Nous temps, nous costums

Foto pròpia: Liceu

Benvolguts seguidors d'aquest blog,

D'ara endavant, i com ja venia fent últimament, escriuré només en català. Donades les facilitats de les eines de traducció de Google, els castellano-parlants podran seguir perfectament allò que escrigui i així, crec que m'expressaré de manera més còmoda. Com és natural, tots els articles o "posts" que han estat escrits en castellà seguiran en el mateix idioma. També hi serà la versió castellana del llibre virtual "Medicina del Cant".
Aquesta vegada , al iniciar el curs, també inicio un nou aspecte del blog, encara que només sigui per allò de renovar-se o morir.
Pel que fa a l'òpera, fins el dia 17 d'octubre no podré assistir al Liceu per veure la producció de Carmen signada escènicament pel Sr. Calixte Bieito i que ja es va fer fa uns 11 anys al Festival de Peralada. Bé, ja en parlarem.

Una altra vegada al peu del canó

Plácido Domingo en el rol de Simon Boccanegra de Verdi.

Tres mesos sense escriure res és realment massa temps. A veure si m'animo a tornar-m'hi a posar.

Han passat moltes coses des del meu darrer post el mes de juny passat, des de la sentència famosa del Tribunal Constitucional que ha marcat un abans i un després pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya i ha encetat a casa nostra una deriva cap a la independència que caldrà seguir amb interès, a la crisi econòmica que sembla no voler marxar de la nostra societat, sempre a la cua d'Europa i amb uns governants de marcada incompetència que ha comportat, entre d'altres, una retallada important en el pressupost del Liceu, i, ja en el terrenys artístic, l'aterratge de Plácido Domingo en el repertori de baríton verdià sense ser-ho, etc.

Sí que m'agradaria parlar una mica del desembarcament del Sr. Domingo al repertori baritonal . Realment un tenor pot cantar de baríton? És suficient poder fer les notes per poder encarnar un rol baritonal no tenint-ne la veu? Què passa amb la tensió de la veu quan es passa d'una tessitura de tenor a una de baríton i es segueix sent tenor?
Les respostes semblen fàcils però tractant-se de Plácido Domingo potser no ho són tant. Intentaré explicar-me. És evident que un tenor no ha de cantar un rol de baríton i per molts conceptes. El primer és que traeix la voluntat del compositor, d'altra banda hi ha el timbre de la veu que no és el més adequat a la fidelitat de la partitura i, a més, la tensió de la veu al passar d'una tessitura de tenor a una de baríton es perd justament en les zones que més la requereixen. Així, per exemple, el "fa" natural en pianíssim que fa el baríton a l'òpera Simon Boccanegra al final del duet amb la seva filla, just allí on diu "figlia" requereix una tensió de la veu que desapareix en un tenor al tenir la mateixa nota més central. D'altres exemples com les frases del mateix Simon "E vo gridando pace..." queden massa centrals o greus en una veu de tenor. Un altre motiu a tenir en compte és que en els concertants els barítons fan sovint la veu més baixa, així, per exemple, en el quartet del tercer acte de Rigoletto, el baríton fa el baix i el mateix "taci" del final s'ha de sentir com el suport de l'harmonia de les veus més agudes. La veu de tenor queda inconsistent com a baix.
De totes maneres, el Sr. Domingo no és un tenor qualsevol. Ha fet una llarga i excepcional carrera que mereix tots els reconeixements i respectes sempre amb un rigor musical exquisit i una gran feina actoral. Si ara, als seus setanta anys vol cantar de baríton crec que li hem de respectar la decisió perquè s'ho ha ben guanyat al llarg de tants anys. Per tant, no el critiquem i gaudim una vegada més de les seves nobles prestacions.
Només voldria afegir que cantant de manera continuada de baríton, li costarà al cap d'un temps tornar a fer de tenor, si és que ho vol fer. Malgrat tot, vistes les facultats i intel·ligència de Plácido Domingo, tampoc no m'estranyaria que d'aquí a un any ens tornés a fer una Walquíria i, a més, bé.

Què passa amb Ben Heppner?

El gran tenor canadenc Ben Heppner està cancel·lant les seves darreres actuacions inclosa la seva participació a La Dama de Piques al Liceu. Podria tractar-se d'una laringitis, com circula per Internet ... però, tan llarga?

Ja fa uns anys va haver d'estar una llarga temporada sense cantar per dificultat amb els aguts. No els podia fer. En aquella ocasió, va ser degut als efectes secundaris d'un medicament utilitzat per a la hipertensió arterial, de la família dels IECA (Inhibidors de l'enzim de conversió de l'angiotensina), exactament el "Ramipril" com em va dir ell mateix quan va venir al Liceu per aquell magnífic recital que tots recordem. Tot va ser canviar el medicament i va tornar a cantar com si res.

Esperem que, sigui el què sigui el que li provoca les actuals dificultats, ho pugui superar de la millor manera possible.

Der Rosenkavalier al Liceu

Fotos: Martina Serafin, Sophie Koch, Ofèlia Sala i Peter Rose (a l'imatge en el paper de Boris).

Abans de res voldria comentar-vos que no us poso les habituals fotografies d'Antoni Bofill que es podien baixar de la web del Liceu perquè, per raons que desconec, ja no es pot fer.
Després de 25 anys, ha reaparegut al Liceu la celebèrrima òpera de Richard Strauss El Cavaller de la Rosa amb llibret d'Hugo von Hofmannsthal i que s'ha representat sota el següent llarguíssim repartiment:

La Mariscala: Martina Serafin
Baró Ochs: Peter Rose
Octavian: Sophie Koch
Senyor de Faninal: Franz Grundheber
Sophie: Ofèlia Sala
Marianne Leitmetzerin: Amanda Mace
Valzacchi: Francisco Vas
Annina: Julia Juon
Comissari de policia: Alessandro Guerzoni
Majordom de la Mariscala/Hostaler: Roger Padullés
Majordom de Faninal: Josep Fadó
Notari: Marc Pujol
Cantant italià: Josep Bros
Una modista: Michelle Marie Cook
Perruquer: Jesús J. Gonzalez
Una vidua noble: Carme Ginesta
Tres òrfenes nobles: Sandra Codina, Marta Polo, Maria Such
Venedor d'animals: Airam Hernández
Quatre lacais: José Luis Casanova, Leo Paul Chiarot, Pierpaolo Palloni, Carles Prat
Quatre cambrers: Ignasi Campà, Xavier Comorera, Sung Min Kang, Miquel Rosales
Porter: Dimitar Darlev
Mohammed: Amiru Barbero

Direcció musical: Michael Boder
Direcció d'escena: Uwe Eric Laufenberg
Producció: Semperoper Sächsische Staatsoper (Dresden)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu (director del Cor: José Luis Basso)
Cor infantil Amics de la Unió de Granollers (director: Josep Vila i Jover)




He de dir que la presentació escènica m'ha agradat, tot i el que s'hagi pogut dir per aquí o per allà. L'escenografia dels tres actes i la il·luminació han estat, per a mi, molt adequades i el moviment dels actors també. val a dir que el canvi d'època no m'ha molestat el més mínim. Dit això, passem a la part musical i canora.

La soprano Martina Serafin té una presència escènica i una elegància aristocràtica que li va de perles per a fer el paper de Mariscala. La veu, a més és gran, plena, bella en el centre i greus i una mica "agressiva" als aguts, però va cantar la seva part amb brillantor i musicalitat i una prestació escènica considerable.

La mezzo Sophie Koch, per a mi, la millor del repartiment, va cantar el paper d'Octavian amb una veu bonica, molt ben timbrada i projectada i amb una homogeneïtat de registre admirable. Sempre amb una afinació i musicalitat d'una pulcritud sense màcula, ha complert la seva prestació escènica de jove amant de la Mariscala de manera convincent.

Ofèlia Sala ha estat una Sophie ben cantada amb la seva veu petita, lleugera i de vibrador peculiar. S'ha sentit però molt bé entre les grans veus de les seves companyes de repartiment, sempre interpretant amb bon gust i musicalitat.

Peter Rose en el paper del Baró Ochs de Lerchenau ha fet una prestació molt brillant, ben actuada, amb vis còmica però sense exageracions, musicalment precisa, amb una veu lírica ben projectada i amb uns greus que, sense ser espatarrants, es sentien perfectament.

El veterà Franz Grunheber ha complert molt bé en el paper de Faninal i pare de Sophie. La seva entrada durant el segon acte ha estat contundent en el seu desplegament vocal i ha seguit durant la resta de la funció en plena forma.

Josep Bros va interpretar el paper del cantant italià que té una partitura difícil i especialment aguda. Bros que darrerament sembla que s'ha decantat per papers més lírics que no pas lleugers canta amb un centre diguem-ne una mica eixamplat (recorda, salvant les distàncies, la manera de cantar de Josep Carreras) i això li treu, crec, facilitat a l'agut, emetent-lo de manera massa justa, amb un vibrador propi d'un cantant de més edat. Em va fer patir una mica.

Els demés participants han complert abastament amb les seves respectives parts. Deixeu-me assenyalar especialment les bones prestacions d'Amanda Mace, Julia Juon i Roger Padullés i la impagable participació de Francisco Vas tan artista com sempre.

La direcció musical de Michael Boder va ser molt aplaudida per la bona concertació escena-fossat, la contenció orquestral que va deixar sentir sempre els cantants i la conducció més aviat camerística de la densa partitura de Richard Strauss.



Foto: salutació final el dia de l'assaig general.

Última hora

Vuelve a estar disponible el acceso al libro Medicina del Canto

En vías de solución el acceso a "Medicina del Cant"

Por un despiste en el momento de la renovación del dominio en donde se halla alojado el libro virtual Medicina del Canto, no es posible acceder a la página correspondiente. Está en vías de solución y espero que en el plazo de pocos días vuelva a estar operativo. Disulpad las molestias.

En record de Philip Langridge

El divendres 5 de març d'enguany moria, a causa de les complicacions d'un càncer de colon, el gran tenor anglès Philip Landgridge de gratíssima memòria per els qui vam tenir el goig de veure'l al Liceu fent el Capità en l'òpera de Britten Billy Bud (2001) o el paper del Príncep Xuisky del Boris Godunov de Musorgski (2004).
Va cantar un ampli repertori que anava des de Claudio Monteverdi, Bach i Haendel, Mozart i Wagner fins a les obres dels millors autors contemporanis com ara Ravel, Stravinsky, Janacek, Schoemberg, Elgar i Benjamin Britten del qui va ser gran i reconegut intèrpret.
Estava casat amb la mezzosoprano Ann Murray, també ben coneguda del Liceu amb la qui va tenir un fill.
Darrerament interpretava el personatge de la bruixa de Hansel i Gretel de Humperdinck amb una transformació escènica increïble. El podeu veure en aquest paper a http://www.youtube.com/watch?v=X1elUvZauBk

Vagi des d'aquí el meu condol a la seva vídua i família tota i a tots els aficionats a l'òpera per una tan sentida pèrdua.


Com a record us poso aquest fragment "Sonnet" de la Serenade Op. 31 de Benjamin Britten amb la "English Chamber Orquestra" dirigits per Steuart Bedford.

"Il faut partir" La fille du régiment. Patrizia Ciofi

Otra ilustración, ahora con Patrizia Ciofi en la sentida aria "Il faut partir" de La fille du régiment de G. Donizetti, aquí en otra producción pero con el mismo calor interpretativo. Génova 2007.

La fille du régiment. "Ah mes amis ..., Pour mon âme ..."

Como ilustración del post anterior, les pongo el fragmento "Ah mes amis, ... Pour mon âme, ..." de La fille du régiment, de Gaetano Donizetti, con Juan Diego Flórez y el Coro de la Ópera de Viena en la misma producción dirigida por Laurent Pelly en aquélla ciudad el 1 de abril de 2007.

La fille du régiment en el Liceu

Fotografías de Antoni Bofill.

El domingo pasado asistí a la función de estreno de La Fille du régiment, de Gaetano Donizetti. Se trata de una adaptación de la ya conocida y celebrada producción dirigida por Laurent Pelly y que ya se había presentado con gran éxito en Londres, Viena y Nueva York con la participación estelar de Natalie Dessay.
La funcion se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Marie: Patrizia Ciofi
La marquesa de Berkenfield: Victoria Livengood
La duquesa de Crakentorp: Ángel Pavlosky
Tonio: Juan Diego Flórez
Sulpice: Pietro Spagnoli
Hortensius: Àlex Sanmartí
Un notario: Arnau Vilardebò
Un cabo: Josep Ribot
Un campesino: José Luis Casanova

Dirección musical: Yves Abel
Dirección de escena: Laurent Pelly

Orquesta Sinfónica y Coro del Gran Teatre del LIceu
Director del coro: José Luis Basso

Gran expectación en el Teatro con lleno absoluto dadas las interesantes perspectivas de la conocida puesta en escena y la calidad de los cantantes protagonistas. Creo que nadie quedó defraudado.

La dirección de escena de Laurent Pelly, además de precisa, detallista en los gestos, con un trabajo de actores increible, tuvo momentos de genialidad y consiguió alternar escenas de gran comicidad con otras altamente emotivas.

Patrizia Ciofi estuvo a gran altura tanto en lo teatral, que bordó, como en el canto que resultó en un belcantismo rebosante de emoción, musicalidad, dicción y "savoir faire". Su voz de soprano ligera presenta un timbre algo apagado pero la calidad de su canto es tal que uno se olvida rápidamente de estos nimios detalles para gozar de cada una de sus prestaciones, desde las más cómicas, como la lección de canto con la marquesa, a las más sentidas, la bellísima aria del primer acto "Il faut partir" y "Par le rang et par l'opulence" del segundo, precedida de una elegíaca entrada del violoncelo solista.

El tenor peruano Juan Diego Flórez estuvo espléndido de facultades, ciencia canora y arte. Este gran cantante se halla en un momento de verdadera plenitud y todos pudimos disfrutar de su elegante y musical expresión belcantista. La apoteosis vino en el momento del aria "Ah mes amis quel jour de fête...Pour mon âme" la famosa aria de los nueve do que se atrevió a repetir tras la ovación del público liceísta. Y las dos versiones sin un pero, con una claridad de voz, una línea de canto y unas subidas al sobreagudo perfectas en cuanto a colocación y a la calidad del sonido: ¡Una pasada!

El barítono Pietro Spagnoli estuvo muy acertado en el rol del sargento Sulpice que cantó con gracia y eficiencia vocal.
La marquesa de Victoria Livengood resultó magistral pues supo adecuar su enorme y estridente voz de mezzo/contralto al cómico papel de la aristócrata madre secreta de Marie.

Todos los demás participantes estuvieron muy a la altura de las circunstancias. El conocido actor Ángel Pavlosky que interpretó el papel de la duquesa (foto 4) estuvo inmenso en su actuación y me hizo reír a carcajadas en el momento de los saludos finales en los que actuó como una verdadera diva. Mención especial para el coro que actuó con gracia y soltura notándose un gran trabajo escénico, no ya sólo colectivo, sinó individual.
La direcció del canadiense Yves Abel resultó brillante y la Orquesta de la Casa obtuvo un buen sonido. Buen trabajo de conjunción escena/foso.

En fin, señoras y señores, una velada inolvidable en la que todo funcionó a la perfección: canto, escena y concertación. Ovación de gala para todos, especialmente, claro está, para los protagonistas y de las pocas veces que he oído aclamar al director de escena. El público salió del teatro contento y feliz consciente de haber pasado una tarde de aquéllas que hacen historia.
No se lo pierdan por nada del mundo, cueste lo que les cueste.