Franco Bonisolli o una gran veu en mans d'un destraler.

"Di quella pira" Il Trovatore, Verdi. Liceu, 1983

Fa uns dies una lectora del blog em preguntava com era que no parlava mai de Franco Bonisolli. Avui en parlaré tot i que mai no va ser un cantant que m'arribés a interessar. Va ser un tenor de veu realment privilegiada, una veu spinta amb un agut contundent. Per a ell primava però el seu concepte de lluiment de la pròpia veu per sobre de qualsevol altre cosa. Si s'havia de sacrificar la musicalitat perquè li semblava que la veu li sonaria millor no dubtava pas a fer-ho. Podia cantar bé quan volia, però sempre acabava primant el so de la veu amb la qual cosa el seu cant solia ser bastant destraler. L'any 1983 va venir al Liceu a fer un Trovador, que era de les óperes en la que havia despuntat sempre, especialment per la temuda ària de la Pira, l'agut final de la qual era per a ell motiu de lluiment. Aquell dia, però, l'agut se li va trencar i com que coincideix amb el final de l'acte, es va baixar el teló ràpidament. Al cap d'un moment va tornar a sortir a escena i va repetir el do natural davant de l'estupor dels més seriosos d'una banda i els bravos desaforats dels "pinyolaires" de l'altra. Això ho podeu escoltar en el primer video que he penjat. En el segon hi canta l'ària "O muto asil del pianto" del Guglielmo Tell, de G. Rossini, en un recital en homenatge a Beniamino Gigli.
Aquesta manera d'entendre el cant i l'òpera està més a la vora del circ que no pas de l'art on crec que s'hauria de moure l'actitud de tot cantant mínimament seriós.
Franco Bonisolli va morir el 6 de novembre de 2003 només amb 66 anys, just el mateix dia del traspàs de Franco Corelli. Descansi en pau el tenor de veu privilegiada que va fer les delícies d'una part gens menyspreable del públic operístic: la dels "pinyolaires".


"O muto asil del pianto" Guglielmo Tell, Rossini.