dimarts, 16 de febrer de 2010

La teatralitat de Natalie Dessay i la fragilitat de la veu humana.


Ahir nit vaig tenir ocasió de veure al Canal Mezzo, en directe, la nova producció de La Sonnambula de V. Bellini que s'oferia a l'Òpera de la Bastille de París amb la interpretació estelar de Natalie Dessay del bracet del jove tenor mexicà Javier Camarena. No faré un comentari sobre la producció tot i que em va agradar força però sí que voldria parlar de Natalie Dessay des d'un punt de vista de la salut vocal. Dic això perquè, a continuació, també vaig poder veure "Orphée aux enfers" l'òpera buffa de Jacques Offenbach protagonitzada per la mateixa artista i on es va fer un fart de cridar i xisclar, alguna vegada de manera estripada.

Natalie Dessay és una artista integral. Fa música i teatre a un nivell altíssim. La seva faceta teatral és d'una expressivitat que colpeix fàcilment l'espectador. Es fica tant a dintre el personatge que no dubta a l'hora d'utilitzar tots els recursos que la seva alta sensibilitat li ofereix. Així, si l'acció li suggereix que ha de forçar la veu, la força i si ha de cridar crida i fins i tot xiscla, i xiscla de veritat. I això permet que gaudim d'un espectacle sense precedents en el món de l'òpera però els que sabem alguna cosa sobre el cant i la veu humana, patim perquè es tracta de veritables atemptats a la salut vocal de l'artista.

Hem pogut saber que la Dessay ha estat operada dues vegades de les cordes vocals (les lesions com pòlips o nòduls són secundàries al mal ús o al sobreús de la veu) i que la veu que lluïa fa uns anys no és la mateixa d'avui. Aquella facilitat extrema a la zona sobreaguda s'ha limitat i tot i seguir sent una soprano lleugera pateix, a vegades i més del què voldria, al fer algunes notes.
Estic segur que la mateixa Natalie Dessay sap perfectament el risc que corre actuant d'aquesta manera i també estic segur que li deu ser igual perquè no sap o no vol fer-ho d'una altra manera.

I el dia que ja no pugui cantar farà teatre que és, com ha dit més d'una vegada, la seva primera i principal vocació. Ella seguirà sent feliç i els que hi perdrem serem nosaltres, tot i que haurem pogut gaudir durant uns anys d'inoblidables i històriques interpretacions.

7 comentaris:

quim ha dit...

Bonic homenatge a la Dessay, un xic elegíac. És curiós, els que hi perdrem serem nosaltres, certament, però està bé el nostre sacrifici en ares de la plenitud d'una gran artista.

Ramon.Eastriver ha dit...

No sabia tot això, sempre s'aprèn al teu bloc. Com m'agrada la Natalie, em sembla fantàstica. No sabia això de la veu, ni em pensava que fos en certa mesura perillós per la seva veu això que fa. Jo espero que pugui cantar molts anys perquè és emocionant sentir-la. A més és molt graciosa, la veritat.

carina pujol rafols ha dit...

hola,
alguien me podría indicar en que sílabas de "ah!mes amis,quel jour de fête", de La Fille du Regiment, se encuentran los 9 "do" agudos? o es en "Pour mon âme".
muchísimas gracias,
Carina Pujol Rafols

Ariadna ha dit...

hola que tal! permítame felicitarlo por su excelente blog, me encantaría tenerlo en mi blog de animes y peliculas .Estoy seguro que su blog sería de mucho interés para mis visitantes !.Si puede sírvase a contactarme ariadna143@gmail.com

saludos

dandini ha dit...

L'extraordinaria Natalie Dessay te previst cantar y actuar al Liceu en el rol de Violeta Valery de La Traviata sota la direcció d'un gran director d'escena:David MacVicar que ella admira moltíssim.Cant-Teatre doncs de gran nivell,estem d'enhorabona.

Fátima ha dit...

Quan?.... Ni la coneixia.... però el teu post obliga a veure-la en directe (o almenys intentar-lo).

Joaquim ha dit...

Josep, em va decebre molt aquesta Sonnambula parisenca. Res a veure amb la de la Scala d'alguns anys enrere.
Aquesta faceta teatral tan accentuada, va en detriment de la vocal, és a dir l'essencial a l'òpera i és una llàstima, doncs una cosa no ha d'estar renyida amb l'altre.
Aquesta és la gran virtut i alhora el gran defecte d'aquesta artista incomensurable.
Els que l'estimem, la gaudim, però patim cada vegada més. Els crits, efectivament han aparegut on abans hi havien notes cristalines.
Anem a pitjor.