dijous, 31 de maig del 2007

Rubinstein&Tortelier a París



Música per abans d'anar a dormir.
Escolteu aquesta sonata per a cello i piano de F. Chopin, i no us perdeu les explicacions d'Artur Rubinstein al final. El so no és molt bo però és igual: se sent el què s'ha de sentir.
Bona nit.

Le portrait de Manon/La voix humaine

Esta noche pasada he asistido en el Gran Teatre del Liceu a una velada de doble programación. Por un lado, Le portrait de Manon, del mismísimo Jules Massenet y, por el otro, La voix humaine de Fancis Poulenc.

Reparto:

Le portrait de Manon:
Des Grieux: Paulo Szot
Tiberge: Gordon Gietz
Jean: Janja Vuletic
Aurore: Isabel Rey

La voix humaine:
Una mujer (Elle): Ángeles Blancas

Cor Madrigal
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Dirección de escena: David Lefkowich (Le portrait de Manon) y Christoph Meyer (La voix humaine).

Dirección musical: Josep Vicent
Producción: Gran Teatre del Liceu
Fotos de Antoni Bofill
Le portrait de Manon, obra en un solo acto, con libreto de Georges Boyer, no es más que un divertimento que Jules Massenet escribió basado en la ópera Manon que escribiera 10 años antes. Des Grieux, ya envejecido, conserva amorosamente el retrato de Manon. Un sobrino suyo, el vizconde Jean de Morcerf (mezzosoprano), sobre quien ejerce de tutor, se halla enamorado de una chica humilde, Aurore, pupila a su vez de su amigo Tiberge. Des Grieux se opone vehementemente a la relación que considera no conveniente para los intereses de su apadrinado. Los dos jóvenes descubren casualmenmte el retrato de Manon, que estaba custodiado en un pequeño cofre, y Tiberge que se da cuenta del gran parecido entre Manon y Aurore (hija del sargento Lescaut y por tanto su sobrina); disfraza a ésta de Manon siguiendo el modelo del retrato. Cuando Des Grieux ve a la joven tan parecida a Manon, cede en su intransigencia, desvelándose entonces la verdadera identidad de Aurore, y acepta al fin el matrimonio entre ambos enamorados. Esta comedia “pasa muy bien” con una música que recuerda pasajes de Manon. Justo al iniciarse la música aparece ya el famoso tema de “Ah, fuyez douce image à mon âme trop chère…”
Los cantantes estuvieron a la altura de las circunstancias cumpliendo bien con sus papeles, aunque la dicción en francés fuera mejorable. Isabel Rey lució una buena voz de soprano lírica y sorprendió la calidad vocal de la mezzo Janja Vuletic. Paulo Szot interpretó muy bien su papel del viejo Des Grieux, con recursos vocales importantes. Gordon Gietz cumplió con su papel de Tiberge sin más.

La voix humaine
, obra también de un solo acto, sobre texto de Jean Cocteau, se estrenó en la Opéra Comique de París, el 6 de febrero de 1959.
Después de separarse, una pareja se habla por teléfono en lo que será su última conversación. De los dos amantes se oye sólo la voz de la mujer, que es la que aparece en escena, que inicia su charla con ternura para seguir con momentos de pasión y hasta de violencia, en un último intento desesperado y vano para retener al amado.
Ya les he hablado en este mismo blog de Ángeles Blancas. Hija de la soprano Ángeles Gulín y del barítono Antonio Blancas, no podía recibir mejor herencia genética. Es una cantante que entra dentro de lo que denomino “gran artista”. ¿Qué quiero decir cuando califico a alguien de gran artista o simplemente de artista? Me refiero a la constatación de que más allá de la voz y la musicalidad, existe una capacidad de talento especial para sentir y comunicar emociones. Sin duda alguna, Ángeles Blancas entra de lleno en este grupo de privilegiados. Cada frase, cada palabra, hasta cada nota que emite tiene un sentido y es estar al servicio de la música y de lo que se dice. La prestación de Blancas, esta noche, ha rayado lo sublime. ¡Bravo Ángeles! Una cerrada ovación ha concluido la función.

La orquesta, que tocaba detrás de la escena, para hacer compatible la representación de estas dos óperas con el decorado de Kovantxina, ha sonado muy bien conducida por Josep Vicent. La puesta en escena ha sido sencilla, hábil y funcional habiendo servido perfectamente al seguimiento y a la comprensión fácil de la acción.

En fin, una velada agradable, totalmente recomendable.

Oistrakh & Richter toquen Brahms (Op.100m mov. 2)



Música per abans d'anar a dormir.
Dues patums de la música contemporània interpretant magistralment aquest segon moviment de la sonata per a violí i piano, Op. 100 de J. Brahms.
Bona nit.

P.S. Demà us parlaré de La voix humaine de F. Poulenc i de Le portrait de Manon, de Jules Massenet que anat a veure aquesta nit al Liceu.

dimarts, 29 de maig del 2007

Mahler - Die zwei blauen Augen von meinem Schatz



Música para antes de dormir.
Lieder Eines Fahrenden Gesellen - Lied No. 04: Die zwei blauen Augen von meinem Schatz
Barítono: Thomas Hampson
Director: Leonard Bernstein
Filarmónica de Viena. Gran Sala del Musikverrein.
Disfruten de esta magnífica interpretación.
Buenas noches.

dilluns, 28 de maig del 2007

Fischer-Dieskau canta F. Schubert -- "Im Frühling"



Música per abans d'anar a dormir.
Escolteu aquesta primaverenca cançó de Schubert interpretada magnficament i històrica per Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore. Filmada a Londres el 14 de maig de 1959.
Bona nit.

Recital de lieder al Liceu

Petra Maria Schnitzer, soprano
Peter Seiffert, tenor
Charles Spencer, piano

Ahir vaig anar al Liceu a veure aquest recital que ja s’havia d’haver fet l’octubre passat, però per raons de salut dels participants s’havia posposat fins ahir a la tarda. Ja coneixiem la Sra. Schnitzer de quan va guanyar el Concurs de Cant Francesc Viñas l’any 1993 i de quan va cantar amb el seu marit Peter Seiffert la temporada 2002-2003 un recital amb l’Orquestra de la Casa dirigits per Sebastian Weigle. Per altra banda, el Sr. Seiffert ja havia cantat al Liceu una Arabella (1988-89), un Don Giovanni (1990-91) i una Walquíria el 2002-2003.
La Sra. Schitzer té una bonica i col•locada veu de soprano lírica molt adient per al lieder per la seva ductilitat i musicalitat.
Peter Seiffert , en canvi, té una veu de tenor líric gran, molt rica en harmònics (un bon squillo com diuen els italians) i poc dúctil per a cantar lieder, a menys que es tracti d’un tipus de lied vocalment expansiu.
El Sr. Charles Spencer havia vingut ja al Liceu en el 1991-92 en ocasió del recital de Christa Ludwig i recentment en el de Deborah Polaski la temporada passada.
El programa constava d’una primera part amb cançons de Robert i Clara Schumann, amb dos blocs cantats a duo (Vier Duette, Op. 78 i Vier Duette, Op. 34) i les altres cançons alternades entre els dos participants.
La segona part constava de lieder de Richard Strauss i de Joseph Marx.
Schnitzer va cantar la seva part amb delicadesa, dicció i musicalitat. Peter Seiffert va cantar Schumann una mica massa expansiu i poc dúctil pel meu particular gust. A la segona part, en canvi, el caire més expansiu de les cançons de Srauss va fer que cantés sense haver de reprimir-se i va poder lluir les seves facultats amb aguts impactants.
El pianista Carles Spencer va estar molt correcte, però tampoc no va passar d'aquí.
Em va sobtar agradablement la qualitat de les cançons de Joseph Marx que no coneixia.
De propina ens van cantar el duet de l’opereta de Franz Lear, “El País del Somriure” seguit de l’ària de la mateixa obra “Dein ist mein ganzes herz” cantada per Peter Seiffert i on la grandària de la seva vocalitat va aconseguir el més alt lluïment amb aguts realment impactants.
Schnitzer va acabar la vetllada i es va poder esplaiar amb la coneguda ària de Rusalka, d’Antonin Dvorak, que va cantar esplèndidament. Al final, ovació. I és que si no hi ha “pinyols”* el “populatxo” (amb perdó) no crida.

* Nota para los castellanohablantes: la palabra "pinyol" significa "agudo" en argot operístico catalán.

diumenge, 27 de maig del 2007

Teresa Berganza - Gabriel Estarellas - Nana, de Manuel de Falla



Música para antes de dormir.
Teresa Berganza nos interpreta magistralmente la nana de Manuel de Falla acompañada a la guitarra por Gabriel Estarellas.
Buenas noches.

dissabte, 26 de maig del 2007

Rimsky-Korsakov - El vuelo del moscardón - 8 pianos



¡Música para NO dormir y condenarse al eterno desasosiego!
¡Se nota que no tenían nada mejor qué hacer!

Lang Lang [Piano] - Nocturne No.8 In D Flat Op.27 No.2



Música para antes de dormir.
Un nocturno de Chopin excelentemente interpretado por un pianista de moda: Lang Lang.
Buenas noches.

divendres, 25 de maig del 2007

Crida de Siegfried



No hi ha dubte que si hi ha un instrument delicat, difícil de tocar i amb un alt percentatge de fer notes falses, aquest és la trompa. Una orquestra pot ser molt bona però si el solista de trompa no està a la altura desitjada, el resultat global pot ser decebedor. I dintre el repertori més delicat i exposat d’aquest instrument hi ha la wagneriana “crida de Siegfried”. Sempre recordaré aquelles nits al Liceu quan s’hi representava el Siegfried, a l’època de l’empresari Pàmies, que o bé hi havia un solo de trompa absolutament demencial o, com vaig viure una vegada, quan venia la “crida de Siegfried” es passava una gravació per megafonia totalment impresentable, on s'hi podia sentir fins i tot el "fregit" del disc. Eren èpoques heroiques.
Darrerament, per a la Tetralogia dels darrers anys, hem comptat amb l’eficàcia d’un gran solista de trompa com és el valencià Artur Nogués que va fer una crida exemplar.
En aquest video que he trobat, la noia és una trompista de primera i toca la “crida” com una demostració del què ha de ser una bona pràctica professional.