Carmen al Liceu

Foto: Antoni Bofill

Ahir tarda vaig assistir a la darrera representació de l'òpera Carmen de Geoges Bizet, en versió escènica de Calixto Bieito modificada de la que ja es va presentar al Festival de Peralada l'any 1999 i que es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Zuniga: Josep Ribot

Moralès: Alex Sanmartí

Don José: Roberto Alagna

Escamillo: Erwin Schrott

Dancaïre: Marc Canturri

Remendado: Francisco Vas

Lillas Pastia: Abdel Aziz El Mountassir

Frasquita: Eliana Bayón

Mercédès: Itxaro Mentxaca

Carmen: Béatrice Uria-Monzon

Micaëla: Marina Poplavskaya

Torero: Xavi Estrada

Macarena: Alexandra Urcia

Direcció musical: Marc Piolet

Direcció d'escena: Calixto Bieito

Escenografia: Alfons Flores

Vestuari: Mercè Paloma

Il·luminació Xavi Cot
Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso
Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya. Director: Oscar Boada.

Nova coproducció Gran Teatre del Liceu/Teatro Massimo (Palerm)/ Teatro Regio (Torí).

D'entrada diré que vaig quedar agradablement sorprès per  la posada en escena de Calixto Bieito. De ben segur que, de totes les produccions que li he vist, és la que més m'ha convençut. L'acció es fa creïble, es segueix perfectament l'argument de l'obra i la direcció d'actors es nota ben treballada. A més, hi ha detalls d'especial bellesa plàstica com l'escena del torero nu a la llum de la lluna, fent toreig de saló davant d'un monumental toro d'Osborne, o el contrallum mentre hissen la bandera amb cigarrera inclosa (veure foto 3).
La Carmen de Béatrice Uria- Monzon (foto 2) fuig una mica del paper estripat que a vegades es fa en aquest tipus de representacions i ofereix una versió fina i cuidada, quasi aristocràtica de la gitana cigarrera. Vocalment em va agradar força, bon fraseig, bona dicció i excel·lent musicalitat. És cert que no té els greus de l'Obratzova però no els necessita per a res. Li vaig sentir la veu perfectament en tots els moments.

El tenor Roberto Alagna passa per un molt bon moment vocal. La veu li sonava fàcil, amb volum i "squillo" considerable.  Va fer un Don José ben cantat, amb un fraseig i dicció perfectes a més d'una prestació escènica notable. La celebèrrima ària "La fleur que tu m'avais jetée ..." va ser cantada de manera extrovertida però amb bona musicalitat. Dic extrovertida perquè quan la pujada al si bemoll agut "et j'etais une chose à toi" va optar per fer l'agut en fortíssim en lloc de seguir les instruccions de la partitura de Bizet, que hi posa dues P, i cantar-la piano. De totes maneres, cal dir que la gran majoria del públic liceista està encantat amb aquest tipus d'exhibició "pinyolaire". També cal dir però que va ser un agut que feia goig de sentir. 
La Micaëla de Marina Poplavskaia va ser ben cantada però ni la veu en sí ni la interpretació van estar a gran alçada i el resultat va ser bastant anodí. 
L'Escamillo d' Erwin Schrott va ser un torero d' histriònica "xuleria" amb una presència física molt adient i que, a més, té una veu adequada al paper, la de baríton amb greus ben audibles. Cal dir però que el seu francès és molt millorable. La seva prestació durant el segon acte va ser musicalment qüestionable, amb entrades fora de temps i precipitació en el fraseig. En canvi, al final de l'obra i en el duet amb Carmen va estar molt millor i les frases "si tu m'aimes Carmen ..." fins i tot van tenir lirisme.
Ben cantades i actuades les parts de Frasquita i Mércedès per part d'Eliana Bayón i Itxaro Mentxaca. Ben servits també els papers de Remendado de Francisco Vas, Dancaïre de Marc Canturri i Moralès d'Alex Sanmartí i justet el Zuniga de Josep Ribot.
Molt bé, com sempre, el cor de la Casa i magnífica la participació del Cor Vivaldi-Petits cantors de Catalunya tan ben dirigits per Oscar Boada.
La direcció musical de Marc Piolet ha estat, des del meu punt de vista, una mica irregular. Hi han hagut moments de brillantor orquestral i també de lirisme, però també alguns moments on ha mancat la tensió musical i la precisió (concertant del segon acte). És un director que deixa cantar i això sempre és d'agrair i, sobretot a la segona part, ha estat crec més inspirat i precís. En general, però, ha fet una bona actuació que ha estat recompensada amb una ovació al final.
Resumint, una bona ocasió per a tornar a veure Carmen i de bona manera. Els qui no l'hagin vista sempre ho podran fer el proper juliol.

P.S. Volia dir que em va sobtar la quantitat de pols que hi havia a l'escenari. Qualsevol objecte que caigués aixecava una polsaguera considerable. Sort que no hi devia haver cap actuant asmàtic perquè d'haver-hi estat segur que hagués hagut d'anar a urgències.

JONAS KAUFMANN, DIE SCHÖNE MÜLLERIN, Des Müllers Blumen & Tränenregen

He trobat, i us les poso,  aquestes dues cançons de La Bella Molinera de Franz Schubert, cantades per Jonas Kaufmann acompanyat al piano per Helmut Deutsch, pertanyents al CD que tenen editat. Dels pocs tenors que poden cantar alhora òpera i lieder.

Recital de Jonas Kaufmann al Liceu cancel·lat

El recital que havia de fer aquesta tarda Jonas Kaufmann ha estat cancel·lat. Haurem de veure-li interpretar La Bella Molinera de F. Schubert més endavant quan el Teatre ens ho digui.
L'esperarem amb ànsia.

Josep Pons, nou director musical del Liceu

Ja s'ha fet oficial allò que era un secret a veus. Josep Pons serà el pròxim director musical del Gran Teatre del Liceu. A mi l'idea m'atrau. Les vegades que l'he vist dirigir ha aportat una visió diferent de les que la majoria de directors ens tenen acostumats. Crec que pot aportar frescor i un segell personal i, a més, estic convençut que podrà treballar amb l'orquestra del Teatre per millorar-ne el so. De ben segur que no tothom hi estarà d'acord, però d'això es tracta: que cadascú hi digui la seva.
Per il·lustrar la cosa, us poso aquest vídeo de Josep Pons dirigint l'Orquestra de París en una pàgina ben coneguda de Manuel de Falla.

Gabriel Fauré - Romance sans Paroles Op 17, No 3 - Piano

Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us poso aquesta magnífica interpretació, de pianista desconegut, d'una de les Romances sense paraules de Gabriel Fauré.
Bona nit.

Ajudar a prevenir problemes de les vies respiratòries

Ara que som al canvi d'estació i entrem de ple en el temps dels refredats, faringitis, laringitis, traqueobronquitis i descompensacions asmàtiques, us remeto al post que vaig fer el 22 de febrer de 2007 sobre les funcions del nas perquè us pot ser útil a l'hora de prevenir els trastorns de les vies respiratòries. Aneu a http://jrumbau.blogspot.com/2007/02/funciones-de-la-nariz.html

Christian Gerhaher canta Mahler

Un o una comunicant que signa amb inicials, i que no he identificat, m'ha fet conèixer un excel·lent baríton, deixeble de Fischer-Dieskau, Christian Gerhaher. Us en poso aquest vídeo on hi canta, del cicle Lieder eines Fahrenden Gesellen, "Ging heut' morgen übers Feld" amb la Staatskapelle de Dresden dirigits per Fabio Luisi.

Dichterliebe,Op 48. Robert Schumann. Fischer-Dieskau & Horowitz

Amics, aquesta nit, retornant a les músiques per abans d'anar a dormir, us poso el popular cicle de lieder Amor de Poeta de R. Shumann, en una interpretació que no coneixia. El pianista acompanyant és Vladimir Horowitz, el paradigma dels pianistes romàntics tocant una de les músiques més romàntiques d'un dels autors més romàntics. Del cantant no cal que en parlem, tot un clàssic.
Crec que es tracta d'una versió l'audició de la qual us pot resultar interessant si no la teníeu sentida.
Bona nit

Nous temps, nous costums

Foto pròpia: Liceu

Benvolguts seguidors d'aquest blog,

D'ara endavant, i com ja venia fent últimament, escriuré només en català. Donades les facilitats de les eines de traducció de Google, els castellano-parlants podran seguir perfectament allò que escrigui i així, crec que m'expressaré de manera més còmoda. Com és natural, tots els articles o "posts" que han estat escrits en castellà seguiran en el mateix idioma. També hi serà la versió castellana del llibre virtual "Medicina del Cant".
Aquesta vegada , al iniciar el curs, també inicio un nou aspecte del blog, encara que només sigui per allò de renovar-se o morir.
Pel que fa a l'òpera, fins el dia 17 d'octubre no podré assistir al Liceu per veure la producció de Carmen signada escènicament pel Sr. Calixte Bieito i que ja es va fer fa uns 11 anys al Festival de Peralada. Bé, ja en parlarem.

Una altra vegada al peu del canó

Plácido Domingo en el rol de Simon Boccanegra de Verdi.

Tres mesos sense escriure res és realment massa temps. A veure si m'animo a tornar-m'hi a posar.

Han passat moltes coses des del meu darrer post el mes de juny passat, des de la sentència famosa del Tribunal Constitucional que ha marcat un abans i un després pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya i ha encetat a casa nostra una deriva cap a la independència que caldrà seguir amb interès, a la crisi econòmica que sembla no voler marxar de la nostra societat, sempre a la cua d'Europa i amb uns governants de marcada incompetència que ha comportat, entre d'altres, una retallada important en el pressupost del Liceu, i, ja en el terrenys artístic, l'aterratge de Plácido Domingo en el repertori de baríton verdià sense ser-ho, etc.

Sí que m'agradaria parlar una mica del desembarcament del Sr. Domingo al repertori baritonal . Realment un tenor pot cantar de baríton? És suficient poder fer les notes per poder encarnar un rol baritonal no tenint-ne la veu? Què passa amb la tensió de la veu quan es passa d'una tessitura de tenor a una de baríton i es segueix sent tenor?
Les respostes semblen fàcils però tractant-se de Plácido Domingo potser no ho són tant. Intentaré explicar-me. És evident que un tenor no ha de cantar un rol de baríton i per molts conceptes. El primer és que traeix la voluntat del compositor, d'altra banda hi ha el timbre de la veu que no és el més adequat a la fidelitat de la partitura i, a més, la tensió de la veu al passar d'una tessitura de tenor a una de baríton es perd justament en les zones que més la requereixen. Així, per exemple, el "fa" natural en pianíssim que fa el baríton a l'òpera Simon Boccanegra al final del duet amb la seva filla, just allí on diu "figlia" requereix una tensió de la veu que desapareix en un tenor al tenir la mateixa nota més central. D'altres exemples com les frases del mateix Simon "E vo gridando pace..." queden massa centrals o greus en una veu de tenor. Un altre motiu a tenir en compte és que en els concertants els barítons fan sovint la veu més baixa, així, per exemple, en el quartet del tercer acte de Rigoletto, el baríton fa el baix i el mateix "taci" del final s'ha de sentir com el suport de l'harmonia de les veus més agudes. La veu de tenor queda inconsistent com a baix.
De totes maneres, el Sr. Domingo no és un tenor qualsevol. Ha fet una llarga i excepcional carrera que mereix tots els reconeixements i respectes sempre amb un rigor musical exquisit i una gran feina actoral. Si ara, als seus setanta anys vol cantar de baríton crec que li hem de respectar la decisió perquè s'ho ha ben guanyat al llarg de tants anys. Per tant, no el critiquem i gaudim una vegada més de les seves nobles prestacions.
Només voldria afegir que cantant de manera continuada de baríton, li costarà al cap d'un temps tornar a fer de tenor, si és que ho vol fer. Malgrat tot, vistes les facultats i intel·ligència de Plácido Domingo, tampoc no m'estranyaria que d'aquí a un any ens tornés a fer una Walquíria i, a més, bé.