divendres, 29 de maig de 2009

Recital d'Anne Schwanewilms al Liceu

Fotos: Anne Schwanewilms i el pianista Manuel Lange


Ahir vespre vaig assistir al recital ofert per la soprano Anne Schwanewilms acompanyada al piano per Manuel Lange i que va desenvolupar el següent programa:

I part

Claude Debussy: Proses lyriques:
"De rêve,
"De grève",
"De fleurs",
"De soir"

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Im Früling" núm. 13,
"Gesang Weilas" núm. 46,
"Auf einer Wanderung" núm. 15,
"Verborgenheit" núm. 12.

II part
Richard Strauss:
"In goldener Fülle", op. 49, núm.2
"Wer lieben will, muss leiden", op. 49, núm. 7
"Ach, was Kummer, Qual und Schmerzen", op. 49, núm. 8

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Das verlassene Mägdlein" núm. 7

"Wo find' ich Trost" núm. 13
"Der Genesene an die Hoffnung" núm. 1

Richard Strauss:
"Blauer Sommer", op. 31, núm. 1

"Weisser Jasmin", op. 31, núm. 3
"Das Rosenband", op. 36, núm 1

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Elfenlied", núm. 16

"Selbstgeständnis", núm. 52
"Storchenbotschaft", núm. 48


L'Anne Schwanewilms és portadora d'una bellíssima i sensual veu de soprano lírica de color auri vellutat d'aquelles que acaronen l'oída de l'aficionat sensible. La seva presència física, a més, és molt agradable i per tant té tot allò que li cal a una cantat per triunfar en qualsevol teatre. L'elecció del programa però no crec que hagi estat la més afortunada per cantar en una tan gran sala com la del Liceu. La primera part amb les cançons de Debussy i Wolf eren potser massa intimistes i quedaven llunyanes entre les grandàries de l'espai liceista. El seu cant, d'altra banda, tot i ser de refinada tècnica, preciosista i musicalíssim, peca, des del meu de vista d'un punt de fredor que va contribuir a que l'emoció del cant no arribés a la gent.
La segona part es va animar. Les cançons de Richard Strauss més vocalment expansives van ajudar a sortir de la monotonia i també els darrers lieder de Wolf van ser cantats amb gràcia i vis còmica. Al final només una propina "Allerseelen" de Richard Strauss que va cantar magnificament.
El pianista Manuel Lange va tocar amb mesura i sensibilitat, molt pendent de la soprano. A la segona part va saber treure un millor so de l'instrument que, tot i amb la tapa oberta, no va acabar mai de sonar amb la brillantor esperada.
Cal remarcar la pobra entrada del Teatre que es veia mig buit i la poca cultura musical de part del públic que aplaudia entre lied i lied. En general, una vetllada desangelada tot i la gran qualitat dels artistes presents.