Lulu al Liceu

L'excel·lent soprano francesa Patricia Petibon.

Aquest passat diumenge vaig assistir a la representació, corresponent al torn T, de l'òpera d'Alban Berg Lulu, que feia molts anys (1987) que no es feia al Liceu.
L'espectacle es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Lulu: Patricia Petibon

Comtessa Geschwitz: Julia Juon

Encarregada de camerino / Estudiant / Grum: Silvia de la Muela

Professor de medicina / Príncep / Majordom / Marquès / Professor: Robert Wörle

Dr. Schön / Jack l'Esbudellador: Ashley Holland

Banquer / Director del teatre: Kurt Gysen

Pintor / Negre: Will Hartmann

Alwa: Paul Groves

Schigolch: Franz Grundheber

Domador / Atleta: Andreas Hörl

Comissari de policia: Gabriel Diap

Jove de quinze anys: Isabel Rodriguez García

La seva mare: Monique Simon

Decoradora: Mariel Aguilar

Periodista: Manel Esteve Madrid

Criat: Marc Pujol

Clown: Jeremy Friedman

Direcció musical Michael Boder

Direcció d'escena: Olivier Py

Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / Grand Théatre de Genève

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Vaig tenir l'ocasió de poder assistir a l'estrena a Espanya i al Liceu d'aquesta òpera al ja llunyà 1969, encara estudiant de medicina i recordo l'escàndol que es va muntar amb gent sortint de la sala a mig espectacle amb cara d'emprenyats i una bona protesta al final. Des de les hores ha passat molt temps, 41 anys, i el públic ha tingut ocasió d'anar-se fent a aquest tipus d'obres de música no tan fàcil.

Michael Boder

Realment la música d'aquesta obra no és fàcil i pots apreciar-ne més la qualitat i bellesa la segona vegada que l'escoltes, i quan més vegades la degustes més sabors hi trobes. La partitura és difícil també per als músics, dit per alguns d'ells.

El tema, que ja és un clàssic, parla d'una dona fatal, immersa en una total amoralitat i que destrueix tot allò que toca. La posta en escena d'Olivier Py és d'una monumentalitat expressionista i colorista (de colors primaris) amb llums de neon a dojo i que té la pretensió de ser l'anunciadora de l'apocalipsi.
Realment, es tracta d'una escenografia molt vistosa on hi passen moltes coses alhora, potser masses. Això fa que costi seguir el fil de l'argument i que la distracció sigui constant, llevat del final on es respecta més la part intimista de l'obra. En efecte, uns quants dels qui érem al Liceu diumenge passat vam coincidir en aquesta sensació. Creiem que una bona posada en escena ha de clarificar l'acció però no complicar-la amb distraccions que per més ben fetes que estiguin no deixen de ser això: distraccions. A vegades les "genialitats" (que suposo gens barates) dels directors d'escena porten a aquest tipus de resultats.
De totes maneres, de ben segur que altra part del públic va quedar contenta amb la producció sinó no s'entendrien els nombrosos bravos del final.

Una escena de l'obra. Foto d'Antoni Bofill. En podeu veure més a la web del Liceu.

Els cantants van estar tots a un alt nivell, sobresortint però la soprano francesa Patricia Petibon que fa una encertada Lulu tan vocalment com escènica. La seva vocalitat amb una segura coloratura s'adapta com un guant a la partitura d'Alban Berg. També el tenor Paul Groves va fer una bona prestació de la seva terrorífica "particella" farcida d'aguts quasi incantables. Tant Julia Juon com Ashley Holland van estar a una bona altura així com la resta de participants.

L'orquestra de la Casa va sonar força bé sota la batuta de Michael Boder que va dirigir, com sempre fa, amb una amable finura com si es tractés de música de cambra.