Ahir nit vaig assistir al Liceu per veure i sentir el Requiem de Dvorák que he de reconèixer que no coneixia. Es tracta d'un Requiem sense cap mena d'espiritualitat més pensat en agradar el públic anglès, al qui anava destinat, fent una música de so espatarrant, harmonies i modulacions impactants, amb un gran protagonista: el cor. Aquest tipus d'obres només es salven, crec, si hi ha una orquestra de primeríssima fila i un director que sàpiga fer-la arribar als qui l'escolten. L'orquestra de la Casa, tot i obtenir puntualment bones sonoritats de la corda, va presentar una fusta "impresentable"(valgui la redundància). He de dir que no havia sentit mai la fusta en aquest estat lamentable de desafinació i so absolutament lleig. El final de l'obra amb uns acords de la fusta va ser penós. El director Jirí Cout va dirigir de manera sorollosa i aburrida i es notava la manca d'assajos suficients. El Cor de la Casa anava reforçat per 33 membres del "Intermezzo Programaciones Musicales". No sé perquè calia reforçar-lo tant perquè pel meu gust, va sonar massa fort, probablement gràcies a la caixa acústica. Tot i així va tenir moments de gran bellesa vocal. Èxit del mestre José Luis Basso al final. Va ser l'únic que es va emportar alguna ovació.
Els solistes bastant fluixos , tret de la mezzo Ildikó Komlósi que va fer una prestació brillant. La soprano Riccarda Merbeth va cantar amb una veu lírica bonica però bastant menjada pel so orquestral. El tenor Christopher Ventris va interpretar la seva part "apretat" gallejant fins i tot un parell de notes agudes, i el baix Ante Jerkunica va complir amb la seva part sense pena ni glòria.
En resum, un servidor es va aburrir com una ostra amb una obra que no em va recordar massa el Dvorák més inspirat, i que vaig trobar pesada, llevat, potser, del Agnus Dei que va ser una mica balsàmic després de tant soroll. O potser era jo que no estava massa receptiu?
