divendres, 24 de desembre del 2010

BON NADAL

Us desitjo a tots un

BON NADAL i un any 2011 més benigne i amb bona música!

i per acompanyar-ho com cal, us poso aquest vídeo de la cançó popular nadalenca austríaca Still, Still,Still, cantada per un inspirat Bryan Terfel

dilluns, 20 de desembre del 2010

Fabio Luisi: Un gran director

Fabio Luisi

Després d'haver vist diumenge passat el Falstaff de G. Verdi i ahir mateix el concert Brahms al Liceu, em veig en l'obligació de dir que, des de la meva òptica, he vist el millor director que ha passat per la Casa durant aquests darrers anys. Ja sé que no tothom estarà d'acord amb la meva afirmació però m´és absolutament igual. Fabio Luisi encarna, en la meva manera d'entendre la música, l'encert, la perfecció tècnica, l'energia i la musicalitat extrema. Tot i ser molt conscient que la Simfònica del Liceu no és la Saatskapelle de Dresden ni la Filharmònica de Berlin i, per tant, és inútil esperar un so d'aquesta qualitat, sí que afirmo que davant d'un director d'aquesta categoria l'orquestra del Liceu va sonar com poques vegades l'he sentit, diguin el què diguin alguns puristes que estaven, ahir vespre, "indignats" per tan "vil" espectacle que fins i tot van qualificar de "debacle". 
Ahir mateix, el concert es va iniciar amb Schicksalslied (Cançó del destí) amb la participació del Cor de la Casa, va seguir Alt Rhapsodie (Rapsòdia per a contralt) amb Ewa Podles i Cor d'homes del Gran Teatre del Liceu. Per cert, la contralt polonesa va cantar molt concentrada i amb gran sentit dramàtic la seva part, exhibint la seva peculiar i fosca veu en perfectes condicions, diguin el què diguin els puristes habituals que ja parlaven d'una dona quasi "acabada". 
A la segona part, la Simfonia núm. 4 de J. Brahms. El plantejament de Luisi em fa fer gaudir d'aquest monument de la música. La corda va sonar molt bé, la fusta no va ser tan regular però vull destacar el solo de flauta de l'Albert Mora d'un so meravellós i de curosa musicalitat. També l'oboè de César Altur va estar a bona altura. El metall és el que més dificultat té a l'hora d'obtenir un so bonic i una afinació justa, però sigui com sigui, la prestació global de l'Orquestra d'ahir va estar a molt bona altura, donades les circumstàncies, i la prestació del mestre Luisi realment encomiable.
Del Falstaff ja en parlaré més endavant quan hagi sentit la versió del segon cast (si en puc aconseguir entrada) tot i que avanço que em va agradar força.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Adéu al blog d'un amic

Darrerament un bon amic meu ha tancat el seu magnífic blog "Diumenja'm", un blog dels diumenges amb excel·lent literatura i música de la bona. El trobaré a faltar però ara, com a comiat, li vull dedicar aquest vídeo amb l'enregistrament d'una música que sé que a ell li encanta: el final de La Walquíria de R. Wagner, en una de les interpretacions més reeixides de la història, la de Hans Hotter en el paper de Wotan.
Una abraçada Quim!

dijous, 11 de novembre del 2010

Lulu al Liceu

L'excel·lent soprano francesa Patricia Petibon.
Aquest passat diumenge vaig assistir a la representació, corresponent al torn T, de l'òpera d'Alban Berg Lulu, que feia molts anys (1987) que no es feia al Liceu.
L'espectacle es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Lulu: Patricia Petibon
Comtessa Geschwitz: Julia Juon
Encarregada de camerino / Estudiant / Grum: Silvia de la Muela
Professor de medicina / Príncep / Majordom / Marquès / Professor: Robert Wörle
Dr. Schön / Jack l'Esbudellador: Ashley Holland
Banquer / Director del teatre: Kurt Gysen
Pintor / Negre: Will Hartmann
Alwa: Paul Groves
Schigolch: Franz Grundheber
Domador / Atleta: Andreas Hörl
Comissari de policia: Gabriel Diap
Jove de quinze anys: Isabel Rodriguez García
La seva mare: Monique Simon
Decoradora: Mariel Aguilar
Periodista: Manel Esteve Madrid
Criat: Marc Pujol
Clown: Jeremy Friedman

Direcció musical Michael Boder
Direcció d'escena: Olivier Py
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / Grand Théatre de Genève
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu


Vaig tenir l'ocasió de poder assistir a l'estrena a Espanya i al Liceu d'aquesta òpera al ja llunyà 1969, encara estudiant de medicina i recordo l'escàndol que es va muntar amb gent sortint de la sala a mig espectacle amb cara d'emprenyats i una bona protesta al final. Des de les hores ha passat molt temps, 41 anys, i el públic ha tingut ocasió d'anar-se fent a aquest tipus d'obres de música no tan fàcil.
Michael Boder
Realment la música d'aquesta obra no és fàcil i pots apreciar-ne més la qualitat i bellesa la segona vegada que l'escoltes, i quan més vegades la degustes més sabors hi trobes. La partitura és difícil també per als músics, dit per alguns d'ells.

El tema, que ja és un clàssic, parla d'una dona fatal, immersa en una total amoralitat i que destrueix tot allò que toca. La posta en escena d'Olivier Py és d'una monumentalitat expressionista i colorista (de colors primaris) amb llums de neon a dojo i que té la pretensió de ser l'anunciadora de l'apocalipsi.
Realment, es tracta d'una escenografia molt vistosa on hi passen moltes coses alhora, potser masses. Això fa que costi seguir el fil de l'argument i que la distracció sigui constant, llevat del final on es respecta més la part intimista de l'obra. En efecte, uns quants dels qui érem al Liceu diumenge passat vam coincidir en aquesta sensació. Creiem que una bona posada en escena ha de clarificar l'acció però no complicar-la amb distraccions que per més ben fetes que estiguin no deixen de ser això: distraccions. A vegades les "genialitats" (que suposo gens barates) dels directors d'escena porten a aquest tipus de resultats.
De totes maneres, de ben segur que altra part del públic va quedar contenta amb la producció sinó no s'entendrien els nombrosos bravos del final.

Una escena de l'obra. Foto d'Antoni Bofill. En podeu veure més a la web del Liceu.
Els cantants van estar tots a un alt nivell, sobresortint però la soprano francesa Patricia Petibon que fa una encertada Lulu tan vocalment com escènica. La seva vocalitat amb una segura coloratura s'adapta com un guant a la partitura d'Alban Berg. També el tenor Paul Groves va fer una bona prestació de la seva terrorífica "particella" farcida d'aguts quasi incantables. Tant Julia Juon com Ashley Holland van estar a una bona altura així com la resta de participants.

L'orquestra de la Casa va sonar força bé sota la batuta de Michael Boder que va dirigir, com sempre fa, amb una amable finura com si es tractés de música de cambra.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Carmen al Liceu

Foto: Antoni Bofill

Ahir tarda vaig assistir a la darrera representació de l'òpera Carmen de Geoges Bizet, en versió escènica de Calixto Bieito modificada de la que ja es va presentar al Festival de Peralada l'any 1999 i que es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Zuniga: Josep Ribot
Moralès: Alex Sanmartí
Don José: Roberto Alagna
Escamillo: Erwin Schrott
Dancaïre: Marc Canturri
Remendado: Francisco Vas
Lillas Pastia: Abdel Aziz El Mountassir
Frasquita: Eliana Bayón
Mercédès: Itxaro Mentxaca
Carmen: Béatrice Uria-Monzon
Micaëla: Marina Poplavskaya
Torero: Xavi Estrada
Macarena: Alexandra Urcia

Direcció musical: Marc Piolet
Direcció d'escena: Calixto Bieito
Escenografia: Alfons Flores
Vestuari: Mercè Paloma
Il·luminació Xavi Cot
Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso
Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya. Director: Oscar Boada.
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu/Teatro Massimo (Palerm)/ Teatro Regio (Torí).

D'entrada diré que vaig quedar agradablement sorprès per  la posada en escena de Calixto Bieito. De ben segur que, de totes les produccions que li he vist, és la que més m'ha convençut. L'acció es fa creïble, es segueix perfectament l'argument de l'obra i la direcció d'actors es nota ben treballada. A més, hi ha detalls d'especial bellesa plàstica com l'escena del torero nu a la llum de la lluna, fent toreig de saló davant d'un monumental toro d'Osborne, o el contrallum mentre hissen la bandera amb cigarrera inclosa (veure foto 3).
La Carmen de Béatrice Uria- Monzon (foto 2) fuig una mica del paper estripat que a vegades es fa en aquest tipus de representacions i ofereix una versió fina i cuidada, quasi aristocràtica de la gitana cigarrera. Vocalment em va agradar força, bon fraseig, bona dicció i excel·lent musicalitat. És cert que no té els greus de l'Obratzova però no els necessita per a res. Li vaig sentir la veu perfectament en tots els moments.

El tenor Roberto Alagna passa per un molt bon moment vocal. La veu li sonava fàcil, amb volum i "squillo" considerable.  Va fer un Don José ben cantat, amb un fraseig i dicció perfectes a més d'una prestació escènica notable. La celebèrrima ària "La fleur que tu m'avais jetée ..." va ser cantada de manera extrovertida però amb bona musicalitat. Dic extrovertida perquè quan la pujada al si bemoll agut "et j'etais une chose à toi" va optar per fer l'agut en fortíssim en lloc de seguir les instruccions de la partitura de Bizet, que hi posa dues P, i cantar-la piano. De totes maneres, cal dir que la gran majoria del públic liceista està encantat amb aquest tipus d'exhibició "pinyolaire". També cal dir però que va ser un agut que feia goig de sentir. 
La Micaëla de Marina Poplavskaia va ser ben cantada però ni la veu en sí ni la interpretació van estar a gran alçada i el resultat va ser bastant anodí. 
L'Escamillo d' Erwin Schrott va ser un torero d' histriònica "xuleria" amb una presència física molt adient i que, a més, té una veu adequada al paper, la de baríton amb greus ben audibles. Cal dir però que el seu francès és molt millorable. La seva prestació durant el segon acte va ser musicalment qüestionable, amb entrades fora de temps i precipitació en el fraseig. En canvi, al final de l'obra i en el duet amb Carmen va estar molt millor i les frases "si tu m'aimes Carmen ..." fins i tot van tenir lirisme.
Ben cantades i actuades les parts de Frasquita i Mércedès per part d'Eliana Bayón i Itxaro Mentxaca. Ben servits també els papers de Remendado de Francisco Vas, Dancaïre de Marc Canturri i Moralès d'Alex Sanmartí i justet el Zuniga de Josep Ribot.
Molt bé, com sempre, el cor de la Casa i magnífica la participació del Cor Vivaldi-Petits cantors de Catalunya tan ben dirigits per Oscar Boada.
La direcció musical de Marc Piolet ha estat, des del meu punt de vista, una mica irregular. Hi han hagut moments de brillantor orquestral i també de lirisme, però també alguns moments on ha mancat la tensió musical i la precisió (concertant del segon acte). És un director que deixa cantar i això sempre és d'agrair i, sobretot a la segona part, ha estat crec més inspirat i precís. En general, però, ha fet una bona actuació que ha estat recompensada amb una ovació al final.
Resumint, una bona ocasió per a tornar a veure Carmen i de bona manera. Els qui no l'hagin vista sempre ho podran fer el proper juliol.

P.S. Volia dir que em va sobtar la quantitat de pols que hi havia a l'escenari. Qualsevol objecte que caigués aixecava una polsaguera considerable. Sort que no hi devia haver cap actuant asmàtic perquè d'haver-hi estat segur que hagués hagut d'anar a urgències.


dimarts, 12 d’octubre del 2010

JONAS KAUFMANN, DIE SCHÖNE MÜLLERIN, Des Müllers Blumen & Tränenregen



He trobat, i us les poso,  aquestes dues cançons de La Bella Molinera de Franz Schubert, cantades per Jonas Kaufmann acompanyat al piano per Helmut Deutsch, pertanyents al CD que tenen editat. Dels pocs tenors que poden cantar alhora òpera i lieder.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Recital de Jonas Kaufmann al Liceu cancel·lat













El recital que havia de fer aquesta tarda Jonas Kaufmann ha estat cancel·lat. Haurem de veure-li interpretar La Bella Molinera de F. Schubert més endavant quan el Teatre ens ho digui.
L'esperarem amb ànsia.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Josep Pons, nou director musical del Liceu



Ja s'ha fet oficial allò que era un secret a veus. Josep Pons serà el pròxim director musical del Gran Teatre del Liceu. A mi l'idea m'atrau. Les vegades que l'he vist dirigir ha aportat una visió diferent de les que la majoria de directors ens tenen acostumats. Crec que pot aportar frescor i un segell personal i, a més, estic convençut que podrà treballar amb l'orquestra del Teatre per millorar-ne el so. De ben segur que no tothom hi estarà d'acord, però d'això es tracta: que cadascú hi digui la seva.
Per il·lustrar la cosa, us poso aquest vídeo de Josep Pons dirigint l'Orquestra de París en una pàgina ben coneguda de Manuel de Falla.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Gabriel Fauré - Romance sans Paroles Op 17, No 3 - Piano



Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us poso aquesta magnífica interpretació, de pianista desconegut, d'una de les Romances sense paraules de Gabriel Fauré.
Bona nit.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Ajudar a prevenir problemes de les vies respiratòries








Ara que som al canvi d'estació i entrem de ple en el temps dels refredats, faringitis, laringitis, traqueobronquitis i descompensacions asmàtiques, us remeto al post que vaig fer el 22 de febrer de 2007 sobre les funcions del nas perquè us pot ser útil a l'hora de prevenir els trastorns de les vies respiratòries. Aneu a http://jrumbau.blogspot.com/2007/02/funciones-de-la-nariz.html

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Christian Gerhaher canta Mahler



Un o una comunicant que signa amb inicials, i que no he identificat, m'ha fet conèixer un excel·lent baríton, deixeble de Fischer-Dieskau, Christian Gerhaher. Us en poso aquest vídeo on hi canta, del cicle Lieder eines Fahrenden Gesellen, "Ging heut' morgen übers Feld" amb la Staatskapelle de Dresden dirigits per Fabio Luisi.

Dichterliebe,Op 48. Robert Schumann. Fischer-Dieskau & Horowitz





Amics, aquesta nit, retornant a les músiques per abans d'anar a dormir, us poso el popular cicle de lieder Amor de Poeta de R. Shumann, en una interpretació que no coneixia. El pianista acompanyant és Vladimir Horowitz, el paradigma dels pianistes romàntics tocant una de les músiques més romàntiques d'un dels autors més romàntics. Del cantant no cal que en parlem, tot un clàssic.
Crec que es tracta d'una versió l'audició de la qual us pot resultar interessant si no la teníeu sentida.
Bona nit

dimecres, 29 de setembre del 2010

Nous temps, nous costums

Foto pròpia: Liceu

Benvolguts seguidors d'aquest blog,

D'ara endavant, i com ja venia fent últimament, escriuré només en català. Donades les facilitats de les eines de traducció de Google, els castellano-parlants podran seguir perfectament allò que escrigui i així, crec que m'expressaré de manera més còmoda. Com és natural, tots els articles o "posts" que han estat escrits en castellà seguiran en el mateix idioma. També hi serà la versió castellana del llibre virtual "Medicina del Cant".
Aquesta vegada , al iniciar el curs, també inicio un nou aspecte del blog, encara que només sigui per allò de renovar-se o morir.
Pel que fa a l'òpera, fins el dia 17 d'octubre no podré assistir al Liceu per veure la producció de Carmen signada escènicament pel Sr. Calixte Bieito i que ja es va fer fa uns 11 anys al Festival de Peralada. Bé, ja en parlarem.

dijous, 16 de setembre del 2010

Una altra vegada al peu del canó

Plácido Domingo en el rol de Simon Boccanegra de Verdi.

Tres mesos sense escriure res és realment massa temps. A veure si m'animo a tornar-m'hi a posar.

Han passat moltes coses des del meu darrer post el mes de juny passat, des de la sentència famosa del Tribunal Constitucional que ha marcat un abans i un després pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya i ha encetat a casa nostra una deriva cap a la independència que caldrà seguir amb interès, a la crisi econòmica que sembla no voler marxar de la nostra societat, sempre a la cua d'Europa i amb uns governants de marcada incompetència que ha comportat, entre d'altres, una retallada important en el pressupost del Liceu, i, ja en el terrenys artístic, l'aterratge de Plácido Domingo en el repertori de baríton verdià sense ser-ho, etc.

Sí que m'agradaria parlar una mica del desembarcament del Sr. Domingo al repertori baritonal . Realment un tenor pot cantar de baríton? És suficient poder fer les notes per poder encarnar un rol baritonal no tenint-ne la veu? Què passa amb la tensió de la veu quan es passa d'una tessitura de tenor a una de baríton i es segueix sent tenor?
Les respostes semblen fàcils però tractant-se de Plácido Domingo potser no ho són tant. Intentaré explicar-me. És evident que un tenor no ha de cantar un rol de baríton i per molts conceptes. El primer és que traeix la voluntat del compositor, d'altra banda hi ha el timbre de la veu que no és el més adequat a la fidelitat de la partitura i, a més, la tensió de la veu al passar d'una tessitura de tenor a una de baríton es perd justament en les zones que més la requereixen. Així, per exemple, el "fa" natural en pianíssim que fa el baríton a l'òpera Simon Boccanegra al final del duet amb la seva filla, just allí on diu "figlia" requereix una tensió de la veu que desapareix en un tenor al tenir la mateixa nota més central. D'altres exemples com les frases del mateix Simon "E vo gridando pace..." queden massa centrals o greus en una veu de tenor. Un altre motiu a tenir en compte és que en els concertants els barítons fan sovint la veu més baixa, així, per exemple, en el quartet del tercer acte de Rigoletto, el baríton fa el baix i el mateix "taci" del final s'ha de sentir com el suport de l'harmonia de les veus més agudes. La veu de tenor queda inconsistent com a baix.
De totes maneres, el Sr. Domingo no és un tenor qualsevol. Ha fet una llarga i excepcional carrera que mereix tots els reconeixements i respectes sempre amb un rigor musical exquisit i una gran feina actoral. Si ara, als seus setanta anys vol cantar de baríton crec que li hem de respectar la decisió perquè s'ho ha ben guanyat al llarg de tants anys. Per tant, no el critiquem i gaudim una vegada més de les seves nobles prestacions.
Només voldria afegir que cantant de manera continuada de baríton, li costarà al cap d'un temps tornar a fer de tenor, si és que ho vol fer. Malgrat tot, vistes les facultats i intel·ligència de Plácido Domingo, tampoc no m'estranyaria que d'aquí a un any ens tornés a fer una Walquíria i, a més, bé.

divendres, 18 de juny del 2010

Què passa amb Ben Heppner?
















El gran tenor canadenc Ben Heppner està cancel·lant les seves darreres actuacions inclosa la seva participació a La Dama de Piques al Liceu. Podria tractar-se d'una laringitis, com circula per Internet ... però, tan llarga?

Ja fa uns anys va haver d'estar una llarga temporada sense cantar per dificultat amb els aguts. No els podia fer. En aquella ocasió, va ser degut als efectes secundaris d'un medicament utilitzat per a la hipertensió arterial, de la família dels IECA (Inhibidors de l'enzim de conversió de l'angiotensina), exactament el "Ramipril" com em va dir ell mateix quan va venir al Liceu per aquell magnífic recital que tots recordem. Tot va ser canviar el medicament i va tornar a cantar com si res.

Esperem que, sigui el què sigui el que li provoca les actuals dificultats, ho pugui superar de la millor manera possible.

dijous, 20 de maig del 2010

Der Rosenkavalier al Liceu

Fotos: Martina Serafin, Sophie Koch, Ofèlia Sala i Peter Rose (a l'imatge en el paper de Boris).

Abans de res voldria comentar-vos que no us poso les habituals fotografies d'Antoni Bofill que es podien baixar de la web del Liceu perquè, per raons que desconec, ja no es pot fer.
Després de 25 anys, ha reaparegut al Liceu la celebèrrima òpera de Richard Strauss El Cavaller de la Rosa amb llibret d'Hugo von Hofmannsthal i que s'ha representat sota el següent llarguíssim repartiment:

La Mariscala: Martina Serafin
Baró Ochs: Peter Rose
Octavian: Sophie Koch
Senyor de Faninal:
Franz Grundheber
Sophie: Ofèlia Sala
Marianne Leitmetzerin: Amanda Mace
Valzacchi: Francisco Vas
Annina: Julia Juon
Comissari de policia: Alessandro Guerzoni
Majordom de la Mariscala/Hostaler: Roger Padullés
Majordom de Faninal: Josep Fadó
Notari: Marc Pujol
Cantant italià: Josep Bros
Una modista: Michelle Marie Cook
Perruquer: Jesús J. Gonzalez
Una vidua noble: Carme Ginesta
Tres òrfenes nobles: Sandra Codina, Marta Polo, Maria Such
Venedor d'animals: Airam Hernández
Quatre lacais: José Luis Casanova, Leo Paul Chiarot, Pierpaolo Palloni, Carles Prat
Quatre cambrers: Ignasi Campà, Xavier Comorera, Sung Min Kang, Miquel Rosales
Porter: Dimitar Darlev
Mohammed: Amiru Barbero

Direcció musical: Michael Boder
Direcció d'escena: Uwe Eric Laufenberg
Producció: Semperoper Sächsische Staatsoper (Dresden)

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu (director del Cor: José Luis Basso)
Cor infantil Amics de la Unió de Granollers (director: Josep Vila i Jover)





He de dir que la presentació escènica m'ha agradat, tot i el que s'hagi pogut dir per aquí o per allà. L'escenografia dels tres actes i la il·luminació han estat, per a mi, molt adequades i el moviment dels actors també. val a dir que el canvi d'època no m'ha molestat el més mínim. Dit això, passem a la part musical i canora.

La soprano Martina Serafin té una presència escènica i una elegància aristocràtica que li va de perles per a fer el paper de Mariscala. La veu, a més és gran, plena, bella en el centre i greus i una mica "agressiva" als aguts, però va cantar la seva part amb brillantor i musicalitat i una prestació escènica considerable.

La mezzo Sophie Koch, per a mi, la millor del repartiment, va cantar el paper d'Octavian amb una veu bonica, molt ben timbrada i projectada i amb una homogeneïtat de registre admirable. Sempre amb una afinació i musicalitat d'una pulcritud sense màcula, ha complert la seva prestació escènica de jove amant de la Mariscala de manera convincent.

Ofèlia Sala ha estat una Sophie ben cantada amb la seva veu petita, lleugera i de vibrador peculiar. S'ha sentit però molt bé entre les grans veus de les seves companyes de repartiment, sempre interpretant amb bon gust i musicalitat.

Peter Rose en el paper del Baró Ochs de Lerchenau ha fet una prestació molt brillant, ben actuada, amb vis còmica però sense exageracions, musicalment precisa, amb una veu lírica ben projectada i amb uns greus que, sense ser espatarrants, es sentien perfectament.

El veterà Franz Grunheber ha complert molt bé en el paper de Faninal i pare de Sophie. La seva entrada durant el segon acte ha estat contundent en el seu desplegament vocal i ha seguit durant la resta de la funció en plena forma.

Josep Bros va interpretar el paper del cantant italià que té una partitura difícil i especialment aguda. Bros que darrerament sembla que s'ha decantat per papers més lírics que no pas lleugers canta amb un centre diguem-ne una mica eixamplat (recorda, salvant les distàncies, la manera de cantar de Josep Carreras) i això li treu, crec, facilitat a l'agut, emetent-lo de manera massa justa, amb un vibrador propi d'un cantant de més edat. Em va fer patir una mica.

Els demés participants han complert abastament amb les seves respectives parts. Deixeu-me assenyalar especialment les bones prestacions d'Amanda Mace, Julia Juon i Roger Padullés i la impagable participació de Francisco Vas tan artista com sempre.

La direcció musical de Michael Boder va ser molt aplaudida per la bona concertació escena-fossat, la contenció orquestral que va deixar sentir sempre els cantants i la conducció més aviat camerística de la densa partitura de Richard Strauss.



Foto: salutació final el dia de l'assaig general.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Última hora

Vuelve a estar disponible el acceso al libro Medicina del Canto

dimarts, 27 d’abril del 2010

En vías de solución el acceso a "Medicina del Cant"

Por un despiste en el momento de la renovación del dominio en donde se halla alojado el libro virtual Medicina del Canto, no es posible acceder a la página correspondiente. Está en vías de solución y espero que en el plazo de pocos días vuelva a estar operativo. Disulpad las molestias.

diumenge, 28 de març del 2010

En record de Philip Langridge


El divendres 5 de març d'enguany moria, a causa de les complicacions d'un càncer de colon, el gran tenor anglès Philip Landgridge de gratíssima memòria per els qui vam tenir el goig de veure'l al Liceu fent el Capità en l'òpera de Britten Billy Bud (2001) o el paper del Príncep Xuisky del Boris Godunov de Musorgski (2004).
Va cantar un ampli repertori que anava des de Claudio Monteverdi, Bach i Haendel, Mozart i Wagner fins a les obres dels millors autors contemporanis com ara Ravel, Stravinsky, Janacek, Schoemberg, Elgar i Benjamin Britten del qui va ser gran i reconegut intèrpret.
Estava casat amb la mezzosoprano Ann Murray, també ben coneguda del Liceu amb la qui va tenir un fill.
Darrerament interpretava el personatge de la bruixa de Hansel i Gretel de Humperdinck amb una transformació escènica increïble. El podeu veure en aquest paper a http://www.youtube.com/watch?v=X1elUvZauBk

Vagi des d'aquí el meu condol a la seva vídua i família tota i a tots els aficionats a l'òpera per una tan sentida pèrdua.


Com a record us poso aquest fragment "Sonnet" de la Serenade Op. 31 de Benjamin Britten amb la "English Chamber Orquestra" dirigits per Steuart Bedford.

dissabte, 13 de març del 2010

"Il faut partir" La fille du régiment. Patrizia Ciofi



Otra ilustración, ahora con Patrizia Ciofi en la sentida aria "Il faut partir" de La fille du régiment de G. Donizetti, aquí en otra producción pero con el mismo calor interpretativo. Génova 2007.

La fille du régiment. "Ah mes amis ..., Pour mon âme ..."



Como ilustración del post anterior, les pongo el fragmento "Ah mes amis, ... Pour mon âme, ..." de La fille du régiment, de Gaetano Donizetti, con Juan Diego Flórez y el Coro de la Ópera de Viena en la misma producción dirigida por Laurent Pelly en aquélla ciudad el 1 de abril de 2007.

dimecres, 10 de març del 2010

La fille du régiment en el Liceu



Fotografías de Antoni Bofill.

El domingo pasado asistí a la función de estreno de La Fille du régiment, de Gaetano Donizetti. Se trata de una adaptación de la ya conocida y celebrada producción dirigida por Laurent Pelly y que ya se había presentado con gran éxito en Londres, Viena y Nueva York con la participación estelar de Natalie Dessay.
La funcion se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Marie: Patrizia Ciofi
La marquesa de Berkenfield: Victoria Livengood
La duquesa de Crakentorp: Ángel Pavlosky
Tonio: Juan Diego Flórez
Sulpice: Pietro Spagnoli
Hortensius: Àlex Sanmartí
Un notario: Arnau Vilardebò
Un cabo: Josep Ribot
Un campesino: José Luis Casanova

Dirección musical: Yves Abel
Dirección de escena: Laurent Pelly

Orquesta Sinfónica y Coro del Gran Teatre del LIceu
Director del coro: José Luis Basso


Gran expectación en el Teatro con lleno absoluto dadas las interesantes perspectivas de la conocida puesta en escena y la calidad de los cantantes protagonistas. Creo que nadie quedó defraudado.

La dirección de escena de Laurent Pelly, además de precisa, detallista en los gestos, con un trabajo de actores increible, tuvo momentos de genialidad y consiguió alternar escenas de gran comicidad con otras altamente emotivas.

Patrizia Ciofi estuvo a gran altura tanto en lo teatral, que bordó, como en el canto que resultó en un belcantismo rebosante de emoción, musicalidad, dicción y "savoir faire". Su voz de soprano ligera presenta un timbre algo apagado pero la calidad de su canto es tal que uno se olvida rápidamente de estos nimios detalles para gozar de cada una de sus prestaciones, desde las más cómicas, como la lección de canto con la marquesa, a las más sentidas, la bellísima aria del primer acto "Il faut partir" y "Par le rang et par l'opulence" del segundo, precedida de una elegíaca entrada del violoncelo solista.

El tenor peruano Juan Diego Flórez estuvo espléndido de facultades, ciencia canora y arte. Este gran cantante se halla en un momento de verdadera plenitud y todos pudimos disfrutar de su elegante y musical expresión belcantista. La apoteosis vino en el momento del aria "Ah mes amis quel jour de fête...Pour mon âme" la famosa aria de los nueve do que se atrevió a repetir tras la ovación del público liceísta. Y las dos versiones sin un pero, con una claridad de voz, una línea de canto y unas subidas al sobreagudo perfectas en cuanto a colocación y a la calidad del sonido: ¡Una pasada!

El barítono Pietro Spagnoli estuvo muy acertado en el rol del sargento Sulpice que cantó con gracia y eficiencia vocal.
La marquesa de Victoria Livengood resultó magistral pues supo adecuar su enorme y estridente voz de mezzo/contralto al cómico papel de la aristócrata madre secreta de Marie.

Todos los demás participantes estuvieron muy a la altura de las circunstancias. El conocido actor Ángel Pavlosky que interpretó el papel de la duquesa (foto 4) estuvo inmenso en su actuación y me hizo reír a carcajadas en el momento de los saludos finales en los que actuó como una verdadera diva. Mención especial para el coro que actuó con gracia y soltura notándose un gran trabajo escénico, no ya sólo colectivo, sinó individual.
La direcció del canadiense Yves Abel resultó brillante y la Orquesta de la Casa obtuvo un buen sonido. Buen trabajo de conjunción escena/foso.

En fin, señoras y señores, una velada inolvidable en la que todo funcionó a la perfección: canto, escena y concertación. Ovación de gala para todos, especialmente, claro está, para los protagonistas y de las pocas veces que he oído aclamar al director de escena. El público salió del teatro contento y feliz consciente de haber pasado una tarde de aquéllas que hacen historia.
No se lo pierdan por nada del mundo, cueste lo que les cueste.

dimarts, 16 de febrer del 2010

La teatralitat de Natalie Dessay i la fragilitat de la veu humana.


Ahir nit vaig tenir ocasió de veure al Canal Mezzo, en directe, la nova producció de La Sonnambula de V. Bellini que s'oferia a l'Òpera de la Bastille de París amb la interpretació estelar de Natalie Dessay del bracet del jove tenor mexicà Javier Camarena. No faré un comentari sobre la producció tot i que em va agradar força però sí que voldria parlar de Natalie Dessay des d'un punt de vista de la salut vocal. Dic això perquè, a continuació, també vaig poder veure "Orphée aux enfers" l'òpera buffa de Jacques Offenbach protagonitzada per la mateixa artista i on es va fer un fart de cridar i xisclar, alguna vegada de manera estripada.

Natalie Dessay és una artista integral. Fa música i teatre a un nivell altíssim. La seva faceta teatral és d'una expressivitat que colpeix fàcilment l'espectador. Es fica tant a dintre el personatge que no dubta a l'hora d'utilitzar tots els recursos que la seva alta sensibilitat li ofereix. Així, si l'acció li suggereix que ha de forçar la veu, la força i si ha de cridar crida i fins i tot xiscla, i xiscla de veritat. I això permet que gaudim d'un espectacle sense precedents en el món de l'òpera però els que sabem alguna cosa sobre el cant i la veu humana, patim perquè es tracta de veritables atemptats a la salut vocal de l'artista.

Hem pogut saber que la Dessay ha estat operada dues vegades de les cordes vocals (les lesions com pòlips o nòduls són secundàries al mal ús o al sobreús de la veu) i que la veu que lluïa fa uns anys no és la mateixa d'avui. Aquella facilitat extrema a la zona sobreaguda s'ha limitat i tot i seguir sent una soprano lleugera pateix, a vegades i més del què voldria, al fer algunes notes.
Estic segur que la mateixa Natalie Dessay sap perfectament el risc que corre actuant d'aquesta manera i també estic segur que li deu ser igual perquè no sap o no vol fer-ho d'una altra manera.

I el dia que ja no pugui cantar farà teatre que és, com ha dit més d'una vegada, la seva primera i principal vocació. Ella seguirà sent feliç i els que hi perdrem serem nosaltres, tot i que haurem pogut gaudir durant uns anys d'inoblidables i històriques interpretacions.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Tristan und Isolde al Liceu

Fotografies d'Antoni Bofill.

Aquest diumenge 31 de gener vaig assistir a la funció d'abonament del Torn T al Liceu per a veure l'actual producció de la celebèrrima òpera de Richard Wagner, Tristan und Isolde. Com que també vaig tenir ocasió de veure'n l'assaig general tindré ocasió de comparar els dos tenors protagonistes.
La funció es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Tristan: Ian Storey
Rei Marke: Kwangchul Youn
Isolde: Deborah Voigt

Kurwenal: Bo Skovhus
Melot: Norbert Ernst

Brangäne: Michaela Schuster

Un pastor/veu d'un mariner: Francisco Vas

Un timoner: Manel Esteve Madrid

Direcció musical Sebastian Weigle

Direcció d'escena: Thor Steingraber
Escenografia i vestuari: David Hockney

Il·luminació Duane Schuler
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Director del Cor: José Luis Basso


Em venia molt de gust veure aquest Tristan i Isolda amb l'escenografia del pintor David Hockney estenada a Los Angeles el desembre de 1987. Es tracta d'una posada en escena de tipus "naïf" amb colors llampants, una curosa perspectiva i una il·luminació quasi màgica que emmarca perfectament l'acció de l'obra del geni alemany. La direcció d'escena és reeixida en algunes coses com les escenes de lluita i sobta en d'altres per la seva fredor. En efecte, durant el gran duet d'amor del segon acte, em va semblar que els amants es trobaven massa separats l'un de l'altra i van trigar força estona a acostar-se. Em va agradar, en canvi, que durant l'ària de la mort d'amor d'Isolda (Liebestod) la il·luminació l'aïllés de la resta de l'escena fins que, a la fi, es reuneix amb Tristan, que s'aixeca de terra, en una mena d'apoteosi atemporal.

El dia de l'assaig general vaig tenir ocasió de veure el veterà Peter Seiffert en el paper protagonista. Seiffert probablement no és la veu per cantar el Tristan, resulta una mica lírica per aquest paper i, tot i l'evident dosificació de l'esforç, durant el tercer acte va patir. Realment semblava que ja no podia més. El diumenge passat però vaig poder veure l'Ian Storey amb una veu més jove i dramàtica i, per tant, més adequada al paper que va interpretar amb certa fredor però amb eficàcia vocal i sense patiments. La seva presència escènica va fer també un Tristan més creïble des del punt de vista teatral.

La soprano Deborah Voigt que, durant l'assaig general, no va cantar a veu ni amb la intensitat habitual, va estar en canvi aquest darrer diumenge pletòrica de facultats i va interpretar el seu paper amb entrega, sentiment i musicalitat.

El baix Kwangchul Youn va estar esplèndid com a Rei Marke. Va fer una demostració de com s'ha de cantar. Domini total de la veu en tots els registres, apianant les notes quan convenia, dient molt bé, sempre amb una musicalitat impecable i una intenció dramàtica modèlica. Per a mi, va ser el millor de la vetllada. Aquest home, amb el domini tècnic que demostra, la dicció, la sensibilitat i l'exquisida musicalitat seria un bon cantant de lieder. M'el puc imaginar cantant un Viatge d'Hivern de gran altura.

La Brangäne de Michaela Schuster va arribar a gran alçada gràcies a una veu de mezzo bonica, ben timbrada i de volum i projecció considerables. Va interpretar molt bé el paper de la fidel serventa i companya d'Isolde.

El Kurwenal de Bo Skovhus va ser exactament l'esperat: ben cantat i expressat, molt ben actuat però amb una veu baritonal una mica descolorida i uns greus insuficients. Molt correcte el Melot de Norbert Ernst i competentíssim, com sempre, Francisco Vas en els papers del mariner i el pastor.

La direcció musical de Sebastian Weigle va ser molt curosa i detallada, accentuant sempre el lirisme de la partitura i no deixant que en els moments més dramàtics l'orquestra sortís de mare. Va agradar molt al públic assistent que li va dedicar una forta ovació al final.

dimecres, 20 de gener del 2010

Träume, de Richard Wagner, per Jessye Norman i Irwin Gage



Aquesta nit us suggereixo d'escoltar el lied "Träume" cinquè lied del cicle Wesendonck Lieder de Richard Wagner. La versió, només d'audio, és de Jessye Norman acompanyada al piano per un immens Irwing Gage. D'aquesta manera ens anem preparant ja pel proper Tristany i Isolda al Liceu.

dilluns, 18 de gener del 2010

Concert de guanyadors del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Liceu

Aquest passat diumenge vaig assistir al Concert Final de la 47è edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Gran Teatre del Liceu. Aquest any m'ha semblat que hi havia un nivell superior en relació a les darreres edicions el què ha permès no haver de deixar cap primer premi desert.

Així, hem pogut escoltar en primer lloc a Orlando Niz, premi extraordinari del Grup de Liceístes del quart i cinquè pis a la millor promesa espanyola. Es tracta d'un jove tenor líric amb una agradable veu tot i que amb una projecció encara per treballar. Ha cantat pulcrament i apassionada l'ària "Bella enamorada" de la sarsuela El último romántico de Soutullo y Vert.

En segon lloc, el baríton coreà Dong-HwanLee, premi especial al millor intèrpret de Schubert, va interpretar els lieder "Der Atlas" i "Der Wanderer", del mateix Schubert. Va ser una prestació curosa amb una bonica veu de baríton-baix.

Va seguir el contratenor Siman Chung, premi especial al millor contratenor, amb una brillant interpretació de l'ària "Parto, parto" de La Clemenza di Tito de Mozart, tot i que la zona aguda tenia un punt de rigidesa que no va treure, però, mèrit a la seva prestació.

El següent va ser el baríton Gyula Orendt, permi especial al millor intèrpret de Mozart, premi especial al millor intèrpret de la categoria Oratori-Lied i premi extraordinari borsa d'estudis "Dalton Baldwin" a Niça, que va cantar els lieder del mateix Mozart "Wo bin ich bittrer Schmerz" Grabmusik K.42 i "Das lied der Trennung". Aquest noi té una veu molt lírica i semblava, a voltes, més un tenor que no pas un baríton. Va cantar amb empenta i resolució.

Va seguir la soprano Vera Checanova, tercer premi femení i premi especial a la millor intèrpret de música russa, amb l'ària de Marfa de La núvia del Tsar de Rimski-Korsakov i "Regnava nel silenzio" de Lucia di Lammermoor de Donizetti que fa defensar com va poder. La veu tenia un vibrador una mica "caprí" i la dicció era millorable, tot i que l'emissió vocal estava resolta i es veia segura.

Va acabar la primera part la prestació del jove tenor grec Dimitrios Flemotomos, tercer premi masculí, premi especial "Federació Catalana de Teatre Líric" i premi especial al millor intèrpret de sarsuela, que va presentar una veu de tenor líric francament molt bonica i va cantar l'ària "O Paradis" de L'Africaine de Meyerber i la romança "No puede ser..." de La tabernera del puerto de Sorozábal. Va lluir una bona línia de cant amb uns aguts contundents que van provocar una ovació del públic assistent entre les que es va sentir la meva.

A la segona part i després del lliurament de premis va seguir el recital amb la participació de la soprano Dinara Alieva, segon premi femení que va cantar amb una veu spinta i de característiques eslaves molt atractiva. Va cantar molt correctament "Vissi d'arte" de Tosca de Puccini i de manera segura i àgil l'ària del primer acte de La Traviata de Verdi "E strano..."

El següent va ser el tenor Teodor Ilincai, segon Gran Premi masculí, que, amb una veu lírica molt ben posada, ens va cantar amb gran pulcritud "Kuda, Kuda ..." de l' Eugeni Oneguin de Txaikovski i "Che gelida manina" de La Bohème de Puccini que va cantar de manera intimista però va aconseguir una ovació al final.

El primer Gran Premi femení va ser per la soprano coreana Sunyoug Seo, de veu bellíssima de lírica pura que va cantar amb una línia impecable, fina musicalitat i molt bona dicció de l'italià l'ària del tercer acte de La Bohème de Puccini "Donde lieta uscì" i "Qual fiamma avea nel guardo" de I Pagliacci de Leoncavallo, l'ària de Nedda, ben poc habitual als concursos de cant, i que va interpretar de manera brillant.

El Primer Gran Premi masculí i Premi Especial Plácido Domingo a un finalista tenor i Premi del públic assistent a la prova final va ser per al tenor nord-americà Russel Thomas. Va cantar "Ella mi fu rapita" de Rigoletto i "Ah, la paterna mano" de Macbeth, ambdues de Verdi. La veu d'aquest home és realment important, lírico-spinta, amb volum de gran teatre i timbre molt atractiu. La seva dicció italiana però era més que discreta i la seva musicalitat discutible amb llicències que ja fa molts anys que haurien d'estar oblidades. D'altra banda, va fer alguna calada sonada. En resum, una gran veu amb molta potencialitat però encara verd, des del meu punt de vista, per cantar aquest tipus de repertori. Vaig sentir que en poc temps ha de cantar Verdi al MET amb el mestre Muti. Espero que els consells d'aquest gran director l'ajudin a polir alguns aspectes millorables de la seva manera de cantar.

El mestre Guerassim Voronkov que va dirigir l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va fer el què va poder per quadrar cant i orquestra, sense haver tingut pràcticament temps per a assajar. Les pianistes Marta Budai, Zhanna Kim i Elena Kolesnikova van acompanyar amb correcció i bon gust els cantants respectius. La locutora Dolors Busquets que ja fa anys que presenta "en off" el Concert Final, s'hauria d'esforçar una mica, i ho dic amb tot el meu afecte, per poder pronunciar millor el nom de les àries en italià.
En resum, una vetllada entretinguda i interessant amb moments de molt bon cant.