Recital de Robert Holl al Liceu

Foto: Robert Holl a l'esquerra i el pianista Oleg Maisenberg a la dreta

Aquesta tarda al Liceu s'ha celebrat el recital del baix holandès Robert Holl acompanyat al piano pel rus Oleg Maisenberg.
La primera part ha constat del Liederkreis, op. 39 de Robert Schumann amb textos d'Eichendorff, i la segona part ha estat dedicada a una suite sobre poemes de Buonarroti, de Dmitri Shostakovich.
Robert Holl té una veu de baix molt ben timbrada i "ben posada" a més de ser una veu gran, d'aquelles que omplen el teatre, sobretot quan canten des de l'escenari (ja sabem que a sobre el fossat les veus corren menys). La seva tècnica li permet fer les gradacions que cregui oportunes a cada moment, des del fort aclaparador, passant per la mitja veu i fins el piano més suggeridor. La seva versió del cicle de cançons op. 39 de Schumann ha estat cantada amb rotunditat quan calia i amb la màxima sensibilitat i tendresa quan el text ho requeria. La seva afinació ha estat impecable i la musicalitat d'una pulcra exquisidesa.
La segona part, dedicada a Shostakovich i cantada en rus, per a mi, no ha tingut el mateix interès musical que la primera tot i que la interpretació de Holl ha estat molt convincent.
El pianista Oleg Maisenberg- que lluia una figura prima i pàl·lida, quasi anèmica, que m'ha recordat, com bé deia la meva veïna de seient Montse, el vampir de la pel·lícula "El baile de los vampiros" de Roman Polanski- ha acompanyat el solista en tot moment amb fina musicalitat, respirant amb Holl molt atent al desenvolupament musical, tot i que la seva expressivitat ha quedat lluny d'altres cèlebres intèrprets del gènere. No podia deixar de pensar en Roger Vignoles o Irving Gage, per exemple. Al final, dues propines molt interessants. La primera, segons ha anunciat el mateix Holl, la primera cançó escrita per Mussorgsky i la segona, una altra de preciosa de Tchaikowsky.
Voldria assenyalar, sense ofendre ningú, que la majoria del públic del Liceu no està fet per aquest tipus de concert. El troben avorrit i la prova més flagrant és la quantitat de tosses que s'han arribat a sentir, senyal inequívoc de manca d'atenció. Si no senten òpera i uns quants "pinyols" no surten contents. Davant la gran qualitat artística de Robert Holl, els bravos que s'han sentit (entre els que hi havia els meus) han estat ben pocs. Quina llàstima!