Amadeus Quartet plays Beethoven Op. 135 III Lento assai

Música para antes de dormir.
El Cuarteto Amadeus interpreta el tercer movimiento (Lento assai) del Cuarteto Opus 135, de L.V. Beethoven.
Buenas noches

Discurs de l'Ambaixador Dr. Delfí Colomé en la presentació del llibre virtual Medicina del Cant

Foto: l'Ambaixador Dr. Delfí Colomé

Finalment, he decidit posar el text complet del discurs de presentació del llibre Medicina del Cant, escrit pel meu bon amic l'Exm. Sr. Delfí Colomé i Pujol, Ambaixador d'Espanya a Corea del Sud, compositor, musicòleg i escriptor.
Deia així:

Senyores i senyors, amigues i amics,

En principi, els metges no han tingut mai bona literatura. Potser perquè els literats són gent d’excessos que, tard o d’hora es paguen i, irremissiblement han hagut de caure a mans de galens –amb el que la única venjança que els quedava era la d’ironitzar sobre la professió mèdica; que la ironia és una de les poques violències que els intel·lectuals es poden permetre.
El novel·lista britànic Anthony Burgess –autor de La taronja mecànica- que, a més, va ser un excel·lent músic amateur, va escriure: “Allunyeu-vos dels metges. No fan res més que provar, intuir i fer veure que entenen el què passa. Deixen la curació en mans del temps i de la Natura, i se n’apunten els èxits”.
I Benjamin Franklin encara arrodonia més la qüestió: “Déu cura; i els metges passen la factura”
Però és curiós com, malgrat que els musics siguin també gent d’excessos –tant o més que els literats, segons ens prova la història- en canvi hagin donat als metges un paper molt més significat a les seves produccions.
Mala literatura, però millor música, podríem dir.
Hi ha molt bons estudis publicats sobre metges i música, metges i òpera.
Articles com el del Dr. Ober sobre “Els doctors operístics”, o el de Fielding sobre “Mite, medicina i música” o el de Goldowski a propòsit d’”Algunes qüestions mèdiques a la literatura operística”; o els d’en Javier Borja al nostre país, en són un bon exemple.
Tots posen de relleu, com ho fa també en Josep Carreras al pròleg d’aquest llibre, els múltiples doctors que apareixen en escena a les òperes.
No a les primeres –de Haendel, Monteverdi o Gluck- perquè bàsicament es nodrien d’arguments mitològics o referits a l’antiguitat.
Els primers metges apareixien a les òperes del segle XVIII.
Recordem el Dr. Bartolo de Les noces de Figaro mozartianes; un enredador notable que acaba descobrint que Figaro és fill seu. O el Dr. Krautmann, protagonista d’una òpera de nom ben distintiu en aquest cas –Doctor i Farmacèutic- de Carl Ditters von Dittersdorf, que es baralla amb l’apotecari Stoessel per raons de competència professional, encara que sempre amb un aire certament grotesc i extremadament esquemàtic.
Els doctors operístics del segle XIX comencen a ser ja més seriosos, encara que també en fan de les seves. Vejeu sinó el Dr. Dulcamara que, a L’Elisir d’Amore enganya al protagonista, Nemorino, fent-li creure que un simple vi de Burdeus que li recepta és l’elixir d’amor que l’ajudarà a conquerir la soprano Adina. Dit sia de pas, en tot allò que es pugui curar amb un bon burdeus, deixem-nos estar de receptes magistrals ortodoxes.
Potser el primer metge seriós de la història de l’òpera és el cirurgià que extrau la bala del pit de Don Alvaro, a La força del destí; si bé, malgrat aquest èxit quirúrgic, la història acaba com el rosari de l’aurora. Un bon doctor.
El contrari del Dr. Malatesta, del Don Pasquale, que utilitza el seu poder psicològic com a metge, per a complicar les coses a la pobreta Norina. Malatesta: tot un mal cap, com el seu nom indica...
Important és, també, el paper del Dr. Grenvil, a La traviata, que prediu i assisteix als últims moments de la desgraciada Violetta, en una mostra de profunda fidelitat hipocràtica al pacient incurable. Verdaderament exemplar.
A l’extrem oposat, el Dr. Miracle d’Els contes de Hofmann, que impulsa a la infortunada Antònia a morir d’arítmia cardíaca, fent-li cantar un fragment musical que es revela com a mortal de necessitat.
Al segle XX, els metges d’òpera són ja de veritat. Apareix un doctor a Pélleas et Melisande, que no pot fer res per a evitar la mort del protagonista; mentre un altre metge cura l’escandalós Baró Och von Lecherman, quan és ferit en una sorollosa disputa a El Cavaller de la Rosa.
Però potser el doctor més impressionant de la història de l’òpera –i el més inquietant, per tota la tensió dramàtica que genera- és el de Wozzek. El Doktor que –sense nom exprés, simplement “der Doktor”- sotmet Wozzek als experiments més durs a canvi de quatre rals, humiliant-lo amb al·lucinacions que el porten a matar la seva esposa Maria i al suïcidi.
Com hem vist –i molt bé ho subratlla el Dr. Stefan Willich, de la Universitat Humboldt de Berlin- hi ha una evolució que fa que des del paper gairebé de bufó a les òperes del segle XVIII, els doctors operístics es vagin sofisticant al llarg del XIX fins que, al XX, aquest rol es depura fins a arribar a la categoria –per perversa que sia- del doctor-investigador de l’òpera d’Alban Berg; el que fa concloure al Dr. Willich que “la dinàmica del paper dels metges al llarg de la història de l’òpera reflecteix el desenvolupament de la medecina i il·lustra els canvis en la posició social dels doctors i de l’actitud del públic respecte a la professió mèdica”.
Però el què sí és cert és que la professió mèdica ha retornat a l’òpera aquesta profusió amb la que ha estat tractada, fent aportacions ben importants.
Existeix, avui, una extensa bibliografia de tractats mèdics que contemplen l’òpera, el cant, com a camp d’estudi.
I hi ha, avui també, un bon nombre d’institucions que, com l’Institut de Fisiologia i Medicina de l’Art (de Terrassa) o Médecine des Arts (de Montauban, a França) s’ocupen dels aspectes pràctics d’aquesta peculiar relació.
Per què tot això?
La raó és molt simple.
Els cantants són músics que no toquen cap instrument. Ells mateixos són el seu propi instrument. I això, automàticament, genera una inevitable neurosi que requereix la presència, l’assistència gairebé permanent, del luthier. En aquest cas, el luthier és el doctor.
El Dr. Josep Rumbau ha estat, durant una pila d’anys, en la seva qualitat de Cap del Servei Mèdic del Gran Teatre del Liceu, un dels luthiers de la veu humana més importants del país.
El fet que ell mateix hagi practicat el cant -els puc assegurar que d’una qualitat musical molt poc comuna- ha ajudat molt no sols a la seva formació tècnica, sinó a la confiança que, aquest fet, genera entre els seus pacients.
Però, sobre tot, el que m’agradaria subratllar en aquest acte és no tan sols la tècnica, sinó la passió que el Dr. Rumbau ha posat en la seva tasca de luthier de cantants. “Res d’important, en aquest món, por dur-se a terme sense passió” –confessa un filòsof tan racionalista com Hegel. I això és especialment aplicable al Dr. Rumbau.
Permetin-me recordar tres anècdotes viscudes al seu costat que, d’alguna manera, expliquen aquesta passió.
Érem tots dos gairebé uns marrecs quan, a principis dels anys seixanta, es va reposar el Parsifal al Liceu. Seguint la tradició bayreuthiana, a mitja tarda sortia la trompeteria de l’orquestra, vestits tots d’època, al balcó central del teatre i tocaven el leit-motiv de l’òpera, per anar creant ambient. El Dr. Rumbau i jo ens escapàvem de classe per a ser-hi i, quan començaven a sonar els acords solemnes -......................- fèiem una genuflexió totalment reverencial i ens quedàvem agenollats, al mig de les Rambles, mentre durava la fanfàrria.
Anys més tard, un tenor excepcional –avui gairebé oblidat malgrat haver lluït una de les veus amb més sensibilitat del segle XX- va cantar a Barcelona, acompanyat al piano per la seva muller: es tractava de l’Anton i la Hilde Dermota. Després del concert, Joventuts Musicals va oferir un ressopó a l’entrayable “Camarot Granados”, del que fou Hotel Manila. No em preguntin com, però el Dr. Rumbau i jo ens hi vam colar. A la sala hi havia un piano estratègicament dissimulat. Després de l’àpat, un altre doctor, en Jordi Roch, va demanar al Mestre que ens regales alguna cançó. Amb un candor totalment desarmador, la Hilde Dermota que com a bona acompanyant-muller-mànager vetllava pels interessos familiars, va dir: “Si és que no hem portat cap partitura!” En qüestió de poquíssims minuts, quatre o cinc com a molt, el Dr. Rumbau va volar –literalment- fins a casa seva (a les Rambles, cantonada Hospital) i es va presentar triomfant amb un llibrot a la mà, proclamant amb veu poderosa: “Heus ací una partitura!”. Es tractava, nogensmenys, que de La Bella Molinera. Divertit per la juguesca, l’Anton Dermota ens va oferir una vetllada inoblidable.
A finals dels seixanta, l’excels Carlo Bergonzi va venir a fer, al Liceu, la seva obra predilecta, Un ballo in maschera. Acabava de realitzar (just al 1966) el millor dels enregistraments que hi ha al mercat, sota la direcció d’Eric Leinsdorf, amb Leontyne Price y Robert Merrill. El Dr. Rumbau, després d’ensinistrar-nos convenientment, va capitanejar un grup d’estudiants entusiastes que, meravellats per la prestació bergonziana –que tingué, a Barcelona, una nit excepcional- vam estar aplaudint durant una vintena de minuts, obligant l’elenc a salutacions infinites. Molt de temps després, en un sopar oficial a Parma (a Itàlia) organitzat per la Presidència italiana de la Unió Europea al que jo acudia com a Director General, representant el Govern espanyol, vaig tenir el plaer, doblat d’honor, de que coneixent la meva qualitat de músic, m’asseguessin al costat d’en Carlo Bergonzi, aleshores ja retirat de l’escena, però molt actiu encara en l’ensenyament de cantants, a la seva Acadèmia Verdiana; que té com a seu un preciós i confortable hotel de la seva propietat –I due foscari- a Busseto, la vil·la on Verdi va estudiar, després de que el refusessin com alumne al Conservatori de Milà. Vaig evocar al Mestre Bergonzi aquella actuació al Liceu i, agafant-me afectuosament del braç, em va dir: “És una de les actuacions de la que, amb 40 anys d’escenari a l’esquena, en guardo millor record”. El Dr. Rumbau en va ser, en bona manera, la causa.

Senyores, senyors; amigues i amics,
Per què és important aquest llibre –Medicina del Cant- que avui presentem?
Doncs, al menys, per quatre raons:
Primera, perquè la riquesa creativa d’un país no sols es mesura per la productivitat artística que genera, sinó també per l’aparell crític i analític que, de mica en mica, va configurant.
Un aparell crític i analític que es situa entorn del producte cultural, constituint un corpus que, embolcallant-lo, li dona consistència i retroalimenta.
El nostre és un país on sempre –tot i en els moments més ensopits d’aquell erm cultural que fou la dictadura franquista- es publicaren llibres sobre música. I és curiós que l’òpera ocupés, quantitativament, un lloc ben important dins d’aquella producció bibliogràfica.
Durant uns anys, em vaig ocupar de la ressenya de llibres de música al suplement cultural setmanal d’un periòdic madrileny –el gloriosament fenescut Diario 16. Doncs bé, el nombre de llibres dedicats a l’òpera que rebia assolia percentatges que anaven d’un quart a un terç de la producció total.
I si l’òpera és un sector bibliogràfic, dins del general musical, ben servit des del punt de vista quantitatiu, correspon que ho sigui, també des del qualitatiu. I la diversificació i especialització de les matèries tractades o dels angles des dels que s’enfoca aquesta contemplació (en aquest cas, des dels ulls de la medicina) és un factor que afavoreix la qualitat del corpus al que abans em referia.
Segon, perquè aquest és un llibre polièdric, subjectivament i objectiva.
Subjectivament, perquè si bé el Dr. Rumbau n’és el factotum fonamental, ja que no sols n’és el Director i Coordinador, sinó l’autor directe de dotze dels seus vint-i-tres apartats (més de la meitat), el llibre compta amb l’aportació d’altres dotze autors, dels que vuit són metges, professionals de la medicina (les doctores Begonya Torres i Montserrat Bonet, i els doctors Óscar Biurrún, César Picado, Albert Grañena, Joaquim Mansilla, Daniel Figuerola, Joan Corbella i Ramon Sancho), als qui –donant un contrapunt altament interessant i novador- s’afegeixen tres expertíssims professionals en manteniment, tots del Gran Teatre del Liceu (com és el cas dels senyors Lleonard Garuz, Toni García i Guillem Palau), i un professor de tècnica vocal i interpretació del cant, el mestre Ferran Gimeno.
Objectivament, pel fet que aquestes aportacions amplien sensiblement l’horitzó que és tradicional en aquest tipus d’obres, limitat als problemes d’otorrinolaringologia o foniatria. Aquí, ens parlen psiquiatres, cardiòlegs, neuròlegs, endocrinòlegs, traumatòlegs, hematòlegs i oncòlegs; donant una visió molt més rodona, més sencera, més holística, en definitiva, del que representa la medicina del cant.
Tercer, perquè l’origen d’aquest llibre es situa en un dels fenòmens més novadors de la producció literària dels últims temps: en un blog informàtic que el Dr. Rumbau té i manté, a la meravellosament il·limitada xarxa d’internet, amb la passió que el distingeix i que abans he intentat de posar en evidència.
Ja sé que, segons com, els blogs ens fan arrufar el nas als qui ens preocupem del nivell intel·lectual dels materials que la xarxa –cada vegada més poderosa- pot oferir. Però els blogs són com el colesterol: n’hi ha de bons i de dolents, i els uns compensen els altres. En tot cas, és un alleujament intel·lectual comprovar com d’una tècnica de punta, en surten productes fiables i ben fets, com aquest llibre.
Finalment, quart punt. Perquè si partim de la base que, per a estimar una cosa s’ha de conèixer, aquest llibre, des de l’apropament gairebé íntim que proposa al cos i a l’esperit del cantant, ens permetrà de descobrir punts molt interessants que ens poden aclarir moltes coses, i fer-nos entendre, d’una manera més cabdal, aquest món tan atractiu i complicat que és el món del cant, el món de l’òpera.
El llibre s’obre amb un afectuós pròleg que en Josep Carreras –que tant ha hagut de tractar amb metges!- ha dedicat al Dr. Rumbau i al seus col·laboradors.
Voldria acabar les meves paraules transcrivint i subscrivint personalment, el què diu en un dels seus darrers paràgrafs:
El treball preparat i dirigit pel Dr. Rumbau es fruit de l’amor a la medicina i a l’òpera. Si a aquestes motivacions unim el fet que conté les aportacions de professionals de primer nivell, podem afirmar que es tracta d’una obra cridada a divulgar-se en tots els àmbits operístics, tant de casa nostra com a l’estranger, i que, pel seu enfocament global serà un text de referència per a metges, cantants, professors i estudiants de cant”.
Què més dir?
Doncs: enhorabona, Doctor Josep Rumbau i demés autors de Medicina del Cant!.
Enhorabona!
A tots vostès, moltes gràcies per la seva atenció.

Gruberova y Fassbaender - Hänsel und Gretel

Hoy les sugiero esta primera escena de la ópera de Engelbert Humperdinck, Hänsel und Gretel, nada menos que interpretada por unas jóvenes Edita Gruberova i Brigitte Fassbaender. Se trata de una película y se nota que el canto no es en directo, pero aún así creo que vale la pena verlo y oírlo.
Estaré unos días de vacaciones de manera que aprovecho para despedirme hasta el domingo 4 de noviembre.

Buenas noches.

Presentació del llibre virtual "Medicina del Cant"

Aquest migdia hem fet la presentació del llibre virtual Medicina del Cant a l’Espai Liceu. La sessió ha començat puntualment. La Sra. Rosa Cullell que no ha pogut assistir per un compromís de última hora amb una conselleria, ha estat representada pel Sr. Oriol Aguilà, Cap de Mecenatge i Representació Institucional del Liceu. El representant del Teatre ha obert l’acte amb amabilitat vers el llibre i la meva persona. Seguidament el Dr. Miquel Bruguera, President del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha fet també una breu dissertació sobre les bondats d’aquest tipus d’iniciatives.

L’Ambaixador Colomé, que finalment no ha pogut deixar Seúl per exigències oficials de última hora, ha estat representat per la seva germana, la prestigiosa coreògrafa ben coneguda del Liceu, Montse Colomé que ha llegit molt bé el discurs escrit pel seu il·lustre germà i bon amic meu. Ha estat un parlament entranyable i emotiu per a mi ja que es rememoraven històries de la nostra vida en temps de primera joventut. Entre els diferents paràgrafs, deixeu-me citar-ne un parell, com aquest:

“En principi, els metges no han tingut mai bona literatura. Potser perquè els literats són gent d’excessos que, tard o d’hora, es paguen i, irremediablement, han hagut de caure a mans de galens – amb el què la única venjança que els quedava era la d’ironitzar sobre la professió mèdica; que la ironia és una de les poques violències que els intel·lectuals es poden permetre.”

Parlant després sobre la passió necessària per tirar endavant els projectes, ha explicat una anècdota de la que ni me’n recordava: “...un tenor excepcional – avui gairebé oblidat malgrat haver lluït una de les veus amb més sensibilitat del segle XX- va cantar a Barcelona, acompanyat al piano per la seva muller: es tractava de l’Anton i la Hilde Dermota. Després del concert, Joventuts Musicals va oferir un ressopó a l’entranyable “Camarot Granados” del que fou Hotel Manila. No em preguntin com, però el Dr. Rumbau i jo ens hi vam colar. A la sala hi havia un piano estratègicament dissimulat. Després de l’àpat, un altre doctor, en Jordi Roch, va demanar al Mestre que ens regalés alguna cançó. Amb un candor totalment desarmador, la Hilde Dermota que com bona acompanyant/muller/mànager vetllava pels interessos familiars, va dir: “Si és que no hem portat cap partitura! En qüestió de poquíssims minuts, quatre o cinc com a molt, el Dr. Rumbau va volar –literalment- fins a casa seva (a les Rambles cantonada Hospital) i es va presentar triomfant amb un llibrot a la mà, proclamant amb veu poderosa: “Heus ací una partitura!”. Es tractava, nogensmenys,que de “La Bella Molinera”. Divertit per la juguesca, l’Anton Dermota ens va oferir una vetllada inoblidable.”

Després del parlament, un servidor ha explicat una mica el llibre amb la pàgina web projectada a una pantalla.

En el torn de preguntes, el meu amic i company de curs el psiquiatra Dr. Joan Romeu i Bes ha fet una pregunta que ha permès palesar, per part meva, l’absència d’ajut econòmic de les Institucions a l’hora d’editar i publicar el llibre. I vull fer constar públicament i solemne el meu total desconeixement previ d’aquesta pregunta.

Sento no poder presentar cap fotografia de l’acte per manca de previsió per part meva.

Salón de Anubis, de Toni Rumbau y Joan Albert Amargós

SALÓN DE ANUBIS
o La Academia de Lilí & Danté

Ópera de cámara para cuatro voces y cinco instrumentos

Reparto:

Lilí-Anubis: María Hinojosa (soprano)
Danté-Thot: Toni Marsol (barítono)
Invitado: Miquel Cobos (tenor)
Rosa: Anna Tobella (mezzosoprano)
Voz títere: Toni Rumbau
Ayudante 1: Pau Gómez Vilar
Ayudante 2: Susana Rodríguez Sánchez

Orquesta: Grupo Instrumental Barcelona 216
Música de Joan Albert Amargós
Idea y libreto de Toni Rumbau
Dirección de escena y dramaturgia: Luca Valentino
Dirección musical: Joan Albert Amargós
Asesor de magia: Mag Lari

Esta misma tarde he asistido a la última representación de esta ópera en la “Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya” en el marco del Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions.

Se trata de una ópera que se presenta en su superficie como un divertimento de cabaret y magia pero que esconde dentro de sí misma una visión muy personal sobre la vida, la muerte y la vida post-mortem. El tema crea cierta inquietud y llega a erizar el vello en algún momento pero la ironía e incluso el humor están presentes a lo largo del desarrollo de la trama y permiten “sobrevivir” al espectáculo. Los recursos mágicos, la habilidad del libretista, la sutileza del discurso musical y los aciertos de la dirección escénica logran imágenes de fuerte impacto visual /musical/emocional. El inesperado y logrado final que reinicia el ciclo de la muerte/vida permite un toque de cierto optimismo después del tétrico, aunque rebosante de poesía, transcurrir de la obra.

La música de Joan Albert Amargós subraya con sus atinados acentos el dramatismo de la obra que pasa del jocoso inicio, no exento de aires de premonición de algo mucho más dramático e intenso como realmente ocurre a lo largo del desarrollo de las diferentes escenas, hasta llegar a final dónde se recupera un aire más respirable pero inquietante, al mismo tiempo, al reiniciarse el ciclo. Amargós, que es un verdadero mago de la orquestación, logra tan sólo con cinco instrumentos: un violín, un piano, un clarinete, una trompa y un contrabajo, un intenso juego de colores y efectos acústicos realmente impresionante. La música tiene melodía, cosa muy de agradecer cuando existe canto entre medio. La dirección musical del mismo Amargós ha sido detallada y preciosista estando muy atento a las voces e instrumentos. La conjunción escena/orquesta ha resultado impecable.

Los cantantes/actores merecen nota alta pues han desarrollado sus respectivas partes con musicalidad y eficacia. Lástima que las voces estuvieran amplificadas, pero es posible que las características del espectáculo y de la sala recomendaran este extremo en aras a una buena audición por parte del público que llenaba la sala.
María Hinojosa posee una voz de soprano lírica, de calidad, y el fraseo y dicción han permitido la perfecta comprensión del texto que, por cierto, se proyectaba sobre-titulado encima del escenario facilitando la comprensión en los momentos en los que el volumen y características de la música no permitían una entente suficientemente clara.
El barítono lírico Toni Marsol ha estado magnífico tanto en proyección de voz como en claridad de dicción y musicalidad. Su prestación escénica ha sido notable.
El tenor Miquel Cobos en el papel del Invitado, ha sido un actor muy convincente en el principio de la obra actuando como integrante del público premiado en un macabro sorteo realizado desde el escenario. Después se ha revelado un buen cantante de agradable timbre capaz de cantar tanto pianísimos como fortes con musicalidad y buen fraseo. La mezzo Anna Tobella en el papel de Rosa (la esposa del invitado) con un papel más corto pero de gran carga dramática ha servido el rol con musicalidad y eficacia.

El creador del libreto Toni Rumbau, verdadera “alma mater” del Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions, se reserva además su parte de cantante en esta obra aunque sea una prestación del todo atípica puesto que lo hace a través de una “lengüeta” de títere. Este instrumento que deforma la voz hasta reducirla a una caricatura, resulta eficaz en la trama de la ópera puesto que da vida a un títere que simboliza al “ego” más primitivo del Invitado y le da cierto sentido dramático, pero desde el punto de vista estrictamente musical resulta realmente “particolare” como dicen los italianos. Por lo menos a un servidor se le ponen los pelos o las neuronas de punta y entra en un estado de verdadera zozobra vital cuando oye el martilleo tímbrico de la lengüeta. Yo no sé, querido Toni, si Anubis o Thot te pasarán cuentas en el más allá por tal trangresión acústica, pero ¡deberías considerarlo!

En fin, un buen espectáculo operístico que me ha hecho disfrutar y que no voy a olvidar en mucho tiempo.

Requiem de Verdi- Lacrimosa

Música per abans d'anar a dormir.
Lacrimosa del Requiem de G. Verdi, amb Renee Fleming, Violeta Urmana, Jorge Antonio Pita i Rene Pape. Tots dirigits per Antonio Pappano. Londres 2001.
Per cert, quan podrem veure l'Antonio Pappano dirigint al Liceu?
Aprofito per a recordar-vos que el proper dilluns, dia 29, a les 13:00 h. fem la presentació del llibre virtual Medicina del Cant a l'Espai Liceu.
Bona nit.

Jon Vickers como Peter Grimes, de Britten

He encontrado este video de Jon Vickers cantando una de las partes más dramáticas de la ópera Peter Grimes de Benjamin Britten. A pesar de que Vickers no fuera santo de la devoción de Britten, a mí me parece que se trata de una interpretación conmovedora y digna de ser vista, oída y admirada por todo aficionado a la ópera.

Michelangeli - Giulini, Beethoven Emperor concerto [2]

Música per abans d'anar a dormir.
Michelangeli toca el Concert núm. 5 de Beethoven, Emperador, dirigit per Giulini. Segon moviment: Adagio un poco mosso.
Observeu la profunda serenitat que irradia la direcció de Giulini i la perfecció de l'execució i el gust exquisit de Michelangeli.
Bona nit.

Sokolov toca la Mazurka No.3 op. 63, de F. Chopin

Música per abans d'anar a dormir.
Grigory Sokolov interpreta aquesta mazurca de Frederic Chopin de manera magistral.
Bona nit.

Jon Vickers canta "Nur eine Waffe taugt" de PARSIFAL

Para nostálgicos y mitómanos: Jon Vickers cantando el último acto de Parsifal, de R. Wagner en Ginebra, 1981. Dirección musical de Horst Stein.
Buenas noches.