Assaig general de "Death in Venice" al Liceu

Foto: Benjamin Britten (1913-1976)

Finalment arriba la darrera òpera de Benjamín Britten, basada en la cèlebre novel·la de Thomas Mann, i escrita ja en l'etapa de la malaltia que el portaria a la mort. Alguns han dit que ha estat la seva gran obra mestra. Ell mateix sembla que va dir, més o menys, que “aquesta serà la pitjor o millor música que hagi escrit mai". Sigui com sigui, ahir tarda la vam poder veure i sentir al Liceu a l’assaig general de la nova coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid i Deutsche Oper am Rhein Düsseldorf-Duisburg. Significa l'estrena absoluta d'aquesta òpera tant a Barcelona com a tota Espanya. La direcció escènica és de Willy Decker, que ja va muntar l'esplèndid Billy Bud del mateix Britten ja fa uns anys, i la musical del titular de la Casa Sebastian Weigle.
La producció de Decker és plàsticament atractiva i tècnicament complicada. Té moments molt inspirats com, per exemple, l’arribada en góndola a Venècia. De totes maneres, abans de donar la meva opinió final, la vull tornar a veure perquè és d’aquelles òperes complexes, tant des de la vessant musical com escènica, que s’han de veure vàries vegades per poder copsar totes les dimensions i matisos que la conformen.
En el decurs d’aquesta òpera es tracten els conflictes interns i les contradiccions del protagonista, l’escriptor Gustav von Aschenbach, en relació a la seva crisi creativa, al seu enamorament del Jove Tadzio i els dilemes morals que això li crea en la seva disciplinada i estructurada ment. La música tracta, per tant, de traduir o interpretar aquest món contradictori del pensament i sentiments d’Aschenbach. I, en relació a tot això, he de dir que la música de Britten en aquesta òpera és difícil. No és aquella música més assequible d’altres obres com Billy Bud o Peter Grimes que té la gràcia d’emmarcar amb una força músico-escènica impactant el desenvolupament de les diferents accions, aquí la música és, si m’ho permeten, més abstracta, més en relació a la contradictòria psicologia del personatge qui, per altra banda, es mou durant llargues estones en la estàtica introspecció. No és doncs una música fàcil i demana a l’espectador una dosi de concentració extra per no caure, alguna vegada, en el tedi o la somnolència. He de confessar que amb una vegada no n’he tingut prou i que la tornaré a veure dues vegades més per entrar-hi a fons, ja que la qualitat d’aquesta òpera i del seu muntatge s’ho mereixen... i jo també.
Dels cantants ja en parlaré després d’haver-la vist per segona vegada, però deixeu-me avançar-vos que la aportació del tenor Hans Schöpflin, en el paper d'Aschenbach, tant com a cantant com a actor és molt bona. El baríton Scott Hendricks que assumeix diferents personatges (el viatger, vell presumit, vell gondoler, director de l’hotel, director dels músics, etc.) fa una actuació inoblidable tant en el terreny vocal com escènic. Els demés intèrprets tots molt bé. El cor de la Casa esplèndid com sempre i la direcció musical de Weigle és , tal com ens té acostumats, seriosa, eficient i brillant.
Totalment recomanable, però vol molta afecció i atenció continuada.