dissabte, 4 de juliol de 2009

Recital d'Ian Bostridge i Julius Drake al Liceu

LIEDER DE FRANZ SCHUBERT

IAN BOSTRIDGE, tenor
JULIUS DRAKE, piano

Tenia ganes de veure en directe aquest prestigiós tenor anglès que només coneixia a través d'enregistraments i videos de YouTube.
El programa escollit era un seguit de lieder de Franz Schubert agrupats per temàtiques similars repartits en dues parts.
Bostridge és un home de constitució astènica, llarg i prim, de pell molt blanca, un posat tímit i potser llunyà i un aspecte quasi "espectral". El seu cant, com molt bé deia en Joaquim d' "In fernem land" a la sortida, és introvertit, sembla que canti per a ell mateix, ben diferent del de Thomas Quasthoff que canta directament per al públic, i això fa que la comunicació amb l'audiència sigui menor. La seva veu de tenor líric lleuger és bastant descolorida i, en tot cas, el poc color que presenta no és el d'una veu bella ni molt menys. El seu cant peca d'un cert amanerament, iniciant l'emissió de la nota de manera plana i fent-la vibrar més endavant. Aquesta manera de cantar, al cap d'una estona, cansa. També em cansa, particularment a mi, que en els finals acabats en en, molt freqüents en l'alemany, allargués més el so de la consonant en relació al de la vocal precedent i, en això, cal recordar la frase d'Anton Dermota parlant (en el seu castellà italianitzant) en el transcurs d'una classe magistral a principis dels anys setanta: "No cantar consonante es mal mas no catastrofa, no cantar vocal es catastrofa!" I en última instància dir també que semblava que ahir nit no es trobava en plena forma vocal. Potser un refredat incipient, o el que fos, acompanyat de la necessitat freqüent de beure aigua, donaven la impressió de patiment a més de l'evident justesa al registre agut. Cal dir també que l'emissió vocal de Bostridge es beneficia més de les frases líriques de temps lent que no pas episodis més moguts o dramàtics.
Això va fer que algunes cançons com Aus Heliopolis I, Abendbilder o Ins stille Land sortissin més reeixides que d'altres. De totes maneres, aquests comentaris són de matís i de cap manera voldria que s'interpretés que penso que es tracta d'un cantant dolent, ni molt menys! La musicalitat de Bostridge i la seva interpretació peculiar i molt personal fan que parlem d'un gran artista. Això si, hi han grans artistes que arriben a uns més que a d'altres.
Semblava que hi havia unanimitat en què, en general, la segona part va ser més agradosa al públic, per cert ben poc nombrós donat el prestigi del cantant.
Al final, aplaudiments i alguna ovació que van provocar dos bisos: An die laute i Louise, ambdues del mateix Schubert.

El pianista acompanyant Julius Drake va estar a un molt alt nivell, potser dels més alts. Va saber treure un so bellíssim del piano i la seva interpretació tant dels fragments dramàtics com dels més dolços va ser una veritable delícia. Tant va ser així, que alguns de nosaltres estavem més pendents del piano que del cantant i quan això passa vol dir alguna cosa.
No vull acabar aquest comentari sense denunciar, una vegada més, la mala educació de part del públic que s'aixeca i surt de la sala donant l'esquena als artistes mentre saluden.
A la sortida, divisió d'opinions.

2 comentaris:

El mosquit i el camell ha dit...

Jo no hi entenc gaire, i em va bé llegir el seu comentari. Em va agradar, però vaig trobar que feia un Schubert massa trist. D'acord que la mort sempre "sura" en Schubert, però ell compaginavauna tristesa molt subtil amb l'encant d'unes cançons gairebé populars... Em va agradar poder escoltar la Forelle al costat de les altres cançons "de pescadors", però no em va convèncer aquest to un pèl massa melodramàtic pel meu gust...
En fi. Jo m'ho mirava des del quart pis i la distància tampoc no ajuda gaire quan es tracta del lied...
Mercè

Josep Rumbau ha dit...

A mi tampoc no em va agradar massa, a més tenia un mal dia físicament parlant.
El lied sempre s'ha de sentir el més a la vora possible. El Liceu és massa gran per aquest tipus de recitals i cal buscar seients de les primeres files de platea. És tot una altra cosa.
Salutacions