Der Rosenkavalier al Liceu

Fotos: Martina Serafin, Sophie Koch, Ofèlia Sala i Peter Rose (a l'imatge en el paper de Boris).

Abans de res voldria comentar-vos que no us poso les habituals fotografies d'Antoni Bofill que es podien baixar de la web del Liceu perquè, per raons que desconec, ja no es pot fer.
Després de 25 anys, ha reaparegut al Liceu la celebèrrima òpera de Richard Strauss El Cavaller de la Rosa amb llibret d'Hugo von Hofmannsthal i que s'ha representat sota el següent llarguíssim repartiment:

La Mariscala: Martina Serafin
Baró Ochs: Peter Rose
Octavian: Sophie Koch
Senyor de Faninal: Franz Grundheber
Sophie: Ofèlia Sala
Marianne Leitmetzerin: Amanda Mace
Valzacchi: Francisco Vas
Annina: Julia Juon
Comissari de policia: Alessandro Guerzoni
Majordom de la Mariscala/Hostaler: Roger Padullés
Majordom de Faninal: Josep Fadó
Notari: Marc Pujol
Cantant italià: Josep Bros
Una modista: Michelle Marie Cook
Perruquer: Jesús J. Gonzalez
Una vidua noble: Carme Ginesta
Tres òrfenes nobles: Sandra Codina, Marta Polo, Maria Such
Venedor d'animals: Airam Hernández
Quatre lacais: José Luis Casanova, Leo Paul Chiarot, Pierpaolo Palloni, Carles Prat
Quatre cambrers: Ignasi Campà, Xavier Comorera, Sung Min Kang, Miquel Rosales
Porter: Dimitar Darlev
Mohammed: Amiru Barbero

Direcció musical: Michael Boder
Direcció d'escena: Uwe Eric Laufenberg
Producció: Semperoper Sächsische Staatsoper (Dresden)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu (director del Cor: José Luis Basso)
Cor infantil Amics de la Unió de Granollers (director: Josep Vila i Jover)




He de dir que la presentació escènica m'ha agradat, tot i el que s'hagi pogut dir per aquí o per allà. L'escenografia dels tres actes i la il·luminació han estat, per a mi, molt adequades i el moviment dels actors també. val a dir que el canvi d'època no m'ha molestat el més mínim. Dit això, passem a la part musical i canora.

La soprano Martina Serafin té una presència escènica i una elegància aristocràtica que li va de perles per a fer el paper de Mariscala. La veu, a més és gran, plena, bella en el centre i greus i una mica "agressiva" als aguts, però va cantar la seva part amb brillantor i musicalitat i una prestació escènica considerable.

La mezzo Sophie Koch, per a mi, la millor del repartiment, va cantar el paper d'Octavian amb una veu bonica, molt ben timbrada i projectada i amb una homogeneïtat de registre admirable. Sempre amb una afinació i musicalitat d'una pulcritud sense màcula, ha complert la seva prestació escènica de jove amant de la Mariscala de manera convincent.

Ofèlia Sala ha estat una Sophie ben cantada amb la seva veu petita, lleugera i de vibrador peculiar. S'ha sentit però molt bé entre les grans veus de les seves companyes de repartiment, sempre interpretant amb bon gust i musicalitat.

Peter Rose en el paper del Baró Ochs de Lerchenau ha fet una prestació molt brillant, ben actuada, amb vis còmica però sense exageracions, musicalment precisa, amb una veu lírica ben projectada i amb uns greus que, sense ser espatarrants, es sentien perfectament.

El veterà Franz Grunheber ha complert molt bé en el paper de Faninal i pare de Sophie. La seva entrada durant el segon acte ha estat contundent en el seu desplegament vocal i ha seguit durant la resta de la funció en plena forma.

Josep Bros va interpretar el paper del cantant italià que té una partitura difícil i especialment aguda. Bros que darrerament sembla que s'ha decantat per papers més lírics que no pas lleugers canta amb un centre diguem-ne una mica eixamplat (recorda, salvant les distàncies, la manera de cantar de Josep Carreras) i això li treu, crec, facilitat a l'agut, emetent-lo de manera massa justa, amb un vibrador propi d'un cantant de més edat. Em va fer patir una mica.

Els demés participants han complert abastament amb les seves respectives parts. Deixeu-me assenyalar especialment les bones prestacions d'Amanda Mace, Julia Juon i Roger Padullés i la impagable participació de Francisco Vas tan artista com sempre.

La direcció musical de Michael Boder va ser molt aplaudida per la bona concertació escena-fossat, la contenció orquestral que va deixar sentir sempre els cantants i la conducció més aviat camerística de la densa partitura de Richard Strauss.



Foto: salutació final el dia de l'assaig general.

Última hora

Vuelve a estar disponible el acceso al libro Medicina del Canto

En vías de solución el acceso a "Medicina del Cant"

Por un despiste en el momento de la renovación del dominio en donde se halla alojado el libro virtual Medicina del Canto, no es posible acceder a la página correspondiente. Está en vías de solución y espero que en el plazo de pocos días vuelva a estar operativo. Disulpad las molestias.

En record de Philip Langridge

El divendres 5 de març d'enguany moria, a causa de les complicacions d'un càncer de colon, el gran tenor anglès Philip Landgridge de gratíssima memòria per els qui vam tenir el goig de veure'l al Liceu fent el Capità en l'òpera de Britten Billy Bud (2001) o el paper del Príncep Xuisky del Boris Godunov de Musorgski (2004).
Va cantar un ampli repertori que anava des de Claudio Monteverdi, Bach i Haendel, Mozart i Wagner fins a les obres dels millors autors contemporanis com ara Ravel, Stravinsky, Janacek, Schoemberg, Elgar i Benjamin Britten del qui va ser gran i reconegut intèrpret.
Estava casat amb la mezzosoprano Ann Murray, també ben coneguda del Liceu amb la qui va tenir un fill.
Darrerament interpretava el personatge de la bruixa de Hansel i Gretel de Humperdinck amb una transformació escènica increïble. El podeu veure en aquest paper a http://www.youtube.com/watch?v=X1elUvZauBk

Vagi des d'aquí el meu condol a la seva vídua i família tota i a tots els aficionats a l'òpera per una tan sentida pèrdua.


Com a record us poso aquest fragment "Sonnet" de la Serenade Op. 31 de Benjamin Britten amb la "English Chamber Orquestra" dirigits per Steuart Bedford.

"Il faut partir" La fille du régiment. Patrizia Ciofi

Otra ilustración, ahora con Patrizia Ciofi en la sentida aria "Il faut partir" de La fille du régiment de G. Donizetti, aquí en otra producción pero con el mismo calor interpretativo. Génova 2007.

La fille du régiment. "Ah mes amis ..., Pour mon âme ..."

Como ilustración del post anterior, les pongo el fragmento "Ah mes amis, ... Pour mon âme, ..." de La fille du régiment, de Gaetano Donizetti, con Juan Diego Flórez y el Coro de la Ópera de Viena en la misma producción dirigida por Laurent Pelly en aquélla ciudad el 1 de abril de 2007.

La fille du régiment en el Liceu

Fotografías de Antoni Bofill.

El domingo pasado asistí a la función de estreno de La Fille du régiment, de Gaetano Donizetti. Se trata de una adaptación de la ya conocida y celebrada producción dirigida por Laurent Pelly y que ya se había presentado con gran éxito en Londres, Viena y Nueva York con la participación estelar de Natalie Dessay.
La funcion se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Marie: Patrizia Ciofi
La marquesa de Berkenfield: Victoria Livengood
La duquesa de Crakentorp: Ángel Pavlosky
Tonio: Juan Diego Flórez
Sulpice: Pietro Spagnoli
Hortensius: Àlex Sanmartí
Un notario: Arnau Vilardebò
Un cabo: Josep Ribot
Un campesino: José Luis Casanova

Dirección musical: Yves Abel
Dirección de escena: Laurent Pelly

Orquesta Sinfónica y Coro del Gran Teatre del LIceu
Director del coro: José Luis Basso

Gran expectación en el Teatro con lleno absoluto dadas las interesantes perspectivas de la conocida puesta en escena y la calidad de los cantantes protagonistas. Creo que nadie quedó defraudado.

La dirección de escena de Laurent Pelly, además de precisa, detallista en los gestos, con un trabajo de actores increible, tuvo momentos de genialidad y consiguió alternar escenas de gran comicidad con otras altamente emotivas.

Patrizia Ciofi estuvo a gran altura tanto en lo teatral, que bordó, como en el canto que resultó en un belcantismo rebosante de emoción, musicalidad, dicción y "savoir faire". Su voz de soprano ligera presenta un timbre algo apagado pero la calidad de su canto es tal que uno se olvida rápidamente de estos nimios detalles para gozar de cada una de sus prestaciones, desde las más cómicas, como la lección de canto con la marquesa, a las más sentidas, la bellísima aria del primer acto "Il faut partir" y "Par le rang et par l'opulence" del segundo, precedida de una elegíaca entrada del violoncelo solista.

El tenor peruano Juan Diego Flórez estuvo espléndido de facultades, ciencia canora y arte. Este gran cantante se halla en un momento de verdadera plenitud y todos pudimos disfrutar de su elegante y musical expresión belcantista. La apoteosis vino en el momento del aria "Ah mes amis quel jour de fête...Pour mon âme" la famosa aria de los nueve do que se atrevió a repetir tras la ovación del público liceísta. Y las dos versiones sin un pero, con una claridad de voz, una línea de canto y unas subidas al sobreagudo perfectas en cuanto a colocación y a la calidad del sonido: ¡Una pasada!

El barítono Pietro Spagnoli estuvo muy acertado en el rol del sargento Sulpice que cantó con gracia y eficiencia vocal.
La marquesa de Victoria Livengood resultó magistral pues supo adecuar su enorme y estridente voz de mezzo/contralto al cómico papel de la aristócrata madre secreta de Marie.

Todos los demás participantes estuvieron muy a la altura de las circunstancias. El conocido actor Ángel Pavlosky que interpretó el papel de la duquesa (foto 4) estuvo inmenso en su actuación y me hizo reír a carcajadas en el momento de los saludos finales en los que actuó como una verdadera diva. Mención especial para el coro que actuó con gracia y soltura notándose un gran trabajo escénico, no ya sólo colectivo, sinó individual.
La direcció del canadiense Yves Abel resultó brillante y la Orquesta de la Casa obtuvo un buen sonido. Buen trabajo de conjunción escena/foso.

En fin, señoras y señores, una velada inolvidable en la que todo funcionó a la perfección: canto, escena y concertación. Ovación de gala para todos, especialmente, claro está, para los protagonistas y de las pocas veces que he oído aclamar al director de escena. El público salió del teatro contento y feliz consciente de haber pasado una tarde de aquéllas que hacen historia.
No se lo pierdan por nada del mundo, cueste lo que les cueste.

La teatralitat de Natalie Dessay i la fragilitat de la veu humana.

Ahir nit vaig tenir ocasió de veure al Canal Mezzo, en directe, la nova producció de La Sonnambula de V. Bellini que s'oferia a l'Òpera de la Bastille de París amb la interpretació estelar de Natalie Dessay del bracet del jove tenor mexicà Javier Camarena. No faré un comentari sobre la producció tot i que em va agradar força però sí que voldria parlar de Natalie Dessay des d'un punt de vista de la salut vocal. Dic això perquè, a continuació, també vaig poder veure "Orphée aux enfers" l'òpera buffa de Jacques Offenbach protagonitzada per la mateixa artista i on es va fer un fart de cridar i xisclar, alguna vegada de manera estripada.

Natalie Dessay és una artista integral. Fa música i teatre a un nivell altíssim. La seva faceta teatral és d'una expressivitat que colpeix fàcilment l'espectador. Es fica tant a dintre el personatge que no dubta a l'hora d'utilitzar tots els recursos que la seva alta sensibilitat li ofereix. Així, si l'acció li suggereix que ha de forçar la veu, la força i si ha de cridar crida i fins i tot xiscla, i xiscla de veritat. I això permet que gaudim d'un espectacle sense precedents en el món de l'òpera però els que sabem alguna cosa sobre el cant i la veu humana, patim perquè es tracta de veritables atemptats a la salut vocal de l'artista.

Hem pogut saber que la Dessay ha estat operada dues vegades de les cordes vocals (les lesions com pòlips o nòduls són secundàries al mal ús o al sobreús de la veu) i que la veu que lluïa fa uns anys no és la mateixa d'avui. Aquella facilitat extrema a la zona sobreaguda s'ha limitat i tot i seguir sent una soprano lleugera pateix, a vegades i més del què voldria, al fer algunes notes.
Estic segur que la mateixa Natalie Dessay sap perfectament el risc que corre actuant d'aquesta manera i també estic segur que li deu ser igual perquè no sap o no vol fer-ho d'una altra manera.

I el dia que ja no pugui cantar farà teatre que és, com ha dit més d'una vegada, la seva primera i principal vocació. Ella seguirà sent feliç i els que hi perdrem serem nosaltres, tot i que haurem pogut gaudir durant uns anys d'inoblidables i històriques interpretacions.

Tristan und Isolde al Liceu

Fotografies d'Antoni Bofill.

Aquest diumenge 31 de gener vaig assistir a la funció d'abonament del Torn T al Liceu per a veure l'actual producció de la celebèrrima òpera de Richard Wagner, Tristan und Isolde. Com que també vaig tenir ocasió de veure'n l'assaig general tindré ocasió de comparar els dos tenors protagonistes.
La funció es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Tristan: Ian Storey
Rei Marke: Kwangchul Youn
Isolde: Deborah Voigt
Kurwenal: Bo Skovhus
Melot: Norbert Ernst
Brangäne: Michaela Schuster
Un pastor/veu d'un mariner: Francisco Vas
Un timoner: Manel Esteve Madrid
Direcció musical Sebastian Weigle
Direcció d'escena: Thor Steingraber
Escenografia i vestuari: David Hockney
Il·luminació Duane Schuler
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso

Em venia molt de gust veure aquest Tristan i Isolda amb l'escenografia del pintor David Hockney estenada a Los Angeles el desembre de 1987. Es tracta d'una posada en escena de tipus "naïf" amb colors llampants, una curosa perspectiva i una il·luminació quasi màgica que emmarca perfectament l'acció de l'obra del geni alemany. La direcció d'escena és reeixida en algunes coses com les escenes de lluita i sobta en d'altres per la seva fredor. En efecte, durant el gran duet d'amor del segon acte, em va semblar que els amants es trobaven massa separats l'un de l'altra i van trigar força estona a acostar-se. Em va agradar, en canvi, que durant l'ària de la mort d'amor d'Isolda (Liebestod) la il·luminació l'aïllés de la resta de l'escena fins que, a la fi, es reuneix amb Tristan, que s'aixeca de terra, en una mena d'apoteosi atemporal.

El dia de l'assaig general vaig tenir ocasió de veure el veterà Peter Seiffert en el paper protagonista. Seiffert probablement no és la veu per cantar el Tristan, resulta una mica lírica per aquest paper i, tot i l'evident dosificació de l'esforç, durant el tercer acte va patir. Realment semblava que ja no podia més. El diumenge passat però vaig poder veure l'Ian Storey amb una veu més jove i dramàtica i, per tant, més adequada al paper que va interpretar amb certa fredor però amb eficàcia vocal i sense patiments. La seva presència escènica va fer també un Tristan més creïble des del punt de vista teatral.

La soprano Deborah Voigt que, durant l'assaig general, no va cantar a veu ni amb la intensitat habitual, va estar en canvi aquest darrer diumenge pletòrica de facultats i va interpretar el seu paper amb entrega, sentiment i musicalitat.

El baix Kwangchul Youn va estar esplèndid com a Rei Marke. Va fer una demostració de com s'ha de cantar. Domini total de la veu en tots els registres, apianant les notes quan convenia, dient molt bé, sempre amb una musicalitat impecable i una intenció dramàtica modèlica. Per a mi, va ser el millor de la vetllada. Aquest home, amb el domini tècnic que demostra, la dicció, la sensibilitat i l'exquisida musicalitat seria un bon cantant de lieder. M'el puc imaginar cantant un Viatge d'Hivern de gran altura.

La Brangäne de Michaela Schuster va arribar a gran alçada gràcies a una veu de mezzo bonica, ben timbrada i de volum i projecció considerables. Va interpretar molt bé el paper de la fidel serventa i companya d'Isolde.

El Kurwenal de Bo Skovhus va ser exactament l'esperat: ben cantat i expressat, molt ben actuat però amb una veu baritonal una mica descolorida i uns greus insuficients. Molt correcte el Melot de Norbert Ernst i competentíssim, com sempre, Francisco Vas en els papers del mariner i el pastor.

La direcció musical de Sebastian Weigle va ser molt curosa i detallada, accentuant sempre el lirisme de la partitura i no deixant que en els moments més dramàtics l'orquestra sortís de mare. Va agradar molt al públic assistent que li va dedicar una forta ovació al final.

Träume, de Richard Wagner, per Jessye Norman i Irwin Gage

Aquesta nit us suggereixo d'escoltar el lied "Träume" cinquè lied del cicle Wesendonck Lieder de Richard Wagner. La versió, només d'audio, és de Jessye Norman acompanyada al piano per un immens Irwing Gage. D'aquesta manera ens anem preparant ja pel proper Tristany i Isolda al Liceu.