dijous, 16 de setembre de 2010

Una altra vegada al peu del canó

Plácido Domingo en el rol de Simon Boccanegra de Verdi.

Tres mesos sense escriure res és realment massa temps. A veure si m'animo a tornar-m'hi a posar.

Han passat moltes coses des del meu darrer post el mes de juny passat, des de la sentència famosa del Tribunal Constitucional que ha marcat un abans i un després pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya i ha encetat a casa nostra una deriva cap a la independència que caldrà seguir amb interès, a la crisi econòmica que sembla no voler marxar de la nostra societat, sempre a la cua d'Europa i amb uns governants de marcada incompetència que ha comportat, entre d'altres, una retallada important en el pressupost del Liceu, i, ja en el terrenys artístic, l'aterratge de Plácido Domingo en el repertori de baríton verdià sense ser-ho, etc.

Sí que m'agradaria parlar una mica del desembarcament del Sr. Domingo al repertori baritonal . Realment un tenor pot cantar de baríton? És suficient poder fer les notes per poder encarnar un rol baritonal no tenint-ne la veu? Què passa amb la tensió de la veu quan es passa d'una tessitura de tenor a una de baríton i es segueix sent tenor?
Les respostes semblen fàcils però tractant-se de Plácido Domingo potser no ho són tant. Intentaré explicar-me. És evident que un tenor no ha de cantar un rol de baríton i per molts conceptes. El primer és que traeix la voluntat del compositor, d'altra banda hi ha el timbre de la veu que no és el més adequat a la fidelitat de la partitura i, a més, la tensió de la veu al passar d'una tessitura de tenor a una de baríton es perd justament en les zones que més la requereixen. Així, per exemple, el "fa" natural en pianíssim que fa el baríton a l'òpera Simon Boccanegra al final del duet amb la seva filla, just allí on diu "figlia" requereix una tensió de la veu que desapareix en un tenor al tenir la mateixa nota més central. D'altres exemples com les frases del mateix Simon "E vo gridando pace..." queden massa centrals o greus en una veu de tenor. Un altre motiu a tenir en compte és que en els concertants els barítons fan sovint la veu més baixa, així, per exemple, en el quartet del tercer acte de Rigoletto, el baríton fa el baix i el mateix "taci" del final s'ha de sentir com el suport de l'harmonia de les veus més agudes. La veu de tenor queda inconsistent com a baix.
De totes maneres, el Sr. Domingo no és un tenor qualsevol. Ha fet una llarga i excepcional carrera que mereix tots els reconeixements i respectes sempre amb un rigor musical exquisit i una gran feina actoral. Si ara, als seus setanta anys vol cantar de baríton crec que li hem de respectar la decisió perquè s'ho ha ben guanyat al llarg de tants anys. Per tant, no el critiquem i gaudim una vegada més de les seves nobles prestacions.
Només voldria afegir que cantant de manera continuada de baríton, li costarà al cap d'un temps tornar a fer de tenor, si és que ho vol fer. Malgrat tot, vistes les facultats i intel·ligència de Plácido Domingo, tampoc no m'estranyaria que d'aquí a un any ens tornés a fer una Walquíria i, a més, bé.

2 comentaris:

Fátima ha dit...

Un plaer llegir-lo. Com sempre.

Carina Pujol Rafols ha dit...

Dr. Rumbau, molt de gust de tenir noves teves. M'alegra saber que ja estas una altra vegada a l'aguait amb el blog. Confio seguir-te llegint durant una llarga temporada. Impecable l'article del Plácido Domingo. Esperarè impacient la teva critica de Carmen.
Salutacions cordials,
Carina Pujol Rafols