dijous, 18 de juny de 2009

Inoblidable recital de Thomas Quasthoff al Liceu











Ahir vespre al Liceu vaig tenir el goig d'assistir al recital de lieder del cèlebre baríton alemany Thomas Quasthoff acompanyat al piano per Justus Zeyen, cantant uns dels meus cicles de cançons preferits: Die Shöne Müllerin (La Bella Molinera) de Franz Schubert amb textos de Wilhelm Müller.
Al llarg de la meva vida musical he tingut ocasió de poder gaudir d'aquest cicle amb cantants de molt prestigi però sempre em quedava amb la fita insuperable d'Anton Dermota i la seva muller Hilde en aquells històrics recitals al Palau o al Saló del Tinell. Fins i tot guardo amb afecte una partitura de La Bella Molinera amb una dedicatòria i firma del mateix Dermota durant un sopar al antic Hotel Manila de Barcelona. I he de dir, amb tota contundència, que la manera de cantar, d'expressar, de donar diversos colors a la veu segons el moment interpretatiu, l'exquisida musicalitat i la capacitat increïble de comunicació del Sr. Quasthoff em fa remontar fins aquells concerts dels anys 60 i 70. En efecte, fins i tot la perfecció de Fischer-Dieskau o la intensitat més introspectiva de Matthias Göerne no arriben a la capacitat màgica de comunicació de Quasthoff que va lograr una cosa que molts pocs artistes poden aconseguir i és que es pari el temps i l'espectador sensible pugui participar d'un moment de creació. I això va passar en vàries de les cançons d'ahir com per exemple en el lied "Der Neugierige" amb les frases màgiques "O bachlein meine liebe..." que ens van fer tocar l'eternitat (l'eternitat no és un temps que no s'acaba mai sinó l'absència de temps, l'atemporalitat) o "Des Baches Wiegenlied" o la definitiva i meravellosament cantada La Mort i la Donzella del mateix Schubert, l'únic bis que va oferir entre les aclamacions del públic assistent.
El pianista Justus Zeyen, acompanyant habitual de Thomas Quasthoff, va obtenir un bon so de l'instrument exhibint una bona i pulcra tècnica, va saber seguir els moments màgics del cantant tot i que la seva prestació, malgrat ser de gran nivell, no va estar a la mateixa alçada del seu il·lustre company.
Una vetllada inoblidable.

4 comentaris:

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies per aquest "post". Jo també hi era. I també hi vaig ser al Tinell amb Anton i Hilde Dermota, quan tenia només deu o onze anys. Em sembla que vaig quedar "marcada" per tota la vida i que el lied és la música que m'ha acompanyat sempre en el fons del fons de l'ànima. En fi: que per molts anys puguem fer semblants obres amb els mateixos manobres!
Mercè Solé

Josep Rumbau ha dit...

Benvolguda Mercè, celebro de debò poder intercanviar unes paraules amb una dermotista autèntica. Ahir tots estavem d'acord d'haver assistit a una vetllada excepcional.
A veure quan torna!
Salutacions cordials,

helenna ha dit...

Des del desconeixement només puc dir que em va impresionar. L'hora i vint minuts més curta de la meva vida.

El segon plaer de la nit va ser poder-te saludar.
Una abraçada.

Josep Rumbau ha dit...

Molt content d'haver-te conegut. En Quim està de sort!
I content també de que hagis pogut gaudir d'un especial dia de música de debò.