dilluns, 19 de gener del 2009

Celso Albelo " Credeasi misera" I Puritani



Després d'haver descobert aquest jove tenor, no me'n puc estar de posar-vos aquest vídeo. És un audio del seu debut a Bolonya amb Els Puritans de Bellini.
Es tracta sens dubte d'una veu de tenor líric o, si voleu, líric lleuger molt bonica i que canta amb una línia encomiable sense deixar d'interpretar i dir amb passió. L'afinació és, a voltes, una mica dubtosa però és d'esperar que si treballa amb bons directors musicals i col·legues experimentats ho anirà corregint (o no). En aquesta ària puja fins el Fa natural sobreagut com aquell que no fa res. Crec que és una manera d'impressionar l'afició, aprofitant l'estrena a Bolonya, perquè s'en parli. Si pot fer-ho, ben fet que fa. Si aquest noi poleix algunes coses com l'exactitut de l'afinació i potser també la cobertura del so, se'n parlarà molt i molt en un futur gens llunyà. Caldrà seguir de la vora la trajectòria d'aquest artista.
Demà us parlaré del Concert final del 46è Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas.

dissabte, 17 de gener del 2009

Lotte Lehmann. Tres lieder de Felix Mendelssohn



Los amantes del lieder alemán estarán contentos esta noche de poder escuchar a la gran Lotte Lehmann cantando estos tres lieder de Felix Mendelssohn:

1. Auf Flügeln des Gesanges, Op.34/2
2. Neue Liebe, Op.19a/4
3. Venezianisches Gondellied, Op.57/5

divendres, 16 de gener del 2009

Un soir de neige. Francis Poulenc / Paul Éluard



Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us poso una música meravellosa: "Un soir de neige", petita cantata profana de cambra per a coral a capella de Francis Poulenc sobre textos de Paul Éluard. Cantada pels Robert Shaw Festival Singers, sota la direcció del mateix Shaw.
La bellesa de l'harmonia i les modulacions poulencianes us ajudaran, de ben segur, a dormir amb placidesa, tot i que he de reconèixer la torbadora malenconia del text i la profunda tristesa de la música.

Text de Paul Éluard (1895–1952) Llarg lament sobre el rigor de l'hivern durant la segona guerra mundial.

De grandes cuillers de neige

De grandes cuillers de neige
Ramassent nos pieds glacés
Et d'une dure parole
Nous heurtons l'hiver têtu
Chaque arbre a sa place en l'air
Chaque roc son poids sur terre
Chaque ruisseau son eau vive
Nous nous n'avons pas de feu

La bonne neige

La bonne neige le ciel noir
Les branches mortes la détresse
De la forêt pleine de pièges
Honte à la bête pourchassée
La fuite en flèche dans le cœur

Les traces d'une proie atroce
Hardi au loup et c'est toujours
Le plus beau loup et c'est toujours
Le dernier vivant que menace
La masse absolue de la mort

Bois meurtri

Bois meurtri bois perdu d'un voyage en hiver
Navire où la neige prend pied
Bois d'asile bois mort où sans espoir je rêve
De la mer aux miroirs crevés

Un grand moment d'eau froide a saisi les noyés
La foule de mon corps en souffre je m'affaiblis je me disperse
J'avoue ma vie j'avoue ma mort j'avoue autrui

Bois meurtri bois perdu
Bois d'asile bois mort

La nuit le froid la solitude

La nuit le froid la solitude
On m'enferma soigneusement
Mais les branches cherchaient leur voie dans la prison
Autour de moi l'herbe trouva le ciel
On verrouilla le ciel ma prison s'écroula
Le froid vivant le froid brûlant m'eut bien en main.

dijous, 15 de gener del 2009

Lawrence Tibbett canta "Vesti la giubba"



He encontrado en TouTube esta interesantísima curiosidad. El gran barítono Lawrence Tibbett cantando un aria de tenor , por lo demás bien paradigmática. Nada menos que "Vesti la giubba" de Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo. Hay que decir, en honor a la verdad, que la canta medio tono por debajo de lo que está escrito, lo cual no le quita mérito, sólo adapta la tonalidad del aria a su tesitura baritonal. No sé hasta que punto les puede parecer interesante la cosa, pero no me negarán que es, por lo menos, sorprendente. Tibbet fue un gran artista y esto se nota siempre haga lo que haga.

dimecres, 14 de gener del 2009

"Sérénade" (Gounod / Hugo) Pierre Bernac



Avui us proposo la coneguda mélodie de Charles Gounod "Sérénade", que ja he posat altres vegades per d'altres intèrprets, cantada aquesta, i de quina manera, per l'il·lustre baríton francès Pierre Bernac (1899-1979), mestre de mestres: va ensenyar a grans cantants com Gérard Souzay, Mattiwilda Dobbs, Elly Ameling i Jessye Norman. Gran ambaixador del món del cant francès, va escriure dos llibres: Francis Poulenc: L'home i les seves cançons i La interpretació de la cançó francesa.
Us deixo el text de Victor Hugo pels qui sigueu francòfons:

Quand tu chantes, bercée le soir entre mes bras,
Entends-tu ma pensée qui te répond tout bas?
Ton doux chant me rappelle les plus beaux de mes jours.
Ah! Chantez, chantez, ma belle,
Chantez, chantez toujours!

Quand tu ris, sur ta bouche l'amour s'épanouit,
Et soudain le farouche soupçon s'évanouit.
Ah! le rire fidèle prouve un coeur sans détours!
Ah! Riez, ma belle, riez, toujours!

Quand tu dors, calme et pure, à l' ombre, sous mes yeux,
Ton haleine murmure des mots harmonieux.
Ton beau corps se révèle sans voile et sans atours...
Ah! Dormez, dormez ma belle...
Dormez, dormez toujours!

dilluns, 12 de gener del 2009

Simon Boccanegra en el Liceu




Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi con libreto de Arrigo Boito, Gran Teate del Liceu, domingo 11 de enero de 2009.

Reparto:

Simon Boccanegra: Anthony Michaels-Moore
Amelia Grimaldi/Maria Boccanegra: Krassimira Stoyanova
giacopo Fiesco/Andrea: Giacomo Prestia
Grabriele Adorno: Marcello Giordani
Paolo Albiani: Marco Vratogna
Pietro: Pavel Kudinov
Capitán de ballesteros: Jorge de León
Sirvienta de Amelia: Claudia Schneider
Dirección musical: Paolo Carignani
Dirección de escena: José Luis Gómez
Orquesta y Coro del Gran Teatre del Liceu
Director del Coro: José Luis Basso
Nueva coproducción Gran Teatre del Liceu/Grand Théâtre de Genève.


Pocas veces he podido gozar en el Liceu de una velada operística tan completa, desde todos los puntos de vista, como la vivida esta tarde en el Gran Teatro. Debo decir primero que esta ópera es una de mis preferidas dentro del amplio repertorio verdiano y que en mis años de estudiante de canto trabajé la parte de Simon Boccanegra en profundidad. Pocas partituras conozco tan bien como ésta. Ya entones sentía debilidad por esta magnífica obra de Verdi que, como sabrán, rehizo el genial compositor a los veinte años de su primera versión, con la participación del libretista de sus obras de madurez Arrigo Boito. La emoción de esta tarde ha sido doble. Por un lado la de asistir a una representación redonda en todos los sentidos y, por otra, la de rememorar aquellos años de juventud.
La dirección de escena de José Luis Gómez me ha parecido sobria, elegante, de muy buen gusto, y eficaz. Decorados minimalistas sin sillas ni casi mobiliario (cosa que escandaliza a más de uno, a mí no), con una iluminación exquisita, un muy buen movimiento de actores y un vestuario variado que sugiere una época indeterminada. Algunos detalles como el paso de la fallecida María por detrás del decorado translúcido, durante el prólogo (primera foto), indican el buen hacer de este hombre de teatro que es José Luis Gómez. La gran escena del senado con la abertura de los laterales del escenario y la posterior entrada del coro ha sido una gozada.
La dirección musical de Paolo Carignani ha sido para mi gusto de primera calidad. Ha sabido conjuntar la orquesta y obtener un sonido empastado, elástico, lírico cuando había que cantar y contundente cuando la situación lo requería. Ha mantenido en todo momento la tensión dramática. Un gran placer verle dirigir.
El barítono británico Anthony Michaels-Moore que ya conocía de otras prestaciones en el Liceu, y que ha substituido a Carlos Álvarez, me ha sorprendido por su gran labor en este difícil papel. A pesar de tener en mente al inolvidable y gran Cappuccilli, Michaels-Moore que evidentemente no tiene el portentoso fiato del ilustre italiano, ha cantado empero con una solidez, homogeneidad de sonido, línea, legato y emoción en el fraseo hasta el extremo de llegarme a emocionar hasta las lágrimas. Los dos duetos con el bajo, el gran duo con Amelia, una de las páginas más inspiradas de Verdi con el final del fa natural agudo pianísimo "Figlia"; la gran escena del senado con las expansivas y emotivas frases "Plebe! Patrizi! Popolo dalla feroce storia..." y las posteriores "Piango su voi, sul placido raggio del vostro clivo ..." y "E vo gridando pace, e vo gridando amor", así como la escena final de su muerte han sido de altísimo nivel.
La búlgara Krassimira Stoyanova es una soprano de voz lírica pura de gran calidad tímbrica que canta con técnica impecable y musicalidad exquisita. Su prestación en el papel de Amelia/Maria ha sido de gran nivel estando especialmente brillante en su gran duo con Simon, su aria del inicio del primer acto "Come in quest'hora bruna ...", el dueto que sigue con Adorno y el dueto del segundo acto "Tu qui? ...".
Gabriele Adorno ha sido muy bien interpretado por el tenor italiano Marcello Giordani que ha cantado con su importante voz lírico-spinta, encomiable línea de canto, buen fraseo, dominio de la mezza voce y emisión de agudos contundentes y percutores como en el concertante de la escena del senado. Muy convincente en el dueto con Amelia y en su aria "Cielo pietoso, rendila, ..."
Giacomo Prestia, el bajo italiano bien conocido del Liceu, que ha servido al personaje de Fiesco, ha tenido una de las prestaciones más brillantes de todas las que le he conocido en este Teatro. En efecto, parecía que sus condiciones vocales estaban en sus mejores momentos. Su conocidísima aria "A te l'estremo addio ... Il lacerato spirto..." habitual en todos los concursos de canto, ha sido interpretada con poderosa voz y gran sentido dramático. Muy convincente también en los dos duetos con Simon, en el prólogo y en el acto segundo.
El italiano Marco Vratogna, que ya conocía de haberlo visto cantar el último Ballo in Maschera de Madrid, tiene una voz de barítono lírico comprimario sin belleza vocal que compensa, empero, con un gran sentido teatral y dramático. Quizás se espera en este papel un barítono con graves más contundentes pero su prestación ha sido correcta en lo vocal y brillante en lo escénico.
El papel de Pietro en manos de Pavel Kudinov ha sido de gran solvencia vocal y escénica.
Correcto el capitán en la voz del tenor Jorge de León y desaprovechada la excelente mezzo Claudia Schneider que merece papeles de más entidad que no le acaban de llegar.
El coro ha estado a gran altura con un excelente trabajo escénico.
Sólo me queda felicitar al director artístico del Teatro Joan Matabosch por haber sabido forjar una producción tan redonda.
En resumen, una velada inolvidable que recomiendo vivamente no se pierdan por nada del mundo.
La fotografías escénicas son de Antoni Bofill.

dijous, 8 de gener del 2009

Joana M. Banyeres. Tacea la notte placida. Il Trovatore. Verdi



Aquesta nit em ve de gust parlar de Joana M. Banyeres. La vaig conèixer a casa del mestre Jaume Francisco Puig, el nostre mestre de cant. Ella, d'ascendència nord-catalana, havia cantat ja a Centre i Sud-amèrica amb bones crítiques i volia perfeccionar la tècnica vocal i el recolzament de la veu amb el Mestre. De seguida em van sobtar les seves condicions vocals de soprano dramàtica amb un color fosc i peculiar que juntament amb la seva fina musicalitat i un bon fraseig, la feien molt adequada per cantar Lady Macbeth, i com que en aquella època no ens estàvem d'històries, i el Macbeth de Verdi era una òpera fortament cobejada tant per a mi com pel meu amic i col·lega Josep M. Casan que també estudiava a can Puig (ens havíem fet tips de cantar el duet "due vaticini ..." del primer acte), ens vam decidir a muntar-la, sense el cor, tot s'ha de dir, amb la nostra estimada Maria Canela al piano i ho vam fer finalment a casa de la Montserrat Viver, gran aficionada al cant i a la música en general que tenia la deferència de cedir-nos la seva casa d'Horta amb un ampli espai i un Yamaha de mitja cua fantàstic. El repartiment era el següent: Lady Macbeth: Joana M. Banyeres; Macbeth: un servidor; Banquo: Josep M. Casan i el Macduff em sembla recordar que va ser el tenor Bolaños. No cal dir que ens ho vam passar molt bé.
Anys més tard, com a director i programador de les Nits Musicals de Vallromanes, la vaig contractar per un recital de Mélodie Française acompanyada al piano també per Maria Canela, que es va fer amb força èxit en un entarimat a l'aire lliure davant de la masia del Golf de Vallromanes.
El vídeo que us poso aquesta nit és un enregistrament de l'ària "Tacea la notte placida" del Trovador de Verdi, en una funció al Teatre Grec de Barcelona, que va cantar al costat de Luís Lima i Vicenç Sardinero. No recordo la data però devia ser un agost de mitjans dels vuitanta. Noteu la manera de cantar de Joana M. Banyeres, la seva musicalitat i fraseig de gran altura tot i la discreta (per no dir una altra cosa) direcció musical d'Albert Argudo.

dimecres, 7 de gener del 2009

Si mes vers avaient des ailes. Reynaldo Hahn/Victor Hugo



Los que frecuenten este blog ya sabran que de vez en cuando me gusta sumergirme en la sensualidad de la Mélodie Française. Hoy tenemos a Susan Graham cantando la canción de Reynaldo Hahn "Si mes vers avaient des ailes" (no consta el pianista). Como siempre en estos casos, les dejo la letra, en este caso de Victor Hugo, para los que sepan francés.

Mes vers fuiraient, doux et frêles,
Vers votre jardin si beau,
Si mes vers avaient des ailes,
Comme l’oiseau.

Ils voleraient, étincelles,
Vers votre foyer qui rit,
Si mes vers avaient des ailes,
Comme l’esprit.

Près de vous, purs et fidèles,
Ils accourraient, nuit et jour,
Si mes vers avaient des ailes,
Comme l’amour!

dilluns, 5 de gener del 2009

Lauritz Melchior "In fernem Land" Lohengrin, R. Wagner



Avui em ve de gust posar-vos la celebèrrima ària de Lohengrin "In fernem land" cantada per un Lauritz Melchior de 60 anys però encara amb les facultats suficients com per donar una lliçó de cant. Aquesta pel·lícula va ser rodada el 1950. M'ha vingut al cap el nom de Melchior no sé si per allò de "Melcior, Gaspar i Baltasar", o simplement per casualitat, sigui com sigui, aprofito també per a saludar i felicitar en Ximo de "In fernem land", aquest esplèndid blog operístico-musical totalment imprecindible (aquest si que s'hi dedica!) que ve de celebrar les 300.000 visites. Aprofito també per a desitjar-vos a tots uns bons reis i un feliç any nou.

dissabte, 3 de gener del 2009

Escolania de Montserrat: Les dotze van tocant



Hoy les segiero escuchen esta canción catalana de Navidad "Les dotze van tocant" (van tocando las doce) en una interpretación espléndida (como siempre) de la Escolania de Montserrat con sus voces blancas de color tan característico. Canción armonizada por Francesc Civil.