Träume, de Richard Wagner, per Jessye Norman i Irwin Gage

Aquesta nit us suggereixo d'escoltar el lied "Träume" cinquè lied del cicle Wesendonck Lieder de Richard Wagner. La versió, només d'audio, és de Jessye Norman acompanyada al piano per un immens Irwing Gage. D'aquesta manera ens anem preparant ja pel proper Tristany i Isolda al Liceu.

Concert de guanyadors del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Liceu

Aquest passat diumenge vaig assistir al Concert Final de la 47è edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Gran Teatre del Liceu. Aquest any m'ha semblat que hi havia un nivell superior en relació a les darreres edicions el què ha permès no haver de deixar cap primer premi desert.

Així, hem pogut escoltar en primer lloc a Orlando Niz, premi extraordinari del Grup de Liceístes del quart i cinquè pis a la millor promesa espanyola. Es tracta d'un jove tenor líric amb una agradable veu tot i que amb una projecció encara per treballar. Ha cantat pulcrament i apassionada l'ària "Bella enamorada" de la sarsuela El último romántico de Soutullo y Vert.

En segon lloc, el baríton coreà Dong-HwanLee, premi especial al millor intèrpret de Schubert, va interpretar els lieder "Der Atlas" i "Der Wanderer", del mateix Schubert. Va ser una prestació curosa amb una bonica veu de baríton-baix.

Va seguir el contratenor Siman Chung, premi especial al millor contratenor, amb una brillant interpretació de l'ària "Parto, parto" de La Clemenza di Tito de Mozart, tot i que la zona aguda tenia un punt de rigidesa que no va treure, però, mèrit a la seva prestació.

El següent va ser el baríton Gyula Orendt, permi especial al millor intèrpret de Mozart, premi especial al millor intèrpret de la categoria Oratori-Lied i premi extraordinari borsa d'estudis "Dalton Baldwin" a Niça, que va cantar els lieder del mateix Mozart "Wo bin ich bittrer Schmerz" Grabmusik K.42 i "Das lied der Trennung". Aquest noi té una veu molt lírica i semblava, a voltes, més un tenor que no pas un baríton. Va cantar amb empenta i resolució.

Va seguir la soprano Vera Checanova, tercer premi femení i premi especial a la millor intèrpret de música russa, amb l'ària de Marfa de La núvia del Tsar de Rimski-Korsakov i "Regnava nel silenzio" de Lucia di Lammermoor de Donizetti que fa defensar com va poder. La veu tenia un vibrador una mica "caprí" i la dicció era millorable, tot i que l'emissió vocal estava resolta i es veia segura.

Va acabar la primera part la prestació del jove tenor grec Dimitrios Flemotomos, tercer premi masculí, premi especial "Federació Catalana de Teatre Líric" i premi especial al millor intèrpret de sarsuela, que va presentar una veu de tenor líric francament molt bonica i va cantar l'ària "O Paradis" de L'Africaine de Meyerber i la romança "No puede ser..." de La tabernera del puerto de Sorozábal. Va lluir una bona línia de cant amb uns aguts contundents que van provocar una ovació del públic assistent entre les que es va sentir la meva.

A la segona part i després del lliurament de premis va seguir el recital amb la participació de la soprano Dinara Alieva, segon premi femení que va cantar amb una veu spinta i de característiques eslaves molt atractiva. Va cantar molt correctament "Vissi d'arte" de Tosca de Puccini i de manera segura i àgil l'ària del primer acte de La Traviata de Verdi "E strano..."

El següent va ser el tenor Teodor Ilincai, segon Gran Premi masculí, que, amb una veu lírica molt ben posada, ens va cantar amb gran pulcritud "Kuda, Kuda ..." de l' Eugeni Oneguin de Txaikovski i "Che gelida manina" de La Bohème de Puccini que va cantar de manera intimista però va aconseguir una ovació al final.

El primer Gran Premi femení va ser per la soprano coreana Sunyoug Seo, de veu bellíssima de lírica pura que va cantar amb una línia impecable, fina musicalitat i molt bona dicció de l'italià l'ària del tercer acte de La Bohème de Puccini "Donde lieta uscì" i "Qual fiamma avea nel guardo" de I Pagliacci de Leoncavallo, l'ària de Nedda, ben poc habitual als concursos de cant, i que va interpretar de manera brillant.

El Primer Gran Premi masculí i Premi Especial Plácido Domingo a un finalista tenor i Premi del públic assistent a la prova final va ser per al tenor nord-americà Russel Thomas. Va cantar "Ella mi fu rapita" de Rigoletto i "Ah, la paterna mano" de Macbeth, ambdues de Verdi. La veu d'aquest home és realment important, lírico-spinta, amb volum de gran teatre i timbre molt atractiu. La seva dicció italiana però era més que discreta i la seva musicalitat discutible amb llicències que ja fa molts anys que haurien d'estar oblidades. D'altra banda, va fer alguna calada sonada. En resum, una gran veu amb molta potencialitat però encara verd, des del meu punt de vista, per cantar aquest tipus de repertori. Vaig sentir que en poc temps ha de cantar Verdi al MET amb el mestre Muti. Espero que els consells d'aquest gran director l'ajudin a polir alguns aspectes millorables de la seva manera de cantar.

El mestre Guerassim Voronkov que va dirigir l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va fer el què va poder per quadrar cant i orquestra, sense haver tingut pràcticament temps per a assajar. Les pianistes Marta Budai, Zhanna Kim i Elena Kolesnikova van acompanyar amb correcció i bon gust els cantants respectius. La locutora Dolors Busquets que ja fa anys que presenta "en off" el Concert Final, s'hauria d'esforçar una mica, i ho dic amb tot el meu afecte, per poder pronunciar millor el nom de les àries en italià.
En resum, una vetllada entretinguda i interessant amb moments de molt bon cant.

Cantique de Noël

Una música adequada a les festes nadalenques, Cantique de Noël, d'Adolphe Adam, interpretada de manera esplèndida per Jonas Kaufmann.

Vienna Boys Choir: Fröhliche Weihnacht überall

BON NADAL per a tothom
FELIZ NAVIDAD para todos
JOYEUX NOËL à tout le monde
BUON NATALE per tutti
MERRY CHRISTMAS for everybody
GUTES WEIHNACHTEN für jeden

Leonard Warren: Il balen del suo sorriso

Como ilustración al comentario anterior y, hablando de barítonos, he aquí la versión de la tremenda aria "Il balen del suo sorriso" interpretada de manera magistral por Leonard Warren. Una voz dramática, oscura y con una línea de canto impecable. Dichosos los que pudieron escucharle cantar en directo.

Il Trovatore en el Liceu

Fotografies de Antoni Bofill

Ayer domingo asistí a la representación correspondiente al turno T de Il Trovatore, de Giuseppe Verdi, en el Liceu, que se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Conde de Luna: Vittorio Vitelli
Leonora: Fiorenza Cedolins
Azuzena: Luciana D'Intino
Manrico: Marco Berti
Ferrando: Paata Burchuladze
Inés: Ana Puche
Ruiz: Vicenç Esteve Madrid
Viejo zíngaro: Ivo Mischev
Mensajero: Emili Rosés
Coro y Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu.
Dirección del Coro: José Luis Basso

Dirección musical: Marco Armiliato
Dirección de escena: Gilbert Deflo

Il Trovatore, quizás una de las óperas con más exigencia vocal del amplio repertorio verdiano, pide, de un lado, grandes voces y, del otro, que sepan cantar muy bien, lo cual, aunque parezca mentira, no es nada obvio. A pesar de que el libreto de Salvatore Cammarano es realmente espeluznante, la música, en cambio, responde al mejor Verdi, con páginas realmente memorables tanto por su belleza como por su dificultad canora.

Siempre he sido un defensor de Gilbert Deflo, con su habitual elegancia escénica aunque, esta vez, debo reconocer que su versión de esta ópera me ha decepcionado de manera flagrante. Una presentación minimalista en extremo, con un movimiento de actores muy mejorable y como cambio de escena tan sólo la presencia de unas inmensas sábanas con soles y lunas que iban cayendo en la parte trasera de la caja escénica. Este tipo de puesta en escena sólo tiene una ventaja: el cantante no se distrae y puede dedicar toda su atención al canto.

La dirección musical de Marco Armiliato no ha defraudado. Buen sonido de orquesta, muy conjuntada y empastada, buenos tempi y dejando cantar lo cual siempre es de agradecer.

En el papel del Conde de Luna, Vittorio Vitelli, que substituía a Roberto Frontali, ausente por enfermedad, estuvo a buena altura con una bella voz de barítono lírico muy bien puesta pero carente de contundencia en los graves lo cual quitó tensión dramática a su personaje. Cantó su dificilísima aria (quizás la más difícil del repertorio verdiano para barítono) "Il balen del suo sorriso..." con musicalidad y buen gusto y también con algún apuro.

Fiorenza Cedolins en el papel de Leonora cumplió bien su parte, también con algún apuro y alguna nota calada pero con recursos para salir airosa. Justa en el aria "Tacea la notte placida", estuvo mejor en los duetos y tercetos con Manrico y el Conde y en el último acto en "D'amor sull'ali rosee". Quizás no sea la voz idónea para esta ópera.

Marco Berti que interpretó a Manrico, posee una voz de tenor spinto de grandes facultades y proyección sobrada, pero con Verdi, como a tantos otros tenores, se le ve el "plumero". En efecto, para cantar Verdi, además de tener una gran voz, hay que saber cantar muy bien y Berti cojea en el segundo supuesto. Su esperada aria "Ah! si, ben mio, ..." fue cantada más bien con pena que con gloria, con flagrantes atentados a la línea de canto y a la afinación. Le fue mejor con el aria de la Pira. Berti tiene buenas intenciones e intenta apianar las frases más delicadas pero el apoyo de la voz no es seguro y cala de manera evidente lo que quedó patente en alguna frase del terceto final.

La Azucena de Luciana D'Intino, para mí, la mejor de la noche, fue cantada de manera segura, con gran intención dramática y cuidada musicalidad. Su voz de mezzo no és bellísima pero sí muy bien puesta y proyectada con graves suficientes. Obtuvo una gran ovación al final.

Paata Burchuladze se ha hecho mayor y su voz carece de la frescura de antaño. Tampoco en su buena época fue un belcantista pero lo compensaba con sus portentosas facultades hoy ya mermadas. Hizo un Ferrando justito.

Muy bien el Coro de la Casa.

Buenas las prestaciones de Vicenç Esteve Madrid, Ana Puche, Ivo Mischev y Emili Rosés.

En resumen, una función desigual con momentos vocales intensos y de buen canto alternando con otros absolutamente olvidables. Buena dirección musical y muy floja puesta en escena.

K. Szymanowski La Fontaine d'Arethuse Op 30 No 1

Música para antes de dormir.
Esta noche les sugiero esta maravillosa versión de audio de La fontaine d'Aretuse de Karol Szymanowski. Aprecien la poesía encerrada en esta música para violín y piano cuyos intérpretes no he sabido reconocer.
Buenas noches.

Concert Szymanowski al Liceu

Fotos: Karol Szymanowski i, a baix, Josep Pons

Ahir diumenge vaig assistit al Liceu al Concert Szymanowski que va incloure el seu Stabat Mater a la primera part i la Simfonia núm. 3 "El so de la nit", op. 27, creada a partir d'unes poesies amatòries perses del creador sufí del segle XIII, Jalal al-Din Rumi.

Intèrprets:

Ricarda Merbeth, soprano
Agnes Zwierko, mezzosoprano
Pavlo Tolstoy, tenor
Alexander Teliga, baix

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso
Direcció musical: Josep Pons

Després de l'agradable sorpresa de la presentació de Król Roger, aquest concert s'em feia imprescindible per acabar de conèixer una mica més la música d'aquest gran, i per a mi desconegut fins ara, compositor polonès. S'ha parlat del seu eclecticisme més o menys influenciat per Richard Strauss, Alexander Scriabin, Debussy o Ravel. Per un aficionat com jo, però, que no té res de musicòleg encara que sí una oída finíssima, us puc avançar la tremenda poesia i el misteri que desgranen les seves notes, els sons i els ambients que crea.

Els intèrprets molt bé tots ells. La soprano Ricarda Merbeth va cantar amb una bonica veu de lírica la seva part amb musicalitat, sentiment i bon gust. La mezzo Agnes Zwierko també va estar a l'altura de les circumstàncies, tot i que, de la primera fila estant es fa difícil sovint apreciar la projecció de la veu al conjunt del Teatre. Pavlo Tolstoy que ja havia interpretat el paper de Pastor a Król Roger (segon cast) va lluir una timbrada i agradable veu de tenor líric deixant molt ben situada la seva part a la Simfonia núm 3 ja a la segona part.
El baix Alexander Teliga va lluir una sòlida veu de baríton-baix que ja s'havia pogut apreciar també durant la seva interpretació al Rei Roger.

La versió de Josep Pons ha estat, com sempre fa, clara, diàfana i transparent. Els sons de les diferents seccions ben destriats i deixar que flueixi tota la poesia de la música de Szymanowski. Després, parlant amb alguns músics, m'han transmès la tranquil·litat que els dóna ser dirigits per Pons i la sensació viva d'estar "fent música".

Karol Szymanowski: Stabat mater op. 53

Ante el concierto Szymanowski de mañana en el Liceu, y para hacernos una idea de por donde irá la cosa, les pongo este video de un fragmento de su Stabat Mater interpretado por Uta Schwarzkopf (soprano), Schirin Partowi (mezzo), Jaroslaw Sielicki (barítono), el Konzertchor Bielefeld, Oratorienchor Münster, Collegium musicum Münster, todos bajo la dirección de Michael Preiser.

Król Roger (El Rei Roger) al Liceu

Fotos d'Antoni Bofill.

Vaig poder assistir a dues de les representacions de El Rei Roger de Karol Szymanowski, concretament els dies 7 i 8 de novembre. Es tracta d'un veritable esdeveniment operístic a casa nostra, no gens menys que una estrena absoluta a Espanya després d'haver estat estrenada l'any 1926 a Varsòvia. Aquestes representacions s'han desenvolupat sota el següent repartiment:

Roger II: Scott Hendricks / Artur Rucinski
Roksana: Anne Schwanewilms / Monika Mych
Edrisi: Francisco Vas / Roger Padullés
Pstor: Will Hartmann / Pavlo Tolstoy
Arquebisbe: Daniel Borowski / Alexander Teliga
Diaconessa: Jadwiga Rappé / Agnes Zwierko

Direcció musical: Josep Pons
Direcció d'escena: David Pountney

Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Direcció: Oscar Boada
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del Cor: José Luis Basso.

Vaig sortir molt content després de veure les dues representacions d'aquesta òpera, probablement una de les més importants del segle XX, magníficament presentada, excel·lentment cantada i amb una gran actuació tant de l'orquestra com dels cors, tots exquisidament dirigits per Josep Pons.
La trama tracta dels conflictes entre la inamovible, opressiva i dogmàtica Església Catòlica simbolitzada en aquesta producció pel color negre i la visió dionisíaca, lúdica, sensual i desordenada encarnada pel Pastor i simbolitzada aquí amb el color vermell.
La posada en escena de David Pountney, basada en una intel·ligent escenografia de Raimund Bauer consistent en unes grades plenes de sorpreses, moviments i trampes i l'esplèndida il·luminació de Fabrice Kebour que crea diversos i inspirats ambients i dóna un joc escènic increïble, aconsegueixen un espectacle visualment i dramàtica impactant.
La versió musical de Josep Pons és d'una claredat exemplar, amb els sons de les diferents seccions ben destriats, amb un so orquestral molt cuidat i una fina i exquisida musicalitat.

Els cantants del primer cast (diumenge 8 de novembre) van brillar a gran alçada. Així el baríton Scott Hendricks, ben conegut ja del Liceu per la seva brillant participació a Mort a Venècia, va oferir una prestació de gran altura amb contundència vocal i dramàtica fins el límit de l'increïble.
La soprano Anne Schwanewilms, tot i estant molt bé, potser no va estar a l'altura d'allò que la gent esperava. A mi em va agradar força sobretot a la cançó a l'inici del segon episodi.
Entregadíssim, com sempre, Francisco Vas, que va fer una creació del personatge d'Edrisi tant dramàticament com vocal.
El personatge central del Pastor que va ser servit per Will Hartmann, va mostrar en tot moment una veu lírica i bella, homogènia, cantant amb legato i una bona línia de cant.
L'arquebisbe de Daniel Borowski va lluir una contundent veu de baix d'aquelles que omplen el teatre. La diaconessa va ser pulcrament cantada per la mezzo Jadwiga Rappé que va lluir uns bons greus.

En quant al segon cast (dissabte 7 de novembre) diré que tots van estar a una bona altura tot i que m'agradaria subratllar la prestació brillant de Roger Padullés que va cantar un Edrisi modèlic.

En fi, senyores i senyors, una gran òpera des de tots els punts de vista. No se la poden perdre baix cap concepte i, si poden, vagin a veure-la dues vegades, l'espectacle s'ho val. Jo ja els dic que diumenge que ve tornaré sens falta al Liceu pel Concert Szymanowski dirigit pel mateix Josep Pons.

Només em queda felicitar el Director Artístic del Gran Teatre del Liceu Sr. Joan Matabosch tant per l'encert de portar al Teatre aquesta òpera imprescindible com pels 10 anys de programació des de la inauguració del nou Teatre. Que per molts anys pugui seguir fent semblants obres.