dijous, 19 de febrer del 2009

Requiem d'Antonin Dvorák al Liceu


Ahir nit vaig assistir al Liceu per veure i sentir el Requiem de Dvorák que he de reconèixer que no coneixia. Es tracta d'un Requiem sense cap mena d'espiritualitat més pensat en agradar el públic anglès, al qui anava destinat, fent una música de so espatarrant, harmonies i modulacions impactants, amb un gran protagonista: el cor. Aquest tipus d'obres només es salven, crec, si hi ha una orquestra de primeríssima fila i un director que sàpiga fer-la arribar als qui l'escolten. L'orquestra de la Casa, tot i obtenir puntualment bones sonoritats de la corda, va presentar una fusta "impresentable"(valgui la redundància). He de dir que no havia sentit mai la fusta en aquest estat lamentable de desafinació i so absolutament lleig. El final de l'obra amb uns acords de la fusta va ser penós. El director Jirí Cout va dirigir de manera sorollosa i aburrida i es notava la manca d'assajos suficients. El Cor de la Casa anava reforçat per 33 membres del "Intermezzo Programaciones Musicales". No sé perquè calia reforçar-lo tant perquè pel meu gust, va sonar massa fort, probablement gràcies a la caixa acústica. Tot i així va tenir moments de gran bellesa vocal. Èxit del mestre José Luis Basso al final. Va ser l'únic que es va emportar alguna ovació.
Els solistes bastant fluixos , tret de la mezzo Ildikó Komlósi que va fer una prestació brillant. La soprano Riccarda Merbeth va cantar amb una veu lírica bonica però bastant menjada pel so orquestral. El tenor Christopher Ventris va interpretar la seva part "apretat" gallejant fins i tot un parell de notes agudes, i el baix Ante Jerkunica va complir amb la seva part sense pena ni glòria.
En resum, un servidor es va aburrir com una ostra amb una obra que no em va recordar massa el Dvorák més inspirat, i que vaig trobar pesada, llevat, potser, del Agnus Dei que va ser una mica balsàmic després de tant soroll. O potser era jo que no estava massa receptiu?

3 comentaris:

quim ha dit...

Ostres, doncs quina experiència. Ja m'imagino com devia ser el Dies Irae amb tant de soroll. Avorrir-se amb un requiem és una cosa que encara no m'ha passat mai. I amb Dvorak encara em sembla una cosa molt més difícil. Vist des d'aquest punt de vista, la interpretació no deixa de tenir el seu mèrit.

Joaquim ha dit...

Veig que el segon dia no va millorar gens.
Aquests concerts haurien de servir per treballar el director musical de la casa, amb l’orquestra i el cor.
Portar un director invitat, per tenir aquests resultats és lamentable.
Per altre part Dvorák sembla ser que està dins l’òrbita estètica de Boder, oi?
No anem bé amic Josep. Una de freda i una de calenta.
Sembla ser, jo no hi vaig anar, que el concert al Auditori, amb Boder va anar bé.
No entenc que amb tota una tanda de Poppeas per preparar dos concerts, el simfònic del Auditori i el Rèquiem al Liceu, els resultats hagin estat tan dispars.
A can Liceu les coses no van del tot bé. Hi ha remor de fons.

Josep Rumbau i Serra ha dit...

És cert, hi ha remor de fons. Sembla que el famós consell assessor de direcció artística, tots amics del nou director general, té masses veus i cadascú hi diu la seva inclosa una senyora que vol augmentar els ballets de manera dràstica. I jo sóc dels qui creu que un teatre d'òpera ha de ser regit per un director artístic amb les idees clares i que conegui bé el "negoci" i no pas una direcció mediatitzada per una colla de gent diversa per molt sàvia que sigui. En fi, ja veurem com acaba tot plegat.