Foto: desert de Síria, camí de Palmira. Parcialment florit a la primavera. Si amplieu la imatge ho veureu millor.
Fa temps que volia escriure quatre ratlles per a considerar el silenci. No em refereixo al silenci només com a absència de soroll sinó al silenci en el sentit més profund. El silenci que es troba més enllà del pensament (el pensament que sempre ve del passat, de la memòria i que pertany al temps) i que per tant és atemporal.
El silenci és la base de la música. La música surt sempre del silenci i acaba en el silenci i durant el discurs musical el silenci en forma de “silencis” hi té un significat essencial.
La música però també ve del pensament. El pensament, en canvi, no ve del silenci sinó que ho fa sempre de la memòria. El pensament per tant ve sempre del passat, d’allò que és conegut, per això el pensament no pot ser mai creatiu encara que pot semblar-ho si és analitzat superficialment. Dit amb altres paraules: la música que respon a un veritable acte de creació prové del silenci. La música no creativa, mecànica, ve del pensament que sempre és vell, perquè s’origina en el passat, en la memòria. La creació musical genuïna, però, precisa necessàriament del pensament, o sigui, de la memòria per a ser posteriorment escrita, harmonitzada, instrumentada, etc. Per tant, la vertadera creació artística filla sempre del silenci no està renyida amb el posterior procés del pensament per a desenvolupar-se.
Sense memòria no hi ha pensament ni sentit d’identitat. No és el jo el qui crea el pensament sinó que és el pensament el creador del jo. Els qui perden la memòria no saben qui són. Si l’analitzem bé, veurem que el jo, és a dir, el sentiment del jo mateix separat dels altres, s'ha anat formant d'experiències, interseccions i coneixements del passat que habiten en la memòria, i és per tant i simplement un conjunt d’idees i records, ben poca cosa en quant a consistència real però, en canvi, ben poderós en la societat contemporània (conjunt de “jos” que es creuen diferents i separats els uns dels altres) a on es mira i procura especialment per la continuïtat i l’engrandiment del jo de cadascú.
És justament en el silenci que la mateixa ment pot captar entre pensament i pensament i que, a través de la meditació podem aprofundir i eixamplar, on podem trobar aquell buit immens que és la veritable font creadora.
L’atenció és el motor principal de la meditació. La ment atenta a tot el què és, tant a fora com a dintre de la pròpia ment, sense jutjar ni comparar, és la ment meditativa.
Aquest silenci, que no és el meu silenci sinó "el silenci", sense activitat de pensament discursiu, és a dir sense el soroll del constant, mecànic i repetitiu pensament, pot incloure en canvi, i en aparent paradoxa, els sorolls ambients, com el lladruc d’un gos, el vent entre les branques, els jocs d’unes criatures, l’avió o l'autobús que passa, etc. Justament aquest silenci, aquest gran buit, ple d'energia creadora, és el que la immensa majoria de la gent no suporta, perquè els angoixa, i l'han d’omplir amb les activitats més diverses per estar distrets.
Potser masses paraules i molt concentrades per a parlar del silenci? Això també sembla una paradoxa.
La música però també ve del pensament. El pensament, en canvi, no ve del silenci sinó que ho fa sempre de la memòria. El pensament per tant ve sempre del passat, d’allò que és conegut, per això el pensament no pot ser mai creatiu encara que pot semblar-ho si és analitzat superficialment. Dit amb altres paraules: la música que respon a un veritable acte de creació prové del silenci. La música no creativa, mecànica, ve del pensament que sempre és vell, perquè s’origina en el passat, en la memòria. La creació musical genuïna, però, precisa necessàriament del pensament, o sigui, de la memòria per a ser posteriorment escrita, harmonitzada, instrumentada, etc. Per tant, la vertadera creació artística filla sempre del silenci no està renyida amb el posterior procés del pensament per a desenvolupar-se.
Sense memòria no hi ha pensament ni sentit d’identitat. No és el jo el qui crea el pensament sinó que és el pensament el creador del jo. Els qui perden la memòria no saben qui són. Si l’analitzem bé, veurem que el jo, és a dir, el sentiment del jo mateix separat dels altres, s'ha anat formant d'experiències, interseccions i coneixements del passat que habiten en la memòria, i és per tant i simplement un conjunt d’idees i records, ben poca cosa en quant a consistència real però, en canvi, ben poderós en la societat contemporània (conjunt de “jos” que es creuen diferents i separats els uns dels altres) a on es mira i procura especialment per la continuïtat i l’engrandiment del jo de cadascú.
És justament en el silenci que la mateixa ment pot captar entre pensament i pensament i que, a través de la meditació podem aprofundir i eixamplar, on podem trobar aquell buit immens que és la veritable font creadora.
L’atenció és el motor principal de la meditació. La ment atenta a tot el què és, tant a fora com a dintre de la pròpia ment, sense jutjar ni comparar, és la ment meditativa.
Aquest silenci, que no és el meu silenci sinó "el silenci", sense activitat de pensament discursiu, és a dir sense el soroll del constant, mecànic i repetitiu pensament, pot incloure en canvi, i en aparent paradoxa, els sorolls ambients, com el lladruc d’un gos, el vent entre les branques, els jocs d’unes criatures, l’avió o l'autobús que passa, etc. Justament aquest silenci, aquest gran buit, ple d'energia creadora, és el que la immensa majoria de la gent no suporta, perquè els angoixa, i l'han d’omplir amb les activitats més diverses per estar distrets.
Potser masses paraules i molt concentrades per a parlar del silenci? Això també sembla una paradoxa.
P.S. Los castellanohablantes que no entiendan el texto anterior pueden utilizar el programa: www.translendium.com/ Pueden colocar allí el texto (copiar y pegar) y en unos segundos tendrán una traducción de calidad aceptable, al menos para poder entender el sentido de lo escrito. Este programa es gratuito para textos cortos y también para páginas web y blogs.
1 comentari:
M´as deixat bocabadada,amb la teva lliço magistral sabre al silenci,es al que jo penso pero que no se expresar amb paraules "malaides neurones",
Publica un comentari a l'entrada