dissabte, 23 de febrer de 2008

Lucrezia Borgia al Liceu o l'embogiment del públic davant el fenomen Gruberova.

Foto (feta amb el mòbil) d'Edita Gruberova saludant davant un públic embogit al final de la representació d'ahir a la nit.

Ahir vaig veure al Liceu la versió de concert de Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti, que es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Alfonso d’Este: Ildebrando D’arcangelo
Lucrezia Borgia Edita Gruberova
Gennaro: Josep Bros
Maffio Orsini: Ewa Podles
Jeppo Liverotto: Roger Padullés
Apostolo Gazella: Alberto Feria
Ascanio Petrucci: Francisco Santiago
Olofreno Vitelozzo: Jordi Casanova
Gubetta: Roberto Accurso
Rustighello: Bülent Külekç
Astolfo: Bálint Szabó
Servents: Xavier Comorera, Pierpaolo Palloni
Una veu: Mariano Viñuales
Direcció musical: Stefan Anton Reck

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor: José Luis Basso

Festival de veus ahir al Liceu. Per començar, el fenomen Edita Gruberova (Bratislava, 23 de desembre de 1946). Aquesta senyora manté les seves facultats molt ben conservades, tot i els seus 61 anys, fruit d’una tècnica depurada que li permet un control total de la respiració i la veu. La seva facilitat pel filat i els sobreaguts és realment impactant. I ja se sap que aquests cantants llueixen d’allò més justament en el repertori belcantista. Des del meu punt de vista però, la Sra. Gruberova canta amb el cap però no amb el cor i a mi les seves demostracions quasi circenses de “virgueries” vocals i filats a dojo em deixen absolutament fred. Sé, de totes maneres, que sóc una "rara avis" en aquest panorama perquè l’èxit d'Edita Gruberova va ser aclaparador: la gent dreta cridant com esperitats i un cartell que penjava del tercer pis que deia: “Edita, simply the best”. També un pòster desplegat amb la seva imatge, en un lateral d’amfiteatre, feia pensar més en un recital de rock, d’aquests multitudinaris, que no pas en una vetllada operística. Sigui com sigui el seu triomf va ser d’aquells que fan història. La fredor però d’aquesta dona es va reflectir perfectament a l’hora de saludar i rebre els aplaudiments del públic embogit. Sempre el mateix somriure estereotipat per quedar bé sense, però, ni una ombra d’emoció.

Ben diferent va ser per mi l’actuació d’Ewa Podles. Aquesta gran contralt empra la seva peculiar veu per expressar sentiments. Els sent i els transmet, i la seva actuació té sempre el segell d’autenticitat. Mentre la Gruberova filava i feia equilibris vocals, Podles cantava. Gran ovació al final.

Josep Bros, en el paper de Gennaro, va oferir una veu molt projectada i sonora amb un centre expandit i uns aguts ben recolzats, una mica amples, però contundents. Em fa patir, però la seva manera de cantar. És un tenor lleuger o, en tot cas, líric-lleuger i aquest eixamplament del centre fa por que li passi factura a la zona aguda. Salvant les diferències, recorda una mica la manera de cantar de Carreras però sense la veu d'aquest més clarament lírica. Tot i això, el seu cant va ser generós, molt ben frasejat i dit, musicalment impecable, totalment dintre de l'estil del gènere i amb una afinació ajustadíssima. És de les vegades que l’he sentit millor. Va tenir també un èxit sonat amb clamoroses ovacions.

El baríton/baix italià Ildebrando D’arcangelo, en el paper del Duc de Ferrara, va lluir una veu llatina molt ben timbrada i va cantar amb línea i fraseig impecables.

El baix de Sallent Roger Padullés va cantar amb seguretat la seva part mostrant en tot moment una veu molt ben posada, fina musicalitat i fraseig convincent.

Tots els demés participants van complit molt bé amb la seva responsabilitat incloent-hi el cor que va cantar amb pastositat i el preciós color habitual.

El mestre alemany Stefan Anton Reck que es notava que coneixia bé el repertori, va dirigir el conjunt amb seguretat i bon gust, fent que l’orquestra sonés a un alt nivell.

6 comentaris:

Duran ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ximo ha dit...

Diguem Josep, que estem força d'acord.
També em preocupa aquesta incipient oscil·lació dels aguts de Josep Bros. Potser és degut a les farcides agendes, però ja fa massa temps que dura.
Els aguts molt cranials i molt oberts. No fa gaires anys amb la veu no tan ample, l’emissió en la zona alta era molt més definida, si bé sempre amb un cert risc d’esgarrar les notes, però ara els aguts sonen estentoris i sobretot amb una tendència perillosíssima a aquestes oscil·lacions tan desagradables.
Tu com expert, què en penses?

Josep Rumbau ha dit...

Et remeto al què ja vaig dir quan la Lucia de 2006 al post de 20 de novembre de 2006. Aquest noi té una veu de líric-lleuger i canta amb el centre carregat com si fos un spinto i, a més, posa la veu al nas. Crec que la seva base tècnica és discutible i ha trovat un sistema que li pot anar bé durant un temps però els anys passen molt ràpid i ja veurem com anirà. M'agradaria molt que ho pogués solucionar perquè canta molt bé, amb un fraseig elegant, molta musicalitat i la veu és bonica. Suposo que poc a poc anirà passant al repertori més líric i fins i tot al verisme i ja veurem què passa. Tot i el patiment que em causa em va agradar molt perquè va cantar amb trempera, bon gust, afinació perfecta i fraseig "carreritzant".

ximo ha dit...

Gràcies Josep. A mi també m'agrada molt en Bros. Trobo que s'ajusta molt al estil belcantista i és molt honest, però aquesta tendència a cantar-ho tot una mica a lo "Carreras" em fa témer el pitjor.

Anònim ha dit...

Hola,

Sóc la Montse, del teu costat de l'abonament T del Liceu. Dissabte, 1 de març, vaig anar a la Lucrecia, amb l'Edita. Estic d'acord amb tu. A mi, de tota manera, em va agradar tot l'espectacle. Vaig trobar que la Gruberova va cantar bé i no cal dir res de l'Ewa Podles ni del baix italià. Van ser magnífics. Al final, els dels pisos 4t i 5è van començar a tirar papers i a desplegar pancartes d'adhesió a la Gruberova. Com pot ser que una dona tan seriosa i reservada tingui tants fans? Curiós oi?
Estava al prosceni 1 de la platea i el més divertit eren les senyores que em van tocar al costat. A la dreta hi tenia una fan de la Gruberova que va dir-me que la seguia arreu dels teatres d'òpera on actuava i que a la vida tenia dues passions: l'òpera i la fórmula 1 (aquesta és bona, eh!). A l'esquerra tenia una altra senyora que a l'entreacte no es cansava de repetir-me "que guapo es el bajo italiano"... La veritat és que m'ho vaig passar molt bé.

Salutacions,

Montse

Josep Rumbau ha dit...

Estic d'acord amb tu que va ser tot un espectacle sobretot, per a mi, la bogeria del públic cridant com posseïts pel dimoni.
Fins aviat