Medicina del Cant, òpera, música i altres coses

Final d'etapa

2011-03-10T22:45:00.003+01:00

Benvolguts amics, després de quasi cinc anys de blog, ja en tinc prou. Crec que ha arribat el moment de parar. De fet, durant els darrers mesos ja hi escrivia molt poc. Ben cert que hi ha èpoques a la vida per a tot i ara em ve de gust oblidar-me'n, al menys, per una llarga temporada.

De totes maneres deixo l'accés al blog obert per si algú vol anar a veure algun post passat o vol entrar al llibre virtual "Medicina del Cant".
Si em permeteu un darrer consell, si encara no l'heu vist, no us perdeu el Parsifal del Liceu.

Us poso aquesta fotografia per ambientar una mica la ja tan propera primavera, una foto de la que estic content. Teniu idea del que costa retratar un gaig al bosc? No els veus mai o només en ràpida volada.

I, també, com no, un comiat musical, d'un autor que m'agrada força, Eduard Toldrà, i una peça ben coneguda "Cançó de Grumet" interpretada per un tenor de casa, Dalmau Gonzàlez, que em fa recordar amb nostàlgia les classes de cant a casa del mestre Jaume Francisco Puig, on coincidíem, ja fa tant de temps... Al piano, Liliana Maffiotte.

Bona sort a tothom i una forta abraçada,

Anna Bolena al Liceu

2011-02-06T19:13:00.006+01:00

Anna Bolena

Tot i que amb retard, us parlaré de la funció del torn T de l'òpera Anna Bolena, de Gaetano Donizzeti, que vaig veure el passat diumenge 30 de gener i que es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Enrico VIII: Carlo Colombara

Anna Bolena: Edita Gruberova

Giovanna Seymour: Elina Garanca

Lord Rochefort: Simón Orfila

Lord Riccardo Percy: Josep Bros

Smeton: Sonia Prina

Sir Hervey: Jon Plazaola

Direcció musical: Andrly Yurkevych

Direcció d'escena: Rafael Duran

Nova producció Gran Teatre del Liceu

Edita Gruberova

No havia tingut ocasió de veure mai aquesta òpera fins ara, òpera que, com és ben conegut, va ser la primera que es va representar al recent inaugurat Gran Teatre del Liceu l'any 1847. I, a part de l'interès purament històric i també musical hi havia, en aquest cas, l'interès afegit de veure la Sra. Edita Gruberova en una edat ja avançada per a aquest tipus de papers.
La veritat és que tot i l'èxit imponent que va obtenir amb les ovacions inacabables habituals, l'Edita Gruberova d'enguany té poca cosa a veure amb l'artista d'alguns anys enrera. És cert que va tenir moments de gran qualitat sobretot en l'escena del darrer acte a sobre les escales, cantant amb un fil de veu i lluint la seva tècnica abrumadora. També és cert però que durant el primer acte va tenir seriosos problemes d'afinació i que els sobreaguts sonaren xisclats i/o udolats. El mite i l'emotivitat del públic van prevaldre sobre l'objectivitat de l'actuació i, a la fi, l'explosió de bravos va ser de les històriques de la Casa.

Elina Garanca

La mezzo letona Elina Garanca, de les dones més belles que he vist mai en el mon de l'òpera, va cantar la part de Giovanna Seymour amb una veu gran, bonica i molt ben posada i capaç de fer totes les agilitats degudes amb gran solvència. Va demostrar una bona tècnica, força, dramatisme, musicalitat i una imponent presència escènica.

Josep Bros, en el paper de Lord Percy, va tenir un molt bon dia i la seva prestació va ser impecable tant vocalment com estilística.

El baix Carlo Colombara va lluir el seu important instrument en una prestació però que no va passar de correcta.

Simon Orfila segueix en la seva bona línia de belcantista i la seva veu es va decantant cada vegada més cap el baix que s'intuïa temps endarrera.

En el paper de Smeton, la mezzo o més aviat contralt Sonia Prina ens va regalar una molt bona prestació amb fina musicalitat i uns greus d'aquells que es recorden.

La resta del repartiment va complir perfectament en els seus respectius papers i el director Andrly Yurkevych va resultar eficient, molt atent a les necessitats dels cantants i especialment de la Sra. Gruberova. Cor i Orquestra correctes.

La posada en escena em va deixar en una situació d'indefinició i encara no sé si em va agradar o no. Diria que més aviat no, tot i l'encertada incorporació dels corbs londinencs presents a tothora.

Concert final del 48è Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas

2011-01-24T21:22:00.010+01:00

Ahir diumenge va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el concert final del Concurs Viñas d'enguany. Com és habitual van actuar els tres primers premis masculins i femenins més els premis especials o extraordinaris. Per ordre d'aparició van ser els següents:

Anna Tobella

Anna Tobella, mezzosoprano (Espanya) Premi Extraordinari Grup de Liceístes del 4t i 5è pis a la millor promesa espanyola i Premi Extraordinari de l'Ajuntament de Moià al millor cantant català.

Va iniciar el concert amb l'ària de La Clemenza di Tito de Mozart, "Parto, parto ..." que va interpretar amb una bella i càlida veu. Li manca encara un més gran domini dels pianos i pianíssims al registre agut, però tot arribarà i d'aquí un cert temps, que espero que no sigui massa llarg, tindrem una gran mezzo.

Oksana Kramareva

Oksana Kramareva, soprano (Ucraïna). Premi Especial al millor intèrpret de música russa "Miquel Lerín Seguí".

Aquesta soprano no té precisament allò que coneixem com una veu bella, però en canvi va cantar amb sentit dramàtic i musicalitat l'ària de Katerina de Lady Macbeth de Mensk, de Xostakòvitx. Llàstima que no sigui una ària "de concert" ja que treta del context de l'òpera, no resulta fàcil per a les oïdes del gran públic.

Roman Burdenko

Roman Burdenko, baríton (Rússia". Tercer Premi Masculí ex aequo.

Baríton de bonica i rodona veu molt ben posada que ens va regalar les oïdes amb l'ària del príncep Ieletski de La Dama de Piques, de Txaikovski (una de les meves preferides). En segon lloc ens va cantar el Pròleg de I Pagliacci, de Leoncavallo amb una molt bona dicció, fraseig, musicalitat i aguts contundents.

Jootaek Kim

Jootaek Kim, baríton (Corea). Tercer Premi Masculí ex aequo.

Sense les facultats de l'anterior però amb una veu ben timbrada i posada, ens va interpretar l'ària d'entrada del Barbero, de Rossini, "Largo al factotum" que va cantar amb solvència però quasi silenciat pel so orquestral en les frases més centrals. L'ària de La Traviata, de Verdi, "Di Provenza" va ser cantada amb línea i musicalitat amb un resultat més reeixit.

Elena Guseva

Elena Guseva, soprano (Rússia). Tercer Premi Femení.

Soprano lírica de veu bellíssima que ens va cantar l'escena de la carta de Tatiana de l'Eugen Oneguin, de Txaikovski i la pàgina de Der Freischütz, de Weber, "Leise, leise fromme Weise" amb una exquisida musicalitat i bon gust.

Atalla Ayan, tenor (Brasil). Segon Premi Masculí.

Atalla Ayan

Aquest noi, que canta amb gust i musicalitat, té un registre agut molt brillant, molt ben col·locat, però el centre de la veu queda una mica minvat de so, com si manqués recolzament diafragmàtic. Crec que haurà de treballar encara la tècnica vocal. "No només de l'agut viu el tenor", podríem dir. Va cantar "Ah! lève-toi soleil" de Roméo et Juliette, de Gounod i "No puede ser" de La Tabernera del Puerto de Sorozábal.

Cristina Toledo, soprano (Espanya). Segon Premi Femení, Premi Especial "Fundació Victoria de los Ángeles" al millor intèrpret de música francesa, Premi Extraordinari Plácido Domingo al millor cantant espanyol, Premi Extraordinari Festival de Música Clàssica "El Convent" de Blanes i Premi del públic assistent a la Prova Final ex aequo.

Soprano lleugera amb una veu ben posada i projectada que va cantar amb seguretat, intenció i musicalitat l'ària "Ah, voi condur volete" d' Il signor Bruschino, de Rossini i la celebèrrima ària de Manon, de Massenet, "Je marche sur tots les chemins". Crec que farà una bona carrera i d'aquí a poc temps la podrem veure freqüentar els millors teatres.

Mario Chang

Mario Chang, tenor (Guatemala). Primer Gran Premi Masculí "Fundació Puig"- "Fundació Gran Teatre del Liceu"-"Fundación Teatro Real, Madrid" i "Fundació Francesc Viñas", Premi especial Plácido Domingo a un finalista tenor i Premi extraordinari "Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell"

Tenor líric de veu important, bella, amb una projecció impactant que, a més, canta bé (Tenor habemus). Ens va interpretar "Che gelida manina" de La Bohème, de Puccini, i la dificilíssima "Ella mi fu rapita, ... parmi veder le lagrime ..."de Rigoletto, de Verdi que va cantar amb la línea, legato i la musicaliat adequades.

Tamara Wilson

Tamara Wilson, soprano (Estats Units). Primer Gran Premi Femení "Fundació Puig"-"Fundació Gran Teatre del Liceu"-"Fundación Teatro Real, Madrid" i "Fundació Francesc Viñas" i Premi del públic assistent a la Prova Final ex aequo.

Soprano lírica spinto americana amb una veu molt ben treballada, que ja ha cantat en teatres importants, i que interpreta allò que canta amb tots els ressorts que calen: bona dicció, fraseig curós, musicalitat estricta i allò tan important com és l'administració precisa dels silencis. La seva versió de "O patria mia" de l'Aida, i "Ecco l'orrido campo" d'Un ballo in maschera, de Verdi, ens va deixar a tots gratament sorpresos. Llàstima que el seu generós físic no l'acompanyi per a esdevenir una soprano de referència, ja que crec que, malauradament, tindrà més d'un problema amb algun director d'escena.

Per a il·lustrar aquest post us poso uns vídeos que he trobat.

Mario Chang

Tamara Wilson

Maria Callas "Al dolce guidami" Anna Bolena 1958

2011-01-06T20:26:00.001+01:00

A les proximitats de la propera estrena al Liceu d'Anna Bolena, de Gaetano Donizetti, aquesta nit us poso la interpretació històrica de l'ària "Al dolce guidami" d'aquesta òpera belcantista, per Maria Callas en un enregistrament d'estudi de l'any 1958.

BON NADAL

2010-12-24T19:15:00.002+01:00

Us desitjo a tots un

BON NADAL i un any 2011 més benigne i amb bona música!

i per acompanyar-ho com cal, us poso aquest vídeo de la cançó popular nadalenca austríaca Still, Still,Still, cantada per un inspirat Bryan Terfel

Fabio Luisi: Un gran director

2010-12-20T12:37:00.002+01:00

Fabio Luisi

Després d'haver vist diumenge passat el Falstaff de G. Verdi i ahir mateix el concert Brahms al Liceu, em veig en l'obligació de dir que, des de la meva òptica, he vist el millor director que ha passat per la Casa durant aquests darrers anys. Ja sé que no tothom estarà d'acord amb la meva afirmació però m´és absolutament igual. Fabio Luisi encarna, en la meva manera d'entendre la música, l'encert, la perfecció tècnica, l'energia i la musicalitat extrema. Tot i ser molt conscient que la Simfònica del Liceu no és la Saatskapelle de Dresden ni la Filharmònica de Berlin i, per tant, és inútil esperar un so d'aquesta qualitat, sí que afirmo que davant d'un director d'aquesta categoria l'orquestra del Liceu va sonar com poques vegades l'he sentit, diguin el què diguin alguns puristes que estaven, ahir vespre, "indignats" per tan "vil" espectacle que fins i tot van qualificar de "debacle".

Ahir mateix, el concert es va iniciar amb Schicksalslied (Cançó del destí) amb la participació del Cor de la Casa, va seguir Alt Rhapsodie (Rapsòdia per a contralt) amb Ewa Podles i Cor d'homes del Gran Teatre del Liceu. Per cert, la contralt polonesa va cantar molt concentrada i amb gran sentit dramàtic la seva part, exhibint la seva peculiar i fosca veu en perfectes condicions, diguin el què diguin els puristes habituals que ja parlaven d'una dona quasi "acabada".

A la segona part, la Simfonia núm. 4 de J. Brahms. El plantejament de Luisi em fa fer gaudir d'aquest monument de la música. La corda va sonar molt bé, la fusta no va ser tan regular però vull destacar el solo de flauta de l'Albert Mora d'un so meravellós i de curosa musicalitat. També l'oboè de César Altur va estar a bona altura. El metall és el que més dificultat té a l'hora d'obtenir un so bonic i una afinació justa, però sigui com sigui, la prestació global de l'Orquestra d'ahir va estar a molt bona altura, donades les circumstàncies, i la prestació del mestre Luisi realment encomiable.

Del Falstaff ja en parlaré més endavant quan hagi sentit la versió del segon cast (si en puc aconseguir entrada) tot i que avanço que em va agradar força.

Adéu al blog d'un amic

2010-11-29T19:07:00.000+01:00

Darrerament un bon amic meu ha tancat el seu magnífic blog "Diumenja'm", un blog dels diumenges amb excel·lent literatura i música de la bona. El trobaré a faltar però ara, com a comiat, li vull dedicar aquest vídeo amb l'enregistrament d'una música que sé que a ell li encanta: el final de La Walquíria de R. Wagner, en una de les interpretacions més reeixides de la història, la de Hans Hotter en el paper de Wotan.
Una abraçada Quim!

Lulu al Liceu

2010-11-11T00:05:00.007+01:00

L'excel·lent soprano francesa Patricia Petibon.

Aquest passat diumenge vaig assistir a la representació, corresponent al torn T, de l'òpera d'Alban Berg Lulu, que feia molts anys (1987) que no es feia al Liceu.
L'espectacle es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Lulu: Patricia Petibon

Comtessa Geschwitz: Julia Juon

Encarregada de camerino / Estudiant / Grum: Silvia de la Muela

Professor de medicina / Príncep / Majordom / Marquès / Professor: Robert Wörle

Dr. Schön / Jack l'Esbudellador: Ashley Holland

Banquer / Director del teatre: Kurt Gysen

Pintor / Negre: Will Hartmann

Alwa: Paul Groves

Schigolch: Franz Grundheber

Domador / Atleta: Andreas Hörl

Comissari de policia: Gabriel Diap

Jove de quinze anys: Isabel Rodriguez García

La seva mare: Monique Simon

Decoradora: Mariel Aguilar

Periodista: Manel Esteve Madrid

Criat: Marc Pujol

Clown: Jeremy Friedman

Direcció musical Michael Boder

Direcció d'escena: Olivier Py

Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / Grand Théatre de Genève

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Vaig tenir l'ocasió de poder assistir a l'estrena a Espanya i al Liceu d'aquesta òpera al ja llunyà 1969, encara estudiant de medicina i recordo l'escàndol que es va muntar amb gent sortint de la sala a mig espectacle amb cara d'emprenyats i una bona protesta al final. Des de les hores ha passat molt temps, 41 anys, i el públic ha tingut ocasió d'anar-se fent a aquest tipus d'obres de música no tan fàcil.

Michael Boder

Realment la música d'aquesta obra no és fàcil i pots apreciar-ne més la qualitat i bellesa la segona vegada que l'escoltes, i quan més vegades la degustes més sabors hi trobes. La partitura és difícil també per als músics, dit per alguns d'ells.

El tema, que ja és un clàssic, parla d'una dona fatal, immersa en una total amoralitat i que destrueix tot allò que toca. La posta en escena d'Olivier Py és d'una monumentalitat expressionista i colorista (de colors primaris) amb llums de neon a dojo i que té la pretensió de ser l'anunciadora de l'apocalipsi.
Realment, es tracta d'una escenografia molt vistosa on hi passen moltes coses alhora, potser masses. Això fa que costi seguir el fil de l'argument i que la distracció sigui constant, llevat del final on es respecta més la part intimista de l'obra. En efecte, uns quants dels qui érem al Liceu diumenge passat vam coincidir en aquesta sensació. Creiem que una bona posada en escena ha de clarificar l'acció però no complicar-la amb distraccions que per més ben fetes que estiguin no deixen de ser això: distraccions. A vegades les "genialitats" (que suposo gens barates) dels directors d'escena porten a aquest tipus de resultats.
De totes maneres, de ben segur que altra part del públic va quedar contenta amb la producció sinó no s'entendrien els nombrosos bravos del final.

Una escena de l'obra. Foto d'Antoni Bofill. En podeu veure més a la web del Liceu.

Els cantants van estar tots a un alt nivell, sobresortint però la soprano francesa Patricia Petibon que fa una encertada Lulu tan vocalment com escènica. La seva vocalitat amb una segura coloratura s'adapta com un guant a la partitura d'Alban Berg. També el tenor Paul Groves va fer una bona prestació de la seva terrorífica "particella" farcida d'aguts quasi incantables. Tant Julia Juon com Ashley Holland van estar a una bona altura així com la resta de participants.

L'orquestra de la Casa va sonar força bé sota la batuta de Michael Boder que va dirigir, com sempre fa, amb una amable finura com si es tractés de música de cambra.

Carmen al Liceu

2010-10-18T22:02:00.008+02:00

Foto: Antoni Bofill

Ahir tarda vaig assistir a la darrera representació de l'òpera Carmen de Geoges Bizet, en versió escènica de Calixto Bieito modificada de la que ja es va presentar al Festival de Peralada l'any 1999 i que es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Zuniga: Josep Ribot

Moralès: Alex Sanmartí

Don José: Roberto Alagna

Escamillo: Erwin Schrott

Dancaïre: Marc Canturri

Remendado: Francisco Vas

Lillas Pastia: Abdel Aziz El Mountassir

Frasquita: Eliana Bayón

Mercédès: Itxaro Mentxaca

Carmen: Béatrice Uria-Monzon

Micaëla: Marina Poplavskaya

Torero: Xavi Estrada

Macarena: Alexandra Urcia

Direcció musical: Marc Piolet

Direcció d'escena: Calixto Bieito

Escenografia: Alfons Flores

Vestuari: Mercè Paloma

Il·luminació Xavi Cot
Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso
Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya. Director: Oscar Boada.

Nova coproducció Gran Teatre del Liceu/Teatro Massimo (Palerm)/ Teatro Regio (Torí).

D'entrada diré que vaig quedar agradablement sorprès per la posada en escena de Calixto Bieito. De ben segur que, de totes les produccions que li he vist, és la que més m'ha convençut. L'acció es fa creïble, es segueix perfectament l'argument de l'obra i la direcció d'actors es nota ben treballada. A més, hi ha detalls d'especial bellesa plàstica com l'escena del torero nu a la llum de la lluna, fent toreig de saló davant d'un monumental toro d'Osborne, o el contrallum mentre hissen la bandera amb cigarrera inclosa (veure foto 3).
La Carmen de Béatrice Uria- Monzon (foto 2) fuig una mica del paper estripat que a vegades es fa en aquest tipus de representacions i ofereix una versió fina i cuidada, quasi aristocràtica de la gitana cigarrera. Vocalment em va agradar força, bon fraseig, bona dicció i excel·lent musicalitat. És cert que no té els greus de l'Obratzova però no els necessita per a res. Li vaig sentir la veu perfectament en tots els moments.

El tenor Roberto Alagna passa per un molt bon moment vocal. La veu li sonava fàcil, amb volum i "squillo" considerable. Va fer un Don José ben cantat, amb un fraseig i dicció perfectes a més d'una prestació escènica notable. La celebèrrima ària "La fleur que tu m'avais jetée ..." va ser cantada de manera extrovertida però amb bona musicalitat. Dic extrovertida perquè quan la pujada al si bemoll agut "et j'etais une chose à toi" va optar per fer l'agut en fortíssim en lloc de seguir les instruccions de la partitura de Bizet, que hi posa dues P, i cantar-la piano. De totes maneres, cal dir que la gran majoria del públic liceista està encantat amb aquest tipus d'exhibició "pinyolaire". També cal dir però que va ser un agut que feia goig de sentir.
La Micaëla de Marina Poplavskaia va ser ben cantada però ni la veu en sí ni la interpretació van estar a gran alçada i el resultat va ser bastant anodí.
L'Escamillo d' Erwin Schrott va ser un torero d' histriònica "xuleria" amb una presència física molt adient i que, a més, té una veu adequada al paper, la de baríton amb greus ben audibles. Cal dir però que el seu francès és molt millorable. La seva prestació durant el segon acte va ser musicalment qüestionable, amb entrades fora de temps i precipitació en el fraseig. En canvi, al final de l'obra i en el duet amb Carmen va estar molt millor i les frases "si tu m'aimes Carmen ..." fins i tot van tenir lirisme.
Ben cantades i actuades les parts de Frasquita i Mércedès per part d'Eliana Bayón i Itxaro Mentxaca. Ben servits també els papers de Remendado de Francisco Vas, Dancaïre de Marc Canturri i Moralès d'Alex Sanmartí i justet el Zuniga de Josep Ribot.
Molt bé, com sempre, el cor de la Casa i magnífica la participació del Cor Vivaldi-Petits cantors de Catalunya tan ben dirigits per Oscar Boada.
La direcció musical de Marc Piolet ha estat, des del meu punt de vista, una mica irregular. Hi han hagut moments de brillantor orquestral i també de lirisme, però també alguns moments on ha mancat la tensió musical i la precisió (concertant del segon acte). És un director que deixa cantar i això sempre és d'agrair i, sobretot a la segona part, ha estat crec més inspirat i precís. En general, però, ha fet una bona actuació que ha estat recompensada amb una ovació al final.
Resumint, una bona ocasió per a tornar a veure Carmen i de bona manera. Els qui no l'hagin vista sempre ho podran fer el proper juliol.

P.S. Volia dir que em va sobtar la quantitat de pols que hi havia a l'escenari. Qualsevol objecte que caigués aixecava una polsaguera considerable. Sort que no hi devia haver cap actuant asmàtic perquè d'haver-hi estat segur que hagués hagut d'anar a urgències.

JONAS KAUFMANN, DIE SCHÖNE MÜLLERIN, Des Müllers Blumen & Tränenregen

2010-10-12T19:53:00.000+02:00

He trobat, i us les poso, aquestes dues cançons de La Bella Molinera de Franz Schubert, cantades per Jonas Kaufmann acompanyat al piano per Helmut Deutsch, pertanyents al CD que tenen editat. Dels pocs tenors que poden cantar alhora òpera i lieder.

Recital de Jonas Kaufmann al Liceu cancel·lat

2010-10-10T14:11:00.000+02:00

El recital que havia de fer aquesta tarda Jonas Kaufmann ha estat cancel·lat. Haurem de veure-li interpretar La Bella Molinera de F. Schubert més endavant quan el Teatre ens ho digui.
L'esperarem amb ànsia.

Josep Pons, nou director musical del Liceu

2010-10-06T21:57:00.001+02:00

Ja s'ha fet oficial allò que era un secret a veus. Josep Pons serà el pròxim director musical del Gran Teatre del Liceu. A mi l'idea m'atrau. Les vegades que l'he vist dirigir ha aportat una visió diferent de les que la majoria de directors ens tenen acostumats. Crec que pot aportar frescor i un segell personal i, a més, estic convençut que podrà treballar amb l'orquestra del Teatre per millorar-ne el so. De ben segur que no tothom hi estarà d'acord, però d'això es tracta: que cadascú hi digui la seva.
Per il·lustrar la cosa, us poso aquest vídeo de Josep Pons dirigint l'Orquestra de París en una pàgina ben coneguda de Manuel de Falla.

Gabriel Fauré - Romance sans Paroles Op 17, No 3 - Piano

2010-10-04T23:51:00.001+02:00

Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us poso aquesta magnífica interpretació, de pianista desconegut, d'una de les Romances sense paraules de Gabriel Fauré.
Bona nit.

Ajudar a prevenir problemes de les vies respiratòries

2010-10-03T13:31:00.004+02:00

Ara que som al canvi d'estació i entrem de ple en el temps dels refredats, faringitis, laringitis, traqueobronquitis i descompensacions asmàtiques, us remeto al post que vaig fer el 22 de febrer de 2007 sobre les funcions del nas perquè us pot ser útil a l'hora de prevenir els trastorns de les vies respiratòries. Aneu a http://jrumbau.blogspot.com/2007/02/funciones-de-la-nariz.html

Christian Gerhaher canta Mahler

2010-10-02T22:10:00.007+02:00

Un o una comunicant que signa amb inicials, i que no he identificat, m'ha fet conèixer un excel·lent baríton, deixeble de Fischer-Dieskau, Christian Gerhaher. Us en poso aquest vídeo on hi canta, del cicle Lieder eines Fahrenden Gesellen, "Ging heut' morgen übers Feld" amb la Staatskapelle de Dresden dirigits per Fabio Luisi.

Dichterliebe,Op 48. Robert Schumann. Fischer-Dieskau & Horowitz

2010-10-02T01:22:00.003+02:00

Amics, aquesta nit, retornant a les músiques per abans d'anar a dormir, us poso el popular cicle de lieder Amor de Poeta de R. Shumann, en una interpretació que no coneixia. El pianista acompanyant és Vladimir Horowitz, el paradigma dels pianistes romàntics tocant una de les músiques més romàntiques d'un dels autors més romàntics. Del cantant no cal que en parlem, tot un clàssic.
Crec que es tracta d'una versió l'audició de la qual us pot resultar interessant si no la teníeu sentida.
Bona nit

Nous temps, nous costums

2010-09-29T17:07:00.007+02:00

Foto pròpia: Liceu

Benvolguts seguidors d'aquest blog,

D'ara endavant, i com ja venia fent últimament, escriuré només en català. Donades les facilitats de les eines de traducció de Google, els castellano-parlants podran seguir perfectament allò que escrigui i així, crec que m'expressaré de manera més còmoda. Com és natural, tots els articles o "posts" que han estat escrits en castellà seguiran en el mateix idioma. També hi serà la versió castellana del llibre virtual "Medicina del Cant".
Aquesta vegada , al iniciar el curs, també inicio un nou aspecte del blog, encara que només sigui per allò de renovar-se o morir.
Pel que fa a l'òpera, fins el dia 17 d'octubre no podré assistir al Liceu per veure la producció de Carmen signada escènicament pel Sr. Calixte Bieito i que ja es va fer fa uns 11 anys al Festival de Peralada. Bé, ja en parlarem.

Una altra vegada al peu del canó

2010-09-16T18:33:00.018+02:00

Plácido Domingo en el rol de Simon Boccanegra de Verdi.

Tres mesos sense escriure res és realment massa temps. A veure si m'animo a tornar-m'hi a posar.

Han passat moltes coses des del meu darrer post el mes de juny passat, des de la sentència famosa del Tribunal Constitucional que ha marcat un abans i un després pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya i ha encetat a casa nostra una deriva cap a la independència que caldrà seguir amb interès, a la crisi econòmica que sembla no voler marxar de la nostra societat, sempre a la cua d'Europa i amb uns governants de marcada incompetència que ha comportat, entre d'altres, una retallada important en el pressupost del Liceu, i, ja en el terrenys artístic, l'aterratge de Plácido Domingo en el repertori de baríton verdià sense ser-ho, etc.

Sí que m'agradaria parlar una mica del desembarcament del Sr. Domingo al repertori baritonal . Realment un tenor pot cantar de baríton? És suficient poder fer les notes per poder encarnar un rol baritonal no tenint-ne la veu? Què passa amb la tensió de la veu quan es passa d'una tessitura de tenor a una de baríton i es segueix sent tenor?
Les respostes semblen fàcils però tractant-se de Plácido Domingo potser no ho són tant. Intentaré explicar-me. És evident que un tenor no ha de cantar un rol de baríton i per molts conceptes. El primer és que traeix la voluntat del compositor, d'altra banda hi ha el timbre de la veu que no és el més adequat a la fidelitat de la partitura i, a més, la tensió de la veu al passar d'una tessitura de tenor a una de baríton es perd justament en les zones que més la requereixen. Així, per exemple, el "fa" natural en pianíssim que fa el baríton a l'òpera Simon Boccanegra al final del duet amb la seva filla, just allí on diu "figlia" requereix una tensió de la veu que desapareix en un tenor al tenir la mateixa nota més central. D'altres exemples com les frases del mateix Simon "E vo gridando pace..." queden massa centrals o greus en una veu de tenor. Un altre motiu a tenir en compte és que en els concertants els barítons fan sovint la veu més baixa, així, per exemple, en el quartet del tercer acte de Rigoletto, el baríton fa el baix i el mateix "taci" del final s'ha de sentir com el suport de l'harmonia de les veus més agudes. La veu de tenor queda inconsistent com a baix.
De totes maneres, el Sr. Domingo no és un tenor qualsevol. Ha fet una llarga i excepcional carrera que mereix tots els reconeixements i respectes sempre amb un rigor musical exquisit i una gran feina actoral. Si ara, als seus setanta anys vol cantar de baríton crec que li hem de respectar la decisió perquè s'ho ha ben guanyat al llarg de tants anys. Per tant, no el critiquem i gaudim una vegada més de les seves nobles prestacions.
Només voldria afegir que cantant de manera continuada de baríton, li costarà al cap d'un temps tornar a fer de tenor, si és que ho vol fer. Malgrat tot, vistes les facultats i intel·ligència de Plácido Domingo, tampoc no m'estranyaria que d'aquí a un any ens tornés a fer una Walquíria i, a més, bé.

Què passa amb Ben Heppner?

2010-06-18T23:37:00.005+02:00

El gran tenor canadenc Ben Heppner està cancel·lant les seves darreres actuacions inclosa la seva participació a La Dama de Piques al Liceu. Podria tractar-se d'una laringitis, com circula per Internet ... però, tan llarga?

Ja fa uns anys va haver d'estar una llarga temporada sense cantar per dificultat amb els aguts. No els podia fer. En aquella ocasió, va ser degut als efectes secundaris d'un medicament utilitzat per a la hipertensió arterial, de la família dels IECA (Inhibidors de l'enzim de conversió de l'angiotensina), exactament el "Ramipril" com em va dir ell mateix quan va venir al Liceu per aquell magnífic recital que tots recordem. Tot va ser canviar el medicament i va tornar a cantar com si res.

Esperem que, sigui el què sigui el que li provoca les actuals dificultats, ho pugui superar de la millor manera possible.

Der Rosenkavalier al Liceu

2010-05-20T22:01:00.021+02:00

Fotos: Martina Serafin, Sophie Koch, Ofèlia Sala i Peter Rose (a l'imatge en el paper de Boris).

Abans de res voldria comentar-vos que no us poso les habituals fotografies d'Antoni Bofill que es podien baixar de la web del Liceu perquè, per raons que desconec, ja no es pot fer.
Després de 25 anys, ha reaparegut al Liceu la celebèrrima òpera de Richard Strauss El Cavaller de la Rosa amb llibret d'Hugo von Hofmannsthal i que s'ha representat sota el següent llarguíssim repartiment:

La Mariscala: Martina Serafin
Baró Ochs: Peter Rose
Octavian: Sophie Koch
Senyor de Faninal: Franz Grundheber
Sophie: Ofèlia Sala
Marianne Leitmetzerin: Amanda Mace
Valzacchi: Francisco Vas
Annina: Julia Juon
Comissari de policia: Alessandro Guerzoni
Majordom de la Mariscala/Hostaler: Roger Padullés
Majordom de Faninal: Josep Fadó
Notari: Marc Pujol
Cantant italià: Josep Bros
Una modista: Michelle Marie Cook
Perruquer: Jesús J. Gonzalez
Una vidua noble: Carme Ginesta
Tres òrfenes nobles: Sandra Codina, Marta Polo, Maria Such
Venedor d'animals: Airam Hernández
Quatre lacais: José Luis Casanova, Leo Paul Chiarot, Pierpaolo Palloni, Carles Prat
Quatre cambrers: Ignasi Campà, Xavier Comorera, Sung Min Kang, Miquel Rosales
Porter: Dimitar Darlev
Mohammed: Amiru Barbero

Direcció musical: Michael Boder
Direcció d'escena: Uwe Eric Laufenberg
Producció: Semperoper Sächsische Staatsoper (Dresden)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu (director del Cor: José Luis Basso)
Cor infantil Amics de la Unió de Granollers (director: Josep Vila i Jover)

He de dir que la presentació escènica m'ha agradat, tot i el que s'hagi pogut dir per aquí o per allà. L'escenografia dels tres actes i la il·luminació han estat, per a mi, molt adequades i el moviment dels actors també. val a dir que el canvi d'època no m'ha molestat el més mínim. Dit això, passem a la part musical i canora.

La soprano Martina Serafin té una presència escènica i una elegància aristocràtica que li va de perles per a fer el paper de Mariscala. La veu, a més és gran, plena, bella en el centre i greus i una mica "agressiva" als aguts, però va cantar la seva part amb brillantor i musicalitat i una prestació escènica considerable.

La mezzo Sophie Koch, per a mi, la millor del repartiment, va cantar el paper d'Octavian amb una veu bonica, molt ben timbrada i projectada i amb una homogeneïtat de registre admirable. Sempre amb una afinació i musicalitat d'una pulcritud sense màcula, ha complert la seva prestació escènica de jove amant de la Mariscala de manera convincent.

Ofèlia Sala ha estat una Sophie ben cantada amb la seva veu petita, lleugera i de vibrador peculiar. S'ha sentit però molt bé entre les grans veus de les seves companyes de repartiment, sempre interpretant amb bon gust i musicalitat.

Peter Rose en el paper del Baró Ochs de Lerchenau ha fet una prestació molt brillant, ben actuada, amb vis còmica però sense exageracions, musicalment precisa, amb una veu lírica ben projectada i amb uns greus que, sense ser espatarrants, es sentien perfectament.

El veterà Franz Grunheber ha complert molt bé en el paper de Faninal i pare de Sophie. La seva entrada durant el segon acte ha estat contundent en el seu desplegament vocal i ha seguit durant la resta de la funció en plena forma.

Josep Bros va interpretar el paper del cantant italià que té una partitura difícil i especialment aguda. Bros que darrerament sembla que s'ha decantat per papers més lírics que no pas lleugers canta amb un centre diguem-ne una mica eixamplat (recorda, salvant les distàncies, la manera de cantar de Josep Carreras) i això li treu, crec, facilitat a l'agut, emetent-lo de manera massa justa, amb un vibrador propi d'un cantant de més edat. Em va fer patir una mica.

Els demés participants han complert abastament amb les seves respectives parts. Deixeu-me assenyalar especialment les bones prestacions d'Amanda Mace, Julia Juon i Roger Padullés i la impagable participació de Francisco Vas tan artista com sempre.

La direcció musical de Michael Boder va ser molt aplaudida per la bona concertació escena-fossat, la contenció orquestral que va deixar sentir sempre els cantants i la conducció més aviat camerística de la densa partitura de Richard Strauss.

Foto: salutació final el dia de l'assaig general.

Última hora

2010-04-28T08:52:00.002+02:00

Vuelve a estar disponible el acceso al libro Medicina del Canto

En vías de solución el acceso a "Medicina del Cant"

2010-04-27T10:32:00.002+02:00

Por un despiste en el momento de la renovación del dominio en donde se halla alojado el libro virtual Medicina del Canto, no es posible acceder a la página correspondiente. Está en vías de solución y espero que en el plazo de pocos días vuelva a estar operativo. Disulpad las molestias.

En record de Philip Langridge

2010-03-28T18:37:00.012+02:00

El divendres 5 de març d'enguany moria, a causa de les complicacions d'un càncer de colon, el gran tenor anglès Philip Landgridge de gratíssima memòria per els qui vam tenir el goig de veure'l al Liceu fent el Capità en l'òpera de Britten Billy Bud (2001) o el paper del Príncep Xuisky del Boris Godunov de Musorgski (2004).
Va cantar un ampli repertori que anava des de Claudio Monteverdi, Bach i Haendel, Mozart i Wagner fins a les obres dels millors autors contemporanis com ara Ravel, Stravinsky, Janacek, Schoemberg, Elgar i Benjamin Britten del qui va ser gran i reconegut intèrpret.
Estava casat amb la mezzosoprano Ann Murray, també ben coneguda del Liceu amb la qui va tenir un fill.
Darrerament interpretava el personatge de la bruixa de Hansel i Gretel de Humperdinck amb una transformació escènica increïble. El podeu veure en aquest paper a http://www.youtube.com/watch?v=X1elUvZauBk

Vagi des d'aquí el meu condol a la seva vídua i família tota i a tots els aficionats a l'òpera per una tan sentida pèrdua.

Com a record us poso aquest fragment "Sonnet" de la Serenade Op. 31 de Benjamin Britten amb la "English Chamber Orquestra" dirigits per Steuart Bedford.

"Il faut partir" La fille du régiment. Patrizia Ciofi

2010-03-13T10:45:00.004+01:00

Otra ilustración, ahora con Patrizia Ciofi en la sentida aria "Il faut partir" de La fille du régiment de G. Donizetti, aquí en otra producción pero con el mismo calor interpretativo. Génova 2007.

La fille du régiment. "Ah mes amis ..., Pour mon âme ..."

2010-03-13T10:18:00.005+01:00

Como ilustración del post anterior, les pongo el fragmento "Ah mes amis, ... Pour mon âme, ..." de La fille du régiment, de Gaetano Donizetti, con Juan Diego Flórez y el Coro de la Ópera de Viena en la misma producción dirigida por Laurent Pelly en aquélla ciudad el 1 de abril de 2007.

La fille du régiment en el Liceu

2010-03-10T20:04:00.021+01:00

Fotografías de Antoni Bofill.

El domingo pasado asistí a la función de estreno de La Fille du régiment, de Gaetano Donizetti. Se trata de una adaptación de la ya conocida y celebrada producción dirigida por Laurent Pelly y que ya se había presentado con gran éxito en Londres, Viena y Nueva York con la participación estelar de Natalie Dessay.
La funcion se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Marie: Patrizia Ciofi
La marquesa de Berkenfield: Victoria Livengood
La duquesa de Crakentorp: Ángel Pavlosky
Tonio: Juan Diego Flórez
Sulpice: Pietro Spagnoli
Hortensius: Àlex Sanmartí
Un notario: Arnau Vilardebò
Un cabo: Josep Ribot
Un campesino: José Luis Casanova

Dirección musical: Yves Abel
Dirección de escena: Laurent Pelly

Orquesta Sinfónica y Coro del Gran Teatre del LIceu
Director del coro: José Luis Basso

Gran expectación en el Teatro con lleno absoluto dadas las interesantes perspectivas de la conocida puesta en escena y la calidad de los cantantes protagonistas. Creo que nadie quedó defraudado.

La dirección de escena de Laurent Pelly, además de precisa, detallista en los gestos, con un trabajo de actores increible, tuvo momentos de genialidad y consiguió alternar escenas de gran comicidad con otras altamente emotivas.

Patrizia Ciofi estuvo a gran altura tanto en lo teatral, que bordó, como en el canto que resultó en un belcantismo rebosante de emoción, musicalidad, dicción y "savoir faire". Su voz de soprano ligera presenta un timbre algo apagado pero la calidad de su canto es tal que uno se olvida rápidamente de estos nimios detalles para gozar de cada una de sus prestaciones, desde las más cómicas, como la lección de canto con la marquesa, a las más sentidas, la bellísima aria del primer acto "Il faut partir" y "Par le rang et par l'opulence" del segundo, precedida de una elegíaca entrada del violoncelo solista.

El tenor peruano Juan Diego Flórez estuvo espléndido de facultades, ciencia canora y arte. Este gran cantante se halla en un momento de verdadera plenitud y todos pudimos disfrutar de su elegante y musical expresión belcantista. La apoteosis vino en el momento del aria "Ah mes amis quel jour de fête...Pour mon âme" la famosa aria de los nueve do que se atrevió a repetir tras la ovación del público liceísta. Y las dos versiones sin un pero, con una claridad de voz, una línea de canto y unas subidas al sobreagudo perfectas en cuanto a colocación y a la calidad del sonido: ¡Una pasada!

El barítono Pietro Spagnoli estuvo muy acertado en el rol del sargento Sulpice que cantó con gracia y eficiencia vocal.
La marquesa de Victoria Livengood resultó magistral pues supo adecuar su enorme y estridente voz de mezzo/contralto al cómico papel de la aristócrata madre secreta de Marie.

Todos los demás participantes estuvieron muy a la altura de las circunstancias. El conocido actor Ángel Pavlosky que interpretó el papel de la duquesa (foto 4) estuvo inmenso en su actuación y me hizo reír a carcajadas en el momento de los saludos finales en los que actuó como una verdadera diva. Mención especial para el coro que actuó con gracia y soltura notándose un gran trabajo escénico, no ya sólo colectivo, sinó individual.
La direcció del canadiense Yves Abel resultó brillante y la Orquesta de la Casa obtuvo un buen sonido. Buen trabajo de conjunción escena/foso.

En fin, señoras y señores, una velada inolvidable en la que todo funcionó a la perfección: canto, escena y concertación. Ovación de gala para todos, especialmente, claro está, para los protagonistas y de las pocas veces que he oído aclamar al director de escena. El público salió del teatro contento y feliz consciente de haber pasado una tarde de aquéllas que hacen historia.
No se lo pierdan por nada del mundo, cueste lo que les cueste.

La teatralitat de Natalie Dessay i la fragilitat de la veu humana.

2010-02-16T10:53:00.011+01:00

Ahir nit vaig tenir ocasió de veure al Canal Mezzo, en directe, la nova producció de La Sonnambula de V. Bellini que s'oferia a l'Òpera de la Bastille de París amb la interpretació estelar de Natalie Dessay del bracet del jove tenor mexicà Javier Camarena. No faré un comentari sobre la producció tot i que em va agradar força però sí que voldria parlar de Natalie Dessay des d'un punt de vista de la salut vocal. Dic això perquè, a continuació, també vaig poder veure "Orphée aux enfers" l'òpera buffa de Jacques Offenbach protagonitzada per la mateixa artista i on es va fer un fart de cridar i xisclar, alguna vegada de manera estripada.

Natalie Dessay és una artista integral. Fa música i teatre a un nivell altíssim. La seva faceta teatral és d'una expressivitat que colpeix fàcilment l'espectador. Es fica tant a dintre el personatge que no dubta a l'hora d'utilitzar tots els recursos que la seva alta sensibilitat li ofereix. Així, si l'acció li suggereix que ha de forçar la veu, la força i si ha de cridar crida i fins i tot xiscla, i xiscla de veritat. I això permet que gaudim d'un espectacle sense precedents en el món de l'òpera però els que sabem alguna cosa sobre el cant i la veu humana, patim perquè es tracta de veritables atemptats a la salut vocal de l'artista.

Hem pogut saber que la Dessay ha estat operada dues vegades de les cordes vocals (les lesions com pòlips o nòduls són secundàries al mal ús o al sobreús de la veu) i que la veu que lluïa fa uns anys no és la mateixa d'avui. Aquella facilitat extrema a la zona sobreaguda s'ha limitat i tot i seguir sent una soprano lleugera pateix, a vegades i més del què voldria, al fer algunes notes.
Estic segur que la mateixa Natalie Dessay sap perfectament el risc que corre actuant d'aquesta manera i també estic segur que li deu ser igual perquè no sap o no vol fer-ho d'una altra manera.

I el dia que ja no pugui cantar farà teatre que és, com ha dit més d'una vegada, la seva primera i principal vocació. Ella seguirà sent feliç i els que hi perdrem serem nosaltres, tot i que haurem pogut gaudir durant uns anys d'inoblidables i històriques interpretacions.

Tristan und Isolde al Liceu

2010-02-02T20:43:00.017+01:00

Fotografies d'Antoni Bofill.

Aquest diumenge 31 de gener vaig assistir a la funció d'abonament del Torn T al Liceu per a veure l'actual producció de la celebèrrima òpera de Richard Wagner, Tristan und Isolde. Com que també vaig tenir ocasió de veure'n l'assaig general tindré ocasió de comparar els dos tenors protagonistes.
La funció es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Tristan: Ian Storey
Rei Marke: Kwangchul Youn
Isolde: Deborah Voigt
Kurwenal: Bo Skovhus
Melot: Norbert Ernst
Brangäne: Michaela Schuster
Un pastor/veu d'un mariner: Francisco Vas
Un timoner: Manel Esteve Madrid
Direcció musical Sebastian Weigle
Direcció d'escena: Thor Steingraber
Escenografia i vestuari: David Hockney
Il·luminació Duane Schuler
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso

Em venia molt de gust veure aquest Tristan i Isolda amb l'escenografia del pintor David Hockney estenada a Los Angeles el desembre de 1987. Es tracta d'una posada en escena de tipus "naïf" amb colors llampants, una curosa perspectiva i una il·luminació quasi màgica que emmarca perfectament l'acció de l'obra del geni alemany. La direcció d'escena és reeixida en algunes coses com les escenes de lluita i sobta en d'altres per la seva fredor. En efecte, durant el gran duet d'amor del segon acte, em va semblar que els amants es trobaven massa separats l'un de l'altra i van trigar força estona a acostar-se. Em va agradar, en canvi, que durant l'ària de la mort d'amor d'Isolda (Liebestod) la il·luminació l'aïllés de la resta de l'escena fins que, a la fi, es reuneix amb Tristan, que s'aixeca de terra, en una mena d'apoteosi atemporal.

El dia de l'assaig general vaig tenir ocasió de veure el veterà Peter Seiffert en el paper protagonista. Seiffert probablement no és la veu per cantar el Tristan, resulta una mica lírica per aquest paper i, tot i l'evident dosificació de l'esforç, durant el tercer acte va patir. Realment semblava que ja no podia més. El diumenge passat però vaig poder veure l'Ian Storey amb una veu més jove i dramàtica i, per tant, més adequada al paper que va interpretar amb certa fredor però amb eficàcia vocal i sense patiments. La seva presència escènica va fer també un Tristan més creïble des del punt de vista teatral.

La soprano Deborah Voigt que, durant l'assaig general, no va cantar a veu ni amb la intensitat habitual, va estar en canvi aquest darrer diumenge pletòrica de facultats i va interpretar el seu paper amb entrega, sentiment i musicalitat.

El baix Kwangchul Youn va estar esplèndid com a Rei Marke. Va fer una demostració de com s'ha de cantar. Domini total de la veu en tots els registres, apianant les notes quan convenia, dient molt bé, sempre amb una musicalitat impecable i una intenció dramàtica modèlica. Per a mi, va ser el millor de la vetllada. Aquest home, amb el domini tècnic que demostra, la dicció, la sensibilitat i l'exquisida musicalitat seria un bon cantant de lieder. M'el puc imaginar cantant un Viatge d'Hivern de gran altura.

La Brangäne de Michaela Schuster va arribar a gran alçada gràcies a una veu de mezzo bonica, ben timbrada i de volum i projecció considerables. Va interpretar molt bé el paper de la fidel serventa i companya d'Isolde.

El Kurwenal de Bo Skovhus va ser exactament l'esperat: ben cantat i expressat, molt ben actuat però amb una veu baritonal una mica descolorida i uns greus insuficients. Molt correcte el Melot de Norbert Ernst i competentíssim, com sempre, Francisco Vas en els papers del mariner i el pastor.

La direcció musical de Sebastian Weigle va ser molt curosa i detallada, accentuant sempre el lirisme de la partitura i no deixant que en els moments més dramàtics l'orquestra sortís de mare. Va agradar molt al públic assistent que li va dedicar una forta ovació al final.

Träume, de Richard Wagner, per Jessye Norman i Irwin Gage

2010-01-20T23:34:00.005+01:00

Aquesta nit us suggereixo d'escoltar el lied "Träume" cinquè lied del cicle Wesendonck Lieder de Richard Wagner. La versió, només d'audio, és de Jessye Norman acompanyada al piano per un immens Irwing Gage. D'aquesta manera ens anem preparant ja pel proper Tristany i Isolda al Liceu.

Concert de guanyadors del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Liceu

2010-01-18T21:14:00.019+01:00

Aquest passat diumenge vaig assistir al Concert Final de la 47è edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas al Gran Teatre del Liceu. Aquest any m'ha semblat que hi havia un nivell superior en relació a les darreres edicions el què ha permès no haver de deixar cap primer premi desert.

Així, hem pogut escoltar en primer lloc a Orlando Niz, premi extraordinari del Grup de Liceístes del quart i cinquè pis a la millor promesa espanyola. Es tracta d'un jove tenor líric amb una agradable veu tot i que amb una projecció encara per treballar. Ha cantat pulcrament i apassionada l'ària "Bella enamorada" de la sarsuela El último romántico de Soutullo y Vert.

En segon lloc, el baríton coreà Dong-HwanLee, premi especial al millor intèrpret de Schubert, va interpretar els lieder "Der Atlas" i "Der Wanderer", del mateix Schubert. Va ser una prestació curosa amb una bonica veu de baríton-baix.

Va seguir el contratenor Siman Chung, premi especial al millor contratenor, amb una brillant interpretació de l'ària "Parto, parto" de La Clemenza di Tito de Mozart, tot i que la zona aguda tenia un punt de rigidesa que no va treure, però, mèrit a la seva prestació.

El següent va ser el baríton Gyula Orendt, permi especial al millor intèrpret de Mozart, premi especial al millor intèrpret de la categoria Oratori-Lied i premi extraordinari borsa d'estudis "Dalton Baldwin" a Niça, que va cantar els lieder del mateix Mozart "Wo bin ich bittrer Schmerz" Grabmusik K.42 i "Das lied der Trennung". Aquest noi té una veu molt lírica i semblava, a voltes, més un tenor que no pas un baríton. Va cantar amb empenta i resolució.

Va seguir la soprano Vera Checanova, tercer premi femení i premi especial a la millor intèrpret de música russa, amb l'ària de Marfa de La núvia del Tsar de Rimski-Korsakov i "Regnava nel silenzio" de Lucia di Lammermoor de Donizetti que fa defensar com va poder. La veu tenia un vibrador una mica "caprí" i la dicció era millorable, tot i que l'emissió vocal estava resolta i es veia segura.

Va acabar la primera part la prestació del jove tenor grec Dimitrios Flemotomos, tercer premi masculí, premi especial "Federació Catalana de Teatre Líric" i premi especial al millor intèrpret de sarsuela, que va presentar una veu de tenor líric francament molt bonica i va cantar l'ària "O Paradis" de L'Africaine de Meyerber i la romança "No puede ser..." de La tabernera del puerto de Sorozábal. Va lluir una bona línia de cant amb uns aguts contundents que van provocar una ovació del públic assistent entre les que es va sentir la meva.

A la segona part i després del lliurament de premis va seguir el recital amb la participació de la soprano Dinara Alieva, segon premi femení que va cantar amb una veu spinta i de característiques eslaves molt atractiva. Va cantar molt correctament "Vissi d'arte" de Tosca de Puccini i de manera segura i àgil l'ària del primer acte de La Traviata de Verdi "E strano..."

El següent va ser el tenor Teodor Ilincai, segon Gran Premi masculí, que, amb una veu lírica molt ben posada, ens va cantar amb gran pulcritud "Kuda, Kuda ..." de l' Eugeni Oneguin de Txaikovski i "Che gelida manina" de La Bohème de Puccini que va cantar de manera intimista però va aconseguir una ovació al final.

El primer Gran Premi femení va ser per la soprano coreana Sunyoug Seo, de veu bellíssima de lírica pura que va cantar amb una línia impecable, fina musicalitat i molt bona dicció de l'italià l'ària del tercer acte de La Bohème de Puccini "Donde lieta uscì" i "Qual fiamma avea nel guardo" de I Pagliacci de Leoncavallo, l'ària de Nedda, ben poc habitual als concursos de cant, i que va interpretar de manera brillant.

El Primer Gran Premi masculí i Premi Especial Plácido Domingo a un finalista tenor i Premi del públic assistent a la prova final va ser per al tenor nord-americà Russel Thomas. Va cantar "Ella mi fu rapita" de Rigoletto i "Ah, la paterna mano" de Macbeth, ambdues de Verdi. La veu d'aquest home és realment important, lírico-spinta, amb volum de gran teatre i timbre molt atractiu. La seva dicció italiana però era més que discreta i la seva musicalitat discutible amb llicències que ja fa molts anys que haurien d'estar oblidades. D'altra banda, va fer alguna calada sonada. En resum, una gran veu amb molta potencialitat però encara verd, des del meu punt de vista, per cantar aquest tipus de repertori. Vaig sentir que en poc temps ha de cantar Verdi al MET amb el mestre Muti. Espero que els consells d'aquest gran director l'ajudin a polir alguns aspectes millorables de la seva manera de cantar.

El mestre Guerassim Voronkov que va dirigir l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va fer el què va poder per quadrar cant i orquestra, sense haver tingut pràcticament temps per a assajar. Les pianistes Marta Budai, Zhanna Kim i Elena Kolesnikova van acompanyar amb correcció i bon gust els cantants respectius. La locutora Dolors Busquets que ja fa anys que presenta "en off" el Concert Final, s'hauria d'esforçar una mica, i ho dic amb tot el meu afecte, per poder pronunciar millor el nom de les àries en italià.
En resum, una vetllada entretinguda i interessant amb moments de molt bon cant.

Cantique de Noël

2009-12-29T23:45:00.002+01:00

Una música adequada a les festes nadalenques, Cantique de Noël, d'Adolphe Adam, interpretada de manera esplèndida per Jonas Kaufmann.

Vienna Boys Choir: Fröhliche Weihnacht überall

2009-12-23T19:07:00.004+01:00

BON NADAL per a tothom
FELIZ NAVIDAD para todos
JOYEUX NOËL à tout le monde
BUON NATALE per tutti
MERRY CHRISTMAS for everybody
GUTES WEIHNACHTEN für jeden

Leonard Warren: Il balen del suo sorriso

2009-12-18T21:24:00.003+01:00

Como ilustración al comentario anterior y, hablando de barítonos, he aquí la versión de la tremenda aria "Il balen del suo sorriso" interpretada de manera magistral por Leonard Warren. Una voz dramática, oscura y con una línea de canto impecable. Dichosos los que pudieron escucharle cantar en directo.

Il Trovatore en el Liceu

2009-12-14T23:34:00.011+01:00

Fotografies de Antoni Bofill

Ayer domingo asistí a la representación correspondiente al turno T de Il Trovatore, de Giuseppe Verdi, en el Liceu, que se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Conde de Luna: Vittorio Vitelli
Leonora: Fiorenza Cedolins
Azuzena: Luciana D'Intino
Manrico: Marco Berti
Ferrando: Paata Burchuladze
Inés: Ana Puche
Ruiz: Vicenç Esteve Madrid
Viejo zíngaro: Ivo Mischev
Mensajero: Emili Rosés
Coro y Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu.
Dirección del Coro: José Luis Basso

Dirección musical: Marco Armiliato
Dirección de escena: Gilbert Deflo

Il Trovatore, quizás una de las óperas con más exigencia vocal del amplio repertorio verdiano, pide, de un lado, grandes voces y, del otro, que sepan cantar muy bien, lo cual, aunque parezca mentira, no es nada obvio. A pesar de que el libreto de Salvatore Cammarano es realmente espeluznante, la música, en cambio, responde al mejor Verdi, con páginas realmente memorables tanto por su belleza como por su dificultad canora.

Siempre he sido un defensor de Gilbert Deflo, con su habitual elegancia escénica aunque, esta vez, debo reconocer que su versión de esta ópera me ha decepcionado de manera flagrante. Una presentación minimalista en extremo, con un movimiento de actores muy mejorable y como cambio de escena tan sólo la presencia de unas inmensas sábanas con soles y lunas que iban cayendo en la parte trasera de la caja escénica. Este tipo de puesta en escena sólo tiene una ventaja: el cantante no se distrae y puede dedicar toda su atención al canto.

La dirección musical de Marco Armiliato no ha defraudado. Buen sonido de orquesta, muy conjuntada y empastada, buenos tempi y dejando cantar lo cual siempre es de agradecer.

En el papel del Conde de Luna, Vittorio Vitelli, que substituía a Roberto Frontali, ausente por enfermedad, estuvo a buena altura con una bella voz de barítono lírico muy bien puesta pero carente de contundencia en los graves lo cual quitó tensión dramática a su personaje. Cantó su dificilísima aria (quizás la más difícil del repertorio verdiano para barítono) "Il balen del suo sorriso..." con musicalidad y buen gusto y también con algún apuro.

Fiorenza Cedolins en el papel de Leonora cumplió bien su parte, también con algún apuro y alguna nota calada pero con recursos para salir airosa. Justa en el aria "Tacea la notte placida", estuvo mejor en los duetos y tercetos con Manrico y el Conde y en el último acto en "D'amor sull'ali rosee". Quizás no sea la voz idónea para esta ópera.

Marco Berti que interpretó a Manrico, posee una voz de tenor spinto de grandes facultades y proyección sobrada, pero con Verdi, como a tantos otros tenores, se le ve el "plumero". En efecto, para cantar Verdi, además de tener una gran voz, hay que saber cantar muy bien y Berti cojea en el segundo supuesto. Su esperada aria "Ah! si, ben mio, ..." fue cantada más bien con pena que con gloria, con flagrantes atentados a la línea de canto y a la afinación. Le fue mejor con el aria de la Pira. Berti tiene buenas intenciones e intenta apianar las frases más delicadas pero el apoyo de la voz no es seguro y cala de manera evidente lo que quedó patente en alguna frase del terceto final.

La Azucena de Luciana D'Intino, para mí, la mejor de la noche, fue cantada de manera segura, con gran intención dramática y cuidada musicalidad. Su voz de mezzo no és bellísima pero sí muy bien puesta y proyectada con graves suficientes. Obtuvo una gran ovación al final.

Paata Burchuladze se ha hecho mayor y su voz carece de la frescura de antaño. Tampoco en su buena época fue un belcantista pero lo compensaba con sus portentosas facultades hoy ya mermadas. Hizo un Ferrando justito.

Muy bien el Coro de la Casa.

Buenas las prestaciones de Vicenç Esteve Madrid, Ana Puche, Ivo Mischev y Emili Rosés.

En resumen, una función desigual con momentos vocales intensos y de buen canto alternando con otros absolutamente olvidables. Buena dirección musical y muy floja puesta en escena.

K. Szymanowski La Fontaine d'Arethuse Op 30 No 1

2009-11-18T23:32:00.002+01:00

Música para antes de dormir.
Esta noche les sugiero esta maravillosa versión de audio de La fontaine d'Aretuse de Karol Szymanowski. Aprecien la poesía encerrada en esta música para violín y piano cuyos intérpretes no he sabido reconocer.
Buenas noches.

Concert Szymanowski al Liceu

2009-11-16T20:03:00.016+01:00

Fotos: Karol Szymanowski i, a baix, Josep Pons

Ahir diumenge vaig assistit al Liceu al Concert Szymanowski que va incloure el seu Stabat Mater a la primera part i la Simfonia núm. 3 "El so de la nit", op. 27, creada a partir d'unes poesies amatòries perses del creador sufí del segle XIII, Jalal al-Din Rumi.

Intèrprets:

Ricarda Merbeth, soprano
Agnes Zwierko, mezzosoprano
Pavlo Tolstoy, tenor
Alexander Teliga, baix

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: José Luis Basso
Direcció musical: Josep Pons

Després de l'agradable sorpresa de la presentació de Król Roger, aquest concert s'em feia imprescindible per acabar de conèixer una mica més la música d'aquest gran, i per a mi desconegut fins ara, compositor polonès. S'ha parlat del seu eclecticisme més o menys influenciat per Richard Strauss, Alexander Scriabin, Debussy o Ravel. Per un aficionat com jo, però, que no té res de musicòleg encara que sí una oída finíssima, us puc avançar la tremenda poesia i el misteri que desgranen les seves notes, els sons i els ambients que crea.

Els intèrprets molt bé tots ells. La soprano Ricarda Merbeth va cantar amb una bonica veu de lírica la seva part amb musicalitat, sentiment i bon gust. La mezzo Agnes Zwierko també va estar a l'altura de les circumstàncies, tot i que, de la primera fila estant es fa difícil sovint apreciar la projecció de la veu al conjunt del Teatre. Pavlo Tolstoy que ja havia interpretat el paper de Pastor a Król Roger (segon cast) va lluir una timbrada i agradable veu de tenor líric deixant molt ben situada la seva part a la Simfonia núm 3 ja a la segona part.
El baix Alexander Teliga va lluir una sòlida veu de baríton-baix que ja s'havia pogut apreciar també durant la seva interpretació al Rei Roger.

La versió de Josep Pons ha estat, com sempre fa, clara, diàfana i transparent. Els sons de les diferents seccions ben destriats i deixar que flueixi tota la poesia de la música de Szymanowski. Després, parlant amb alguns músics, m'han transmès la tranquil·litat que els dóna ser dirigits per Pons i la sensació viva d'estar "fent música".

Karol Szymanowski: Stabat mater op. 53

2009-11-14T21:11:00.007+01:00

Ante el concierto Szymanowski de mañana en el Liceu, y para hacernos una idea de por donde irá la cosa, les pongo este video de un fragmento de su Stabat Mater interpretado por Uta Schwarzkopf (soprano), Schirin Partowi (mezzo), Jaroslaw Sielicki (barítono), el Konzertchor Bielefeld, Oratorienchor Münster, Collegium musicum Münster, todos bajo la dirección de Michael Preiser.

Król Roger (El Rei Roger) al Liceu

2009-11-10T23:40:00.024+01:00

Fotos d'Antoni Bofill.

Vaig poder assistir a dues de les representacions de El Rei Roger de Karol Szymanowski, concretament els dies 7 i 8 de novembre. Es tracta d'un veritable esdeveniment operístic a casa nostra, no gens menys que una estrena absoluta a Espanya després d'haver estat estrenada l'any 1926 a Varsòvia. Aquestes representacions s'han desenvolupat sota el següent repartiment:

Roger II: Scott Hendricks / Artur Rucinski
Roksana: Anne Schwanewilms / Monika Mych
Edrisi: Francisco Vas / Roger Padullés
Pstor: Will Hartmann / Pavlo Tolstoy
Arquebisbe: Daniel Borowski / Alexander Teliga
Diaconessa: Jadwiga Rappé / Agnes Zwierko

Direcció musical: Josep Pons
Direcció d'escena: David Pountney

Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Direcció: Oscar Boada
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del Cor: José Luis Basso.

Vaig sortir molt content després de veure les dues representacions d'aquesta òpera, probablement una de les més importants del segle XX, magníficament presentada, excel·lentment cantada i amb una gran actuació tant de l'orquestra com dels cors, tots exquisidament dirigits per Josep Pons.
La trama tracta dels conflictes entre la inamovible, opressiva i dogmàtica Església Catòlica simbolitzada en aquesta producció pel color negre i la visió dionisíaca, lúdica, sensual i desordenada encarnada pel Pastor i simbolitzada aquí amb el color vermell.
La posada en escena de David Pountney, basada en una intel·ligent escenografia de Raimund Bauer consistent en unes grades plenes de sorpreses, moviments i trampes i l'esplèndida il·luminació de Fabrice Kebour que crea diversos i inspirats ambients i dóna un joc escènic increïble, aconsegueixen un espectacle visualment i dramàtica impactant.
La versió musical de Josep Pons és d'una claredat exemplar, amb els sons de les diferents seccions ben destriats, amb un so orquestral molt cuidat i una fina i exquisida musicalitat.

Els cantants del primer cast (diumenge 8 de novembre) van brillar a gran alçada. Així el baríton Scott Hendricks, ben conegut ja del Liceu per la seva brillant participació a Mort a Venècia, va oferir una prestació de gran altura amb contundència vocal i dramàtica fins el límit de l'increïble.
La soprano Anne Schwanewilms, tot i estant molt bé, potser no va estar a l'altura d'allò que la gent esperava. A mi em va agradar força sobretot a la cançó a l'inici del segon episodi.
Entregadíssim, com sempre, Francisco Vas, que va fer una creació del personatge d'Edrisi tant dramàticament com vocal.
El personatge central del Pastor que va ser servit per Will Hartmann, va mostrar en tot moment una veu lírica i bella, homogènia, cantant amb legato i una bona línia de cant.
L'arquebisbe de Daniel Borowski va lluir una contundent veu de baix d'aquelles que omplen el teatre. La diaconessa va ser pulcrament cantada per la mezzo Jadwiga Rappé que va lluir uns bons greus.

En quant al segon cast (dissabte 7 de novembre) diré que tots van estar a una bona altura tot i que m'agradaria subratllar la prestació brillant de Roger Padullés que va cantar un Edrisi modèlic.

En fi, senyores i senyors, una gran òpera des de tots els punts de vista. No se la poden perdre baix cap concepte i, si poden, vagin a veure-la dues vegades, l'espectacle s'ho val. Jo ja els dic que diumenge que ve tornaré sens falta al Liceu pel Concert Szymanowski dirigit pel mateix Josep Pons.

Només em queda felicitar el Director Artístic del Gran Teatre del Liceu Sr. Joan Matabosch tant per l'encert de portar al Teatre aquesta òpera imprescindible com pels 10 anys de programació des de la inauguració del nou Teatre. Que per molts anys pugui seguir fent semblants obres.

Més Sokolov

2009-10-23T00:38:00.002+02:00

Música per abans d'anar a dormir.
Altra vegada aquest gran pianista interpretant aquí el Preludi en si menor de Bach-Siloti. Escolteu-lo i dormireu millor.
Bona nit.

Sokolov interpreta Bach Nun freut euch

2009-10-14T22:47:00.003+02:00

Música para antes de dormir
Esta noche no se pierdan esta interpretación extraordinaria de "Nun freut euch, lieben Christen g'mein, Preludio Coral MWV 734 a" de J. S. Bach, a cargo del excelente pianista ruso Grigorij Sokolov durante un concierto en Munich el 15 de noviembre de 1990.
Buenas noches.

L'arbore di Diana, de Vicent Martin i Soler, al Liceu

2009-10-12T20:09:00.014+02:00

Fotografies d'Antoni Bofill

Ahir tarda vaig assistir al Liceu a la representació, corresponent al Torn T, de L'arbore de Diana, del valencià i contemporani de Mozart, Vicent Martin i Soler amb llibret de Lorenzo da Ponte.
La funció es va oferir sota el següent repartiment:

Diana: Laura Aikin
Amor: Michael Maniaci
Britomarte/Geni 1/Nimfa 1: Ainhoa Garmendia
Clizia/Geni 2/Nimfa 2: Marisa Martins
Cloe/Geni 3/Nimfa 3: Jossie Perez
Silvio: Charles Workman
Endimió: Steve Davislim
Doristo: Marco Vinco

Direcció musical: Harry Bicket
Direcció d'escena: Francisco Negrín
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / Teatro Real (Madrid)

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

No us parlaré pas, a aquestes alçades, de l'èxit de Vicent Martin Soler que fins i tot eclipsava en èxit popular el de les òperes de Mozart ni de la conveniència o no de presentar aquest tipus d'obres. Tot això ho deixo en mans d'altres més experts que jo.
La música que vaig sentir ahir (he de reconèixer que no coneixia encara res de Martin Soler) em va semblar força amable i a estones bonica amb fines melodies alguna de les quals, com la última de la soprano, fins i tot inspirada. Peró és cert que ens trobem davant d'una música d'entreteniment sense que s'hi vegin però moments de genialitat com sí que trobem sovint dintre les òperes de Mozart. Em direu que no cal comparar i és veritat però constantment la música em recordava la de Mozart, fins i tot en alguns moments semblava sentir algun breu moment del Don Giovanni o del Così fan tutte però sempre s'acabava diluint en una sensació d'anodinitat o d'insignificància. Hom també podria afegir que la música de Mozart és tan bona que qualsevol contemporani al seu costat s'ha de veure necessàriament molt per sota, però tampoc això és del tot cert, només cal que recordem Haydn. Sigui com sigui, va ser una música que va entrar bé sobretot a la segona part.

També us parlaré de la meva impressió davant la presentació escènica d'aquesta producció i us diré que m'ha semblat encertada i visualment agradable amb la seva estètica manga i un moviment d'actors adequat.

En quant a les veus us diré que Laura Aikin va lluir una veu de soprano lírica molt bonica, ben posada i projectada i va cantar la part de Diana amb bon gust i una musicalitat encomiable.
El contratenor Michael Maniaci que va servir el personatge d'Amor va resultar vocalment bastant fluixet amb una afinació més que discutible. El seu aspecte escènic amb aquella perruca vermella em va fer recordar, i em va fer riure de valent, la tertuliana, periodista i ex-política Sra. Pilar Rahola (amb tots els meus respectes per a la Sra. Rahola).
Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Perez en els seus respectius papers van mostrar un saber fer fora de tot dubte. Deixeu-me però fer especialment esment a la mezzo Marisa Martins que va cantar amb una presència escènica, convenciment dramàtic i musicalitat encisadores.
El tenor Charles Workman que ja coneixem des de fa masses anys i que ja he dit altres vegades que, malgrat les seves facultats, no sap cantar (sento dir les coses així però és que realment és així) va ser la vegada, potser per la tessitura de la seva part, que ha estat menys malament. Fins i tot no va, aquesta vegada, gallejar cap nota! Cal reconèixer però que la seva prestació escènica va ser bona en el seu paper de Silvio.
El tenor Steve Davislim, en canvi, canta bé, amb la veu ben recolzada i amb una línea de cant correcta i musical.
El jove Marco Vinco (segons em van dir, nebot del que va ser baix habitual al Liceu als anys 60-70, Ivo Vinco) que va fer el paper de Doristo, va presentar una veu de baix líric de timbre bonic i brillant, molt ben projectada, cantant "alla italiana" amb solvència escènica, dicció i musicalitat.

L'Orquestra de la Casa va sonar molt bé sota l'experta batuta de Harry Bicket. Menció especial a Véronique Verklé que va estar al clave sempre atenta i precisa (com sempre).

En fi, una vetllada agradable i una òpera buffa desenfadada i divertida que ens ha permès conèixer de primera mà les debilitats del públic de la Viena de Josep II a les darreries del segle XVIII.

PILAR LORENGAR & ALICIA LARROCHA. GRACÍA MÍA. (CANCIONES AMATORIAS) ENRIC GRANADOS.

2009-10-10T15:49:00.002+02:00

Escolteu aquesta bonica cançó d'Enric Granados cantada per l'esplèndida soprano Pilar Lorengar acompanyada al piano per la gran Alícia de Larrocha. Una meravella!

Damunt de tu només les flors. M. Caballé & Alícia de Larrocha

2009-10-09T11:17:00.006+02:00

La mateixa cançó de Frederic Mompou ara cantada per una Montserrat Caballé en estat de gràcia, acompanyada amb gran sensibilitat al piano per Alícia de Larrocha, recentment traspassada. Una interpretació realment colpidora. Recital a Granada, 1988.

Frederic Mompou: Damunt de tu només les Flors

2009-10-09T00:18:00.009+02:00

Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us proposo aquesta inspirada i coneguda cançó de Frederic Mompou "Damunt de tu només les flors" del cicle "El combat del somni" magníficament interpretada per la mezzosoprano Marisa Martins acompanyada al piano per Mac McClure. (És evident que qui hagi posat el vídeo al YouTube, ha confós el català amb el francès).
Bona nit

Más sobre la gripe A

2009-10-06T10:43:00.006+02:00

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Siguiendo con toda la parafernalia de la gripe A, les recomiendo vivamente no se pierdan este video de la Dra.Teresa Forcades, especialista en medicina interna y salud pública, porqué les puede resultar muy útil a la hora de decidir conductas. Tengan la paciencia de verlo entero.

Cziffra interpreta l'Impromptu Op. 51 de Chopin

2009-09-19T01:10:00.004+02:00

Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit permeteu-me oferir-vos aquesta elegant interpretació d'una música ben elegant, la de Frederic Chopin. El gran pianista hungarès Gyorgy Cziffra tocant l'Impromptu Op. 51.
Bona nit.

Chopin por Pogorelich

2009-09-09T23:56:00.007+02:00

Música para antes de dormir.
Esta noche tenemos al virtuoso y también discutido pianista Ivo Pogorelich, aquí muy joven, interpretando el Scherzo nº 3, Op. 39 de Frederic Chopin.
Buenas noches

Una petita obra de joventut redescoberta

2009-09-08T01:46:00.014+02:00

BALL JOC MUNTANYENC - kewego

Avui em permeto de posar-vos un vídeo que he trobat casualment a Internet i de l'any de la Maria Castanya on es presenta el ballet "Ball Joc Muntanyenc" que es va estrenar a Terrassa l'any 1983 per l'Esbart Egarenc. La coreografia és de Joaquim Navarro i Bonet i la música és meva. Us podeu ben creure que aquest ballet es fa fer a partir d'una juguesca entre en Joaquim Navarro i jo. He de dir que com a simple aficionat em va costar moltes hores per instrumentar-lo i vaig voler que la feina fos repassada per un professional com en Jesús Ventura que, dit sigui de passada, no va haver de tocar pràcticament res. Curiosament, la nota que acompanya el vídeo, en la pàgina on l'he trobat, diu que la instrumentació és de Cohí i Grau. És una errada.
La meva coneixença de joventut dels esbarts dansaires i del món de la cobla i haver fet de pianista d'esbart durant una colla d'anys tenint de company de piano no gens menys que en Delfí Colomé i Pujol i, també s'ha de dir, estudiant bé el magnífic Tractat d'Instrumentació per a Cobla de Joaquim Serra, tot plegat va fer que em decidís a donar aquest pas. Us el poso perquè m'ha fet il·lusió redescobrir-lo després de tants anys, encara que la música, siguem francs, no sigui res de l'altre món ni quasi d'aquest.

Si no el veieu podeu anar a la pàgina on el vaig trobar: http://www.kewego.es/vide/iLyROoaftLXd.html

La grip A

2009-09-04T20:15:00.013+02:00

En vista de totes les informacions exagerades i pessimistes que no fan res més que crear alarma social sense necessitat, he decidit posar-vos el text que s'està difonent a diferents blogs de caire sanitari i que pot ser útil per a aclarir idees. A la vegada i com cada any, aprofito per a recordar-vos la conveniència de la vacunació antigripal (de la grip habitual) als col·lectius de cantants, figurants, músics i altres treballadors dels teatres. Enguany és millor fer-la durant el mes de setembre.
El text recomanat és el següent:

Què és la grip A/H1N1?

La grip A és una malaltia que cursa de forma lleu en la gran majoria de les persones. Es produïda pel virus influenza A/H1N1 del mateix gènere que el virus de la grip comuna. Pot produir febre i símptomes com mal de cap, dolors musculars, malestar general, congestió nasal, tos i de vegades símptomes digestius (nàusea, diarrea).

La grip A té els mateixos símptomes que la de tots els anys.

Com es contagia?

Com la grip comuna, s'encomana molt fàcilment perquè es transmet a través de l'aire per mitjà de petites gotes que emetem al tossir o esternudar. Quan parlem de "pandèmia" volem dir que hi ha moltes persones afectades, en molts països diferents. Això és perquè es tracta d'un nou virus A, i és més fàcil el contagi.

Però que sigui molt contagiosa no vol dir que sigui més greu.

Com es diagnostica?

Existeix una prova diagnòstica ràpida per a distingir el tipus de grip. Però per al diagnòstic de la grip A té poca sensibilitat (aproximadament un 35%). Això vol dir que de 100 persones amb grip A només en detectarem unes 35 (test positiu). La majoria (65) donaran un resultat negatiu per a grip A. Encara que hi hagi un test negatiu, si es tenen símptomes gripals la causa pot ser la grip A. i el que és més important, les recomanacions per a cuidar-se seran les mateixes, independentment del tipus de grip. Per aquesta raó, no és útil fer una prova diagnòstica en una grip lleu o moderada.

Com pot evolucionar la grip A?

Amb les dades disponibles dels milers de casos detectats en tot el món fins avui, es pot afirmar que la major part de les persones passen aquesta grip amb símptomes lleus o moderats. S'ha de mantenir una especial vigilància de l'evolució dels símptomes en persones amb malalties cròniques, nens menors de sis mesos i en pacients de risc més elevat (immunodeprimits).

Com podem actuar per a prevenir el contagi?

Les recomanacions bàsiques són dues:

1. El rentat de mans freqüent (per exemple, rentar-se les mans 10 vegades al dia ha demostrat disminuir a la meitat el risc de contagi).

2. La higiene respiratòria (tossir o esternudar sobre un mocador de paper d´un sol ús i rentar-se les mans a continuació, tossir o esternudar sobre el braç si no es disposa de mocador, per a evitar el contacte amb la mà, evitar el contacte proper o íntim quan els símptomes de la malaltia són evidents).

No està clar si l'ús de màscares evita la propagació de l'epidèmia. Únicament s’en recomana l’ús a persones malaltes mentre estiguin en contacte amb altres persones i els seus cuidadors.

Per altra banda, no s'ha aclarit si l'ús de fàrmacs com oseltamivir (Tamiflu®) o zanamivir (Relenza®) en pot prevenir el contagi. Existeixen alguns estudis en institucions tancades i contactes familiars amb beneficis molt petits. Tenint en compte que és tracta d'una grip lleu i que aquests fàrmacs tenen efectes secundaris, en general, no s’en recomana l’ ús.

La vacuna contra la grip comuna no funciona per a la grip A. Encara no s'ha acabat de desenvolupar una vacuna per a la nova grip amb totals garanties de seguretat i efectivitat. La situació actual, en relació amb el nombre de persones afectades i el nombre de morts, no justifica una alarma social.

Què fer si apareixen símptomes?

Els símptomes són els mateixos que els de la grip de tots els anys. La grip, com diu la saviesa popular, dura set dies amb tractament i una setmana sense.

Han de sol·licitar atenció mèdica aquelles persones que tinguin molèsties greus: dificultat al respirar, dolor important al pit, alteracions de la consciència (cap enterbolit), un empitjorament sobtat o un allargament de més 7 dies de l'inici dels símptomes. En el cas dels nens, l'edat inferior a 6 mesos, la respiració accelerada o la febre que dura més de tres dies ( 72 hores) fa recomanable l’avaluació mèdica.

Però probablement la major part de les persones tindran símptomes lleus i anar al metge no aportarà cap benefici. Tot el contrari: la saturació dels centres de salut i hospitals pot dificultar una correcta atenció a malalts greus per la grip o per altres problemes de salut.

Per això, les persones sanes que presentin un quadre gripal sense cap dada de complicacions poden realitzar unes autocures als seus domicilis amb les mesures habituals: bona hidratació, bona alimentació i bona higiene.

Si hom està malalt, els cinc primers dies convé no anar a llocs plens de gent per evitar el contagi. I recordar les mesures recomanades: no tossir davant ningú, esternudar a la màniga o en un mocador d'un sol ús i rentar-se les mans diverses vegades al dia.

Si apareixen símptomes, és necessari prendre algun tractament?

Encara que la febre no és perillosa en sí mateixa, els antitèrmics com el paracetamol o l´ibuprofè poden ser útils per a alleujar el malestar que produeix. Els medicaments antivirals han demostrat molt poca eficàcia en les infeccions per virus gripals comuns, disminuint menys d'un dia la durada dels símptomes. Respecte a aquesta grip no hi ha estudis que demostrin la seva eficàcia. Per aquestes raons, el seu ús està restringit als pacients que sofreixin complicacions o aquells amb alt risc de sofrir-les. En un pacient sà, els riscos pels efectes adversos del fàrmac poden superar els seus beneficis.

I en el cas d'embaràs?

Sempre s'ha sabut que l'embaràs suposa un petit increment del risc per les complicacions de la grip (qualsevol tipus de grip). En cas de febre o símptomes de grip, és recomanable consultar amb un professional sanitari. De totes formes el risc segueix essent baix i la gran majoria dels embarassos transcorreran de forma saludable.

Conclusió

Durant la pandèmia de grip A seguirà havent-hi infarts de miocardi, apendicitis, insuficiència cardíaca, diabetis, crisis d'asma, malalties psiquiàtriques, fractures de maluc, accidents i molts altres problemes que requeriran l´atenció dels professionals de la salut.

El comportament serè, coherent i tranquil dels pacients, els mitjans de comunicació, els professionals sanitaris, els dirigents polítics i els càrrecs amb responsabilitat de planificació i gestió del Sistema Nacional de Salut són essencials perquè funcionin bé els serveis sanitaris i aquests puguin dedicar-se als malalts que ho necessitin.

Chopin por Ingrid Fliter

2009-09-03T20:42:00.004+02:00

Música para antes de dormir.
Esta noche les pongo este video de la excelente pianista Ingrid Fliter interpretando con gran sensibilidad el Nocturno Op. 27, nº 2, en re bemol mayor de Frederic Chopin.
Buenas noches

Matthias Goerne

2009-09-03T12:20:00.002+02:00

Després d'aquest període estival de vacances torno a ser aquí. No he pogut anar a veure en Matthias Goerne a Vilabertran, però us poso aquest vídeo d'ell mateix cantant " Wanderer Nachtlied" de Franz Schubert en un recital a La Sapienza di Roma el 23 de novembre de 2008.
Noteu la qualitat de la veu de Goerne, el perfecte domini tècnic, la musicalitat i la tremenda interiorització del cant.

Bones vacances

2009-08-03T00:00:00.006+02:00

Foto pròpia: contrast de llum a Maçanet de Cabrenys.

Benvolguts bloguers operístics,

Em prenc una temporada de descans i reflexió, aprofitant l'estiu i l'època de vacances, en la que no escriuré res al blog. Les meves circumstàncies personals actuals fan que precisi d'aquest període i ho penso fer.
Probablement reemprengui l'activitat bloguera passat l'estiu.
Us desitjo a tots unes bones vacances i que pugueu desconnectar de la feina per unes setmanes sense oblidar, però, la música i el cant que tanta falta, al menys a mi, em fan.

Esperando Turandot

2009-07-15T23:55:00.004+02:00

Dentro de pocos días se ofrecerá en el Liceu la misma producción de Turandot, con la dirección escénica de Nuria Espert, que se ofreció en la inauguración de la primera temporada (1999-2000) del Liceu reconstruido, después del pavoroso incendio de 1994.
Para irnos mentalizando, les pongo este video con Josep Carreras en el papel de Calaf, Katia Ricciarelli en el de Liù y John Paul Bogart en el del ciego Timur. Viena 1983, dirección de Lorin Maazel.
Disfruten del fraseo único, la musicalidad y la prístina dicción de Carreras en esta conocida aria "Non piangere Liù".

Ian Bostridge / Julius Drake - Schubert - Die Forelle

2009-07-05T01:17:00.004+02:00

Com a il·lustració del recital de divendres, us poso aquest vídeo del mateix Ian Bostridge (aquí en millors condicions vocals) amb Julius Drake al piano interpretant el lied Die Forelle (la truita) de Schubert que també formava part del programa del Liceu. Que no us passi per alt l'excel·lent interpretació pianística.

Recital d'Ian Bostridge i Julius Drake al Liceu

2009-07-04T11:06:00.009+02:00

LIEDER DE FRANZ SCHUBERT

IAN BOSTRIDGE, tenor
JULIUS DRAKE, piano

Tenia ganes de veure en directe aquest prestigiós tenor anglès que només coneixia a través d'enregistraments i videos de YouTube.
El programa escollit era un seguit de lieder de Franz Schubert agrupats per temàtiques similars repartits en dues parts.
Bostridge és un home de constitució astènica, llarg i prim, de pell molt blanca, un posat tímit i potser llunyà i un aspecte quasi "espectral". El seu cant, com molt bé deia en Joaquim d' "In fernem land" a la sortida, és introvertit, sembla que canti per a ell mateix, ben diferent del de Thomas Quasthoff que canta directament per al públic, i això fa que la comunicació amb l'audiència sigui menor. La seva veu de tenor líric lleuger és bastant descolorida i, en tot cas, el poc color que presenta no és el d'una veu bella ni molt menys. El seu cant peca d'un cert amanerament, iniciant l'emissió de la nota de manera plana i fent-la vibrar més endavant. Aquesta manera de cantar, al cap d'una estona, cansa. També em cansa, particularment a mi, que en els finals acabats en en, molt freqüents en l'alemany, allargués més el so de la consonant en relació al de la vocal precedent i, en això, cal recordar la frase d'Anton Dermota parlant (en el seu castellà italianitzant) en el transcurs d'una classe magistral a principis dels anys setanta: "No cantar consonante es mal mas no catastrofa, no cantar vocal es catastrofa!" I en última instància dir també que semblava que ahir nit no es trobava en plena forma vocal. Potser un refredat incipient, o el que fos, acompanyat de la necessitat freqüent de beure aigua, donaven la impressió de patiment a més de l'evident justesa al registre agut. Cal dir també que l'emissió vocal de Bostridge es beneficia més de les frases líriques de temps lent que no pas episodis més moguts o dramàtics.
Això va fer que algunes cançons com Aus Heliopolis I, Abendbilder o Ins stille Land sortissin més reeixides que d'altres. De totes maneres, aquests comentaris són de matís i de cap manera voldria que s'interpretés que penso que es tracta d'un cantant dolent, ni molt menys! La musicalitat de Bostridge i la seva interpretació peculiar i molt personal fan que parlem d'un gran artista. Això si, hi han grans artistes que arriben a uns més que a d'altres.
Semblava que hi havia unanimitat en què, en general, la segona part va ser més agradosa al públic, per cert ben poc nombrós donat el prestigi del cantant.
Al final, aplaudiments i alguna ovació que van provocar dos bisos: An die laute i Louise, ambdues del mateix Schubert.

El pianista acompanyant Julius Drake va estar a un molt alt nivell, potser dels més alts. Va saber treure un so bellíssim del piano i la seva interpretació tant dels fragments dramàtics com dels més dolços va ser una veritable delícia. Tant va ser així, que alguns de nosaltres estavem més pendents del piano que del cantant i quan això passa vol dir alguna cosa.
No vull acabar aquest comentari sense denunciar, una vegada més, la mala educació de part del públic que s'aixeca i surt de la sala donant l'esquena als artistes mentre saluden.
A la sortida, divisió d'opinions.

Lo que pudo haber sido y no fue

2009-06-30T22:32:00.005+02:00

Después de la calamidad de la puesta en escena de Salomé de Strauss en el Liceu, carente de talento, escamoteándonos la danza de los siete velos con el pase de una película de lo más soso que se puedan imaginar y sin ningún tipo de afinidad con la rítmica música de Strauss, les pongo este video de la soprano Maria Ewing bailando de verdad, con desnudo final incluido, y con una sensualidad que ya quisieran algunas bailarinas profesionales. Así se hace mucho más creíble el desasosiego de Herodes Antipas ante los encantos de la hija de su mujer Herodías.
No pretendíamos que Nina Stemme hiciera un baile de este tipo, pero seguro que un director con talento hubiera sacado un mejor partido de tan gran artista.

Salomé al Liceu

2009-06-29T13:06:00.019+02:00

Fotos d'Antoni Bofill.

Ahir tarda vaig assistir al Liceu a la representació de Salomé, de Richard Strauss, corresponent al torn T. La sessió es va desenvolupar sota el següent repartiment:

Herodes: Robert Brubaker
Herodias: Jane Henschel
Salome: Nina Stemme
Jochanaan: Mark Delavan
Narraboth: Stefan Heibach
Un patge d'Herodias: Anna Tobella
Cinc jueus: Clemens Löschmann, Jon Plazaola, Josep Fadó, Jordi Casanova, Alberto Feria.
Dos natzarens: Stanislav Shvets, Pavel Kudinov
Dos soldats: Patrick Schramm, Kurt Gysen
Un capadoci: Josep Ribot
Una esclava: Beatriz Jiménez

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Direcció musical: Michael Boder
Direcció d'escena: Guy Joosten

Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / La Monnaie-De Munt (Brussel·les)

Per començar us diré que la posada en escena del Sr. Guy Joosten em va semblar lletja, pobra, i inadequada, amb algunes bones idees com la baralla dels cinc jueus arrel d'una discussió teològica, que em va fer riure obertament. Narraboth no es suïcida com a l'obra original sinó que aquí és mort d'un tret de pistola a mans de Salomé. L'escena de la dansa que sembla començar bé s'espatlla del tot amb la projecció d'una pel·lícula on sembla veure's Herodes "entenent-se" amb Salomé. Una escena, a més, que no lliga amb la música ni amb fixador. I d'altres bajanades com la persecució amb armes de foc, per tot arreu, del profeta. En fi, un veritable desastre.
La part musical, però, va ser una altra cosa. Nina Stemme que feia amb aquesta producció la seva estrena mundial d'aquesta òpera no va decebre ningú. En efecte, la seva sòlida i a la vegada dúctil veu va donar vida a una Salomé capriciosa, sensual i depravada. Des de l'escena on lloa el cos de Jochanaan fins el terrible final "he besat la teva boca Jochanaan" va ser un perfecte recital de bon cantar, amb la veu molt ben projectada i brillant però perfectament matisada quan calia amb uns pianíssims que feien esgarrifar.
El paper d'Herodes va ser servit pel tenor nordamericà Robert Brubaker amb una veu de gran volum i projecció, allunyant-se una mica dels habituals Herodes més comprimaris o, digue'm-ne, tenors de carácter i, al mateix temps va oferir una sòlida prestació escènica.
Mark Delavan és un baríton de New Jersey amb una veu fosca que es fa atractiva per aquest tipus de personatge tot i que la seva prestació no va passar gaire més de correcta.
Herodias va ser interpretada per la veterana Jane Henschel que va estar encertada tan vocalment com dramàtica en tota la seva prestació.
El capità de la guàrdia, enamorat de Salomé, Narraboth, servit per Stefan Heibach, va lluir una veu de qualitat, molt ben projectada i va cantar la seva breu part amb convicció, musicalitat i bona prestació escènica.
El patge d'Anna Tobella va pecar de sentir-se poc tot i que semblava que la seva part era ben cantada.
Molt ben conjuntats els cinc jueus que em van fer riure de debò quan s'empaitaven a punta de pistola en mig d'una discussió teològica i un dels companys, el més ortodox, anava fent inclinacions de cap esgarrifat pel què acabava de sentir.
La direcció de Michael Boder va ser brillant i àgil a la vegada aconseguint un bon so de l'orquestra i una bona concertació amb l'escenari.
Al final ovació per a Nina Stemme, Robert Brubaker, Jane Henschel, Stefan Heibach i pel director Michael Boder i l'Orquestra.

Nocturn Op 27 No 1 de F. Chopin- Maria Joao Pires

2009-06-25T22:04:00.002+02:00

Música per abans d'anar a dormir.
Maria Joao Pires ens interpreta aquesta nit el Nocturn Op. 27 núm. 1 del sempre elegant Frederic Chopin, lluint la seva pulcra tècnica i la seva fina musicalitat lligada al més profund sentiment.
Bona nit.

Schubert: Winterreise, Auf dem Flusse / Thomas Quasthoff & Maria João Pires

2009-06-23T22:28:00.003+02:00

Música para antes de dormir.
Siguiendo con Thomas Quasthoff, les pongo esta noche el lied "Auf Dem Flusse" del ciclo Winterreise (Viaje de invierno), de Franz Schubert, acompañado al piano por la exquisita Maria Joao Pires.
Buenas noches

Inoblidable recital de Thomas Quasthoff al Liceu

2009-06-18T22:33:00.013+02:00

Ahir vespre al Liceu vaig tenir el goig d'assistir al recital de lieder del cèlebre baríton alemany Thomas Quasthoff acompanyat al piano per Justus Zeyen, cantant uns dels meus cicles de cançons preferits: Die Shöne Müllerin (La Bella Molinera) de Franz Schubert amb textos de Wilhelm Müller.
Al llarg de la meva vida musical he tingut ocasió de poder gaudir d'aquest cicle amb cantants de molt prestigi però sempre em quedava amb la fita insuperable d'Anton Dermota i la seva muller Hilde en aquells històrics recitals al Palau o al Saló del Tinell. Fins i tot guardo amb afecte una partitura de La Bella Molinera amb una dedicatòria i firma del mateix Dermota durant un sopar al antic Hotel Manila de Barcelona. I he de dir, amb tota contundència, que la manera de cantar, d'expressar, de donar diversos colors a la veu segons el moment interpretatiu, l'exquisida musicalitat i la capacitat increïble de comunicació del Sr. Quasthoff em fa remontar fins aquells concerts dels anys 60 i 70. En efecte, fins i tot la perfecció de Fischer-Dieskau o la intensitat més introspectiva de Matthias Göerne no arriben a la capacitat màgica de comunicació de Quasthoff que va lograr una cosa que molts pocs artistes poden aconseguir i és que es pari el temps i l'espectador sensible pugui participar d'un moment de creació. I això va passar en vàries de les cançons d'ahir com per exemple en el lied "Der Neugierige" amb les frases màgiques "O bachlein meine liebe..." que ens van fer tocar l'eternitat (l'eternitat no és un temps que no s'acaba mai sinó l'absència de temps, l'atemporalitat) o "Des Baches Wiegenlied" o la definitiva i meravellosament cantada La Mort i la Donzella del mateix Schubert, l'únic bis que va oferir entre les aclamacions del públic assistent.
El pianista Justus Zeyen, acompanyant habitual de Thomas Quasthoff, va obtenir un bon so de l'instrument exhibint una bona i pulcra tècnica, va saber seguir els moments màgics del cantant tot i que la seva prestació, malgrat ser de gran nivell, no va estar a la mateixa alçada del seu il·lustre company.
Una vetllada inoblidable.

Hélène Grimaud, Thomas Quasthoff - Schumann Dichterliebe - Verbier Festival 2007

2009-06-14T10:36:00.005+02:00

Avui us poso el lied "Hör ich das Liedchen klingen" del cicle Amor de Poeta, op. 48, de Robert Schumann cantat amb la sensibilitat habitual del gran Thomas Quasthoff i el pulcre acompanyament al piano d'Hélène Grimaud. Això és per començar a "fer boca" pel recital que ens oferirà al Liceu el proper dimecres 17 de juny.

RECITAL NINA STEMME (2006/07)

2009-06-12T20:45:00.003+02:00

Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us poso aquest vídeo de Nina Stemme amb Antonio Pappano al piano, cantant una cançó de Jan Sibelius "Van det en dröm?". Recital al Gran Teatre del Liceu, temporada 2006/2007.
Bona nit.

Leonie Rysanek - Salomé, escena final - R. Strauss

2009-06-11T17:37:00.005+02:00

En esta muestra de "Salomés" no podía faltar una de las más grandes: la soprano austríaca Leonie Rysanek, en una representació en Tokio en 1980.

Salomé - Strauss - Caballé - 1957

2009-06-09T22:12:00.005+02:00

Avui us poso aquesta troballa del YouTube realment impactant. La Sra. Caballé en la seva estrena de Salomé l'any 1957 quan només contava 23 anys. Aquí si que ens hi hem de treure el barret! Això està molt ben cantat, i amb la veu d'una noieta que és el què toca.

Karita Mattila: Salome Final Scene 2008

2009-06-08T17:36:00.002+02:00

Mentalitzant-nos ja per la propera Salomé al Liceu, us poso aquest vídeo de l'escena final magníficament cantada per Karita Mattila en aquesta producció del MET de 2008.

Im Abendrot - R- Strauss - Nina Stemme

2009-06-06T23:49:00.006+02:00

Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit permeteu-me que us posi la darrera cançó dels quatre últims lieder de R. Strauss, Im Abendrot (Al capvespre) interpretada per Nina Stemme, que d'aquí ben poc estrenarà la Salomé, del mateix autor, al Liceu.
Bona nit.

Ángeles Blancas en el Foyer del Liceu "Me llaman la primorosa"

2009-06-06T13:17:00.014+02:00

Ayer noche tuvo lugar en el foyer del Gran Teatre del Liceu una velada zarzuelera, revistera y desenfadada a cargo de la soprano M. Ángeles Blancas y el pianista italiano Giovanni Auletta. El recital era semiescenificado con dirección escénica de Emilio Sagi.
El foyer, mesitas de cabaret con velitas y consumición incluída, lleno hasta las banderas y un calor de mil demonios. Éste era el marco que vestía el inicio del recital. Blancas empezó con la voz algo fría y sus primeras intervenciones en "Me llaman la primorosa" del Barbero de Sevilla de G. Giménez, o la "Canción de la gitana" de La Alegría del batallón, de J. Serrano, adolecieron quizás de la finura interpretativa que todos teníamos en mente (Victoria de los Ángeles, Teresa Berganza, ...).
Sin embargo y a medida que pasaban los minutos, M. Ángeles Blancas fue entrando en papel y su "De España vengo, ..." de El niño Judío, de Pablo Luna o en la "Canción de la Paloma" del Barberillo de Lavapiés, de Barbieri, se encontraba ya de lleno en su propio y visceral caldo de cultivo interpretativo. Estuvo ya inmensa, con una gran fuerza dramática, en "Qué te importa que venga" de Los Claveles, de José Serrano o en "Cuando está tan hondo" de El Barquillero, de Ruperto Chapí. Pero donde estuvo realmente excepcional por su fuerza, gracia y deshinibición de verdadero "animal escénico" fué en las tres últimas canciones "Tango de Menegilga" de La Gran Vía, de Federico Chueca, "¡Ay ba!" de La Corte del Faraón, de Vicente Lleó y en la "Canción del higo" de la revista La pipa de oro, de Manuel Martinez Mollá (que no conocía) con su inolvidable e "inspirado" estribillo " Alegrí, alegrí, con la mano no, con la boca sí".
El joven pianista italiano Giovanni Auletta acompañó, siempre atento a la soprano, con eficacia, musicalidad y buen gusto. Sus intervenciones a piano solo tanto en los "Valsos poéticos" de Granados como en la "Tarantella" de Liszt fueron un ejemplo de pulcro virtuosismo. Me gustaría saber qué pintaba, sin embargo, la Tarantella de Liszt en un espectáculo basado en música española.

"Ich trage meine Minne" R. Strauss - Jonas Kaufmann & Helmut Deutsch

2009-06-02T22:20:00.004+02:00

Música para antes de dormir.
Esta noche les invito a escuchar este audio del tenor Jonas Kaufmann cantando con su habitual acierto y sensibilidad y acompañado del pianista Helmut Deutsch, el lied de Richard Strauss, "Ich trage meine Minne". Recital en el Palais Garnier de Paris el 9 de noviembre de 2008.
Buenas noches.

Allerseelen, de R. Strauus - Te Kanawa - Solti

2009-05-29T12:16:00.004+02:00

Permeteu-me que us posi una troballa: el lied de Richard Strauss, Allerseelen cantat per la soprano Kiri Te Kanawa acompanyada per un no massa prodigat pianista, no gens menys que George Solti.

Recital d'Anne Schwanewilms al Liceu

2009-05-29T10:25:00.021+02:00

Fotos: Anne Schwanewilms i el pianista Manuel Lange

Ahir vespre vaig assistir al recital ofert per la soprano Anne Schwanewilms acompanyada al piano per Manuel Lange i que va desenvolupar el següent programa:

I part
Claude Debussy: Proses lyriques:
"De rêve,
"De grève",
"De fleurs",
"De soir"

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Im Früling" núm. 13,
"Gesang Weilas" núm. 46,
"Auf einer Wanderung" núm. 15,
"Verborgenheit" núm. 12.

II part
Richard Strauss:
"In goldener Fülle", op. 49, núm.2
"Wer lieben will, muss leiden", op. 49, núm. 7
"Ach, was Kummer, Qual und Schmerzen", op. 49, núm. 8

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Das verlassene Mägdlein" núm. 7
"Wo find' ich Trost" núm. 13
"Der Genesene an die Hoffnung" núm. 1

Richard Strauss:
"Blauer Sommer", op. 31, núm. 1
"Weisser Jasmin", op. 31, núm. 3
"Das Rosenband", op. 36, núm 1

Hugo Wolf: "Mörike lieder":
"Elfenlied", núm. 16
"Selbstgeständnis", núm. 52
"Storchenbotschaft", núm. 48

L'Anne Schwanewilms és portadora d'una bellíssima i sensual veu de soprano lírica de color auri vellutat d'aquelles que acaronen l'oída de l'aficionat sensible. La seva presència física, a més, és molt agradable i per tant té tot allò que li cal a una cantat per triunfar en qualsevol teatre. L'elecció del programa però no crec que hagi estat la més afortunada per cantar en una tan gran sala com la del Liceu. La primera part amb les cançons de Debussy i Wolf eren potser massa intimistes i quedaven llunyanes entre les grandàries de l'espai liceista. El seu cant, d'altra banda, tot i ser de refinada tècnica, preciosista i musicalíssim, peca, des del meu de vista d'un punt de fredor que va contribuir a que l'emoció del cant no arribés a la gent.
La segona part es va animar. Les cançons de Richard Strauss més vocalment expansives van ajudar a sortir de la monotonia i també els darrers lieder de Wolf van ser cantats amb gràcia i vis còmica. Al final només una propina "Allerseelen" de Richard Strauss que va cantar magnificament.
El pianista Manuel Lange va tocar amb mesura i sensibilitat, molt pendent de la soprano. A la segona part va saber treure un millor so de l'instrument que, tot i amb la tapa oberta, no va acabar mai de sonar amb la brillantor esperada.
Cal remarcar la pobra entrada del Teatre que es veia mig buit i la poca cultura musical de part del públic que aplaudia entre lied i lied. En general, una vetllada desangelada tot i la gran qualitat dels artistes presents.

Fidelio en el Liceu

2009-05-24T22:33:00.027+02:00

Fotos de Antoni Bofill.

He asistido esta tarde al Gran Teatre del Liceu a ver la función de abono del turno T de la ópera de L.V. Beethoven, Fidelio, que se ha desarrollado bajo el siguiente reparto:

Don Fernando: Anders Larsson
Don Pizarro: Terje Stensvold
Florestan: Clifton Forbis
Leonore, oculta bajo la identidad de Fidelio: Karita Mattila
Rocco: Stephen Milling
Marzelline: Elena de la Merced
Jaquino: Matthias Klink
Pimer prisionero: Xavier Martínez
Segundo prisionero: Gabriel Diap
Dirección musical: Sebastian Weigle
Dirección de escena: Jürgen Flimm
Producción del Metropolitan Opera House
Orquesta y Coro del Gran Teatre del Liceu
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana

Ante todo déjenme hacerles memoria de una cosa harto conocida pero que nunca viene del todo mal recordar. Beethoven no escribía bien para las voces. Seguramente desconocía la fisiología vocal y exigía de los cantantes la resolución de frases en tesituras realmente difíciles, casi imposibles.

Dicho esto pasemos a considerar la puesta en escena, una producción del MET de hace unos 10 años, visualmente atractiva, bien iluminada y que crea una buena ambientación para la acción desarrollada. Algunos asistentes cuestionaban la escena final con la destrucción de una estatua de un dictador. Debo confesar que, desde mi posición en primera fila de platea, no he visto tal estatua, lo siento. Resumiendo, para mí, ha sido una puesta en escena correcta, digna, sin más.

La dirección de Sebastian Weigle ha sido, desde mi punto de vista, muy cuidada, con un sentido y elegante fraseo de llos fragmentos líricos y un buen contraste con los más dramáticos. Algunos asistentes en los pisos altos apuntaban una falta de contundencia "Beethoveniana" en los pasajes dramáticos. Para mí y desde la primera fila insisto, la contundencia ha sido la justa. Desde luego no es lo mismo oír a la orquesta detrás mismo del director que hacerlo desde mucho más atrás donde el sonido llega lógicamente con menor volumen.

Karita Mattila ha cantado su papel de Fidelio/Leonore con voz bella , grande y bien proyectada con las casi imposibles frases agudas beethovenianas del duo con Florestan muy bien resueltas. Su aria con el contrapunto de las trompas ha sido cantada de manera espléndida.
El tenor Clifton Forbis, en cambio, no ha estado al mismo nivel. Forbis tiene una apreciable voz de tenor dramático pero su canto apretado no favorece en nada las frases en la tesitura más alta. Su manera de cantar hace que deba imponer las notas agudas casi una a una con lo que la frase queda musicalmente descuadrada con facilidad. Por lo que he oído, el día del estreno galleó algunas notas. Hoy no ha sido así pero le ha ido de bien poco.
El papel de Rocco ha sido servido por el bajo danés Stephen Milling. Buena voz pero con problemas de musicalidad y descuadres evidentes en el primer acto que han hecho casi desesperar al director que ya no sabía que más gestos hacer para que le siguiese.
La pareja Jaquino y Marzelline han sido bien servidos por Matthias Klink y Elena de la Merced.
El malísimo Don Pizarro ha sido cantado por el barítono noruego Terje Stenvold, con musicalidad, intención en el fraseo y suficiencia vocal.
El Don Fernando del sueco Anders Larsson ha sido realmente flojo. Una prestación para olvidar.

Muy bien el coro de la Casa apoyado otra vez por el Cor de Cambre del Palau. Excelente sonido, empastado y musicalísimo.

Al final, ovaciones para el Coro, Karita Mattila y Sebastian Weigle y calurosos aplausos para los demás.

P.S. Durante el primer acto el fuerte y persistente pitido de un audífono entre las primeras filas de platea ha logrado distraer, molestar i casi enfurecer a varios espectadores entre los que me cuento, y hasta para el director Sebastian Weigle ha sido por varias veces motivo de distracción.
El problema es que el o la causante del ruido no es consciente de ello y habría por tanto que advertir a los vecinos directos de tales protagonistas que no tuvieran reparo en avisarles para que regularan el volumen del dichoso aparatito.

Karita Mattila: "In quelle trine morbide", Met 2008

2009-05-19T22:21:00.004+02:00

Esta noche les pongo este video de Karita mattila cantando el célebre fragmento de Manon Lescaut de Puccini, "In quelle trine morbide" junto al barítono Dwayne Croft y bajo la dirección de James Levine. La misma Karita Mattila que cantará en el Liceu el papel de Fidelio de la ópera del mismo nombre de L. W. Beethoven que veré el próximo domingo y de la que les hablaré.

Carles Cosías canta "Parmi veder le lagrime", de Rigoletto

2009-05-10T16:12:00.001+02:00

I aquí, cantant el "Parmi veder le lagrime" de Rigoletto, de G. Verdi.

Carles Cosías canta "È la solita storia del pastore", de L'Arlesiana

2009-05-09T17:29:00.010+02:00

Avui us vull parlar de Carles Cosías. Aquest tenor de veu lírica bellíssima i privilegiada, deixeble del mestre Jaume Francisco Puig, va guanyar el segon premi del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas de l'any, crec recordar, 1998 (o 99), iniciant a continuació una carrera prometedora que va ser truncada però per un seriós transtorn digestiu que no ve ara al cas d'explicar. Després d'un llarg procés de recuperació va reapareixer amb noves energies, sent habitual al Festival d'Òpera de Sabadell. En aquest vídeo de 2007, canta, en el marc del Concurs de Cant Manuel Ausensi (del que va ser guanyador de la primera edició), la conegudíssima ària de l'Arlesiana de Cilea, acompanyat de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu dirigida per Guerasim Voronkov.
Aprecieu la bellesa i la qualitat de la veu de Cosías, la línea de cant, el fraseig, la dicció, la intenció i la intensitat interpretativa. Una meravella.

L'Elisir d'Amore - Donizzeti - A. Blancas - J. Bros

2009-04-29T23:13:00.008+02:00

Aquesta nit, abans d'anar a dormir, us recomano d'escoltar aquesta pàgina belcantista de l'Elisir d'Amore, de Gaetano Donizzeti cantada per Ángeles Blancas i Josep Bros. I és que després de veure l'Ángeles Blancas cantant La Cabeza del Bautista m'han vingut ganes de tornar-la a escoltar, tot i que en un estil ben diferent. Tots dos estan molt bé.
Bona nit.

La Cabeza del Bautista de Enric Palomar en el Liceu

2009-04-27T19:14:00.014+02:00

Fotos de Antoni Bofill.

Ayer domingo asistí a la función de abono de La Cabeza del Bautista, libreto de Carlos Wagner basado en el texto homónimo de Ramón del Valle-Inclán y música de Enric Palomar, que se desarrolló bajo el siguiente reparto:

Don Igi: José Manuel Zapata
La Pepona: Ángeles Blancas
Alberto saco: Alejandro Marco-Buhrmester
Valerio El Pajarito: Antonio Lozano
El Barbero: Roberto Accurso
El Sastre: Enric Martínez-Castignani
El Enano de Salnés: Javier Abreu
El Ciego: Michael Kraus
Pigall: Fabiola Masino
Rondalla de jóvenes:
Joven 1: José Luis Casanova
Joven 2: Carles Prat
Joven 3: Gabriel Diap
Joven 4: Dimitar Darlev
Orquesta Sinfónica y Coro del Gran Teatre del Liceu

Dirección musical: Josep Caballé Domènech
Dirección de escena Carlos Wagner
Nueva producción Gran Teatre del Liceu
Estreno absoluto.

El título de la obra remeda el conocido final de la obra Salomé de Oscar Wilde que después fué musicada por Richard Strauss y en la que Salomé siente un deseo obsesivo por Juan El Bautista que la lleva, después de decapitado, a besar ardientemente su boca.
Valle Inclán glosó algunos aspectos de esas figuras en su esperpéntica obra La Cabeza del Bautista , situada en un sórdido ambiente de la Galicia rural donde, citando literalmente la introducción del libro de mano de la ópera editado por el Gran Teatro, Don Igi, amo del café y del billar del pueblo, recibe la la visita de un inquietante y apuesto viajero, El Jándalo, procedente de Argentina. Éste se presenta para hacerle chantaje de un crimen que Don Igi había cometido en su estancia en Toluca, en la persona de la madre de El Jándalo, y que le costó ir a la cárcel sin impedirle, empero, volver como rico indiano. Don Igi es viejo y se siente acabado, pero la guapa y ambiciosa Pepona, que no quiere que se pierda ni una moneda de su protector, le convence que le mate mientras ella le seduce. Efectivamente, Don Igi le clava con precisión un puñal por la espalda mientras La Pepona continúa besando y reclamando besos al cadáver que tiene abrazado.
La puesta en escena de Carlos Wagner presenta una escenografía sórdida (ver fotos) muy bien resuelta que permite seguir el transcurso de la acción perfectamente. La iluminación es sugerente y el movimiento de actores muy trabajado y eficiente.
La música del badalonense Enric Palomar huye de dogmatismos contemporáneos y no se limita a hacer una música racional sinó también para el corazón, persigue la ambientación escénica y el efecto dramático. En su música "hay música", valga la redundancia. A mí, poco propenso a la música de vanguardia, me gustó esta ópera que contiene momentos de lirismo, música popular y dramatismo, todo ello con una instrumentación y orquestación impecables.
La orquesta de la Casa ha trabajado a fondo esta ópera bajo la atenta batuta de Josep Caballé Domènech, obteniendo un resultado brillante.
Los cantantes han estado todos ellos a la altura de las circunstancias destacando la interpretación impactante de Ángeles Blancas, José Manuel Zapata y Alejandro Marco-Buhrmester. Mención especial a Michael Kraus por el papel del Ciego.
En resumen, una velada muy interesante con música de verdad y una pulcra e intensa interpretación. Les recomiendo que no se la pierdan.

Recital d'Edita Gruberova al Liceu

2009-04-26T22:08:00.006+02:00

Vaig assistir al Concert Mozart del dia 25 d'abril al Liceu amb la participació de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu amb Sebastian Weigle com a director i el concurs extraordinari de la soprano eslovaca Edita Gruberova. A aquestes alçades, parlar d'Edita Gruberova semblaria una obvietat si no fos perquè la senyors té 62 anys i canta encara quasi com vol. Altres vegades m'he referit a aquesta artista com a una cantant amanerada i freda que no m'acabava mai de convèncer del tot. Aquesta vegada però la Sra. Gruberova es va cenyir a la partitura mozartiana d'una manera més "quadrada" i els habituals amaneraments es van mantenir bastant al marge oferint unes prestacions realment d'altíssim nivell. El concert es va iniciar amb l'obertura de Lucio Silla seguida de l'ària de Pamina del segon acte de La Flauta Màgica "Ach ich fühl's". Un conegut crític de Barcelona comentava arrel del seu primer recital, el passat dia 21, que li va semblar que la Sra. Gruberova començava trista la seva prestació. I com no havia de semblar trista si anava a cantar no gens menys que una de les àries més tristes (i més inspirades) del repertori mozartià, Pamina absolutament decebuda pel silenci del seu estimat Tamino que per imperatiu d'una prova no li pot dirigir la paraula. Doncs aquesta ària va ser interpretada amb gran sentiment i musicalitat, uns pianíssims increïbles i pulcrament acompanyada per un Sebastian Weigle en estat de gràcia. Va seguir la vistosa obertura d' "Il Matrimonio Segreto" de Domenico Cimarosa per passar seguidament a dues àries de Konstance d'El rapte en el serrall de Mozart, la "Welcher Wechsel herrscht in meiner Seele..." i la terrible "Martern aller Arten" que va resoldre de manera brillant.
A la segona part, i després de l'obertura de Les Noces de Fígaro, de Mozart, ens va oferir amb gran pulcritud l'ària de la Comtessa "Dove sono". A continuació l'Orquestra va interpretar la pàgina de lluïment "Das Märchen von der shönen Melusine, op. 32, de Felix Mendelssohn.
Va seguir el recital amb l'ària de Donna Elvira "Mi tradi quel alma ingrata" del Don Giovanni, de Mozart, i aquí si que la Sra. Gruberova no va estar potser a l'altura de les circumstàncies, perquè aquesta ària està clarament escrita per a soprano lírica amb uns bons greus i la Gruberova, tot i la seva edat, segueix sent una soprano lleugera-coloratura amb uns greus que més que sentir-se s'intueixen. Va fer les paus però en la següent i darrera ària del recital "Non mi dir" de Donna Anna, del mateix Don Giovanni, que va cantar amb tota la propietat dels seus atributs i la seva ciència.
Al final, dues propines que van fer les delícies del públic assitent: l'ària de Suzanna "Deh vieni, non tardar" de Les Noces de Fígaro i l'ària d'Electra d'Idomeneo.
I després, l'espectacle dintre de l'espectacle : la bogeria d'un entregat públic que va fer sortir a saludar l'il·lustre soprano un munt de vegades, crits i bravos a dojo amb pancartes incloses i vanes corredisses del personal de sala que no donava l'abast a recordar al públic la prohibició de fer fotografies, prohibició sense cara i ulls una vegada acabat el recital i més en una nit d'eufòria operística com aquesta.
Cal fer menció de la bona prestació de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu que traslluïa el treball fet durant aquests darrers temps.

Natalie Dessay interpreta "O Zittre Nicht"

2009-04-22T23:14:00.004+02:00

Aquesta nit, tornant als clàssics, us poso la celebèrrima ària de la Reina de la Nit, de La Flauta Màgica, de W. A. Mozart, "O Zittre Nicht" en una brillant posada en escena a París, l'any 2001.
Bona nit.

Ensayo General de La Cabeza del Bautista, de E. Palomar, en el Liceu

2009-04-18T17:58:00.006+02:00

No voy a hacer un análisis del estreno de esta ópera hasta que la vuelva a ver en mi turno de abono el próximo domingo 26, pero sí voy a adelantar que se trata de una ópera muy interesante especialmente en su vertiente musical. Buena y sugerente música bien orquestada e instrumentada. Creo que se tratará, sin duda, de una gran éxito de Enric Palomar, probablemente el mejor compositor actual del panorama catalano-español.
No se la pierdan.

Foto: Enric Palomar

Bach: Gebt mir meinen Jesum wieder! - Richter / Berry

2009-04-11T20:01:00.003+02:00

Avui seguim amb la mateixa versió de la Passió segons sant Mateu de J. S. Bach, aquesta vegada amb l'excel·lent baix Walter Berry cantant el fragment "Gebt mir meinem Jesum wieder!"

BACH -MATTHÄUS -PASSION -DUETT (Spran, Alt) - Richter "So ist mein Jesus nin gefrangen!"

2009-04-11T10:08:00.007+02:00

Avui, dissabte sant, us poso música adient. No gens menys que un fragment de la Passió segons Sant Mateu, de J. S. Bach "So ist mein Jesus nin gefrangen!", amb la soprano Helen Donath, la mezzo Julia Hamari, la Münchener Bach Chor i la Münchener Bach Orchester, tots sota la direcció de Karl Richter.

Wagner: Tristan und Isolde - Preludio

2009-04-05T22:50:00.008+02:00

Esta noche tenemos el preludio de Tristan e Isolda de Richard Wagner, con la Bayerische Staatsorchester bajo la dirección de Zubin Mehta.
Déjense seducir por la eterna línea melódica y la romántica y arrebatada inspiración de un Wagner enamorado. Dormirán mejor.
Buenas noches.

Lott - Adieux de l'hôtesse arabe - Bizet - Londres 2001)

2009-04-03T23:42:00.006+02:00

Ja sabeu que, de tant en tant, m'agrada tornar a les dolces modulacions de la Mélodie Française i aquesta nit us proposo de veure i escoltar la coneguda i excel·lent soprano Felicity Lott, acompanyada al piano per Malcolm Martineau, cantant amb la seva sensibilitat i preciosisme habituals la cançó de Georges Bizet "Adieux de l'hôtesse arabe". Recital enregistrat a Londres l'any 2001.
Us deixo el text de Victor Hugo pels francòfons:

Puisque rien ne t'arrête en cet heureux pays,
Ni l'ombre du palmier, ni le jaune maïs,
Ni le repos, ni l'abondance,
Ni de voir à ta voix battre le jeune sein
De nos soeurs, dont, les soirs,
le tournoyant essaim
Couronne un coteau de sa danse.

Adieu, beau voyageur, hélas, Oh!
que n'es-tu de ceux
Qui donnent pour limite à leurs pieds paresseux
Leur toit de branches ou de toiles!
Qui, rêveurs, sans en faire, écoutent les récits,
Et souhaitent, le soir, devant leur porte assis,
De s'en aller dans les étoiles!

Si tu l'avais voulu, peut-être une de nous,
O jeune homme, eût aimé te servir à genoux
Dans nos huttes toujours ouvertes;
Elle eût fait, en berçant
ton sommeil des ses chants,
Pour chasser de ton front les moucherons méchants,
Un éventail de feuilles vertes.

Si tu ne reviens pas, songe un peu quelquefois
Aux filles du désert, soeurs à la douce voix,
Qui dansent pieds nus sur la dune;
O beau jeune homme blanc, bel oiseau passager,
Souviens-toi, car peut-être, ô rapide étranger,
Ton souvenir reste à plus d'une!

Que passeu una bona nit.

Ingemisco - Requiem - Verdi - Jonas Kaufmann

2009-04-02T23:01:00.004+02:00

Música para antes de dormir.
Esta noche les propongo el Ingemisco del Requiem de Verdi, interpretado de manera genial por Jonas Kaufmann, en la Ópera de Zurich en junio de 2008 bajo la dirección de Daniele Gatti. Fíjense en su portentosa voz de tenor dramático y la sutil manera de cantar con la musicalidad y modulaciones de verdadero liederista. Una maravilla.

Die Meistersinger von Nürnberg al Liceu

2009-03-30T19:32:00.020+02:00

Fotografies d'Antoni Bofill.

Ahir tarda vaig assistir al Liceu a la funció d'abonament del torn T corresponent als Mestres Cantaires de Nuremberg de Richard Wagner que es representava després de 20 anys i sota el següent repartiment:

Hans Sachs: Albert Dohmen
Veit Pogner: Reinhard Hagen
Kunz Vogelgesang: Yves Saelens
Konrad Nachtigall: Kurt Gysen
Sixtus Beckmesser: Bo Skovhus
Fritz Kothner: Robert Bork
Balthasar Zorn: Roger Padullés
Ulrich Eisslinger: Ángel Rodriguez
Augustin Moser: José Ferrero
Hermann Ortel: Josep Ribot
Hans Foltz: Dario Russo
Walther von Stolzing: Robert Dean Smith
David: Norbert Ernst
Eva: Véronique Gens
Magdalene: Stella Grigorian
Vigilant nocturn: Magnus Baldvinsson
Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigits per Sabastian Weigle
Director d'escena: Claus Guth
Producció: Sächsische Staatsoper Dresden

Llarguíssima vetllada (6 hores) amb dos entreactes de 40 minuts inclosos que, he de dir, no se'm va fer llarga. Magnífica direcció musical de Sebastian Weigle que va obtenir un bon so de l'orquestra de la Casa, amb un fraseig clar i ben cuidat i prestacions notables dels solistes de cada secció. La posada en escena es deixava veure bé, permetia seguir còmodament l'argument de l'obra tot i l'episodi oníric de la nit de Sant Joan amb la més que discutible castració de Sixtus Beckmesser. Bona direcció d'actors.

Els cantants van estar esplèndids tots ells oferint una versió d'altíssim nivell. A destacar la bona prestació de Norbert Ernst en el paper de David, amb una veu molt ben timbrada i millor posada, amb un cant de liederista perfecte en la dicció, la musicalitat i en la matització del fraseig. El Walter de Robert Dean Smith sense ser una veu de bellesa privilegiada, dóna sempre sensació de seguretat i va interpretar la seva part com si no fes res. La seva romança i frases final van ser cantades amb una frescor i fiato exemplars, com si acabés de començar. Véronique Gens ens va obsequiar amb la seva bellíssima veu de soprano lírica i una curosa interpretació. Molt bona va ser també la prestació de Stella Grigorian en el paper de Magdalene. Segur i contundent el Pogner de Reinhard Hagen i sobrat de facultats el Kothner de Robert Bork. Bo Skovhus va interpretar el paper del censor Beckmesser amb gran capacitat dramàtica i vis còmica a més d'una prestació vocal convincent. Albert Dohmen va prestar la seva important i bella veu baritonal a un Hans Sachs d'alt nivell vocal i sòbria prestació teatral. Va ser un bon Sachs tot i que, des del meu punt de vista, no va arribar mai a tocar l'excel·lència d'un Bernd Veikl o d'un Hans Hotter. La resta de mestres cantaires van estar tots a l'alçada esperada inclòs un Roger Padullés en estat de gràcia que, per sort per a tots nosaltres, ja ha esdevingut un habitual de la Casa.
En resum doncs, una vetllada molt recomanable que no us haurieu de perdre.

Grabación de "Amor" de R. Strauss

2009-03-08T22:45:00.006+01:00

Esta noche les sugiero no se pierdan este video de la grabación de "Marie Theres'!" de Amor de Richard Strauss en versión de Felicity Lott, Angelika Kirchschlager y Natalie Dessay con la Orquesta de la Royal Opera House Covent Garden bajo la dirección de Antonio Pappano. El mejor Strauss en manos de tres grandes cantantes y un director excelente, que, por cierto, fue pianista repertorista del Gran Teatre del Liceu. ¿Cómo le dejaron escapar?
Buenas noches.

Natalie Dessay & Juan Diego Flórez - Quoi, vous m'aimez? - La Fille du Régiment - MET 2008

2009-03-07T22:23:00.003+01:00

Aquesta nit us suggereixo aquest duet de La Fille du Régiment, de Gaetano Donizzeti, interpretat de manera brillantíssima per Natalie Dessay en el paper de Marie i Juan Diego Flórez en el de Tonio. 26 d'abril de 2008 al MET. Producció de Laurent Pelly i direcció musical de Marco Armiliato. Observeu la increïble prestació teatral de Natalie Dessay.
Bona nit.

Berganza canta "Tango de la Ermenegilda" (1990)

2009-03-04T22:45:00.003+01:00

Esta noche viajamos al Género Chico, nada menos que La Gran Vía de Federico Chueca, de la mano de la inmensa Teresa Berganza, acompañada al piano por Juan Antonio Álvarez Parejo. Berganza hacía una verdadera creación del famoso Tanguillo de la Ermenegilda. No se pierdan esta película de 1990 tomada en un recital en el Teatro Colón de A Coruña.
Buenas noches.

Chanson d'Amour - Gabriel Fauré - Victoria de los Ángeles

2009-02-28T12:43:00.003+01:00

També us voldria posar aquesta magnífica cançó de gabriel Fauré, opus 27, núm. 1, interpretada amb gran sensibilitat per Victoria de los Ángeles. Us deixo la lletra d'Armand Silvestre pels qui sabeu francès:

J'aime tes yeux, j'aime ton front,
O ma rebelle, ô ma farouche,
J'aime tes yeux, j'aime ta bouche
Où mes baisers s'épuiseront.

J'aime ta voix, j'aime l'étrange
Grâce de tout ce que tu dis,
O ma rebelle, ô mon cher ange,
Mon enfer et mon paradis!

J'aime tes yeux, j'aime ton front,
O ma rebelle, ô ma farouche,
J'aime tes yeux, j'aime ta bouche
Où mes baisers s'épuiseront.

J'aime tout ce qui te fait belle,
De tes pieds jusqu'à tes cheveux,
O toi vers qui montent mes voeux,
O ma farouche, ô ma rebelle!

J'aime tes yeux, j'aime ton front,
O ma rebelle, ô ma farouche,
J'aime tes yeux, j'aime ta bouche
Où mes baisers s'épuiseront.

Dueto Nina/Lindoro. Paisiello. Bartoli/Kaufmann

2009-02-22T21:43:00.004+01:00

Esta noche les propongo este video de un fragmento de la ópera Nina, de Paisiello. Se trata del dueto Nina-Lindoro del segundo acto, interpretado nada menos que por Cecilia Bartoli y Jonas Kaufmann. Ópera de Zurich, 2002.

Requiem d'Antonin Dvorák al Liceu

2009-02-19T23:37:00.008+01:00

Ahir nit vaig assistir al Liceu per veure i sentir el Requiem de Dvorák que he de reconèixer que no coneixia. Es tracta d'un Requiem sense cap mena d'espiritualitat més pensat en agradar el públic anglès, al qui anava destinat, fent una música de so espatarrant, harmonies i modulacions impactants, amb un gran protagonista: el cor. Aquest tipus d'obres només es salven, crec, si hi ha una orquestra de primeríssima fila i un director que sàpiga fer-la arribar als qui l'escolten. L'orquestra de la Casa, tot i obtenir puntualment bones sonoritats de la corda, va presentar una fusta "impresentable"(valgui la redundància). He de dir que no havia sentit mai la fusta en aquest estat lamentable de desafinació i so absolutament lleig. El final de l'obra amb uns acords de la fusta va ser penós. El director Jirí Cout va dirigir de manera sorollosa i aburrida i es notava la manca d'assajos suficients. El Cor de la Casa anava reforçat per 33 membres del "Intermezzo Programaciones Musicales". No sé perquè calia reforçar-lo tant perquè pel meu gust, va sonar massa fort, probablement gràcies a la caixa acústica. Tot i així va tenir moments de gran bellesa vocal. Èxit del mestre José Luis Basso al final. Va ser l'únic que es va emportar alguna ovació.
Els solistes bastant fluixos , tret de la mezzo Ildikó Komlósi que va fer una prestació brillant. La soprano Riccarda Merbeth va cantar amb una veu lírica bonica però bastant menjada pel so orquestral. El tenor Christopher Ventris va interpretar la seva part "apretat" gallejant fins i tot un parell de notes agudes, i el baix Ante Jerkunica va complir amb la seva part sense pena ni glòria.
En resum, un servidor es va aburrir com una ostra amb una obra que no em va recordar massa el Dvorák més inspirat, i que vaig trobar pesada, llevat, potser, del Agnus Dei que va ser una mica balsàmic després de tant soroll. O potser era jo que no estava massa receptiu?

Nathalie Stutzmann & Mariella Devia - Rodelinda - G. F. Haendel

2009-02-17T23:05:00.004+01:00

Cada vegada més sorprès de la qualitat d'aquesta cantant, veritable contralt, que conec des de fa ben poc. Aquí amb Mariella Devia cantant aquest duet de l'òpera Rodelinda de G. F. Haendel. Escolteu aquest preciós duet i dormireu millor.
Bona nit.

Kiri Te Kanawa canta "Chanson Triste" d'H. Duparc/J. Lahor

2009-02-16T23:54:00.006+01:00

Siguiendo con Henri Duparc, les sugiero escuchen su conocica "Chanson Triste", muy bien interpretada por Kiri Te Kanawa y su bellísima y aterciopelada voz, acompañada al piano por un joven Roger Vignoles en estado de gracia. Les dejo el texto de Jean Lahor (seudónimo de Henri Cazalis):

Dans ton coeur dort un clair de lune,
Un doux clair de lune d’été,
Et pour fuir la vie importune,
Je me noierai dans ta clarté.

J’oublierai les douleurs passées,
Mon amour, quand tu berceras
Mon triste coeur et mes pensées
Dans le calme aimant de tes bras.

Tu prendras ma tête malade,
Oh! quelquefois, sur tes genoux,
Et lui diras une ballade
Qui semblera parler de nous;

Et dans tes yeux pleins de tristesse,
Dans tes yeux alors je boirai
Tant de baisers et de tendresses
Que peut-être je guérirai.

Phidylé - H. Duparc/Leconte de Lisle - Dmitri Hvrostovsky

2009-02-15T00:13:00.003+01:00

Aquesta nit em permeto tornar a meva estimada Mélodie Française amb la cèlebre cançó d'Henry Duparc "Phidylé" amb text de Leconte de Lisle, cantada amb superba veu pel baríton rus Dmitri Hvorostovsky. Recital a Moscou l'any 2005.
És evident que Hvosostovsky no és cap liederista però canta amb prou sensibilitat i allà on no arriba amb l'expressivitat més subtil hi arriba amb la qualitat i bellesa de la seva veu ( Em recorda aquells coneguts versos en castellà "Un caballero español donde no llega con la mano, llega con la punta de la espada"). Us deixo la lletra per qui la vulgui seguir:

Phidylé
L'herbe est molle au sommeil sous les frais peupliers,
Aux pentes des sources moussues,
Qui dans les prés en fleur germant par mille issues,
Se perdent sous les noirs halliers.

Repose, ô Phidylé! Midi sur les feuillages
Rayonne et t'invite au sommeil.
Par le trèfle et le thym, seules, en plein soleil,
Chantent les abeilles volages.

Un chaud parfum circule au détour des sentiers,
La rouge fleur des blés s'incline,
Et les oiseaux, rasant de l'aile la colline,
Cherchent l'ombre des églantiers.

Mais, quand l'Astre, incliné sur sa courbe éclatante,
Verra ses ardeurs s'apaiser,
Que ton plus beau sourire et ton meilleur baiser
Me récompensent de l'attente!

Nathalie Stutzmann & Inger Sodergren

2009-02-13T19:55:00.007+01:00

Schubert, Schwanengesang D 957 - Liebesbotschaft

Schubert Lieder : -Fisherweise D 881

Schubert Lieder : Der Tod und das Mädchen D 531

Schubert Lieder : Der Wanderer D 493

Insisto en esta gran artista francesa, con una voz de contralto de las que ya no se ven o, mejor dicho, no se escuchan. La manera de cantar, la elegancia, la musicalidad, el fraseo y la dicción están al servicio de la profundidad y belleza de las canciones de Schubert. Perfecta compenetración con la pianista Inger Sodergren. Recital Tokio 2006.

Nathalie Stutzmann-Mahler Kindertotenlieder N°4

2009-02-12T23:42:00.003+01:00

Música per abans d'anar a dormir.
Aquesta nit us convido a veure i escoltar l'excel·lent contralt francesa Nathalie Stutzmann cantant el quart kindertotenlieder de Gustav Mahler, amb la NDR Orchester dirigida per Eiji Oue, al Suntori Hall de Tokio.
Bona nit.

Thomas Quasthoff: Ol'man river

2009-02-10T18:57:00.004+01:00

Aquest vespre us recomano de no perdre-us la interpretació de la cèlebre cançó "Ol'man river" (música de Jerome Kern i lletra d'Oscar Hammerstein II) per Thomas Quasthoff i l'Orquestra Filharmònica de Berlin sota la direcció de Simon Rattle. Silvesterkonzert de 2008.
Quasthoff demostra una vegada més les seves extraordinàries dots artístiques de gran músic i liederista.

Birgit Nilsson & Hans Knappertsbusch "Liebestod"

2009-02-08T19:08:00.003+01:00

Esta tarde les propongo un video histórico que he encontrado entre las entrañas de YouTube y que seguro no van querer perderse. Nada menos que "Liebestod" del Tristan e Isolda de R. Wagner en la interpretación magnífica de Birgit Nilsson con la Orquesta Filarmónica de Viena dirigida por Hans Knappertsbusch, en un concierto de 1962.
Que lo disfruten.

Ària de l'Estrella - Tannhäuser - Wagner - Lawrence Tibbet

2009-02-05T22:44:00.004+01:00

Aquesta nit us proposo "un clàssic per un clàssic": La celebèrrima ària de l'Estrella del Tannhäuser de R. Wagner interpretada de manera única pel gran baríton nord-americà Lawrence Tibbet.
Bona nit.

Chopin - Fantasía Impromtu - Valentina Igoshina

2009-02-03T23:15:00.002+01:00

Música para antes de dormir.
Esta noche volvemos con Chopin, sólida y sentidamente interpretado por la joven pianista Valentina Igoshina.
Buenas noches.