Foto: Inva Mula i Stefano Secco
La última funció d’una òpera sempre té un al·licient especial. D’una banda és la que reuneix un major nombre d’assajos, si entenem com a tals les funcions precedents, i de l’altra és una mena de catarsi de tots els artistes implicats. A la última funció tothom hi canta amb més desinhibició i, a l’hora d’actuar, hom hi fa coses que possiblement no s’hagués atrevit de fer a les primeres representacions.
Ahir nit, la darrera funció de Manon, aquesta vegada amb el segon cast en marxa: l'albanesa Inva Mula i l'italià Stefano Secco. De fet, havia de cantar Rolando Villazón (estava anunciat el primer cast amb recanvi de soprano) però va cancel·lar per malaltia. Els dos van estar molt bé. Inva Mula amb una bonica veu de soprano lírica-lleugera que fins i tot algú va comparar amb la Mirella Freni. Va cantar amb una entrega total, musicalitat i sentit dramàtic tot i que (ho sento però ho he de dir) a molta distància de la Natalie Dessay que, per cert, pertany a una altra galàxia interpretativa. L’adéu a la “petite table” vas ser especialment emotiu i va cantar exultant la seva gran ària “Est-ce vrai? Grand merci!...Profitons bien de la jeunesse...” de manera expansiva i molt convincent.
Stefano Secco, que ja coneixíem del darrer Elisir d’Amore, va donar un recital de bon cantar amb una veu de tenor líric prou bonica i molt ben posada. Tot i no ser una veu gran, corria molt bé i feia goig de sentir. Les frases parlades van resultar una mica precipitades en la dicció i no s’acabaven d’entendre bé, això no obstant, el cant era una delícia (al cap i a la fi, no és un orador sinó un cantant). Va cantar l’ària del somni “En fermant les yeux...” amb delicadesa i gran lirisme, apianant l’agut quasi fins el filat. A l’escena de Saint Sulpice va estar especialment inspirat tant a l’ària “Ah fuyez douce image à mon âme trop chère...” com en el duet final amb Manon.
Ovació al final per a tots dos artistes.
Ahir, el mestre Víctor Pablo va estar especialment inspirat.
Ahir nit, la darrera funció de Manon, aquesta vegada amb el segon cast en marxa: l'albanesa Inva Mula i l'italià Stefano Secco. De fet, havia de cantar Rolando Villazón (estava anunciat el primer cast amb recanvi de soprano) però va cancel·lar per malaltia. Els dos van estar molt bé. Inva Mula amb una bonica veu de soprano lírica-lleugera que fins i tot algú va comparar amb la Mirella Freni. Va cantar amb una entrega total, musicalitat i sentit dramàtic tot i que (ho sento però ho he de dir) a molta distància de la Natalie Dessay que, per cert, pertany a una altra galàxia interpretativa. L’adéu a la “petite table” vas ser especialment emotiu i va cantar exultant la seva gran ària “Est-ce vrai? Grand merci!...Profitons bien de la jeunesse...” de manera expansiva i molt convincent.
Stefano Secco, que ja coneixíem del darrer Elisir d’Amore, va donar un recital de bon cantar amb una veu de tenor líric prou bonica i molt ben posada. Tot i no ser una veu gran, corria molt bé i feia goig de sentir. Les frases parlades van resultar una mica precipitades en la dicció i no s’acabaven d’entendre bé, això no obstant, el cant era una delícia (al cap i a la fi, no és un orador sinó un cantant). Va cantar l’ària del somni “En fermant les yeux...” amb delicadesa i gran lirisme, apianant l’agut quasi fins el filat. A l’escena de Saint Sulpice va estar especialment inspirat tant a l’ària “Ah fuyez douce image à mon âme trop chère...” com en el duet final amb Manon.
Ovació al final per a tots dos artistes.
Ahir, el mestre Víctor Pablo va estar especialment inspirat.
En fi, una vetllada fortament gratificant.
1 comentari:
Moltissimes gràcies, de nou.
No em cansaré de repetir-ho, un plaer.
Anna
Publica un comentari a l'entrada