Petra Maria Schnitzer, sopranoPeter Seiffert, tenor
Charles Spencer, piano
Ahir vaig anar al Liceu a veure aquest recital que ja s’havia d’haver fet l’octubre passat, però per raons de salut dels participants s’havia posposat fins ahir a la tarda. Ja coneixiem la Sra. Schnitzer de quan va guanyar el Concurs de Cant Francesc Viñas l’any 1993 i de quan va cantar amb el seu marit Peter Seiffert la temporada 2002-2003 un recital amb l’Orquestra de la Casa dirigits per Sebastian Weigle. Per altra banda, el Sr. Seiffert ja havia cantat al Liceu una Arabella (1988-89), un Don Giovanni (1990-91) i una Walquíria el 2002-2003.
La Sra. Schitzer té una bonica i col•locada veu de soprano lírica molt adient per al lieder per la seva ductilitat i musicalitat.
Peter Seiffert , en canvi, té una veu de tenor líric gran, molt rica en harmònics (un bon squillo com diuen els italians) i poc dúctil per a cantar lieder, a menys que es tracti d’un tipus de lied vocalment expansiu.
El Sr. Charles Spencer havia vingut ja al Liceu en el 1991-92 en ocasió del recital de Christa Ludwig i recentment en el de Deborah Polaski la temporada passada.
El programa constava d’una primera part amb cançons de Robert i Clara Schumann, amb dos blocs cantats a duo (Vier Duette, Op. 78 i Vier Duette, Op. 34) i les altres cançons alternades entre els dos participants.
La segona part constava de lieder de Richard Strauss i de Joseph Marx.
Schnitzer va cantar la seva part amb delicadesa, dicció i musicalitat. Peter Seiffert va cantar Schumann una mica massa expansiu i poc dúctil pel meu particular gust. A la segona part, en canvi, el caire més expansiu de les cançons de Srauss va fer que cantés sense haver de reprimir-se i va poder lluir les seves facultats amb aguts impactants.
El pianista Carles Spencer va estar molt correcte, però tampoc no va passar d'aquí.
Em va sobtar agradablement la qualitat de les cançons de Joseph Marx que no coneixia.
De propina ens van cantar el duet de l’opereta de Franz Lear, “El País del Somriure” seguit de l’ària de la mateixa obra “Dein ist mein ganzes herz” cantada per Peter Seiffert i on la grandària de la seva vocalitat va aconseguir el més alt lluïment amb aguts realment impactants.
Schnitzer va acabar la vetllada i es va poder esplaiar amb la coneguda ària de Rusalka, d’Antonin Dvorak, que va cantar esplèndidament. Al final, ovació. I és que si no hi ha “pinyols”* el “populatxo” (amb perdó) no crida.
* Nota para los castellanohablantes: la palabra "pinyol" significa "agudo" en argot operístico catalán.
La Sra. Schitzer té una bonica i col•locada veu de soprano lírica molt adient per al lieder per la seva ductilitat i musicalitat.
Peter Seiffert , en canvi, té una veu de tenor líric gran, molt rica en harmònics (un bon squillo com diuen els italians) i poc dúctil per a cantar lieder, a menys que es tracti d’un tipus de lied vocalment expansiu.
El Sr. Charles Spencer havia vingut ja al Liceu en el 1991-92 en ocasió del recital de Christa Ludwig i recentment en el de Deborah Polaski la temporada passada.
El programa constava d’una primera part amb cançons de Robert i Clara Schumann, amb dos blocs cantats a duo (Vier Duette, Op. 78 i Vier Duette, Op. 34) i les altres cançons alternades entre els dos participants.
La segona part constava de lieder de Richard Strauss i de Joseph Marx.
Schnitzer va cantar la seva part amb delicadesa, dicció i musicalitat. Peter Seiffert va cantar Schumann una mica massa expansiu i poc dúctil pel meu particular gust. A la segona part, en canvi, el caire més expansiu de les cançons de Srauss va fer que cantés sense haver de reprimir-se i va poder lluir les seves facultats amb aguts impactants.
El pianista Carles Spencer va estar molt correcte, però tampoc no va passar d'aquí.
Em va sobtar agradablement la qualitat de les cançons de Joseph Marx que no coneixia.
De propina ens van cantar el duet de l’opereta de Franz Lear, “El País del Somriure” seguit de l’ària de la mateixa obra “Dein ist mein ganzes herz” cantada per Peter Seiffert i on la grandària de la seva vocalitat va aconseguir el més alt lluïment amb aguts realment impactants.
Schnitzer va acabar la vetllada i es va poder esplaiar amb la coneguda ària de Rusalka, d’Antonin Dvorak, que va cantar esplèndidament. Al final, ovació. I és que si no hi ha “pinyols”* el “populatxo” (amb perdó) no crida.
* Nota para los castellanohablantes: la palabra "pinyol" significa "agudo" en argot operístico catalán.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada