigle ha sido, desde mi punto de vista, muy cuidada, con un sentido y elegante fraseo de llos fragmentos líricos y un buen contraste con los más dramáticos. Algunos asistentes en los pisos altos apuntaban una falta de contundencia "Beethoveniana" en los pasajes dramáticos. Para mí y desde la primera fila insisto, la contundencia ha sido la justa. Desde luego no es lo mismo oír a la orquesta detrás mismo del director que hacerlo desde mucho más atrás donde el sonido llega lógicamente con menor volumen.

Karita Mattila ha cantado su papel de Fidelio/Leonore con voz bella , grande y bien proyectada con las casi imposibles frases agudas beethovenianas del duo con Florestan muy bien resueltas. Su aria con el contrapunto de las trompas ha sido cantada de manera espléndida.
El tenor Clifton Forbis, en cambio, no ha estado al mismo nivel. Forbis tiene una apreciable voz de tenor dramático pero su canto apretado no favorece en nada las frases en la tesitura más alta. Su manera de cantar hace que deba imponer las notas agudas casi una a una con lo que la frase queda musicalmente descuadrada con facilidad. Por lo que he oído, el día del estreno galleó algunas notas. Hoy no ha sido así pero le ha ido de bien poco.
El papel de Rocco ha sido servido por el bajo danés Stephen Milling. Buena voz pero con problemas de musicalidad y descuadres evidentes en el primer acto que han hecho casi desesperar al director que ya no sabía que más gestos hacer para que le siguiese.
La pareja Jaquino y Marzelline han sido bien servidos por Matthias Klink y Elena de la Merced.
El malísimo Don Pizarro ha sido cantado por el barítono noruego Terje Stenvold, con musicalidad, intención en el fraseo y suficiencia vocal.
El Don Fernando del sueco Anders Larsson ha sido realmente flojo. Una prestación para olvidar.

Muy bien el coro de la Casa apoyado otra vez por el Cor de Cambre del Palau. Excelente sonido, empastado y musicalísimo.

Al final, ovaciones para el Coro, Karita Mattila y Sebastian Weigle y calurosos aplausos para los demás.

P.S. Durante el primer acto el fuerte y persistente pitido de un audífono entre las primeras filas de platea ha logrado distraer, molestar i casi enfurecer a varios espectadores entre los que me cuento, y hasta para el director Sebastian Weigle ha sido por varias veces motivo de distracción.
El problema es que el o la causante del ruido no es consciente de ello y habría por tanto que advertir a los vecinos directos de tales protagonistas que no tuvieran reparo en avisarles para que regularan el volumen del dichoso aparatito.

dimarts, 19 de maig del 2009

Karita Mattila: "In quelle trine morbide", Met 2008



Esta noche les pongo este video de Karita mattila cantando el célebre fragmento de Manon Lescaut de Puccini, "In quelle trine morbide" junto al barítono Dwayne Croft y bajo la dirección de James Levine. La misma Karita Mattila que cantará en el Liceu el papel de Fidelio de la ópera del mismo nombre de L. W. Beethoven que veré el próximo domingo y de la que les hablaré.

diumenge, 10 de maig del 2009

Carles Cosías canta "Parmi veder le lagrime", de Rigoletto



I aquí, cantant el "Parmi veder le lagrime" de Rigoletto, de G. Verdi.

dissabte, 9 de maig del 2009

Carles Cosías canta "È la solita storia del pastore", de L'Arlesiana



Avui us vull parlar de Carles Cosías. Aquest tenor de veu lírica bellíssima i privilegiada, deixeble del mestre Jaume Francisco Puig, va guanyar el segon premi del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas de l'any, crec recordar, 1998 (o 99), iniciant a continuació una carrera prometedora que va ser truncada però per un seriós transtorn digestiu que no ve ara al cas d'explicar. Després d'un llarg procés de recuperació va reapareixer amb noves energies, sent habitual al Festival d'Òpera de Sabadell. En aquest vídeo de 2007, canta, en el marc del Concurs de Cant Manuel Ausensi (del que va ser guanyador de la primera edició), la conegudíssima ària de l'Arlesiana de Cilea, acompanyat de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu dirigida per Guerasim Voronkov.
Aprecieu la bellesa i la qualitat de la veu de Cosías, la línea de cant, el fraseig, la dicció, la intenció i la intensitat interpretativa. Una meravella.

dimecres, 29 d’abril del 2009

L'Elisir d'Amore - Donizzeti - A. Blancas - J. Bros



Aquesta nit, abans d'anar a dormir, us recomano d'escoltar aquesta pàgina belcantista de l'Elisir d'Amore, de Gaetano Donizzeti cantada per Ángeles Blancas i Josep Bros. I és que després de veure l'Ángeles Blancas cantant La Cabeza del Bautista m'han vingut ganes de tornar-la a escoltar, tot i que en un estil ben diferent. Tots dos estan molt bé.
Bona nit.

dilluns, 27 d’abril del 2009

La Cabeza del Bautista de Enric Palomar en el Liceu

Fotos de Antoni Bofill.

Ayer domingo asistí a la función de abono de La Cabeza del Bautista, libreto de Carlos Wagner basado en el texto homónimo de Ramón del Valle-Inclán y música de Enric Palomar, que se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Don Igi: José Manuel Zapata
La Pepona: Ángeles Blancas
Alberto saco: Alejandro Marco-Buhrmester
Valerio El Pajarito: Antonio Lozano
El Barbero: Roberto Accurso
El Sastre: Enric Martínez-Castignani
El Enano de Salnés: Javier Abreu
El Ciego: Michael Kraus
Pigall: Fabiola Masino
Rondalla de jóvenes:
Joven 1: José Luis Casa
nova
Joven 2: Carles Prat
Joven 3: Gabriel Diap

Joven 4: Dimitar Darlev
Orquesta Sinfónica y Coro del Gran Teatre del Liceu

Dirección musical: Josep Caballé Domènech
Dirección de escena Carlos Wagner
Nueva producción Gran Teatre del Liceu

Estreno absoluto.

El título de la obra remeda el conocido final de la obra Salo de Oscar Wilde que después fué musicada por Richard Strauss y en la que Salomé siente un deseo obsesivo por Juan El Bautista que la lleva, después de decapitado, a besar ardientemente su boca.
Valle Inclán glosó algunos aspectos de esas figuras en su esperpéntica obra La Cabeza del Bautista , situada en un sórdido ambiente de la Galicia rural donde, citando literalmente la introducción del libro de mano de la ópera editado por el Gran Teatro, Don Igi, amo del café y del billar del pueblo, recibe la la visita de un inquietante y apuesto viajero, El Jándalo, procedente de Argentina. Éste se presenta para hacerle chantaje de un crimen que Don Igi había cometido en su estancia en Toluca, en la persona de la madre de El Jándalo, y que le costó ir a la cárcel sin impedirle, empero, volver como rico indiano. Don Igi es viejo y se siente acabado, pero la guapa y ambiciosa Pepona, que no quiere que se pierda ni una moneda de su protector, le convence que le mate mientras ella le seduce. Efectivamente, Don Igi le clava con precisión un puñal por la espalda mientras La Pepona continúa besando y reclamando besos al cadáver que tiene abrazado.
La puesta en escena de Carlos Wagner presenta una escenografía sórdida (ver fotos) muy bien resuelta que permite seguir el transcurso de la acción perfectamente. La iluminación es sugerente y el movimiento de actores muy trabajado y eficiente.
La música del badalonense Enric Palomar huye de dogmatismos contemporáneos y no se limita a hacer una música racional sinó también para el corazón, persigue la ambientación escénica y el efecto dramático. En su música "hay música", valga la redundancia. A mí, poco propenso a la música de vanguardia, me gustó esta ópera que contiene momentos de lirismo, música popular y dramatismo, todo ello con una instrumentación y orquestación impecables.
La orquesta de la Casa ha trabajado a fondo esta ópera bajo la atenta batuta de Josep Caballé Domènech, obteniendo un resultado brillante.
Los cantantes han estado todos ellos a la altura de las circunstancias destacando la interpretación impactante de Ángeles Blancas, José Manuel Zapata y Alejandro Marco-Buhrmester. Mención especial a Michael Kraus por el papel del Ciego.
En resumen, una velada muy interesante con música de verdad y una pulcra e intensa interpretación. Les recomiendo que no se la pierdan.

diumenge, 26 d’abril del 2009

Recital d'Edita Gruberova al Liceu


Vaig assistir al Concert Mozart del dia 25 d'abril al Liceu amb la participació de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu amb Sebastian Weigle com a director i el concurs extraordinari de la soprano eslovaca Edita Gruberova. A aquestes alçades, parlar d'Edita Gruberova semblaria una obvietat si no fos perquè la senyors té 62 anys i canta encara quasi com vol. Altres vegades m'he referit a aquesta artista com a una cantant amanerada i freda que no m'acabava mai de convèncer del tot. Aquesta vegada però la Sra. Gruberova es va cenyir a la partitura mozartiana d'una manera més "quadrada" i els habituals amaneraments es van mantenir bastant al marge oferint unes prestacions realment d'altíssim nivell. El concert es va iniciar amb l'obertura de Lucio Silla seguida de l'ària de Pamina del segon acte de La Flauta Màgica "Ach ich fühl's". Un conegut crític de Barcelona comentava arrel del seu primer recital, el passat dia 21, que li va semblar que la Sra. Gruberova començava trista la seva prestació. I com no havia de semblar trista si anava a cantar no gens menys que una de les àries més tristes (i més inspirades) del repertori mozartià, Pamina absolutament decebuda pel silenci del seu estimat Tamino que per imperatiu d'una prova no li pot dirigir la paraula. Doncs aquesta ària va ser interpretada amb gran sentiment i musicalitat, uns pianíssims increïbles i pulcrament acompanyada per un Sebastian Weigle en estat de gràcia. Va seguir la vistosa obertura d' "Il Matrimonio Segreto" de Domenico Cimarosa per passar seguidament a dues àries de Konstance d'El rapte en el serrall de Mozart, la "Welcher Wechsel herrscht in meiner Seele..." i la terrible "Martern aller Arten" que va resoldre de manera brillant.
A la segona part, i després de l'obertura de Les Noces de Fígaro, de Mozart, ens va oferir amb gran pulcritud l'ària de la Comtessa "Dove sono". A continuació l'Orquestra va interpretar la pàgina de lluïment "Das Märchen von der shönen Melusine, op. 32, de Felix Mendelssohn.
Va seguir el recital amb l'ària de Donna Elvira "Mi tradi quel alma ingrata" del Don Giovanni, de Mozart, i aquí si que la Sra. Gruberova no va estar potser a l'altura de les circumstàncies, perquè aquesta ària està clarament escrita per a soprano lírica amb uns bons greus i la Gruberova, tot i la seva edat, segueix sent una soprano lleugera-coloratura amb uns greus que més que sentir-se s'intueixen. Va fer les paus però en la següent i darrera ària del recital "Non mi dir" de Donna Anna, del mateix Don Giovanni, que va cantar amb tota la propietat dels seus atributs i la seva ciència.
Al final, dues propines que van fer les delícies del públic assitent: l'ària de Suzanna "Deh vieni, non tardar" de Les Noces de Fígaro i l'ària d'Electra d'Idomeneo.
I després, l'espectacle dintre de l'espectacle : la bogeria d'un entregat públic que va fer sortir a saludar l'il·lustre soprano un munt de vegades, crits i bravos a dojo amb pancartes incloses i vanes corredisses del personal de sala que no donava l'abast a recordar al públic la prohibició de fer fotografies, prohibició sense cara i ulls una vegada acabat el recital i més en una nit d'eufòria operística com aquesta.
Cal fer menció de la bona prestació de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu que traslluïa el treball fet durant aquests darrers temps.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Natalie Dessay interpreta "O Zittre Nicht"



Aquesta nit, tornant als clàssics, us poso la celebèrrima ària de la Reina de la Nit, de La Flauta Màgica, de W. A. Mozart, "O Zittre Nicht" en una brillant posada en escena a París, l'any 2001.
Bona nit.