Lucrezia Borgia al Liceu o l'embogiment del públic davant el fenomen Gruberova.

Foto (feta amb el mòbil) d'Edita Gruberova saludant davant un públic embogit al final de la representació d'ahir a la nit.

Ahir vaig veure al Liceu la versió de concert de Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti, que es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Alfonso d’Este: Ildebrando D’arcangelo
Lucrezia Borgia Edita Gruberova
Gennaro: Josep Bros
Maffio Orsini: Ewa Podles
Jeppo Liverotto: Roger Padullés
Apostolo Gazella: Alberto Feria
Ascanio Petrucci: Francisco Santiago
Olofreno Vitelozzo: Jordi Casanova
Gubetta: Roberto Accurso
Rustighello: Bülent Külekç
Astolfo: Bálint Szabó
Servents: Xavier Comorera, Pierpaolo Palloni
Una veu: Mariano Viñuales
Direcció musical: Stefan Anton Reck
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció del Cor: José Luis Basso

Festival de veus ahir al Liceu. Per començar, el fenomen Edita Gruberova (Bratislava, 23 de desembre de 1946). Aquesta senyora manté les seves facultats molt ben conservades, tot i els seus 61 anys, fruit d’una tècnica depurada que li permet un control total de la respiració i la veu. La seva facilitat pel filat i els sobreaguts és realment impactant. I ja se sap que aquests cantants llueixen d’allò més justament en el repertori belcantista. Des del meu punt de vista però, la Sra. Gruberova canta amb el cap però no amb el cor i a mi les seves demostracions quasi circenses de “virgueries” vocals i filats a dojo em deixen absolutament fred. Sé, de totes maneres, que sóc una "rara avis" en aquest panorama perquè l’èxit d'Edita Gruberova va ser aclaparador: la gent dreta cridant com esperitats i un cartell que penjava del tercer pis que deia: “Edita, simply the best”. També un pòster desplegat amb la seva imatge, en un lateral d’amfiteatre, feia pensar més en un recital de rock, d’aquests multitudinaris, que no pas en una vetllada operística. Sigui com sigui el seu triomf va ser d’aquells que fan història. La fredor però d’aquesta dona es va reflectir perfectament a l’hora de saludar i rebre els aplaudiments del públic embogit. Sempre el mateix somriure estereotipat per quedar bé sense, però, ni una ombra d’emoció.

Ben diferent va ser per mi l’actuació d’Ewa Podles. Aquesta gran contralt empra la seva peculiar veu per expressar sentiments. Els sent i els transmet, i la seva actuació té sempre el segell d’autenticitat. Mentre la Gruberova filava i feia equilibris vocals, Podles cantava. Gran ovació al final.

Josep Bros, en el paper de Gennaro, va oferir una veu molt projectada i sonora amb un centre expandit i uns aguts ben recolzats, una mica amples, però contundents. Em fa patir, però la seva manera de cantar. És un tenor lleuger o, en tot cas, líric-lleuger i aquest eixamplament del centre fa por que li passi factura a la zona aguda. Salvant les diferències, recorda una mica la manera de cantar de Carreras però sense la veu d'aquest més clarament lírica. Tot i això, el seu cant va ser generós, molt ben frasejat i dit, musicalment impecable, totalment dintre de l'estil del gènere i amb una afinació ajustadíssima. És de les vegades que l’he sentit millor. Va tenir també un èxit sonat amb clamoroses ovacions.

El baríton/baix italià Ildebrando D’arcangelo, en el paper del Duc de Ferrara, va lluir una veu llatina molt ben timbrada i va cantar amb línea i fraseig impecables.

El baix de Sallent Roger Padullés va cantar amb seguretat la seva part mostrant en tot moment una veu molt ben posada, fina musicalitat i fraseig convincent.

Tots els demés participants van complit molt bé amb la seva responsabilitat incloent-hi el cor que va cantar amb pastositat i el preciós color habitual.

El mestre alemany Stefan Anton Reck que es notava que coneixia bé el repertori, va dirigir el conjunt amb seguretat i bon gust, fent que l’orquestra sonés a un alt nivell.