Vaig assistir al Concert Mozart del dia 25 d'abril al Liceu amb la participació de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu amb Sebastian Weigle com a director i el concurs extraordinari de la soprano eslovaca Edita Gruberova. A aquestes alçades, parlar d'Edita Gruberova semblaria una obvietat si no fos perquè la senyors té 62 anys i canta encara quasi com vol. Altres vegades m'he referit a aquesta artista com a una cantant amanerada i freda que no m'acabava mai de convèncer del tot. Aquesta vegada però la Sra. Gruberova es va cenyir a la partitura mozartiana d'una manera més "quadrada" i els habituals amaneraments es van mantenir bastant al marge oferint unes prestacions realment d'altíssim nivell. El concert es va iniciar amb l'obertura de Lucio Silla seguida de l'ària de Pamina del segon acte de La Flauta Màgica "Ach ich fühl's". Un conegut crític de Barcelona comentava arrel del seu primer recital, el passat dia 21, que li va semblar que la Sra. Gruberova començava trista la seva prestació. I com no havia de semblar trista si anava a cantar no gens menys que una de les àries més tristes (i més inspirades) del repertori mozartià, Pamina absolutament decebuda pel silenci del seu estimat Tamino que per imperatiu d'una prova no li pot dirigir la paraula. Doncs aquesta ària va ser interpretada amb gran sentiment i musicalitat, uns pianíssims increïbles i pulcrament acompanyada per un Sebastian Weigle en estat de gràcia. Va seguir la vistosa obertura d' "Il Matrimonio Segreto" de Domenico Cimarosa per passar seguidament a dues àries de Konstance d'El rapte en el serrall de Mozart, la "Welcher Wechsel herrscht in meiner Seele..." i la terrible "Martern aller Arten" que va resoldre de manera brillant.
A la segona part, i després de l'obertura de Les Noces de Fígaro, de Mozart, ens va oferir amb gran pulcritud l'ària de la Comtessa "Dove sono". A continuació l'Orquestra va interpretar la pàgina de lluïment "Das Märchen von der shönen Melusine, op. 32, de Felix Mendelssohn.
Va seguir el recital amb l'ària de Donna Elvira "Mi tradi quel alma ingrata" del Don Giovanni, de Mozart, i aquí si que la Sra. Gruberova no va estar potser a l'altura de les circumstàncies, perquè aquesta ària està clarament escrita per a soprano lírica amb uns bons greus i la Gruberova, tot i la seva edat, segueix sent una soprano lleugera-coloratura amb uns greus que més que sentir-se s'intueixen. Va fer les paus però en la següent i darrera ària del recital "Non mi dir" de Donna Anna, del mateix Don Giovanni, que va cantar amb tota la propietat dels seus atributs i la seva ciència.
Al final, dues propines que van fer les delícies del públic assitent: l'ària de Suzanna "Deh vieni, non tardar" de Les Noces de Fígaro i l'ària d'Electra d'Idomeneo.
I després, l'espectacle dintre de l'espectacle : la bogeria d'un entregat públic que va fer sortir a saludar l'il·lustre soprano un munt de vegades, crits i bravos a dojo amb pancartes incloses i vanes corredisses del personal de sala que no donava l'abast a recordar al públic la prohibició de fer fotografies, prohibició sense cara i ulls una vegada acabat el recital i més en una nit d'eufòria operística com aquesta.
Cal fer menció de la bona prestació de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu que traslluïa el treball fet durant aquests darrers temps.
2 comentaris:
M'alegro que t'hagi convençut més aquest recital que l'última vegada que la vam veure. No sé, és que la Lucrezia Borgia, amb un argument tan poca-solta i amb aquells diàlegs, no tenia molta predisposició, la veritat. Que em perdonin els belcantistes.
Nosaltres ens ho vam passar molt bé amb el recital de la senyora Gruberova. I el show final amb pancartes i crits va ser força original en un recinte com el Liceu.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada