
Fotografies d'Antoni Bofill
Ahir tarda vaig assistir al Liceu a la representació, corresponent al Torn T, de L'arbore de Diana, del valencià i contemporani de Mozart, Vicent Martin i Soler amb llibret de Lorenzo da Ponte.
La funció es va oferir sota el següent repartiment:
Diana: Laura Aikin
Amor: Michael Maniaci
Britomarte/Geni 1/Nimfa 1: Ainhoa Garmendia
Clizia/Geni 2/Nimfa 2: Marisa Martins
Cloe/Geni 3/Nimfa 3: Jossie Perez
Silvio: Charles Workman
Endimió: Steve Davislim
Doristo: Marco Vinco
Direcció musical: Harry Bicket
Direcció d'escena: Francisco Negrín
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / Teatro Real (Madrid)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
No us parlaré pas, a aquestes alçades, de l'èxit de Vicent Martin Soler que fins i tot eclipsava en èxit popular el de les òperes de Mozart ni de la conveniència o no de presentar aquest tipus d'obres. Tot això ho deixo en mans d'altres més experts que jo.
La música que vaig sentir ahir (he de reconèixer que no coneixia encara res de Martin Soler) em va semblar força amable i a estones bonica amb fines melodies alguna de les quals, com la última de la soprano, fins i tot inspirada. Peró és cert que ens trobem davant d'una música d'entreteniment sense que s'hi vegin però moments de genialitat com sí que trobem sovint dintre les òperes de Mozart. Em direu que no cal comparar i és veritat però constantment la música em recordava la de Mozart, fins i tot en alguns moments semblava sentir algun breu moment del Don Giovanni o del Così fan tutte però sempre s'acabava diluint en una sensació d'anodinitat o d'insignificància.
Hom també podria afegir que la música de Mozart és tan bona que qualsevol contemporani al seu costat s'ha de veure necessàriament molt per sota, però tampoc això és del tot cert, només cal que recordem Haydn. Sigui com sigui, va ser una música que va entrar bé sobretot a la segona part.
També us parlaré de la meva impressió davant la presentació escènica d'aquesta producció i us diré que m'ha semblat encertada i visualment agradable amb la seva estètica manga i un moviment d'actors adequat.
En quant a les veus us diré que Laura Aikin va lluir una veu de soprano lírica molt bonica, ben posada i projectada i va cantar la part de Diana amb bon gust i una musicalitat encomiable.
El contratenor Michael Maniaci que va servir el personatge d'Amor va resultar vocalment bastant fluixet amb una afinació més que discutible. El seu aspecte escènic amb aquella perruca vermella em va fer recordar, i em va fer riure de valent, la tertuliana, periodista i ex-política Sra. Pilar Rahola (amb tots els meus respectes per a la Sra. Rahola).
Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Perez en els seus respectius papers van mostrar un saber fer fora de tot dubte. Deixeu-me però fer especialment esment a la mezzo Marisa Martins que va cantar amb una presència escènica, convenciment dramàtic i musicalitat encisadores.
El tenor Charles Workman que ja coneixem des de fa masses anys i que ja he dit altres vegades que, malgrat les seves facultats, no sap cantar (sento dir les coses així però és que realment és així) va ser la vegada, potser per la tessitura de la seva part, que ha estat menys malament.
Fins i tot no va, aquesta vegada, gallejar cap nota! Cal reconèixer però que la seva prestació escènica va ser bona en el seu paper de Silvio.
El tenor Steve Davislim, en canvi, canta bé, amb la veu ben recolzada i amb una línea de cant correcta i musical.
El jove Marco Vinco (segons em van dir, nebot del que va ser baix habitual al Liceu als anys 60-70, Ivo Vinco) que va fer el paper de Doristo, va presentar una veu de baix líric de timbre bonic i brillant, molt ben projectada, cantant "alla italiana" amb solvència escènica, dicció i musicalitat.
L'Orquestra de la Casa va sonar molt bé sota l'experta batuta de Harry Bicket. Menció especial a Véronique Verklé que va estar al clave sempre atenta i precisa (com sempre).
En fi, una vetllada agradable i una òpera buffa desenfadada i divertida que ens ha permès conèixer de primera mà les debilitats del públic de la Viena de Josep II a les darreries del segle XVIII.