Esperando Turandot

Dentro de pocos días se ofrecerá en el Liceu la misma producción de Turandot, con la dirección escénica de Nuria Espert, que se ofreció en la inauguración de la primera temporada (1999-2000) del Liceu reconstruido, después del pavoroso incendio de 1994.
Para irnos mentalizando, les pongo este video con Josep Carreras en el papel de Calaf, Katia Ricciarelli en el de Liù y John Paul Bogart en el del ciego Timur. Viena 1983, dirección de Lorin Maazel.
Disfruten del fraseo único, la musicalidad y la prístina dicción de Carreras en esta conocida aria "Non piangere Liù".

Ian Bostridge / Julius Drake - Schubert - Die Forelle

Com a il·lustració del recital de divendres, us poso aquest vídeo del mateix Ian Bostridge (aquí en millors condicions vocals) amb Julius Drake al piano interpretant el lied Die Forelle (la truita) de Schubert que també formava part del programa del Liceu. Que no us passi per alt l'excel·lent interpretació pianística.

Recital d'Ian Bostridge i Julius Drake al Liceu

LIEDER DE FRANZ SCHUBERT

IAN BOSTRIDGE, tenor
JULIUS DRAKE, piano

Tenia ganes de veure en directe aquest prestigiós tenor anglès que només coneixia a través d'enregistraments i videos de YouTube.
El programa escollit era un seguit de lieder de Franz Schubert agrupats per temàtiques similars repartits en dues parts.
Bostridge és un home de constitució astènica, llarg i prim, de pell molt blanca, un posat tímit i potser llunyà i un aspecte quasi "espectral". El seu cant, com molt bé deia en Joaquim d' "In fernem land" a la sortida, és introvertit, sembla que canti per a ell mateix, ben diferent del de Thomas Quasthoff que canta directament per al públic, i això fa que la comunicació amb l'audiència sigui menor. La seva veu de tenor líric lleuger és bastant descolorida i, en tot cas, el poc color que presenta no és el d'una veu bella ni molt menys. El seu cant peca d'un cert amanerament, iniciant l'emissió de la nota de manera plana i fent-la vibrar més endavant. Aquesta manera de cantar, al cap d'una estona, cansa. També em cansa, particularment a mi, que en els finals acabats en en, molt freqüents en l'alemany, allargués més el so de la consonant en relació al de la vocal precedent i, en això, cal recordar la frase d'Anton Dermota parlant (en el seu castellà italianitzant) en el transcurs d'una classe magistral a principis dels anys setanta: "No cantar consonante es mal mas no catastrofa, no cantar vocal es catastrofa!" I en última instància dir també que semblava que ahir nit no es trobava en plena forma vocal. Potser un refredat incipient, o el que fos, acompanyat de la necessitat freqüent de beure aigua, donaven la impressió de patiment a més de l'evident justesa al registre agut. Cal dir també que l'emissió vocal de Bostridge es beneficia més de les frases líriques de temps lent que no pas episodis més moguts o dramàtics.
Això va fer que algunes cançons com Aus Heliopolis I, Abendbilder o Ins stille Land sortissin més reeixides que d'altres. De totes maneres, aquests comentaris són de matís i de cap manera voldria que s'interpretés que penso que es tracta d'un cantant dolent, ni molt menys! La musicalitat de Bostridge i la seva interpretació peculiar i molt personal fan que parlem d'un gran artista. Això si, hi han grans artistes que arriben a uns més que a d'altres.
Semblava que hi havia unanimitat en què, en general, la segona part va ser més agradosa al públic, per cert ben poc nombrós donat el prestigi del cantant.
Al final, aplaudiments i alguna ovació que van provocar dos bisos: An die laute i Louise, ambdues del mateix Schubert.

El pianista acompanyant Julius Drake va estar a un molt alt nivell, potser dels més alts. Va saber treure un so bellíssim del piano i la seva interpretació tant dels fragments dramàtics com dels més dolços va ser una veritable delícia. Tant va ser així, que alguns de nosaltres estavem més pendents del piano que del cantant i quan això passa vol dir alguna cosa.
No vull acabar aquest comentari sense denunciar, una vegada més, la mala educació de part del públic que s'aixeca i surt de la sala donant l'esquena als artistes mentre saluden.
A la sortida, divisió d'opinions.

Lo que pudo haber sido y no fue

Después de la calamidad de la puesta en escena de Salomé de Strauss en el Liceu, carente de talento, escamoteándonos la danza de los siete velos con el pase de una película de lo más soso que se puedan imaginar y sin ningún tipo de afinidad con la rítmica música de Strauss, les pongo este video de la soprano Maria Ewing bailando de verdad, con desnudo final incluido, y con una sensualidad que ya quisieran algunas bailarinas profesionales. Así se hace mucho más creíble el desasosiego de Herodes Antipas ante los encantos de la hija de su mujer Herodías.
No pretendíamos que Nina Stemme hiciera un baile de este tipo, pero seguro que un director con talento hubiera sacado un mejor partido de tan gran artista.

Salomé al Liceu

Fotos d'Antoni Bofill.








Ahir tarda vaig assistir al Liceu a la representació de Salomé, de Richard Strauss, corresponent al torn T. La sessió es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Herodes: Robert Brubaker
Herodias: Jane Henschel
Salome: Nina Stemme
Jochanaan: Mark Delavan
Narraboth: Stefan Heibach
Un patge d'Herodias: Anna Tobella
Cinc jueus: Clemens Löschmann, Jon Plazaola, Josep Fadó, Jordi Casanova, Alberto Feria.
Dos natzarens: Stanislav Shvets, Pavel Kudinov
Dos soldats: Patrick Schramm, Kurt Gysen
Un capadoci: Josep Ribot
Una esclava: Beatriz Jiménez

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Direcció musical: Michael Boder
Direcció d'escena: Guy Joosten

Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / La Monnaie-De Munt (Brussel·les)

Per començar us diré que la posada en escena del Sr. Guy Joosten em va semblar lletja, pobra, i inadequada, amb algunes bones idees com la baralla dels cinc jueus arrel d'una discussió teològica, que em va fer riure obertament. Narraboth no es suïcida com a l'obra original sinó que aquí és mort d'un tret de pistola a mans de Salomé. L'escena de la dansa que sembla començar bé s'espatlla del tot amb la projecció d'una pel·lícula on sembla veure's Herodes "entenent-se" amb Salomé. Una escena, a més, que no lliga amb la música ni amb fixador. I d'altres bajanades com la persecució amb armes de foc, per tot arreu, del profeta. En fi, un veritable desastre.
La part musical, però, va ser una altra cosa. Nina Stemme que feia amb aquesta producció la seva estrena mundial d'aquesta òpera no va decebre ningú. En efecte, la seva sòlida i a la vegada dúctil veu va donar vida a una Salomé capriciosa, sensual i depravada. Des de l'escena on lloa el cos de Jochanaan fins el terrible final "he besat la teva boca Jochanaan" va ser un perfecte recital de bon cantar, amb la veu molt ben projectada i brillant però perfectament matisada quan calia amb uns pianíssims que feien esgarrifar.
El paper d'Herodes va ser servit pel tenor nordamericà Robert Brubaker amb una veu de gran volum i projecció, allunyant-se una mica dels habituals Herodes més comprimaris o, digue'm-ne, tenors de carácter i, al mateix temps va oferir una sòlida prestació escènica.
Mark Delavan és un baríton de New Jersey amb una veu fosca que es fa atractiva per aquest tipus de personatge tot i que la seva prestació no va passar gaire més de correcta.
Herodias va ser interpretada per la veterana Jane Henschel que va estar encertada tan vocalment com dramàtica en tota la seva prestació.
El capità de la guàrdia, enamorat de Salomé, Narraboth, servit per Stefan Heibach, va lluir una veu de qualitat, molt ben projectada i va cantar la seva breu part amb convicció, musicalitat i bona prestació escènica.
El patge d'Anna Tobella va pecar de sentir-se poc tot i que semblava que la seva part era ben cantada.
Molt ben conjuntats els cinc jueus que em van fer riure de debò quan s'empaitaven a punta de pistola en mig d'una discussió teològica i un dels companys, el més ortodox, anava fent inclinacions de cap esgarrifat pel què acabava de sentir.
La direcció de Michael Boder va ser brillant i àgil a la vegada aconseguint un bon so de l'orquestra i una bona concertació amb l'escenari.
Al final ovació per a Nina Stemme, Robert Brubaker, Jane Henschel, Stefan Heibach i pel director Michael Boder i l'Orquestra.

Nocturn Op 27 No 1 de F. Chopin- Maria Joao Pires

Música per abans d'anar a dormir.
Maria Joao Pires ens interpreta aquesta nit el Nocturn Op. 27 núm. 1 del sempre elegant Frederic Chopin, lluint la seva pulcra tècnica i la seva fina musicalitat lligada al més profund sentiment.
Bona nit.

Schubert: Winterreise, Auf dem Flusse / Thomas Quasthoff & Maria João Pires

Música para antes de dormir.
Siguiendo con Thomas Quasthoff, les pongo esta noche el lied "Auf Dem Flusse" del ciclo Winterreise (Viaje de invierno), de Franz Schubert, acompañado al piano por la exquisita Maria Joao Pires.
Buenas noches

Inoblidable recital de Thomas Quasthoff al Liceu

Ahir vespre al Liceu vaig tenir el goig d'assistir al recital de lieder del cèlebre baríton alemany Thomas Quasthoff acompanyat al piano per Justus Zeyen, cantant uns dels meus cicles de cançons preferits: Die Shöne Müllerin (La Bella Molinera) de Franz Schubert amb textos de Wilhelm Müller.
Al llarg de la meva vida musical he tingut ocasió de poder gaudir d'aquest cicle amb cantants de molt prestigi però sempre em quedava amb la fita insuperable d'Anton Dermota i la seva muller Hilde en aquells històrics recitals al Palau o al Saló del Tinell. Fins i tot guardo amb afecte una partitura de La Bella Molinera amb una dedicatòria i firma del mateix Dermota durant un sopar al antic Hotel Manila de Barcelona. I he de dir, amb tota contundència, que la manera de cantar, d'expressar, de donar diversos colors a la veu segons el moment interpretatiu, l'exquisida musicalitat i la capacitat increïble de comunicació del Sr. Quasthoff em fa remontar fins aquells concerts dels anys 60 i 70. En efecte, fins i tot la perfecció de Fischer-Dieskau o la intensitat més introspectiva de Matthias Göerne no arriben a la capacitat màgica de comunicació de Quasthoff que va lograr una cosa que molts pocs artistes poden aconseguir i és que es pari el temps i l'espectador sensible pugui participar d'un moment de creació. I això va passar en vàries de les cançons d'ahir com per exemple en el lied "Der Neugierige" amb les frases màgiques "O bachlein meine liebe..." que ens van fer tocar l'eternitat (l'eternitat no és un temps que no s'acaba mai sinó l'absència de temps, l'atemporalitat) o "Des Baches Wiegenlied" o la definitiva i meravellosament cantada La Mort i la Donzella del mateix Schubert, l'únic bis que va oferir entre les aclamacions del públic assistent.
El pianista Justus Zeyen, acompanyant habitual de Thomas Quasthoff, va obtenir un bon so de l'instrument exhibint una bona i pulcra tècnica, va saber seguir els moments màgics del cantant tot i que la seva prestació, malgrat ser de gran nivell, no va estar a la mateixa alçada del seu il·lustre company.
Una vetllada inoblidable.

Hélène Grimaud, Thomas Quasthoff - Schumann Dichterliebe - Verbier Festival 2007

Avui us poso el lied "Hör ich das Liedchen klingen" del cicle Amor de Poeta, op. 48, de Robert Schumann cantat amb la sensibilitat habitual del gran Thomas Quasthoff i el pulcre acompanyament al piano d'Hélène Grimaud. Això és per començar a "fer boca" pel recital que ens oferirà al Liceu el proper dimecres 17 de juny.

RECITAL NINA STEMME (2006/07)

Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us poso aquest vídeo de Nina Stemme amb Antonio Pappano al piano, cantant una cançó de Jan Sibelius "Van det en dröm?". Recital al Gran Teatre del Liceu, temporada 2006/2007.
Bona nit.